“La manera de que un gran jugador tingui èxit és fer millors els seus companys” – Entrevista a Pedro Martínez

Del mateix autor

Eduard Arnau
Avui us presentem una entrevista molt especial per a la revista Realitat. Hem conversat amb l’entrenador del Bàsquet Manresa: Pedro Martínez. Actualment, en Pedro és considerat un dels millors entrenadors del bàsquet d’elit a la lliga ACB, després d’haver debutat a la banqueta del Joventut de Badalona el 1990 i d’haver dirigit, entre d’altres, al Gran Canària, al Baskonia i, també, al València, equip amb el qual es va proclamar campió de la lliga ACB. A hores d’ara, està vivint una tercera etapa a la ciutat de Manresa i l’equip és una de les revelacions de la lliga, lluitant per estar en la zona de play-off.
A continuació podràs llegir l’entrevista i a partir de les 18 h. d’aquest divendres, podràs veure la gravació al nostre canal de Youtube.
Un honor Pedro i moltes gràcies per estar aquí
Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Comencem parlant una mica de bàsquet a veure si ens pots transmetre part de la teva sabiesa. En quin estat de salut veus el bàsquet a Catalunya, Espanya i Europa en general? Quines oportunitats i amenaces veus?
 
Ara en el bàsquet, com en la resta de la societat estem en un moment complicat. No sabem molt bé totes les coses negatives que ens pot portar la pandèmia. Ara estem jugant amb una certa normalitat, però aquesta pandèmia pot afectar molt econòmicament. En aquest sentit, pels interessos dels clubs petits veurem què passa en termes d’esponsorització en un futur a mig termini que també estan patint la crisi.
A part d’aquests efectes, el bàsquet té una salut molt bona com esport. És un esport que tant a Espanya com a Europa està consolidat, fins i tot a nivell mundial. En part gràcies a l’impacte mediàtic de la NBA a nivell global. Però el bàsquet FIBA té molta força i molt futur. És evident però que els clubs ACB o Eurolliga és molt difícil que siguin rentables amb els ingressos generats per entrades, televisió o esponsorització i és en aquest sentit que a la NBA estan molt per davant. Aquí a Europa són deficitaris, fins i tot els d’Eurolliga que encara que tinguin ingressos més elevats per televisió també han de confeccionar plantilles amb més cost. Això porta a que el bàsquet d’elit estiguin subvencionats per fons públics, amb algunes excepcions (com Juan Roig a València).
Com ha canviat durant la teva trajectòria de 30 anys el bàsquet?
 
Jo vaig començar a entrenar quan es va crear l’ACB i si miro enrere cada any els clubs s’han professionalitzat més. Fa 30 anys hi havia menys gent treballant i implicada en els clubs, que ara funcionen de manera molt més eficient (a nivell de màrqueting, de suport al jugador, més suport als professionals que tenim més mitjans).
En aquest sentit, el bàsquet nord americà es troba cada cop més distanciat o encara els tenim a l’abast?
A nivell econòmic hi ha una gran distància, com deia abans no ens hi podem apropar però a nivell de joc sí que estem cada cop més aprop. Això és veu a la NBA on cada cop hi ha més jugadors d’arreu. En aquest sentit, la distància és cada cop més curta però són un país molt gran amb molts bons jugadors i és normal que segueixin guanyant a nivell de seleccions, però crec que la distància és cada cop més petita.
Abans de tancar el bloc de bàsquet, volíem fer un parell de preguntes sobre el joc en sí.
En primer lloc, quina és la teva filosofia mare amb alguns pilars? Aquest any veiem que al Manresa es passen molt bé la pilota i volíem preguntar-te si és part de la teva filosofia o fruit de les limitacions de la plantilla i l’adaptació?
 
Crec que és part de la meva filosofia i com crec jo que ha de ser un esport i un esport d’equip. Si tens un jugador molt bo i amb molta capacitat de fer punts, els rivals bons no et deixaran que anoti i l’obligaran a tenir percentatges baixos. Així, a la llarga, la manera de que un gran jugador tingui èxit és fer millors els seus companys ja que en el bàsquet d’elit no pots obtenir èxits només amb un jugador en un esport que és d’equip, per més alta que sigui la qualitat d’aquest jugador.
A sobre, amb el Manresa no tenim accés als millors jugadors de la competició i l’ideal és que els jugadors juguin junts, es passin bé la pilota i tinguin paciència. Així que busquem jugadors amb aquest tarannà i en tenim com el Dani Pérez o el Seth Hinrichs, que tenen capacitat d’anotar però sobretot el que fan millor és passar la pilota. Són jugadors que en general són un luxe però per un equip com el Manresa doncs encara molt més.
Seguint aquesta línia, tu com a campió d’ACB, creus que calen una o dues referències ofensives molt clares per competir per títols d’alt nivell o és possible sense tenir una figura que destaca molt?
 
L’ideal és quan els tens. Nosaltres els anomenem focus, quan són jugadors que tenen un pes molt important en l’ofensiva de l’equip. Però com deia abans aquests jugadors destacaran molt més si aquest rol ve acompanyat d’una molt bona feina de tot l’equip. És molt difícil que dos jugadors per més bons que siguin aixequin títols, això fa 30 anys passava quan venien dos americans molt més bons que la resta que feien 30 punts i 25 punts cada un i ja es podia tenir èxit, però ara no. Actualment, jo crec que no es pot tenir èxit a més alt nivell d’aquesta manera. Necessites un joc més coral on tothom tingui la capacitat d’anotar, tot i que si tens dos jugadors referents aquests jugadors seran els que et generin més opcions. Però aquests jugadors han de tenir la capacitat de jugar pels altres, si no és molt difícil tenir èxit en la meva opinió.
Entrem en el bloc d’experiència personal. La primera pregunta és si ens podries explicar la teva valoració personal sobre com és de diferent l’ambient en els diferents equips on has estat com ara el Baskonia o el Gran Canaria on es viu el bàsquet amb gran intensitat, el València on vas poder ser campió o el Manresa amb molta intensitat local.
A tots aquests llocs que has citat, més alguns altres on he estat, el bàsquet es viu amb moltíssima passió per part dels seus aficionats i els mitjans de comunicació locals (premsa, ràdio, televisió) i hi ha un suport i un seguiment molt gran. Al final en aquests llocs la gent pel carrer et coneix i en aquests llocs tothom sap qui és l’entrenador i quins són els jugadors que juguen al primer equip.
Sí que és cert que els èxits que pots tenir a llocs com Gran Canària són molt humils i tenen molta repercussió allà però fora molt petita, en canvi quan tens un èxit important amb el València que el potencial del club et permet això et pot donar una repercussió més nacional o internacional (si parlem de l’Eurolliga). Però en tot cas jo diria que a nivell de ciutat o zona d’influència d’aquests equips el bàsquet és molt important en tots els casos.
Quin és per tu el millor equip que has entrenat, no tant en sentit del nivell dels jugadors, si no on has acabat més satisfet amb els objectius plantejats?
 
Porto més de 30 temporades i n’hi ha hagut molts, costa dir-ne un. Un de molt important és el València de 2017 on vam jugar 3 finals (Copa, Eurocup i ACB) i tot i perdre les dues primeres vam poder guanyar l’ACB. Va ser un equip molt bo.
També tinc un gran record del Manresa del 2015 on ens vam salvar del descens en la darrera jornada guanyant al camp del Madrid Va ser un any molt difícil a nivell de lesions i vam haver de canviar molts jugadors. Teníem un objectiu molt humil però crec que molt difícil d’aconseguir, amb el nivell que té la lliga ACB, i realment és una temporada que la tinc en molt bon record. Com en altres similars al Gran Canària.
Jo crec que hi ha dues vessants, quan tens un èxit esportiu molt gran, que evident és motiu de satisfacció, però també quan la temporada, per les raons que sigui, té moltes dificultats, i superar aquestes dificultats i aconseguir uns objectius és molt satisfactori. I després també, tot i que és més subjectiu, quan creus que l’equip ha millorat, és subjectiu perquè no ho pots mesurar com els resultats d’una competició, però quan acabes una temporada i tens la sensació que els jugadors a nivell individual i a nivell col·lectiu han millorat és molt satisfactori, però és més un sentiment intern, un sentiment que dius “crec que aquesta temporada l’equip ha treballat molt bé i els jugadors han millorat molt, ara estan preparats per lluitar per objectius una mica diferents dels que tenien abans”.
En aquest sentit, ja sé que és una pregunta difícil, però un jugador o jugadors que recordis la tasca que has fet amb ells?
 
Sí, això passa una mica el mateix, quan tens un jugador que l’has entrenat i la temporada següent fitxa per un equip gran o se’n va a l’NBA… això em va passar quan vaig entrenar al Sergio Rodríguez o al Marc Gasol, evidentment està molt bé, segurament l’he ajudat a donar aquest pas endavant. Però moltes vegades estàs més content, perquè creus que has influït més, en jugadors no tan coneguts, a principi de temporada aquest jugador no defensava bé i a final de temporada passa els bloquejos molt bé o ha millorat molt en el rebot o en la defensa de l’1 contra 1, aquest sentiment de dir “he aconseguit amb aquest jugador el que semblava molt difícil que millorés”, moltes vegades és més ple i més important que no entrenar un jugador que ja és bo, que ja era bo quan tu l’entrenaves, i després se’n vagin a l’NBA. Un té un suport social molt important, però potser tu no has intervingut massa i l’altre no t’ho reconeix massa gent, però tu saps que has sigut important perquè el jugador millori.
Una altra pregunta personal, quin creus que és el millor o els millors entrenadors contra els quals t’has enfrontat, que t’ho han posat més difícil?
 
Difícil tots, fàcil no t’ho posa ningú. A mi em passa una cosa que és que tinc moltíssima admiració pels entrenadors de la lliga ACB o quan he jugat competició europea, de les competicions europees. Sempre em sembla que són boníssims i que són millors que jo, és un sentiment que em passa amb el 90% dels entrenadors contra els quals jugo, tinc molt respecte per ells i m’agrada molt quan juguen amb els seus equips. Això també m’ajuda a preparar-me, m’ajuda posar-los en un nivell molt alt i obligar-me a mi a posar-me a la seva alçada. En 30 anys crec que he tingut la possibilitat de jugar contra els millors entrenadors que entrenen als grans equips i te’n podria dir molts. El més clar de tots és l’Aito, que és un entrenador que porta moltíssims anys entrenant, abans que jo comencés ell ja  era un entrenador tremendament valorat i encara entrena. Te’n podria dir moltíssims perquè el nivell dels entrenadors de la lliga ACB és molt alt.
I el repte més complicat o el moment més complicat que has tingut?
 
De reptes cada any n’hi ha un i dins d’entrenar un equip professional hi ha molts reptes. Els que tenen a veure amb l’esport, d’aconseguir uns objectius mínims de victòries…, considero que tots els reptes tenen el mateix valor, siguin per guanyar un títol o siguin per evitar el descens de categoria, tots són igual d’importants. Els reptes que són més difícil i tenen molt de mèrit si aconsegueixes sortir viu, si és que passa perquè moltes vegades no és així, són quan les relacions personals amb algun jugador no són bones, no aconsegueixes arribar a ell o es crea una dinàmica de problemes. Solucionar aquests reptes, que són uns reptes individuals, és el més difícil de tot. Costa molt, per les raons que sigui, no vull dir que sigui tot culpa del jugador, a vegades les relacions humanes fan que es produeixin algunes situacions de conflictivitat. Superar aquesta situació, ser capaç que l’equip estigui per sobre de les relacions personals dolentes, és el repte més gran que he hagut d’afrontar, a vegades amb èxit, però no sempre n’he sigut capaç.
I entrant a l’últim bloc, com valores l’actual nivell de l’ACB, sobretot per la diferència de nivell o pressupost, i amb la delicada línia de que si no hi ha grans equips amb grans pressupostos la lliga no té tanta visió mediàtica però a l’hora pot generar aquestes diferències. Tu has estat en les dues bandes, has entrenat equips d’alt pressupost i de baix, quina és la teva opinió?
No és que tingui una opinió, puc constatar les dades que dius. Hi ha equips, com el Barça i el Madrid, que tenen pressupostos més alts perquè són institucions que tenen un equip de futbol a darrere, que tenen un potencial econòmic molt gran i és molt difícil lluitar contra ells, però també és veritat que donen una visibilitat molt gran al nostre esport. Que el Barça i el Madrid, equips de futbol, tinguin seccions de bàsquet és tremendament positiu pel nostre esport. En un món ideal el que t’agradaria és que les diferències econòmiques fossin més petites, seria l’ideal, però també seria l’ideal que aquestes diferències econòmiques fossin petites per la part de dalt no per la part de baix.
La problemàtica que hi ha és que els equips que juguen a l’Eurolliga han de competir contra pressupostos d’altres països que són iguals o més alts que els seus i això fa que les diferències a la lliga ACB cada vegada siguin més grans. No és l’ideal, però així és com funciona l’esport d’elit, no tothom té els mateixos mitjans per poder competir. Dit això, es diu i es competeix, el que no pots estar és tot el dia queixant-te o tot el dia plorant perquè tens menys diners que uns altres, s’ha de treballar més, posar imaginació al tema, no donar-se per vençuts, saber què és difícil guanyar però alguna vegada sí que pots guanyar i no voler que la situació sigui molt diferent de la que serà perquè segurament això no passarà mai.
Creus que l’actual sistema de competició europea i estatal, en el que hi ha molts partits setmanals, esprem massa els jugadors i quines solucions s’hi podrien trobar? Perquè alhora el fet que hi hagi molts partits implica que els equips punters competeixin a l’ACB,  perquè el perill d’una solució seria que deixessin de competir. 
Ja m’agradaria tenir-la, no té solució. Als Estats Units, a l’NBA, és una competició que ho inclou tot, els jugadors de l’NBA només juguen a l’NBA i després a l’estiu, una minoria, 12 o 15 com a molt, amb la selecció del seu país. Això a Europa no passa, hi ha les competicions nacionals que són molt importants però també hi ha, per molts equips, les competicions internacionals que també són molt importants. El calendari és el que és. Després hi ha les competicions de seleccions i tot plegat, tothom vol el seu, l’Eurolliga vol les seves jornades i els seus mesos de competició, la federació per la seva selecció el mateix i la lliga ACB també. Cadascú té els seus interessos i és molt difícil que es puguin posar d’acord, jo no veig una solució, crec que és impossible. Sí que és veritat que, això al final porta a que alguns jugadors, els millors juguin molts partits, massa partits, amb poc temps de descans i això evidentment no és positiu per ells, no és positiu pel seu físic. Com entrenador, no sóc dirigent i no tinc tota la informació, em costa dir-te quina és la solució perquè és evident que jugar menys partits a la lliga ACB seria molt bo pels equips que juguen l’Eurolliga però seria dolent pels equips com el Manresa que només juguem aquesta competició i que també són professionals. Que no es juguin partits de la selecció… quan no estàs a la selecció dius “que no es juguin” però evidentment també són part del bàsquet i de la promoció del bàsquet i trobo que són interessants pel món de l’esport. Crec que és complicat.
En aquesta línia, com de complicat és mantenir el vincle en equips com el Manresa que hi ha molta rotació de jugadors? Creus que a nivell social i de les aficions, s’hauria de confiar més en la cantera i tenir més paciència amb els resultats?
També és un tema complicat, perquè en un club professional com és el cas del Manresa, el nostre principal objectiu és la competició, és el guanyar partits. Els nostres aficionats, els nostres directius, els diem que tenim 8 jugadors de l’àrea de Manresa guanyarem un o dos partits en tota la temporada… el dia que ho dius tothom està molt content, tothom diu “sí, sí, perfecte, que juguin els nanos de la casa”, però després si no es guanya la gent no vindrà al pavelló, no voldrà ser sòcia d’un equip que no guanya mai. I al contrari, si els diem als nostres aficionats que no tenim cap jugador de la nostra cantera però que jugarem la final de la lliga o que guanyarem un títol, segur que tothom diu “quins bons jugadors que heu fitxat encara que siguin d’altres països”.
Llavors, crec en el tema de l’equilibri, tan debò tinguéssim jugadors que portessin molts anys al Manresa i que siguin nostres. Ara tenim al Guillem Jou,… al Rafa Martínez que se’n va anar perquè econòmicament va tenir ofertes millors però ara a la recta final de la seva carrera torna a casa, i està molt bé tenir aquests jugadors i ens agradaria que estiguessin temps amb nosaltres i fins i tot tenir-ne més, per això treballem amb els nostres jugadors joves. Però per altre costat, som un equip que viu de la competició i hem de guanyar o hem d’intentar guanyar els màxims partits possibles i creiem que com millor siguin els jugadors, siguin d’on siguin, millor. És el nostre objectiu, buscar aquests jugadors, que els puguem pagar, que vulguin venir a jugar amb nosaltres, encara que no siguin de la ciutat o del nostre entorn més proper.
Canviem de tema, passem a parlar del bàsquet formatiu. A Catalunya tenim una excel·lent base formativa de bàsquet i la prova d’això són els resultats internacionals en molts àmbits. Voldríem també la teva opinió crítica sobre quins són els elements que fan que tinguem aquesta base tan bona i alhora també anar una mica més enllà, què podríem reforçar o millorar. 
Tens raó, la base a Catalunya dels jugadors que surten és molt bona. Jo crec que el principal motor d’això són els clubs, els clubs que es dediquen a treure aquests jugadors en molts esports, els clubs petits. I després també el que a mi m’agrada dir-ne “clubs mirall”, que són capaços d’apostar per aquests jugadors, el cas més clar és la Penya, el Joventut de Badalona, un equip que inverteix moltíssims mitjans perquè surtin jugadors joves i després els posa a jugar i tenen bastant èxit, han tret a jugadors que després han anat a l’NBA o que ara mateix estan jugant amb ells amb molt d’èxit. Nosaltres, amb un nivell inferior, a Manresa també ho intentem, aquests equips, entre cometes, de l’elit, fan que sigui un mirall per aquests jugadors joves que estan en clubs petits de tot arreu.
Sobre què es podria fer millor, tot el que sigui professionalitzar aquests clubs, ajudar-los que siguin millors clubs farà que surtin millors jugadors. En aquest sentit, com que sóc entrenador seré una mica corporativista i parlaré d’això, segur que hi ha més coses que es poden millorar, però com més es valori la feina dels entrenadors de base, a nivell laboral, amb contractes laborals, amb salaris dignes, perquè es puguin dedicar d’una forma el més professional i amb tota la força possible, aquests clubs seran millors i trauran millors jugadors. Què és el que m’agradaria? Que els clubs tinguessin la capacitat i la necessitat que els seus entrenadors siguin bons i estiguin ben pagats.
Quins creus que són els valors educatius que creus que li pot aportar el bàsquet a un infant, més enllà que acabi sent professional o no, en el sentit del bàsquet formatiu?
 
En el bàsquet formatiu no s’ha de pensar massa en el bàsquet de l’elit, s’ha de jugar perquè t’agrada jugar i perquè et dona uns valors que són incalculables. A la gent que juga li marcarà per la resta de la seva vida, jugar amb en equip, tenir unes responsabilitats tàctiques, el companyerisme que es crea, formar part d’un equip… tot això són valors que no només els té el bàsquet, els té l’esport en general i jo crec que són fonamentals. Els meus fills han fet esport tant com han pogut, encara en fa un d’ells, i jo crec que el que els dona … les amistats que es creen són per tota la vida. Algun dels amics amb els que vaig començar a jugar encara mantinc la relació i això és perquè el vincle que es crea quan jugues a bàsquet o quan fas esport amb altres persones és un vincle per tota la vida.
Passem ara a l’esport femení: ets seguidor de l’esport femení? I des d’un àmbit més social, des del punt de vista dels clubs, creus que hi ha un infrafinaçament clar en l’esport femení, sobretot tenint en compte que segurament el bàsquet català masculí té molt èxit, però el femení encara més (dins del que és el món de l’esport)? Hi hauria d’haver un finançament més estatal?
També és un tema complicat, com a entrenador, donar una opinió. No sóc un gran seguidor del bàsquet femení, però sí que conec a les millors jugadores perquè a la selecció espanyola, que és on juguen les millors, sí que m’agrada veure-les jugar, perquè a més juguen molt bé. És complex: d’una banda, els clubs de bàsquet femení fan una tasca molt important, que és molt semblant a la que fan els clubs masculins, però de l’altra no són capaços d’omplir pavellons, no tenen l’interès mediàtic que puguin tenir els equips masculins. Però realment fan la mateixa feina, i és un esforç igual. Les jugadores i els entrenadors que es dediquen al bàsquet femení tenen el mateix èxit (o més, fins i tot) que alguns equips masculins: per tant, a escala econòmica entenc que és difícil que puguin tenir el mateix benefici, perquè generen menys, però d’altra banda és molt injust, perquè el seu esforç és el mateix, i el seu treball és el mateix, i no se’ls valora igual. No sé com es podria solucionar, tu apuntes al fet que es podria resoldre en l’àmbit públic, amb algun tipus de subvenció estatal, i no crec que sigui una cosa molt forassenyada.
En la mateixa línia dels èxits masculins i femenins, en l’última dècada tant la selecció de bàsquet femenina com masculina han tingut uns èxits brutals, que d’aquí 30 anys, quan es miri aquesta dècada, sorprendrà tothom. A què creus que és degut, a diferència d’altres regions d’Europa i del món?
 
Primer de tot, cal dir que són dues direccions: en primer lloc, els clubs que formen a aquests jugadors i jugadores, els clubs de formació que fan una feina molt bona per desenvolupar aquests jugadors, que els permet competir al més alt nivell; i després, també, la bona feina que fa la Federació en el moment de la competició amb aquests jugadors, que també ha estat molt bona els últims anys, i que fa que els jugadors estiguin contents d’anar a la selecció, de representar el seu país, i això és perquè la Federació ha creat l’ambient adequat perquè els jugadors i jugadores estiguin a gust, i aquesta és una feina molt important. Però jo destaco molt la feina que fan els clubs de formació per formar els jugadors i que arribin a l’elit amb tantes capacitats per, després, ser els millors jugadors del món, o estar lluitant per les olimpíades, pels campionats del món, pels campionats d’Europa, tant masculí com femení, durant tants anys seguits.
Hi ha també un punt, en aquestes coses, de casualitat: la generació del bàsquet masculí, que és la que conec més, del 80 (la de Pau Gasol, Juan Carlos Navarro, Felipe Reyes, Germán Gabriel, Berni Rodríguez i els altres) és una generació molt bona que ja van quedar campions del món júnior fa molts anys, i va ser la primera vegada que una selecció de formació espanyola quedava campiona del món: és un grup de jugadors que, molts d’ells, han tingut carreres brutals tant a la Lliga ACB com a l’NBA, i crec que això ha estat un motor per altres generacions que van venir després (el Marc Gasol, Rudy Fernández, Ricky Rubio…). Aquesta grandíssima generació que va néixer una mica pel treball dels clubs de diferents punts d’Espanya, i que va suposar un esclat de nivell, ha tirat després d’altres jugadors que han vingut darrere.
Finalment voldria entrar en el món de les reivindicacions socials en el món de l’esport. Aquest any estem vivint l’experiència dels jugadors de la NBA i, sobretot les de la WNBA, com s’estan convertint en una vertadera referència de moviment polític als EUA. En canvi a Europa el jugador o jugadora acostuma a ser molt neutre. Per què creus que es dóna això?
A Estats Units, algun dels últims moviments de lluita i d’unió han estat molt evidents, i representen a una part molt gran de la societat o del seu pensament; per exemple, quan hi ha un crim racista és molt difícil que algú (tot i que hi ha de tot i a algú també li pot semblar molt bé el que ha passat), perquè és el sentiment generalitzat, es posicioni contra la idea que això no pot ser. Així, jo crec que està molt bé que els esportistes es moguin en aquesta direcció, s’expressin i lluitin, perquè la societat sigui millor, però em sembla que són lluites bastant “generalitzades”, que tots hi podem estar d’acord. A nivell nostre, és molt més difícil que un jugador de bàsquet, un entrenador o un jugador de futbol doni la seva opinió sobre un tema polític perquè segurament aquesta opinió tindrà, en el millor dels casos, un 50% de gent a qui li semblarà molt bé que doni aquesta opinió, però tindrà un altre 50% amb idees diferents, i que pensaran malament d’aquesta persona, i no hi estarà d’acord.
Això, aquest risc que un número important de persones no estigui d’acord amb la teva opinió, fa que molta gent no la vulgui donar: evidentment la tenen, però no la volen donar perquè saben que pot tenir una repercussió negativa. Per tant, cadascú és lliure de donar-la o de no donar-la, diguem, però crec que, en aquest sentit, s’ha de tenir el mateix respecte pel qui la dona que pel qui no. Cal respecte també per qui no vol, com m’ha passat a mi, donar una opinió i que després a algun camp et diguin de tot; com agradable no és, has de valorar què prefereixes, donar la teva opinió i que, d’alguna manera, puguis crear un cert debat o, fins i tot, es pugui tornar en contra teva mentre fas la teva tasca, perquè hi ha persones que pensen diferent i no tenen la teva ideologia. És un risc.

Articles relacionats

Darrers articles