El toc de queda, un debat estèril

Del mateix autor

Oriol Arcas

La segona onada de la pandèmia està sent molt diferent de la primera. S’ha acabat la generositat amb els estats d’alarma, els aplaudiments al balcó i la comprensió pel caos administratiu davant d’un fenomen nou. Deia Karl Marx que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. Crec que això descriu molt bé la sensació amb la que afrontem aquesta segona onada. Ara ja hi ha hagut temps per preparar-se, coneixem el virus i sabem una mica millor com aturar-lo. Però la reacció d’institucions, empreses i, també cal dir-ho, la gent, és de repetir en gran part els mateixos errors. La situació política catalana, travessada pel conflicte sobiranista amb l’Estat, afegeix una altra capa de complexitat amb debats sobre competències i intents de recentralització.
Els debats públics giren, principalment, al voltant de l’adequació de les mesures de restricció de drets i llibertats. És normal, la gent reacciona a aquests canvis a pitjor en la seva vida. Posem dos exemples. El primer, el cas de les escoles. Ara les dades semblen indicar que va ser un error confinar nenes i nens. Per molts motius: els costos són altíssims –privació de drets i llibertats d’un col·lectiu que té menys defenses psicològiques que els adults, endarreriment de l’aprenentatge, sobrecàrrega per mares i pares, etc.– i en aquest moment semblaria que els beneficis són molt escassos. No s’està comprovant que els infants siguin vectors de contagi, ni sembla que l’obertura de les escoles contribueixi especialment a la pandèmia.
Un segon exemple és el que ha sorgit al voltant del toc de queda. És un dilema espinós i altament emocional, que ha reproduït molts dels arguments anteriors i on ràpidament et poden etiquetar d’autoritari o de negacionista. Com a opinió personal crec que la part de l’argumentari basada en pulsions llibertàries –a don’t tread on me– és poc realista. Sent honestos, tot el que esquivi la qüestió de com baixar dels 800 punts de risc no ens serveix, i per ara el consens científic sembla fer costat a aquesta o mesures més dures. Serà un encert, o es demostrarà un error com el tancament de les escoles? És aviat per dir-ho, potser tindrem dades més endavant. Però de forma més important em sembla que aquesta mena de debats són reactius, cansats i limitadors.
On vull anar a parar és que el debat sobre les mesures restrictives és necessari però estèril per sí sol. Limita la nostra acció política i social reduir les opcions a escollir entre llibertat de moviment o salvar vides, i a comprovar més endavant si teníem raó. Aquest marc de debat en el que ens situen és trampós. Ens obliguen a decidir si amputem la ferida un cop està gangrenada. Que no ens enganyin: el consens científic és primerament evitar arribar a aquesta situació. Les receptes guanyadores ja les sabem des de fa mesos: testos, rastrejadors, teletreball. Això requereix un reforçament de l’atenció primàriaque ja estava molt debilitada, fins al punt que el personal sanitari ha hagut d’entrar en vaga per fer front a la nova onada amb unes condicions més suportables.
Com hem arribat fins aquest debat estret sobre tocs de queda? Les accions dels poders s’han centrat excessivament en salvar les temporades turístiques a costa de sacrificar la resta de l’any. Les desescalades van ser massa ràpides i imprudents – així ho diu The Lancet criticant la gestió a Espanya. Situar el relat de la “guerra” contra el virus on la victòria era la desescalada a l’estiu, com si el virus no hagués vingut per quedar-se, va ser una imprudència. Temo que intentaran fer el mateix amb les vacances de Nadal, coses més boges han fet –de fet ja estem veient les primeres llums pels carrers. En resum, els governs han estat reactius, i la improvisació ha estat constant. Que no ens enganyi la comparació amb Madrid, que està entre les pitjors gestions del món. Si ja sabíem que vindria una segona onada a l’octubre, per què no hi ha plans ben comunicats i clars d’entendre des de juny? Quan la població ja tenia assimilats els nivells de confinament ens ho canvien de nou, amb informacions contradictòries i canviants.
Malgrat hem anat millorant, sempre arribem tard i malament. Ara ja es disposa d’uns equips de rastrejadors més adequats, però el mal ja està fet. A finals de juliol, quan els números de contagis eren excepcionalment baixos, el personal de rastreig a Catalunya era de 245 persones, però hauria d’haver estat de 1500, com ara. També s’ha augmentat moltíssim la capacitat de testeig amb PCR, però es continua aplicant de manera massa restrictiva, amb protocols molt estrictes que descarten fer la prova si no hi ha símptomes clars. En canvi, altres països del nostre entorn com França i Portugal, o coneguts per haver controlat l’epidèmia com la Xina i Corea del Sud, apliquen una política de testeig massiu, també a casos asimptomàtics. Aquest dèbil sistema de testeig i rastreig a Catalunya només aconseguia identificar 2 contactes estrets per cada positiu al juliol, un número totalment insuficient.
Crec que a hores d’ara podem dir clarament que Catalunya i Espanya s’ha optat de forma conscient per les mesures dures, els confinaments. Els confinaments són fàcils d’aplicar i són molt efectius. També ho és pescar amb dinamita. Però són les mesures predilectes dels governs perquè no requereixen inversions i els poden aplicar tard i pel broc gros, quan haurien de ser mesures aplicades aviat i de forma molt selectiva.
I l’espectacle dantesc de tres conselleries donant missatges contradictoris sobre el teletreball… des de març no ho han pogut decidir? Sembla que la clau per evitar un confinament total estaria en reduir una mica més la mobilitat diürna –la nocturna ja està prohibida– i això significa fer un últim esforç. Per exemple, reduir un 10% més la mobilitat a Catalunya, fins arribar a nivells similars als del juny. En això la mesura principal és el teletreball, una mesura que la patronal s’entesta a rebutjar de forma miop.
Per empitjorar-ho encara més, mentre se’ns plantegen noves mesures encara més dures observem com l’elit política, militar i empresarial es troba per entregar-se premis. Realment sembla una escena treta de la Revolució Francesa: el poble tancat a casa, reduïts a bèsties de càrrega sense vida social, mentre l’aristocràcia va a sopar al Casino de Madrid. O el fet que els governs aprofitin l’excepcional restricció de llibertats per aplicar la seva agenda al servei del poder. Operacions desnortades de la Guàrdia Civil contra l’independentisme que semblen guions dolents de James Bond. Desallotjaments de casals socials com la Buenos Aires. La broma de terrible gust que suposa tancar-nos a casa mentre ens envien els Mossos a desnonar-nos. Donat el paper central que està tenint l’habitatge per confinar-nos i evitar contagis, mesures que el garanteixin com la regulació de lloguers o una moratòria són ineludibles.
Potser una de les causes de la manca de sensibilitat amb què s’ha tractat la vida de les persones és la composició dels gabinets de crisi i consells d’assessors. De militars i polítics com a cares visibles vam passar, per sort, a metges i científics. És un pas importantíssim: les decisions han d’estar basades en dades, raonades de forma lògica. Però elevar les ciències dures a la categoria de religió també ha estat part del problema. Un sol científic no té les respostes, l’important en la ciència és el consens. Les opinions aïllades, magnificades pels mitjans de comunicació, només afegeixen soroll i més confusió.
Entre les veus expertes a rodes de premsa i tertúlies han faltat les de les ciències socials i les humanitats, i així ho han expressat en un comunicat diverses associacions. Sabem l’ADN del virus i com es propaga. Però tenim una mínima noció de l’epidèmia de malalties mentals que està deixant el confinament? Potser amb més psicòlegs o sociòlegs als centres de comandament ens hauríem esforçat per no caure en nous confinaments. Potser una educadora hauria insistit que el cost de tancar les escoles i confinar la canalla durant setmanes era massa alt. O hauríem d’escoltar més a les historiadores per entendre com hem afrontat epidèmies anteriors, i antropòlogues per entendre certs comportaments com el rebuig a les mascaretes o el pànic al desabastiment de productes. Al final, la ciència és molt bona donant respostes, però és feina nostra trobar les preguntes adequades. Enlloc de com acabar amb la pandèmia, potser hauríem d’haver preguntat com fem suportable la vida. Igualment importants són el teixit associatiu, els sindicats i els moviments socials que estan a la trinxera, bregant amb els efectes sanitaris, socials i econòmics de la pandèmia.
Per últim, cal assenyalar també que els errors i problemes actuals en la gestió no només es deuen a la manca de voluntat política o les pressions gremials. La nostra economia capitalista, basada en el mercat i en monocultius de poc valor afegit com el turisme o la construcció, és inherentment fràgil. La causa de la crisi actual no és el virus de la covid, sinó la incapacitat del nostre ordre econòmic i social de fer-hi front. Altres sistemes, com el Xinès, són molt més proclius a les mesures com la planificació, i molt més resistents a aturades sobtades de producció i consum. Mesures que aquí semblen impossibles d’aplicar. Mentre hi arribem, cal seguir avançant en una reforma fiscal que ens proporcioni els recursos que necessitem, en posar al servei de la majoria social els recursos privats que necessitem, ja que com al 2008 els poders econòmics ja estan mirant com fer-nos pagar a la classe treballadora el cost dels confinaments.
No són conclusions excepcionals, ni tan sols noves. Però sabem que aquestes propostes són les que necessitem, i l’única qüestió és per què no les estem exigint.

Articles relacionats

Darrers articles