“El futbol modest té un potencial enorme pel canvi i incidència social” Entrevista a Ivan Riera del projecte Otru Avientu

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

Ricard Ribera Llorens
La secció d’esports dels mitjans de comunicació habituals està dedicada, quasi al 100%, a parlar del futbol, però d’un futbol negoci, globalitzat i que per la connexió amb l’entorn social a marxes forçades. A aquesta edició de La Realitat hem volgut parlar amb l’Ivan Riera, del projecte d’Otru Avientu, perquè ens expliqui com informen del futbol amateur i popular, lligat a pobles i barris, que crea comunitat i genera uns valors molt diferents.
Com neix Otru Avientu? Fes-nos cinc cèntims del projecte per aquells lectors que no el coneguin.
Otru Avientu és un web on parlem de futbol modest, amateur i popular. Però no parlem només d’allò que succeeix sobre el terreny de joc sinó que anem més enllà, utilitzem la bimba com excusa per parlar del paper que hi té el futbol en els barris, i en les vides de les persones.
Des d’un inici vam considerar el futbol com una eina social, un punt de trobada. És per això que la nostra voluntat és escriure sobre clubs, partits, persones i històries amb el màxim d’amor i passió pel futbol. El nostre objectiu és donar veu a aquell futbol que tenim en cada barri i poble i fer-ho des dels seus ulls. Dotar a allò del que escrivim de la passió amb la qual ens ho expliquen.
El futbol ocupa molts minuts en la informació esportiva i gran quantitat de pàgines de diari, en canvi no sabem gairebé res del que passa més enllà dels grans clubs. Otru Avientu vol ser una resposta davant d’això?
Més que una resposta a l’oblit dels grans mitjans, som una aposta alternativa. No tenim el sentiment de què hem de donar veu perquè ningú els hi dóna veu, sinó que nosaltres sorgim com a veu de l’essència del futbol. La nostra voluntat no és ser el mitjà del futbol modest, sinó el mirall on la gent pugui veure que hi ha més enllà del futbol professional.
Quina és l’essència del futbol amateur que fa que li dediqueu tants esforços?
És l’essència del futbol. Nosaltres anem des de la 3ª Nacional espanyola fins a la 4ª catalana i gaudim igual en totes. És el futbol de la classe treballadora, ella hi juga, ella hi participa i ella hi gaudeix com a espectador, en la majoria de casos actiu.
És un futbol romàntic, on qui hi juga ho fa per la passió per l’esport, a nosaltres ens enamora perquè ho veiem com un espai de llibertat. Després d’una jornada de feina el futbol obre les portes a aquelles persones que volen alliberar-se. A banda de què el futbol modest gaudeix d’una potencialitat enorme pel canvi i incidència social. La realitat del barri o poble afecta la realitat del club.
El futbol amateur és el més semblant a la vida, li dediquem esforços perquè gaudir d’aquest futbol és gaudir de la llibertat que dona córrer darrere la pilota un cop a la setmana.
Hi ha algun club o projecte de futbol popular que creguis que cal destacar pels seus valors o ideari social?
Podríem parlar de molts, no volem parlar de cap en concret, però sí que volem destacar que el futbol modest té molt de futbol popular, per això a l’Estat espanyol no hi existeixen tants clubs populars com a Anglaterra.
Aquí, en els clubs de poble o barri la gent hi participa en la vida social i esportiva del club, hi ha gairebé un funcionament horitzontal. Crec que hem de començar a trencar també llances en favor de tots els clubs humils que treballen pel seu barri i no tenen el suport polític o el respecte que es mereixen per seguir amb aquesta tasca.
Us podríem parlar de dos clubs humils de la 2ª catalana com són Canyelles i Racing Vallbona, on sense ser un club d’accionariat popular, tenen una incidència directa al barri. Els primers serveixen com punt de socialització veïnal i treballen per oferir un espai de lleure i esport als més joves; els segons directament treballen perquè la quitxalla del barri vagi a jugar a futbol en lloc d’estar pel carrer. La intervenció dels clubs va més enllà de l’etiqueta de popular o amateur.
Fa unes setmanes, en una entrevista a la Realitat, Oleguer Presas ens deia que el futbol negoci i el futbol global fan perdre el vincle del club amb la comunitat. Ens estem convertint en espectadors passius d’un show econòmic?
Dins del futbol professional sí. Amb l’aparició de les SAD (Societat anònimes esportives) l’aficionat desapareix. A banda de què el futbol professional busca que l’aficionat no existeixi, sinó siguem consumidors, com qui va al cine a passar el l’estona.
El futbol no es salva de les dinàmiques neoliberals. Com espai de masses el capitalisme l’ha sabut canalitzar pels seus interessos, és per al sistema una forta eina d’alienació. Per sort, hi ha grups d’aficionats que s’uneixen per defensar la seva veu en aquest futbol espectacle, encara ens queda una petita esperança.
Els futbolistes sempre han tingut un component de mites, de figures a idolatrar, però actualment sembla que visquin desconnectats del món real i a més estan potenciant molt més el seu vessant comercial. Què en penses?
Com deia abans, el futbol ha anat de la mà del capitalisme, als anys 80 i 90 el futbol va començar a introduir l’individualisme del futbolista. Primer els números de les samarretes van ser fixes, i després van aparèixer els noms. El futbolista no era un més de l’engranatge de l’equip sinó que esdevenia quelcom fora del grup i que hi participava segons els seus interessos.
Amb el número i el nom , el jugador passa a ser un ésser individual i no col·lectiu, facilitant així idolatrar i també, important, la comercialització de la seva imatge. Ronaldo Nazario i el 9, avui dia, Messi i el 10, Cristiano Ronaldo i el 7.
Tot això respon a la idea del sistema, fixeu-vos que avui dia diuen “Messi o Ronaldo han guanyat a X equip”. No guanya el Barça o la Juventus, sinó ells sols. És el mite de l’empresari que construeix sol un imperi, és la visió de què si t’esforces tu sol pots fer el que vulguis.
Els jugadors són un producte amb el qual vendre la ideologia liberal, ni viuen en la nostra realitat ni els hi permeten fer-ho. Algú dia hauríem de posar sobre la taula el futbolista i la seva pèrdua de drets.
Tot això segurament xoca amb l’educació dels més petits. Quin paper juga el futbol formatiu? El resultadisme té més pes que una educació en valors?
Totalment, el futbol base és la gran mentida del futbol. Parlen del futbol formatiu, però en la formació de què? Cruyff deia que els millors entrenadors haurien d’entrenar als més petits, però veiem que en l’àmbit de sou com menor és l’edat dels nens menor és el sou dels entrenadors.
Els clubs encara no entenen que el futbol formatiu va més enllà del futbol, és la necessitat d’educar per tenir joves amb valors socials, de solidaritat i respecte. Però ni la federació fa cursos d’entrenadors enfocats a una veritable pedagogia ni els clubs abandonen la visió resultadista.
És molt trist que en edats de 8-9 anys hi hagi diverses divisions i els grans clubs fitxin ja jugadors pels seus planters.
Els pares influeixen des de la graderia en traslladar crispació als nens i joves o fins i tot la pressió que es pugui exercir a casa, oi?
Clar, al final el nen o nena volen que els seus referents els valorin i aprovin el que fan. Mai defensaré un futbol sense pares, els nens no els hi motivaria realment, però cal que els clubs s’impliquin en l’educació dels pares, no només en la de la quitxalla. Pots fer un treball formatiu de 10, que si el pare el cap de setmana fa el brètol a la grada, tot el treball se n’anirà a norris.
A banda que intervenen factors com el pare entrenador, o els pares que sobrevaloren als fills, busquen viure de l’èxit del seu fill, somnis frustrats i moltes vegades el nen o nena acaba odiant el futbol o expressant en el seu joc el mal comportament patern.
Com ha de ser un entrenador de futbol base per gestionar tots aquests factors i poder educar als infants?
Per mi, l’entrenador de futbol ha de tenir les mateixes habilitats que un educador. Tothom pot entendre de futbol, però no tothom pot dirigir un grup de quitxalla. Cal ser educadors abans d’entrenadors, tenir eines i coneixements vers un futbol que integri als joves en la comunitat des d’una perspectiva social.
Actualment el futbol ha deixat els carrers i les places i la canalla ha de buscar clubs federats. Això té conseqüències en la pràctica de l’esport?
Sí, el futbol esdevé acadèmic, es perd la inventiva i l’anarquisme futbolístic. El jugador necessita teoria, necessita moviments mecànics. A França els grans clubs estan anant als barris obrers a buscar jugadors amb talent, jugadors de la perifèria de París on hi sorgeix un futbol rebel, inventiu i de carrer. Dembele, Mbappe, i companyia són una generació de nois que no coneixien el futbol federat.
La pèrdua del futbol de carrer, és la pèrdua d’un futbol de picaresca, un futbol d’humilitat i que suposava un repte, això amb el temps tindrà una conseqüència vers el futbol que podrem gaudir tant professional com modest. Cal incentivar la pràctica esportiva als carrers sempre, els carrers tindrien vida i el futbol màgia.

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu