La visita del papa a Madrid i Barcelona ha tornat a posar sobre la taula una contradicció que continua sense resoldre’s dècades després de l’aprovació de la Constitució: la distància entre la proclamada aconfessionalitat de l’Estat i els privilegis efectius de què continua gaudint l’Església catòlica. Ningú qüestiona el dret de les persones creients a participar en actes religiosos ni la rellevància que aquesta visita pugui tenir per a una part de la població. El que resulta discutible és la implicació extraordinària de les administracions públiques en l’organització de l’esdeveniment, amb la cessió gratuïta d’espais públics, dispositius especials i una mobilització de recursos que difícilment es posa a disposició d’altres entitats socials, culturals i cíviques.
A aquesta situació cal afegir-hi les molèsties ocasionades a milers de ciutadans i ciutadanes, amb restriccions de mobilitat, alteracions del transport i afectacions a la vida quotidiana que es justifiquen en nom d’un esdeveniment de caràcter confessional. Tot plegat comporta també una despesa pública considerable en seguretat, logística i protocol en un moment en què es repeteix constantment que no hi ha prou recursos per atendre les necessitats de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Aquesta diferència de tracte evidencia unes prioritats polítiques que mereixen una reflexió crítica, especialment en un context marcat per l’augment de les desigualtats socials i el deteriorament de serveis públics essencials.
La qüestió de fons, però, va més enllà d’aquesta visita concreta. Els acords entre l’Estat espanyol i el Vaticà, hereus directes del marc de privilegis consolidat durant el franquisme, continuen atorgant a l’Església catòlica una posició singular en àmbits tan diversos com el finançament, l’educació o la presència institucional. La participació destacada d’un líder religiós en actes de caràcter institucional i polític torna a evidenciar la necessitat d’avançar cap a una separació efectiva entre les institucions públiques i les confessions religioses. Una democràcia plenament madura ha de ser laica i garantir la llibertat religiosa de tothom, però també ha de vetllar perquè cap creença gaudeixi de privilegis que no li corresponen.
La situació que es viu aquests dies a nombrosos centres educatius de Catalunya és senzillament indigna. Amb temperatures que superen àmpliament els límits recomanats per al desenvolupament de l’activitat docent, milers d’alumnes i professionals es veuen obligats a suportar condicions que dificulten greument l’aprenentatge i el treball. No es tracta d’un problema puntual ni imprevisible, sinó de la conseqüència d’anys d’infrafinançament, manca de planificació i absència d’inversions adequades en infraestructures educatives. Resulta incomprensible que en ple segle XXI encara hi hagi escoles i instituts sense mesures efectives per afrontar episodis de calor extrema que, lluny de ser excepcionals, són cada vegada més freqüents a causa de l’emergència climàtica.
La manifestació convocada per aquest diumenge 14 de juny transcendeix àmpliament l’àmbit educatiu. Les reivindicacions que s’hi expressen connecten amb problemàtiques que afecten el conjunt de la societat: la insuficiència dels serveis públics, l’augment de les desigualtats socials, les dificultats per atendre adequadament la diversitat, l’increment dels problemes de salut mental i la precarització de les condicions de treball de molts professionals. Per això, aquesta mobilització no pot entendre’s únicament com una protesta del professorat, sinó com una defensa col·lectiva d’un model de país que situï l’educació, la salut i els drets socials al centre de les prioritats polítiques. En un moment en què es demanen sacrificis constants a la majoria social mentre es rebutgen reformes fiscals profundes, la protesta del 14 de juny posa sobre la taula un debat que afecta el conjunt de les classes populars.
L’atac perpetrat per l’exèrcit marroquí al Sàhara Occidental, que ha causat la mort de tres persones, entre elles Lehbib Mohamed Abdelaziz, membre del Secretariat Nacional del Front Polisario, torna a evidenciar la gravetat d’un conflicte sovint invisibilitzat per la comunitat internacional. Aquest nou episodi de violència posa de manifest la situació de vulnerabilitat en què continua vivint el poble sahrauí després de dècades d’ocupació, repressió i incompliment de les resolucions internacionals sobre el dret d’autodeterminació. Resulta especialment preocupant el silenci amb què sovint es reben aquestes agressions, en contrast amb la contundència que s’exhibeix davant d’altres conflictes. La posició adoptada pel govern espanyol en els darrers anys, marcada per l’acostament a les tesis del Marroc, ha contribuït a afeblir encara més la defensa dels drets del poble sahrauí. Davant d’aquesta situació, és imprescindible recuperar una política exterior coherent amb el dret internacional, exigir l’esclariment dels fets i reafirmar el compromís amb una solució justa que garanteixi l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
