Iván Riera
Hi ha un debat etern, futbol, opi, alienació. Contínuament podem observar com des de sectors de l’esquerra política es refusa el futbol com entitat demoníaca. És quelcom equiparable a la religió, i sí, hi han trets semblants, des d’una perspectiva sociològica hi ha elements que es poden relacionar, però, el futbol és només això?
Al món, hi ha quelcom que anomenem cultura, la cultura, avui dia, està subjecta a les contradiccions i dinàmiques capitalistes. On i com es desenvolupa, i on, i sobretot, com es produeix el producte cultural, acaben sent dinàmiques que segueixen patrons capitalistes. Concerts en bars on serveixen alcohol, concerts en grans estadis, exposicions d’art on l’entrada val un preu, llibres que tenen una mercantilització. Però no escoltem ningú dir que l’alienació i la cultura també viuen en simbiosi. Al final, seguint la idea de Marx d’alienació, l’artista pateix en la seva producció un procés alienant, i atenint-nos a la visió filosòfica del concepte, tots i totes caiem en l’alienació en escoltar aquell grup de música que tant ens agrada.
Superant la visió superficial del futbol, i sobretot allunyant-nos del futbol modern, aquell futbol de l’elit que esdevé un espectacle de masses, el futbol esdevé vehicle de la classe obrera. El futbol, sense la professionalització, es desprèn del dogma esquerranista de què tot allò que no és purament intel·lectual és opi. Si veure en un barri treballador que els vincles creixen al voltant de l’esport et fa fàstic, potser el problema està, en com diria Correia, en què estàs en contra del futbol perquè és un esport de “pobres”.
Abandonar el futbol des de l’esquerra, deixar-ho en les urpes capitalistes, renegar d’ell, és un error. Arreu del territori, en cada cantonada la gent, nens i nenes, homes i dones, gaudeixen i viuen el futbol. Viure el futbol és practicar-ho, observar-ho i defensar-ho. El futbol és un esport de masses, un joc senzill, gratuït, on qualsevol pot practicar-ho; és un esport que es pot adaptar a mil situacions. Un esport que representa els valors del proletariat. Equip, unió, fraternitat, amistat, col·laboració. Valors que porten al grup a ser un vers el seu objectiu.
Històricament, tenim casos on els obrers de les fàbriques a finals del s. XIX i principis del s. XX van utilitzar la creixent força del futbol com a eina d’organització sindical. Una lluita vers el patró que es resumia en: o milloreu les nostres condicions laborals o no juguem. Una rebel·lió dels de baix vers el de dalt. On la bimba està al centre del camp, tant en l’àmbit esportiu com en la lluita dels treballadors i treballadores.
Però lluny queden aquestes lluites, i el futbol també queda lluny d’aquell joc que va formar-se al ritme de la industrialització. I sí, el futbol professional és un mirall del neoliberalisme, els mateixos patrons s’hi reflecteixen. Però més enllà dels focus hi ha un futbol que uneix la comunitat al voltant de la bimba, on la unió permet que quan una família no pot garantir certes necessitats sorgeix el col·lectiu, i col·labora. El futbol apareix com a bandera de defensa dels interessos de classe.
A les grades dels estadis de barri hi ha política, no només en les grades d’animació, sinó que existeix un treball, un intercanvi de preocupacions, on quan algú ho necessita el futbol, representat pel club (el qual existeix gràcies a la força col·lectiva), s’activa i construeix una xarxa de solidaritat. Amb el meu treball periodístic pels camps del futbol modest català coneixes històries on els clubs han activat campanyes com per exemple: ajudes per material escolar, per menjar, per fins i tot parar desnonaments. Els clubs són una eina.
També el futbol és un gran altaveu. Hi ha futbolistes amb consciència de classe que utilitzen el futbol com un altaveu per les causes que creuen més justes, saben que el futbol és una eina amb una potencialitat enorme, i davant aquesta coneixença actuen, actuen perquè és absurd i massa infantil voler considerar el futbol com quelcom aliè a la lluita.
En resum, el futbol esdevé un espai obrer, d’unió i conscienciació. I la política hi és més enllà de la superfície. Cal considerar aquests espais al voltant d’una pilota com espais de treball polític. També us convido a repensar allò de ser del St Paulí o del Rayito, i transformar-lo per visitar el club de barri, respirar el futbol modest. Perquè la veritable política és la que va més enllà de simbolismes, és la que vol canviar la realitat. Aquella que vol que els més joves deixin el carrer i canalitzin la seva vida a través de valors, hàbits i responsabilitats per construir un horitzó lliure.
