El professorat català ha rebutjat de manera rotunda el preacord signat la setmana passada pel Departament d’Educació i els sindicats USTEC i ASPEPC-SPS. Això posa de manifest que les reivindicacions docents van molt més enllà del tema salarial i tenen a veure amb les ràtios, la inclusió, el PAS o l’etapa 0-3. L’actual situació d’emergència educativa a Catalunya s’ha de resoldre amb mesures de xoc, i és necessari veure com poden aplicar-se de manera immediata, altrament no podrem començar amb normalitat el curs 26-27. Les mobilitzacions continuaran i la conselleria ha d’entendre d’una vegada la profunditat de les demandes realitzades.
El deteriorament dels serveis públics, unit a l’increment de les desigualtats socials, les necessitats educatives especials i els problemes de salut mental, estan provocant un qüestionament d’arrel del sistema educatiu i sanitari, i això es troba en la base de les protestes del professorat i del personal mèdic. Les vagues educatives de les darreres setmanes i les mobilitzacions del sector sanitari expressen un malestar profund que va molt més enllà de reivindicacions laborals concretes. La sobrecàrrega dels professionals, l’augment constant de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, la manca de recursos per afrontar els problemes de salut mental, especialment entre els joves, i les dificultats creixents als CAP i hospitals són manifestacions de l’infrafinançament crònic que s’arrossega des de fa anys.
Aquesta lluita té un caràcter estructural i a llarg termini. Els pactes insuficients o les mesures parcials poden alleugerir temporalment algunes tensions, però no resolen les causes profundes del problema. En ple debat pressupostari, es fa cada vegada més evident la necessitat d’una reforma fiscal profundament progressiva que permeti dotar els serveis públics dels recursos necessaris per respondre als reptes actuals. Si volem situar Catalunya al nivell dels països europeus amb sistemes educatius i sanitaris més avançats, cal assumir que això exigeix una contribució més gran de les grans fortunes i dels sectors amb més capacitat econòmica, i una aposta sostinguda per uns serveis públics a l’altura de les circumstàncies.
La Unió Europea acaba d’aprovar un nou pacte migratori, que endureix les condicions per obtenir protecció internacional, fomenta la creació de centres de detenció o confinament de persones migrants, accelera els procediments d’expulsió i retalla tota classe de garanties jurídiques, en un procés constant d’externalització de les fronteres. Una altra vegada, ens trobem davant una Unió Europea que s’enfonsa en una profunda crisi política, cultural i moral, amb una enorme contradicció entre el discurs retòric sobre drets humans i la pràctica real. La criminalització de les persones refugiades és inacceptable, amb un impacte especialment greu sobre persones que fugen de guerres, persecucions o emergències climàtiques.
Les eleccions presidencials colombianes han deixat una victòria de l’extrema dreta en la primera volta, en sintonia amb l’avenç internacional de les noves dretes trumpistes que intenten capitalitzar el malestar social per impulsar projectes polítics reaccionaris. El resultat genera una enorme preocupació davant la possibilitat de retrocessos en matèria de drets socials, participació democràtica i consolidació dels avenços assolits durant els darrers anys. La importància geopolítica de Colòmbia, un dels principals actors de l’Amèrica Llatina, converteix aquestes eleccions en un esdeveniment de gran transcendència regional. Tot i això, la segona volta continua oberta i existeixen possibilitats reals que les forces progressistes aconsegueixin remuntar el resultat inicial. La consolidació de les reformes socials i democràtiques impulsades recentment, així com la continuïtat d’un projecte orientat a reduir les desigualtats, tindran un impacte que anirà molt més enllà de les fronteres colombianes i influiran en l’evolució política del conjunt de la regió.
