Els comunistes davant de la Covid-19

Del mateix autor


Secretaria de Relacions Internacionals de Comunistes de Catalunya

La crisi de la COVID-19, la seva immediata dimensió d’alarma sanitària, i la posterior crisi econòmica i social que està provocant, accelera les percepcions i les evidències que l’etapa de globalització neoliberal que el capitalisme desenvolupa ha entrat en contradicció amb la mateixa existència de la vida humana en el planeta.
Ja teníem signes anteriors d’alarma, de fet, aquesta no és la primera crisi sanitària que succeeix. Als continents asiàtic i africà s’havien produït episodis preocupants derivats de mutacions sorprenents de virus que passaven d’animals a éssers humans, a conseqüència dels canvis produïts en ecosistemes que en dècades anteriors mantenien equilibris precaris, però que en els últims temps el canvi climàtic i les alteracions diverses que aquest provoca, els havien desestabilitzat de forma definitiva. La diferència és que la COVID-19 ha fet el camí invers, d’Àsia a Europa i Amèrica, segons sembla.
Els governs occidentals mantenen una preparació estratègica per a fer front a atacs bacteriològics, però no a mutacions de les característiques de la COVID-19, de fet en els mateixos documents de Seguretat Nacional de 2018-19 d’Espanya, s’afirma textualmente que una possible crisi o pandèmia vírica només pot donar-se en escenaris geogràfics allunyats, per això teníem reserves per a fer front a l’expansió de la verola però no teníem ni idea de la COVID-19.
El canvi climàtic està alterant, i ho farà encara de forma molt més radical en els pròxims anys, l’equilibri de la vida en el planeta, i dins d’aquesta vida hi ha l’Homo sapiens. De fet, la pujada de la temperatura i del nivell de la mar (per citar només dues de les alteracions en marxa) provocarà impactes econòmics severs, accelerant processos de desertificació, inundació i altres fenòmens climàtics radicals, reforçant el ja creixent fet migratori de centenars de milions de persones.
La crisi en la qual ens trobem, tant sanitària com econòmica i social, no ha estat una qüestió de mala sort, una cosa inevitable que justifiqui retallades i pèrdues de drets. La crisi econòmica i social era incipient des de fa temps, amb molts ressons de la crisi de 2008. Les crisis són inherents al capitalisme, cícliques, i cal fer una lectura acurada d’elles per a encertar políticament.
Anem cap a un món més inestable, cal destacar el nou reequilibri entre països emergents i les principals potències capitalistes. Del món “unipolar” de després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de l’URSS, s’ha passat a una realitat “multipolar”. En 1995 les economies dels països emergents, els E7 (la Xina, l’Índia, Indonèsia, el Brasil, Rússia, Mèxic i Turquia) representaven la meitat del PIB de les tradicionals potències capitalistes, el G7 (els EUA, GB, França, Alemanya, el Japó, el Canadà i Itàlia). En 2015 el seu pes econòmic era comparable, el 2040 les podran doblegar. Com a contrapunt hi ha una crisi severa del govern de les institucions internacionals multilaterals, OMC, Acord del Clima de París, OMS, Consell de Seguretat de l’ONU, etc.
Els països emergents, conseqüentment al seu pes econòmic, aspiren a un lideratge polític i militar i això inclou un paper destacat en tots els organismes internacionals i sobre totes les decisions transcendents. De moment la decisió de l’administració Trump als EUA ha estat recloure’s en si mateix i abandonar cada vegada més organismes multilaterals que ja no pot controlar, com sí que va fer en temps anteriors, pura expressió de frustració.
Tot apunta al fet que la pugna s’expressarà no tant en un augment de l’arsenal nuclear i els exèrcits convencionals (que també) sinó en nous escenaris de guerra comercial i sobretot en el control del ciberespai i la confrontació cultural, on les xarxes socials i els grans mitjans de comunicació juguen un paper determinant per a influir en l’opinió pública (guerra psicològica pel relat o noves expressions de l’hegemonia).
No ens trobem davant una crisi terminal del capitalisme, sinó davant una més de les crisis cícliques que li són pròpies. Crisi que el capitalisme supera, entre altres maneres, descartant els sectors econòmics que ja no li són funcionals, i això es tradueix en centenars de milers de famílies condemnades a la misèria. I encara que la crisi no acabi resolent en favor de la classe treballadora, hem de lluitar per a fer avançar les nostres idees, perquè vindran altres crisis.
Avui hem de construir les condicions perquè puguem disputar la batalla de les idees en millors condicions. Hem de situar un horitzó de transformació a tots els nivells: transformació de les relacions de producció, transformació de les relacions humanes i transformació de la relació amb la naturalesa. I de la mateixa manera, explicitar que hi ha un període de transició fins a arribar allí. I en aquesta transició, cal situar propostes concretes, tant per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora i la nostra relació amb la naturalesa (i guanyar temps), com per a avançar en la batalla cultural.
Algunes d’aquestes mesures són establir una Renda Bàsica Universal, potenciar l’economia social i solidària, crear una banca pública, trencar amb la doctrina d’austeritat de la UE (permetent el finançament del deute públic) o la nacionalització de sectors estratègics o d’empreses que necessitin ser rescatades, però no per a vendre-les als amics després a preu de saldo. Totes aquestes mesures han de ser l’inici de la reorganització econòmica cap a un model sostenible, que no es basi com a Espanya en monocultius insostenibles com el turisme o la construcció, passant d’un creixement basat en les exportacions a una economia basada en la demanda interna, autocentrada i planificada. Cal tenir molt present, també, que aquesta batalla cultural no es produeix en l’aire, i que és imprescindible la mobilització per a exigir aquestes propostes des dels nostres carrers, barris i centres de treball. És a dir, articular el conflicte social allí on es dóna.
Aquesta és per tant la tasca central dels partits comunistes i obrers del món. Com s’ha demostrat, la pandèmia i el confinament, pot ser que hagin parat aparentment la societat i l’economia, però no han parat la lluita de classes, més aviat han aguditzat les seves contradiccions. En conseqüència, també l’imperialisme ha continuat treballant contra els pobles del món, tenim exemples molt recents amb l’intent de desestabilització imperialista a Bielorússia, o amb la reaparició de la guerra al Caucas Sud.
Aquesta pandèmia ha demostrat també aspectes que els comunistes porten assenyalant des de fa temps, primer el fet que la classe obrera juga un rol de veritable pilar de les nostres societats. En els moments més durs del confinament i la pandèmia, han estat les netejadores, les reposadores de supermercat, les infermeres i les metgesses els qui han dut a terme les tasques fonamentals i essencials per a la vida, no ha estat ni la burgesia ni els professionals liberals. Cal destacar també que la majoria d’aquests professionals absolutament fonamentals han estat dones. Demostrant que en els moments especialment crucials és la dona obrera qui fa un pas endavant.
Segon, la importància d’uns sistemes de sanitat públics i un sistema de serveis públics. En tota la pandèmia les grans patronals de la sanitat privada s’han amagat. També demostra la necessitat d’un estat fort i controlat pels treballadors. Cal felicitar les tasques enfront del coronavirus que han dut a terme països com Cuba, Vietnam o la República Popular de la Xina, demostrant-se així de nou la superioritat del socialisme.
A Catalunya i Espanya després de la COVID-19 no podem tornar a la vella normalitat, cal aprofitar el moment per a fer canvis profunds donada l’excepcionalitat del moment. Com hem dit les tesis neoliberals ara no estan en voga ni és possible mantenir-les, ja que s’han allunyat del sentit comú de la majoria de la ciutadania que demana polítiques d’esquerres per a assegurar la pròpia supervivència (Ingrés Mínim Vital per a obrir la llauna de la Renda Bàsica, control estratègic de parts essencials de l’economia, inversió en Serveis Públics començant per la sanitat, però també l’educació o l’atenció a la gent gran …).
Un Govern d’Esquerres serà aquell que gestioni el dia a dia amb sensibilitat social i ambiental i que prepari canvis qualitatius a mitjà i llarg termini. No serà d’esquerres si vol tornar al fet que les coses siguin com abans, però ara amb el coronavirus farem “algunes excepcions” però tan aviat com sigui possible, tornarem al marc europeu de les regles del “Pacte d’Estabilitat i Creixement”, principal axioma de les polítiques neoliberals impulsades i obligades a la UE.
Cal valorar que la presència d’Unidas Podemos al govern segur ha representat mesures concretes de protecció per als més febles que d’altra banda no s’haguessin donat, però és obvi que no era una coalició pensada per a afrontar una situació d’emergència social tan aguda. Unidas Podemos va decidir utilitzar tot el capital polític acumulat al llarg del cicle que venia del 15M per a traduir-lo en presència en un govern amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, per a poder incidir en polítiques que milloressin les condicions de vida de la classe treballadora. La crisi de la COVID-19 ha posat de manifest, de manera crua, les limitacions d’aquesta estratègia. És clar que dins del govern hi ha un estira-i-arronsa permanent, i que sense UP al govern la situació seria pitjor, però és igualment cert que en tots els aspectes estructurals, el pols cau sempre del mateix costat.
El PSOE ha estat el partit central del règim del ‘78, i continua sent el partit que li és més funcional, com ha quedat acreditat amb el seu paper en la fugida del rei emèrit Joan Carles de Borbó. De la mateixa manera, en cap moment sembla que s’hagi plantejat seriosament un canvi en les polítiques d’austeritat consagrades en l’article 135 de la Constitució, o la derogació de la llei d’estabilitat pressupostària, com s’ha vist en el debat sobre la cessió dels romanents dels ajuntaments. Així mateix, el PSOE no sembla massa disposat a complir el pacte de govern en elements essencials, com la derogació de la reforma laboral. Amb aquest escenari, es fa molt difícil imaginar cap canvi estructural en un sentit progressista.
Des de Comunistes de Catalunya en l’àmbit institucional, a través de la coalició ERC-Sobiranistes, hem donat suport a totes les mesures que han servit per a millorar, o almenys fer menys dures les condicions de vida de les classes populars pels efectes de la pandèmia. Així com hem criticat i ens hem oposat a totes les mesures que en un moment donat hagin servit per a recentralitzar poders o limitar els drets i llibertats fonamentals de les persones.
Es fa per tant imperiosa la necessitat de trencar el cadenat del “Règim del 78”, l’entramat jurídic-institucional de l’estructura que té el Borbó Felip VI al capdavant, i donar llibertat als pobles per a poder decidir el seu futur polític.
Això només es pot fer sobre la base d’un projecte ideològic fort i un amplíssim i franc debat sobre la nostra metodologia de síntesi, que permeti gestionar les enormes dificultats que vindran, per a no aturar-nos, per a no sentir-nos derrotades, per no perdre de vista l’horitzó.
S’ha de treballar per a una altra societat, construïda sobre uns principis que posin la vida en el centre, en definitiva una societat socialista, nova i millor. Plantejar el Socialisme com a solució pot semblar un exercici de nostàlgia, o una frivolitat, donada la correlació de forces actual. Però és imprescindible situar aquest horitzó per a la batalla que tenim enfronti. En moments de grans crisis la història s’accelera i és possible avançar en el camí de la transformació social. Són els moments en què es produeix una gran batalla cultural, en els quals en molt poc temps es poden fer avançar idees que en circumstàncies normals requereixen molts anys.
És en aquesta àrdua tasca que Comunistes de Catalunya, així com els partits comunistes i obrers del món hem d’estar a l’altura.

Aquest article ha sigut publicat en el marc de la Trobada de Partits Comunistes i Obrers, que aquest any s’ha hagut de posposar degut a la pandèmia, podeu consultar els articles dels altres partits en aquest enllaç.

Author

Articles relacionats

Darrers articles