Array

Catalunya no és un país pobre

Del mateix autor


David Rodríguez
Durant les darreres setmanes, hem sentit dir diverses vegades des de les autoritats polítiques catalanes que no es poden prendre mesures més decidides contra la pandèmia perquè “no som Alemanya”, argumentant que el país germànic destina recursos a subvencionar als sectors econòmics afectats, cosa que nosaltres no podem fer. Aquesta argumentació, que sembla realitzada des del sentit comú, no resisteix la més mínima evidència científica i econòmica.
Existeixen al món tot un seguit de països que han desenvolupat una estratègia d’erradicació total de la covid. No és precisament el cas d’Alemanya, sinó d’altres nacions situades sobretot a Àsia i Oceania, a les que podem afegir l’exemple de Cuba i d’algun país europeu. No totes les estratègies d’aquests països als quals faig esment són exactament de covid zero (no és el mateix, per exemple, Corea del Sud que Nova Zelanda), però sens dubte s’apropen molt més a l’erradicació que a les polítiques de mitigació aplicades a la major part d’Europa Occidental.
Per tant, resulta de gran interès comparar la riquesa de Catalunya, no tant amb Alemanya, sinó sobretot amb aquests països. Podem realitzar una petita taula amb el PIB nominal per càpita català i el d’alguns d’aquests països (mesurat en dòlars). Les dades són les estimades de 2019 segons l’FMI, en el cas català la font és l’IDESCAT i en el cas de Cuba és el Banc Mundial el 2018.
Alemanya – 46.563 USD
Nova Zelanda – 40.634 USD
Catalunya – 37.837 USD
Corea del Sud – 31.430 USD
Espanya – 29.961 USD
Xina – 10.098 USD
Cuba – 8.821 USD
Vietnam – 2.740 USD
Com podem constatar, la variabilitat de l’indicador entre aquests països és enorme, i escudar-se en una comparació amb Alemanya manca de tot rigor acadèmic. Òbviament, poden existir altres indicadors diferents per mesurar la riquesa d’un país, però més enllà del debat al respecte, el que sobretot volia assenyalar és que les diferències són grans, fet que demostra que la política implementada contra la pandèmia no depèn gaire dels recursos del país.
Alguns suposats experts econòmics pretenen convertir tot això en un debat entre economia i salut, fet que només té sentit des d’una visió totalment mercantilista i liberal de la societat. Des d’un punt de vista d’esquerres, l’economia ha d’estar al servei de les persones, i ha de ser necessàriament compatible amb elements com la salut o l’educació. Però és que a més l’evidència empírica demostra que els països que van implantar l’estratègia d’erradicació, tot i l’esforç realitzat a curt termini, han obtingut millors resultats a llarg termini, fins al punt que el mateix FMI ha reconegut la seva estratègia com la millor des d’una perspectiva econòmica. En el cas europeu, per tant, no només patim una visió economicista de la realitat, sinó que a més ens deixem portar, com sempre, pels beneficis a curt termini, en coherència ideològica amb el fet que l’economia especulativa prima sempre sobre la productiva.
Finalment, si compartim una òptica crítica de l’economia, no podem parlar només de producció, sinó també de distribució. La crisi derivada de la pandèmia ha afectat negativament als sectors més vulnerables, com succeeix amb totes les crisis. A més, està aprofundint al món les diferències de gènere, com assenyala l’ONU quan estima un increment de les dones pobres d’un 11% el 2021. Mentrestant, el capital es concentra i les grans fortunes acaparen un 27% més de riquesa, segons càlculs d’UBS i PricewaterhouseCoopers.
En conclusió, Catalunya és un país prou ric per afrontar amb decisió la pandèmia, i la salut de la població ha de ser la gran prioritat en aquests moments, fet que és perfectament compatible amb la visió d’una economia centrada en el benestar de tothom. Una vegada més, ens tocarà discutir qui paga el cost de la crisi, i la nostra resposta ha d’implicar un increment substancial de la progressivitat fiscal i dels impostos a les grans fortunes i a les empreses amb beneficis extraordinaris. Dit d’una altra manera, tornem a engegar el debat de la lluita de classes i de la disputa de la plusvàlua.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro