Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

“L’esquerra sol desprestigiar l’esport i acaba ocupant aquest lloc la ultradreta”. Entrevista a Fonsi Loaiza

Del mateix autor

Ricard Ribera Llorens 

A la secció d’esports hem considerat interessant entrevistar a en Fonsi Loaiza, una de les persones que tracta el món de l’esport amb més impacte a les xarxes socials i, també, als mitjans convencionals. En Fonsi lliga l’esport amb la societat i les seves estructures amb una perspectiva clarament d’esquerres. Es defineix com a picapedrer del click (potser com a homenatge a l’ofici del seu avi), és Doctor en Mitjans, Comunicació i Cultura per la Universitat Autònoma de Barcelona, i tot sovint fa encendre les xarxes amb el seu punt de vista antifeixista, antiracista i feminista. Loaiza és expert en periodisme esportiu i darrerament ha publicat un llibre sobre esport femení i mitjans de comunicació.

D’un temps cap aquí l’esport femení està guanyant cert protagonisme però té poc ressò i, tot sovint, les esportistes es troben en condicions de treball precàries. A finals de l’any passat vas publicar el llibre “Siempre saltando vallas. Deporte femenino y medios de comunicación”, a l’editorial Piedra Papel Libros. Què et va portar a escriure aquest llibre?

En la nostra societat capitalista i patriarcal tot està contaminat pel masclisme, però crec que el món del capital de l’esport és el gran refugi dels masclistes. El periodista Ramon Besa acostuma a dir que l’esport continua fent olor de calçotets. Hi ha estudis que diuen que un de cada vuit homes creuen poder guanyar a Serena Williams, la millor tenista de tots els temps. Mireia Belmonte ho va resumir molt bé dient que els seus rècords del món importaven menys en la premsa que el pentinat de Sergio Ramos. Després del confinament tornem a veure el que li interessa al negoci que res té a veure amb el joc, les competicions que han tornat han estat les masculines i no les femenines en futbol o bàsquet per diners i pressió de les cases d’apostes.

Possiblement el feminisme és l’únic moviment social que acaba el cicle polític en millors condicions del que el va començar. Quina influència té l’auge del feminisme en aquesta eclosió de l’esport femení?

Recordo que, després de guanyar el seu primer Mundial de bàdminton, vaig entrevistar a Carolina Marín i em va dir que el que ella valoraria més no eren els títols sinó que l’endemà alguna nena li demanés a la seva mare apuntar-se a practicar el seu esport. Crec que han jugat un paper molt important les noves referents i les que van anar posant la seva llavoreta anteriorment. A Espanya, les dones esportistes han aconseguit més medalles que els homes esportistes en els últims Jocs Olímpics de Londres i Rio amb 22 medalles a 14. Tot amb molt pitjors condicions econòmiques i sense impacte mediàtic. Les esportistes, segons estudis de la Universitat Carles III, ocupen només el 2% de l’espai de la premsa esportiva.

El masclisme i la discriminació impregnen totes les esferes de l’economia i la societat, l’esport, evidentment no se n’escapa. Com explicaries el masclisme estructural que envolta el món de l’esport i la discriminació que pateixen les esportistes, més enllà de l’espai que ocupen als mitjans de comunicació? Ens en pots posar algun exemple?

Els mitjans de comunicació perpetuen aquest masclisme des dels seus canals. No fa molt quan Els Manolos tenien un programa a Cuatro, un d’ells va dir que calia empènyer a Garbiñe Muguruza i l’altre va respondre que li agradaria a ell “empujársela”. Tot això al mig de les notícies, quan ella disputava una final aquest dia…

Si fóssim mal pensades, podríem arribar a pensar que els mitjans de comunicació comencen a dedicar espai a l’esport femení perquè hi veuen marge de negoci. Ens ha de fer patir que l’esport femení s’encamini cap al món de l’esport-negoci i adquireixi els mateixos defectes que l’esport d’elit masculí?

Quan entrin fort les cases d’apostes serà el mateix. I l’entrada del Reial Madrid en el futbol femení pagant per una plaça a Primera indica que l’interès no és pel joc sinó pel que aquest joc pugui generar en termes econòmics. A les llotges del futbol masculí es fan els grans negocis d’especulació immobiliària i no es pot comparar, però el futbol femení és un nínxol de mercat nou a explotar i es poden cometre grans malifetes.

L’àmbit de l’esport s’ha convertit en oci “neutre”, descontextualitzats de la societat i de la vida de les persones. No és cap novetat que el neoliberalisme nega que molts espais tinguin un component polític o social i els utilitza per vehicular els seus valors individualistes i per generar més marge de negoci. Com es pot, des de l’esquerra i els sectors populars, recuperar l’esport lligat a la vida, al benestar i al col·lectiu?

Pocs espais emmirallen tan bé a la societat com l’esport. En el tema de l’individualisme es veu en els esports que practiquem a les ciutats urbanes com el running en el qual s’exhibeixen les marques en lloc d’anar a gaudir un dia al camp a fer esport sense haver d’ensenyar-ho. No sols en la fase del neoliberalisme han buidat el contingut i la tradició, el racisme, l’homofòbia i el masclisme estan a l’ordre del dia als estadis de futbol. A més, el feixisme utilitza l’esport com una de les seves grans propagandes i l’esquerra sol desprestigiar-lo i acaba ocupant aquest lloc la ultradreta i l’esquadrisme. Necessitem recuperar espais, combatre el negoci i el domini dels propietaris, destapar les seves corrupcions, tenir veu i defensar els valors de l’esport de tota la vida… Això que el bo de Mágico González deia: “Vivir es ser feliz. Juego para divertirme”.

Articles relacionats

Darrers articles