Adjuntem a continuació la segona part de l’article que vam publicar la setmana passada.
Iran: Entre la reconstrucció del poder integral i les transformacions del sistema regional entre geografia i tecnologia
La República Islàmica de l’Iran travessa una etapa de reconfiguració estratègica als nivells polític, militar i econòmic, dins d’un entorn regional i internacional marcat per girs accelerats i una intensa competència geopolítica. El discurs oficial iranià, avalat pels fets sobre el terreny, denota una orientació clara cap a l’enfortiment de l’autosuficiència i la redefinició de les seves capacitats nacionals davant les pressions externes.
En el pla intern, el president iranià, Masoud Pezeshkian, insisteix en la necessitat de passar dels enfocaments teòrics a l’acció executiva sobre el terreny. Sosté que resoldre els problemes del país requereix activar el potencial científic i vincular el coneixement amb la pràctica. En aquest marc, destaca la iniciativa de redefinir el paper de les universitats, transformant-les de centres educatius tradicionals a actors directes en la resolució dels reptes del desenvolupament mitjançant el model d’“universitats orientades a la solució de problemes”. Aquesta política prioritza lligar el rendiment acadèmic amb l’impacte social i econòmic, fomentant la participació estudiantil en projectes pràctics per generar elits científiques amb capacitats aplicades i responsabilitat comunitària.
En paral·lel, hi ha senyals clars d’una reestructuració de l’economia iraniana sota el règim de sancions i bloqueig. Teheran busca diversificar els seus canals comercials i potenciar el seu rol com a corredor de trànsit regional. El volum de mercaderies en trànsit pel territori iranià va superar els 20,5 milions de tones, capitalitzant la seva posició geopolítica que connecta Àsia amb Europa, així com la seva infraestructura de transport i energia. Les polítiques econòmiques s’orienten cap a l’activació de rutes terrestres i ferroviàries com a alternatives al bloqueig marítim, amb un enfocament prioritari a garantir béns de primera necessitat i potenciar les exportacions de valor afegit.
En aquest àmbit, es consolida la cooperació econòmica amb socis internacionals clau com Rússia i el Kazakhstan:
• L’intercanvi comercial amb Moscou va experimentar un creixement superior al 20%.
• Es treballa per elevar el comerç amb el Kazakhstan fins als 3.000 milions de dòlars.
• El sector financer mostra un avanç notable amb la interconnexió dels sistemes bancaris iranians i russos, cosa que ha accelerat les transferències i reduït l’impacte de les restriccions financeres globals.
En matèria energètica, i malgrat els danys soferts per la infraestructura durant les hostilitats, l’Iran va aconseguir reactivar diverses plataformes de gas al jaciment de South Pars, mantenint els esforços de reconstrucció per compensar la pèrdua de prop d’un terç de la seva capacitat instal·lada. D’altra banda, els ingressos derivats de les exportacions de cru a la Xina van assolir una xifra rècord de 5.300 milions de dòlars el març de 2026, impulsats per l’augment dels preus mundials i la demanda asiàtica, cosa que demostra la capacitat d’adaptació de l’economia iraniana davant les pressions externes.
En la dimensió militar, l’Iran continua desenvolupant les seves capacitats defensives. Això s’evidencia en la presentació de la llanxa ràpida d’atac “27 de Rajab”, que reflecteix una evolució en la doctrina naval orientada cap a la velocitat, la maniobrabilitat i la precisió. Així mateix, l’enfortiment dels sistemes de defensa aèria —evidenciat en el derrocament d’un dron nord-americà— i les avaluacions sobre la seva capacitat per reactivar la seva infraestructura de míssils subterranis incrementen la seva resiliència davant eventuals confrontacions futures.
L’estret d’Ormuz ocupa un lloc central en l’estratègia de Teheran, transformant-se d’un pas marítim internacional en un instrument de poder efectiu utilitzat per reescriure les equacions de dissuasió. L’Iran ha imposat noves condicions per a la gestió de la navegació i ha ratificat el seu control sobre aquest estret, pel qual flueix prop del 20% del subministrament energètic mundial. Fins i tot es planteja la possibilitat d’aplicar tarifes de trànsit en coordinació amb altres països de la regió, evidenciant una tendència cap a la redefinició de les regles que regeixen aquest corredor vital.
En aquest mateix sentit, els canvis regionals apunten a un declivi relatiu de la dependència respecte al paraigua de seguretat nord-americà, després del que es percep com un fracàs en l’assoliment dels objectius de l’última guerra. Això ha motivat diversos estats de la zona a replantejar les seves estratègies de seguretat i buscar fórmules de cooperació regional més autònomes, afavorint l’emergència d’un nou ordre basat en equilibris locals.
Aquestes transformacions es manifesten en el creixent protagonisme iranià en la seguretat regional, tant pel control de vies de navegació crítiques com pel desenvolupament de capacitats militars no convencionals de baix cost i alta eficàcia. Tot plegat s’acompanya d’una retòrica política que proclama la fi de l’era d’imposició mitjançant la força militar convencional i les sancions econòmiques, donant pas a una nova etapa caracteritzada per la multipolaritat del poder.
Des d’una perspectiva prospectiva, l’Iran avança cap a la consolidació del model d’“Estat de Resistència” multidimensional, combinant resistència econòmica, flexibilitat militar i adaptabilitat política. No obstant això, aquest trajecte s’enfronta a desafiaments constants, principalment la continuïtat de la pressió internacional, la complexitat de la reconstrucció i el repte d’equilibrar la seguretat amb el desenvolupament intern.
En definitiva, l’experiència iraniana actual reflecteix una profunda transformació en el concepte de poder nacional, migrant de la dependència dels recursos tradicionals cap a l’aprofitament del coneixement, la resiliència i la geopolítica, posicionant-lo per exercir un rol fonamental en la configuració del nou ordre regional a l’Àsia Occidental.
Conclusió
A la llum del que s’ha exposat, resulta evident que el panorama regional ja no es regeix per la lògica de crisis aïllades, sinó que reflecteix una interdependència estructural entre els diferents focus de tensió, on les dinàmiques de cada escenari impacten de manera directa o indirecta en els altres. L’estancament de les negociacions a Gaza no pot deslligar-se de l’equilibri de forces militars, de la mateixa manera que l’escalada al Líban supera els seus límits geogràfics per formar part d’equacions de dissuasió més àmplies, mentre que les transformacions a l’Iran constitueixen un factor determinant en la redefinició de les regles del joc regional.
Aquestes dades revelen una transició gradual de l’etapa de gestió del conflicte a una fase de reconfiguració d’aquest, on es redueix la capacitat dels actors internacionals per imposar solucions globals davant l’auge dels actors regionals, que depenen cada vegada més d’eines de poder tant dures com toves de manera simultània. En aquest context, els escenaris futurs romanen oberts a múltiples possibilitats que oscil·len entre la continuïtat del desgast mutu, la imposició d’acords de transició fràgils o la cristal·lització d’un nou ordre regional, sempre que existeixi una voluntat política internacional capaç de reajustar les regles d’enfrontament.
Consegüentment, el repte fonamental no rau únicament a posar fi a les crisis actuals, sinó en la reconstrucció d’un marc de governança regional capaç d’equilibrar les exigències de seguretat i estabilitat, d’una banda, amb els imperatius de justícia política i desenvolupament, de l’altra. Sense aquest equilibri, la regió continuarà sent ostatge de cicles repetitius d’escalada, i els acords continuaran exposats a l’erosió davant la manca de garanties reals per al seu compliment, lluny de la selectivitat i la instrumentalització política.
