Parlar d’Eric J. Hobsbawm és parlar d’un dels historiadors més importants del segle XX. Però també és parlar d’una manera concreta d’entendre la història: una història pensada des de les classes populars, des dels conflictes socials i des de la voluntat d’explicar el capitalisme i les societats humanes com a sistema històric global. De fet, podem dir que aquest últim element seria el més característic d’aquest historiador i la seva obra.
Nascut a Alexandria el 1917, el mateix any de la Revolució Russa, i mort el 2012, en ple cicle de mobilitzacions del 15M i #OccupyWallStreet, la vida de Hobsbawm travessa pràcticament tot el curt segle XX que ell mateix conceptualitzaria anys després. La seva trajectòria vital no és menor per entendre la seva obra. Criat entre Viena —la Viena Roja d’entreguerres— i Berlín, viuria en primera persona l’ascens del feixisme i l’arribada de Hitler al poder el 1933, fet que obligaria la seva família a emigrar a Londres. La seva joventut seria fortament marcada per l’emigració.
Seria precisament a Anglaterra on començaria la seva formació intel·lectual, estudiant a Cambridge on el 1950— amb 33 anys—, on acabaria la seva tesi doctoral. Richard Evans, el seu biògraf, explica que abans de dedicar-se a la història s’havia arribat a plantejar treballar a la BBC o fins i tot a ser poeta, però que hi va renunciar relativament d’hora veient que no era el seu. A partir d’aquí començaria una prolífica carrera com a historiador, lector voraç i gran poliglota, dominava 11 llengües, potser perquè la seva mare era traductora. S’integraria en el conegut grup dels Historiadors Marxistes Britànics, juntament amb figures com E.P. Thompson, Christopher Hill o Rodney Hilton. Seria doncs part del conjunt d’autors que renovarien profundament la historiografia del segle XX, allunyant-se d’una història centrada exclusivament en reis, estats i grans dirigents per posar el focus en les classes socials, les revoltes populars, les formes de resistència i les experiències col·lectives de les classes subalternes. Seria també l’únic que no abandonaria el partit amb la invasió soviètica d’Hongria de 1956. Però centrem-nos en la seva obra.
Els seus primers treballs ja giraven entorn del moviment obrer i les formes de protesta popular. La seva tesi doctoral estudiava el fabianisme, i posteriorment publicaria unes primeres investigacions que obririen debats importants sobre el ludisme —The Machine Breakers, de 1952—, altres sobre les condicions de vida durant la Revolució Industrial o l’anomenada “aristocràcia obrera”. Per Hobsbawm i els historiadors marxistes britànics, la lluita de classes no podia reduir-se únicament a sindicats i partits moderns. Les resistències populars existien també abans del moviment obrer industrial: en revoltes camperoles, en formes de bandolerisme social, en motins o en resistències quotidianes. Obres com Rebels primitius, Bandits o el Captain Swing —juntament amb George Rudé— anaven precisament en aquesta direcció. Intentarien comprendre aquestes formes de protesta no política, però tampoc del tot apolítica que diria Thompson, i que Hobsbawm anomenarà precisament “rebel·lions primitives”. Potser no és el concepte menys condescendent, però estaria clarament alineat amb l’anàlisi d’allò que expressa algun tipus de noció del bé comú o de revolta contra la injustícia. Figures tradicionalment jutjades com a criminals —com Robin Hood— així com moviments religiosos o elements arcaics en general, són revisitats per Hobsbawm i els historiadors marxistes britànics amb la voluntat de seguir ampliant la mirada sobre la lluita de classes tant com sobre l’acció social humana en general a les èpoques pre-industrials.
Hobsbawm s’inscriu doncs clarament dins la historiografia marxista britànica, però amb característiques pròpies. Si Thompson destacaria per l’estudi de l’experiència —com a concepte que soldava indissociablement el fet econòmic, amb el fet polític i el fet cultural— de la classe obrera anglesa, Hobsbawm tendiria més a la història global, a l’anàlisi estructural i a la comprensió dels grans processos històrics del capitalisme modern. De fet, l’obra que convertiria Hobsbawm en una figura central de la historiografia contemporània seria el seu gran projecte d’història mundial del capitalisme modern. La seva trilogia sobre el “llarg segle XIX” —L’era de la revolució, L’era del capital i L’era de l’imperi— constitueix encara avui una de les síntesis històriques més ambicioses i influents mai escrites.
La seva aportació no és només narrativa. Hobsbawm va conceptualitzar el “llarg segle XIX” com el període que va de la Revolució Francesa de 1789 fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, així com el “curt segle XX” entre 1914 i 1991. Aquestes categories continuen estructurant bona part de la manera com pensem la contemporaneïtat. A diferència d’altres historiadors més especialitzats en estudis concrets, Hobsbawm aspirava a una història global. Volia entendre les relacions entre economia, política, cultura, tecnologia, imperialisme i conflicte social dins d’un mateix relat històric. En aquest sentit, la seva obra manté certs punts de contacte amb l’escola dels Annals, però sempre des d’una perspectiva marxista. De fet, com destaca Harvey Kaye en la seva obra Los historiadores marxistes británicos, Hobsbawm serà, del grup, qui més mantingui el model marxista clàssic de base-superestructura.
Fent un salt en la seva obra, també dedicaria part dels seus treballs a qüestions com els nacionalismes i la construcció de les identitats nacionals. Amb Nacions i nacionalisme des de 1780 i La invenció de la tradició contribuiria a mostrar com moltes tradicions aparentment ancestrals són en realitat construccions modernes vinculades a la consolidació dels estats-nació. Així i tot, alguns dels seus models establerts en aquestes obres acabarien bevent més de Gellner —molt deutor de les teories de modernització i un anticomunista— que d’Anderson, que oferia una visió modernista molt més sofisticada, en la diferència entre la nació com a comunitat imaginada o imaginària, i oferiria un model excessivament generalista.
A part de les seves grans obres, Hobsbawm oferiria també una gran quantitat de conferències i articles que en diverses ocasions han estat recopilats en formats de llibres. Són particularment rellevants, en primer lloc, Els ecos de la marsellesa publicat pel bicentenari de la Revolució Francesa on ell donaria una sèrie de conferències fonamentalment rebatent la interpretació liberal —i neoliberal— de 1789. En segon lloc, a Política para una izquierda racional, també dels anys 90, on es pregunta “¿Adiós al movimiento obrero clásico?” en temps de deslocalitzacions, retorna al període dels Fronts Populars i avança algunes reflexions sobre els moviments socials i l’espai urbà. Trobaríem més exemples d’aquests reculls — com Revolucionaris, de 1973, o Com canviar el món, de 2011 (traduïts recentment al català per Tigre de Paper) o inclús un recull de ressenyes sobre jazz a The Jazz Scene escrit amb pseudònim als anys 50.
Com s’ha pogut veure, Hobsbawm és un autor que no te l’acabes i pel que es pot començar a llegir des de molts angles, tant de llibre de referència com a manual universitari, fins als reculls d’articles tant sobre nacionalismes, història del moviment obrer o rebels primitius. I sempre s’acaba trobant un autor no només llegible, sinó ben documentat i fins i tot bon escriptor. Ah, però això no vol dir que l’encertava sempre: el primer cop que va sentir els Beatles va dir que durarien poc. Ell era més de Louis Armstrong.
