El poble de Xile i la seva conjuntura històrica

Del mateix autor


Claudio de Negri
Encarregat de Relacions Internacionals 
Partit Comunista de Xile
El poble i el Partit Comunista de Xile es troben enfront d’una conjuntura inèdita i d’abast històric, que obre la possibilitat d’una victòria popular que propini una derrota estratègica a la dreta neoliberal i avanç cap a un nou model de desenvolupament. La mobilització sostinguda del poble va obligar al govern de dreta a agendar un plebiscit nacional per al pròxim 25 d’octubre, en el qual es dirimirà la iniciació d’un procés destinat a redactar una nova Constitució Política, la primera en què el poble haurà conquistat el seu dret a participar democràticament en la redacció de la Carta Magna que regirà les destinacions del país i trenqui amb els enclavaments autoritaris de la institucionalitat imposada en 1980 per la dictadura cívic- militar de Pinochet.
És necessari aconseguir una victòria contundent, amb un ampli marge de suport a una Nova Constitució redactada per una Convenció Constitucional. Aquest resultat serà determinant en els processos esdevenidors del futur institucional del país i la participació creixent del poble.
Enguany es compleix el Cinquantenari del triomf de la Unitat Popular que en les eleccions de setembre de 1970 va portar al company Salvador Allèn a la Presidència de la República. Lleials al seu llegat, seguim l’exemple dels quals van aconseguir aquesta victòria històrica i després van assumir la lluita heroica contra la dictadura.
La Unitat Popular és un projecte històric inconclús; però no derrotat. Va ser detingut per un cop d’estat terrorista; cívic-militar. Però com ho assenyalés Salvador Allèn en el seu últim discurs, no es detenen els processos de transformació ni amb les armes, ni amb la repressió; al mateix temps que va vaticinar que el Poble obrirà les grans alberedes com avui ocorre quan milions es mobilitzen pels carrers i places de tot Xile.
La senda encapçalada per Salvador Allèn, materialitzada en un procés de transformacions concorde a la realitat xilena amb la perspectiva del socialisme, manté la seva plena vigència, especialment evidenciada davant la crisi provocada pel neoliberalisme.
El Partit Comunista es troba desenvolupant el seu 26° Congrés Nacional enmig de l’agut escenari caracteritzat per la mobilització popular sostinguda contra els efectes del model neoliberal i l’aguda crisi sanitària de la Covid – 19, la sortida del qual és encara impredictible. La Pandèmia ha accentuat a nivells històrics la crisi econòmica i social que va estar en la base de l’esclat social del 18 d’octubre de l’any 2019.
La pèrdua de gairebé tres milions d’ocupacions – prop d’un terç dels treballadors xilens – augmenta les taxes de pobresa en un dels països que ja abans de la crisi se situava entre els més desiguals del món.
Les mesures aplicades no resolen les necessitats de la població i la crisi recau principalment sobre l’esquena de treballadors i treballadores. El Govern privilegia els interessos de les grans empreses i fortunes per a mantenir incòlumes els seus privilegis, mentre centenars de milers i milions de persones es mobilitzen exigint reformes estructurals, una nova Constitució Política i un nou model de desenvolupament democràtic, de justícia social i sobirà.
El poble de Xile va despertar, va perdre la por i no es detindrà, perquè les àmplies majories tenen la certesa que les seves demandes no tindran resposta dins dels marcs de les polítiques neoliberals.
Com mai abans, emergeix amb tanta claredat la contradicció entre neoliberalisme i democràcia. El neoliberalisme anul·la la possibilitat d’enfortir la democràcia: una democràcia més igualitària, participativa, inclusiva i realment representativa. El neoliberalisme no garanteix drets ni posa en el centre del desenvolupament econòmic la creació de llocs de treball i sous dignes. Anul·la el paper de l’Estat, li assigna el caràcter de subsidiari i d’ens repressor de les demandes populars. No existeix un Estat solidari, rector del desenvolupament del país; tot queda concentrat en mans de la gran empresa privada i ens financers, fent del lucre el seu principal objectiu. Fins als serveis essencials es regeixen per la norma del major guany. Apareix nítidament, com el caràcter social de la producció es contradiu amb la forma d’apropiació privada dels beneficis i com el capital acumula més capital a costa de la inflavaloració de la força del treball, expressada en salaris que, per a més del 50% dels xilenes i xilens, està per sota de la línia de la pobresa.
La confrontació política, ideològica, social i cultural sorgeix entre els qui defensen el model, l’actual constitució pinochetista i la institucionalitat que el sustenta, i un poble que lluita i alça la seva veu per a buscar noves maneres d’entendre la societat, la política i l’economia.
Com mai fins ara, s’ha arribat a una situació tan clara que és possible avançar cap a canvis constitucionals i del model. El poble ha imposat un procés constituent que la dreta vol per tots els mitjans falsejar per a frenar els canvis. També sorgeixen sectors que pretenen apropiar-se del procés, en decaïment de la sobirania popular.
La nostra tesi principal, és que la persistència de la lluita del poble pot constituir una derrota de magnituds estratègiques al neoliberalisme i la dreta al nostre país, obrint un cicle de transformacions profundes sobre la base d’un moviment social organitzat; protagonista i deliberant.
És evident que aconseguir concretar les demandes i objectius ja enunciats pel poble sobirà, només serà possible amb la seva participació activa i a l’ofensiva.
El moviment social, els sindicats, i les múltiples i diverses expressions territorials, són el gran actor dels canvis. Les organitzacions de treballadors agrupats en la Central Unitària de Treballadors, CUT, i la coordinació del Bloc Sindical, ha contribuït a establir convergències polític-socials i orientar la direcció principal de la lluita, que van obligar a una concessió del Govern, la dreta i els poders fàctics, en l’obertura a un procés constituent, que de cap manera es tracta d’una acció de generositat governamental.
La convergència que s’ha produït, representada per la Mesa Social, compta amb la participació de la CUT, de sindicats i organitzacions de treballadors; organitzacions feministes; de drets humans; de famílies que lluiten per un habitatge digne; d’estudiants; d’organitzacions culturals i d’artistes; d’adults majors; d’usuaris de la salut; de Pobles Originaris i de defensors del medi ambient, entre altres no menys importants. S’estén per tot el país i ha mantingut la seva vigència en activitats solidàries; de brigades sanitàries; olles comunes i també demandes comunals i nacionals sobre prevenció sanitària i la crisi social, com ho va ser en l’aprovació de la llei que va permetre el retir del 10% de fons previsionals. Sens dubte, el paper d’aquesta unitat del poble serà determinant en el procés constitucional.
Després del plebiscit del 25 d’octubre i durant l’any 2021, el poble xilè haurà de concórrer a les urnes i enfrontar successius i diverses batalles electorals per a elegir regidors i alcaldes en totes les comunes del país; per a triar governadors en totes les regions; per a renovar diputats i senadors; per a triar integrants de l’Assemblea Constituent i, finalment, les eleccions presidencials.
La creixent incidència social i política del nostre Partit s’expressa en una definida posició respecte del món social i les seves demandes. S’incrementa la presència de molts dirigents sindicals i socials de les nostres files, així com projectes impulsats per la bancada del Partit en el Parlament. A això hem de sumar l’activitat emblemàtica dels nostres/as artistes; l’expressió juvenil de la nostra militància (JJCC) i les relacions entaulades amb partits d’Unitat Per al Canvi i Xile Digne.
La lluita d’aquest període, signada per l’exigència en tots els àmbits d’ampliació de drets socials i ruptura amb els paràmetres de convivència neoliberal, reflecteix un potent canvi d’era, amb implicacions en l’esfera cultural, social, política i econòmica, que demostra el fracàs del neoliberalisme i alhora, l’exigència social creixent i majoritària que el nostre país es doti d’un sistema polític i econòmic que posi al centre la dignitat humana.
Aquesta és la lluita de noves generacions que s’han format en experiències d’enfrontament a les polítiques neoliberals, però també de generacions que van enfrontar amb decisió a la dictadura i van veure frustrats els seus somnis de transformacions estructurals, donat el caràcter desmovilitzador i excloent de la transició política. L’acumulat d’experiències de lluita ha permès superar la fragmentació de l’enfocament postmodernista que parcel·la la realitat i les exigències socials.
La persistència de la pandèmia i els riscos persistents de contagi accentuen els graus d’incertesa en el pla del potencial de transformació d’aquest procés en marxa, però tot període de transformacions comporta incertesa respecte de l’esdevenir dels canvis. No obstant això, el que caracteritza com a tret central del període és la capacitat creixent del poble de Xile en el seu procés de consciència i mobilització, que el porta a sobreposar-se a condicions completament adverses. Una tendència històrica de lluites socials s’obre camí per a enfrontar les desigualtats profundes que assolen al nostre país.
Hi ha indicis també, que sectors de dreta, contraris al canvi de Constitució i defensors dels privilegis de la minoria pensen que, com en un altre moment, poden fins i tot sobrepassar l’Estat de dret i l’actual Constitució, en el seu afany de detenir el procés constituent.
La forma que va adquirir la repressió després del 18 d’octubre; la violació generalitzada de drets humans; la instal·lació de conceptes, sota l’excusa d’enfrontar la violència i la delinqüència, que pretenen criminalitzar la mobilització social; les cartes de ex generals cap a l’interior de les Forces Armades empenyent-les a una actitud deliberant, sense que això rebi resposta adequada del Govern, del Ministre de Defensa ni dels alts comandaments, creen confusió i en alguns sectors de la societat, temor. El President ha expressat que el seu Govern espera un “esclat 2” i que ara està preparat, sense explicar quan i com, ni quin serà la seva manera d’encarar-ho. El poble de Xile ha demostrat que va perdre el temor. No obstant això, ha d’estar alerta i preparat.
Qualsevol intent d’aquesta naturalesa ha de rebre el repudi unànime de la societat. Actuant en el marc de la democràcia, la manera de propinar una derrota política i ideològica a aquests sectors és continuar avançant amb força per la senda de canvis i transformacions polítiques que qüestionen totes les estructures i institucions neoliberals, entre elles els aviciaments de la doctrina de Seguretat Interior de l’Estat i l’enemic intern. El gruix dels canvis polítics, la profunditat de la democràcia, els abastos redistributius, el caràcter de l’Estat en la nova Constitució, l’eix del nou model de desenvolupament i la derrota dels intents de subvertir aquesta tendència, en bona part depenen de la consciència i el protagonisme que aconsegueixin els treballadors i treballadores, i l’ample món que s’ha obert de convergència popular i social.

CAP A UNA NOVA CONSTITUCIÓ

La societat xilena actual és hereva històrica i social de la crisi de 1973 i del Cop d’estat de l’11 de setembre. És una societat ferida fins i tot per una democràcia retallada i en la qual la reconquesta d’un sistema de partits, que es va reposar a partir de 1990, va ser el primer pas en un incert esforç per crear una democràcia post dictatorial. Van existir en aquest llavors, una sèrie d’esculls o traves anti democràtiques imposades per la Constitució de 1980, entre elles, els senadors designats i vitalicis, el sistema binominal i els supra quòrums. No obstant això, malgrat els canvis posteriors, el disseny post dictatorial arriba a la seva fi i aquesta democràcia tutelada pinochetista va tocar fons i viu una profunda crisi derivada d’aquestes limitacions anti democràtiques i de les grans desigualtats que genera a causa d’un sistema precari de drets, el principi d’Estat subsidiari i la seva incapacitat estructural d’adaptar-se als canvis, buscant reiteradament impedir-los.
L’actual Constitució no creu al poble. I no ho vol tampoc. No reconeix la sobirania radicada al poble sinó en la Nació. Quan l’actual Constitució expressa que ningú està per sobre ella, està reflectint una idea errada perquè sí que hi ha alguna cosa per sobre ella; la potestat constituent, que és el poder de crear una Constitució. Aquest poder, el posseeix només el poble. Aquesta omissió no és casual, és una decisió política mancada d’ingenuïtat, plena d’intenció i buida de legitimitat.
En la societat en crisi que vivim, predomina l’individualisme amb un Estat absent i una socialització hegemonitzada per una cosmovisió neoliberal, la que afavoreix les concepcions contràries al benestar, els drets i la construcció de destinacions i propòsits comuns. La crisi d’aquest disseny radica en les bases conceptuals i pràctiques d’aquest model mercantilista i excloent que xoquen, impedeixen i no responen a les aspiracions populars. La rigidesa jurídica i conceptual de la Constitució de 1980 no li permet oferir alternatives per a encausar noves propostes i solucions.
Per aquest motiu, no basten les reformes constitucionals i aquesta incapacitat d’assumir un rol de pacte de convivència reconegut per tots els seus habitants, es tradueix en una desafecció política amb aquesta normativa legal il·legítima.
Els qui busquen reposar nefastes polítiques de “consensos” que van emanar de la transició pactada, han d’assumir que Xile va despertar. Hem d’avançar cap a un Estat Social i Democràtic, la Constitució del qual sigui una Constitució de drets, que distribueixi el poder polític mitjançant una democràcia participativa i avançar resoltament cap a la distribució justa del poder econòmic. Ha de ser una Constitució sobirana el propòsit fonamental de la qual és reconèixer la sobirania al poble de manera total, expressant a fons, la democràcia popular i la nostra opció a favor d’un Estat laic, plurinacional i un Parlament unicameral.
El canvi estructural en el sistema econòmic i polític és clau per a la nostra valoració del que és o no un assoliment polític en el procés constitucional. Si no es llegeix en clau de procés la culminació del qual sigui un canvi de fons en la naturalesa de l’ordenament constitucional, els assoliments intermedis, com una alta participació en el plebiscit o la victòria de l’aprovo, no aconseguirà qualificar el procés com a reeixit.
Aquest procés ha de ser un mirall de les tensions polítiques entre abandonar o no el model neoliberal, que, en essència, és el que està en joc.

UN NOU PROJECTE DE DESENVOLUPAMENT.

La globalització neoliberal ha exacerbat fins a nivells insofribles una sèrie de trets retrògrads del capitalisme. La desigualtat s’ha incrementat sostingudament en gairebé tots els països del món acreixent la bretxa que separa als súper-rics de la resta de la societat, i la pandèmia del Coronavirus agreuja encara més aquesta situació. La supervivència mateixa de l’espècie humana està en risc producte de la devastació ambiental. El canvi climàtic, la sequera i la consegüent desertificació, la major ocurrència de desastres naturals, els alarmants nivells de contaminació, les migracions massives forçades, són realitats indesmentibles. La invasió d’hàbitats no solament amenaça la supervivència de diverses espècies, -sinó que juntament amb la irracional indústria de producció animal-, augmenten exponencialment els riscos de pandèmies causades per infeccions zoonòtiques.
La desregulació de les activitats financeres ha derivat en un creixement absolutament desproporcionat d’aquest sector. La col·lusió entre la banca i els mercats financers, la financerització de l’economia unida al sobre- endeutament d’empreses i llars, entre altres fenòmens, han generat una dinàmica especulativa que distorsiona l’economia real. La preeminència que aconsegueixen els moviments de capitals especulatius i la cerca del guany de curt termini ha portat a diversos economistes destacats a assenyalar que estem en presència d’una mutació del capitalisme mundial, que deixa enrere la seva vocació productiva clàssica, per a comportar-se com una “economia de casino”.
L’economia de casino es caracteritzaria per una recompensa als captadors de rendes que aniria per sobre de veritables creadors de riquesa, desincentivant les activitats productives. En altres paraules, en l’actualitat, l’apropiació de béns escassos no produïts o excepcionalment produïts una sola vegada, -com succeeix amb les patents relacionades amb noves tecnologies o medicaments- ha passat a constituir el motor que mou a l’economia.
El neoliberalisme xilè es caracteritza per posseir un patró d’acumulació rendista, concentrador de la propietat i també de la riquesa. Els espectaculars guanys dels grups econòmics locals i transnacionals es basen en una explotació indiscriminada de recursos naturals amb baix valor agregat, i també per la posició monopolitzadora que posseeix el gran capital en activitats financeres i de serveis.
La base productiva del país està caracteritzada per una alta concentració al voltant d’indústries amb facilitat per a extreure rendes, i que, pel mateix, no necessiten d’una constant innovació a l’estil de la “competència clàssica capitalista”. Això implica una baixa sofisticació tecnològica i de coneixements en la nostra economia. Al seu torn, la base productiva nacional és heterogènia, en tenir indústries d’alta i baixa productivitat que coexisteixen. A l’ésser les primeres intensives en capital i recursos naturals, absorbeixen poc treball, quedant la gran massa dels treballadors emprats per les indústries menys productives i que paguen salaris més baixos. Això genera una bretxa salarial permanent i una desigualtat estructural intolerable.
El control del poder polític i econòmic que posseeixen els grups dominants bloqueja la superació de la lògica rendista que predomina en els sectors més dinàmics i rendibles. Per a avançar cap a un nou model de desenvolupament de Xile, com ho assenyala el nostre programa, les i els comunistes propiciem una economia al servei de l’ésser humà, que promogui la sobirania nacional i situï en el centre la regulació de l’economia a Xile.
Aquestes orientacions han d’expressar-se en un Projecte Nacional de Desenvolupament que deixi enrere les funestes polítiques neoliberals. El desafiament principal del qual ha de fer-se càrrec aquest nou desenvolupament, és transitar des d’una economia que bàsicament exporta commodities i que té processos d’innovació fitats a aquests sectors, cap a una altra que tingui en el seu centre el treball decent, el respecte al medi ambient i generi una diversificació de la matriu productiva. Tot això permetrà reduir substancialment les bretxes de desigualtat salarial per concepte de treball, impulsar cadenes de valor agregat, capital humà avançat, ciència, tecnologia i coneixement.
Es necessita una profunda intervenció de l’Estat en la redistribució de la riquesa entre capital i treball, la que requerirà de polítiques industrials, comercials, tributàries i laborals que s’emmarquin en un desenvolupament sostenible. El canvi en la matriu productiva ha de permetre el sorgiment de nous sectors manufacturers, revertint així la desindustrialització que s’ha provocat dècades d’expansió del neoliberalisme.
La recuperació de les riqueses naturals en poder de grups econòmics locals i transnacionals és fonamental. L’ús sustentable d’aquests recursos posarà fi a la seva explotació indiscriminada, i als conflictes soci ambientals que aquesta explotació ha comportat. La recuperació dels recursos minerals -especialment, els espectaculars guanys que any a any reporta la gran mineria del coure- és fonamental per a finançar la nova industrialització “verda” que Xile necessita. La generació d’una empresa estatal del Liti ha de permetre la incorporació a les cadenes de valor associades a l’ús del Liti en activitats com l’electromovilitat i la promoció a major escala de les energies renovables no- convencionals.
El desenvolupament sustentable que Xile demanda exigeix un important augment de la recaptació fiscal, de tal manera que l’estat compti amb els recursos necessaris per a garantir drets socials i augmentar radicalment la inversió pública. És prioritària la implementació d’un nou sistema tributari, on el gruix de la recaptació provingui d’impostos directes que gravin als grups de majors ingressos. L’impost als súper-rics que ha presentat la nostra bancada de diputats i diputades és un avanç en aquesta direcció. Hem d’avançar cap a un sistema tributari desintegrat, on les empreses paguin els impostos que corresponen, eliminar l’exempció als guanys de capital, entre altres mesures.
Recuperar la iniciativa de l’Estat en la implementació d’un nou model de desenvolupament basat en el coneixement resulta essencial. La ciència i la tecnologia han de transformar-se en un dels pilars del creixement de la nostra economia. En aquest sentit, els senyals d’estancament pressupostari, on es destina menys del 0,4% del PIB a la Ciència i Tecnologia, i la pèrdua d’oportunitats fins i tot durant l’època de bonança econòmica, obeeix a una històrica falta de priorització estratègica de l’Estat, que ha desaprofitat els recursos humans que ell mateix ha contribuït a formar. És urgent la implementació d’un robust i progressiu pla d’inversió en ciència que sustenti la recerca fonamental i aplicada, i que fomenti una cultura de la innovació, així com l’emprenedoria associativa pública-privat en àrees d’interès nacional.

EL SUBJECTE PRINCIPAL

De la independència de classe dels treballadors i la seva organització sindical, en tant sector àmpliament majoritari de la societat, depèn de manera substantiva el caràcter dels processos polítics i socials. Juntament amb identificar-nos amb els seus interessos, valorem el seu pluralisme polític i ideològic, sense renunciar al debat d’idees en el seu si, recollint que, històricament a Xile, el subjecte principal ha estat fonamental en la construcció d’aliances, correlacions de forces i avanços transformadors.
Pel mateix, la reacció sempre ha treballat per produir bretxes en el vincle del partit amb els moviments socials i particularment amb els treballadors, valent-se de diverses formes com ara, produir-nos derrotes en la nostra representació i usar el apoliticisme com a arma de la política.
Aquest debat no és nou en el partit, ha estat la conclusió de molts esdeveniments i congressos, no és una mera declamació o consigna, és un principi que fixa el rumb del partit en la cerca de superar l’explotació de l’home per l’home i ens porta a prendre posició en la contradicció capital/treball, expressada en aquest període històric en la disputa entre neoliberalisme versus democràcia.
L’experiència d’aquests anys ens indica que els treballadors no es constitueixen automàticament en el subjecte principal pel solo fet de vendre la seva força de treball. És a través de l’organització sindical que els treballadors i treballadores poden donar pas a lluites de major envergadura.
En aquest sentit, el viscut a la calor de l’esclat social, des d’una perspectiva de classes, ens deixa lliçons que el partit ha d’analitzar en el seu Congrés, per a empènyer amb major força la nostra política en aquest període.
Després d’anys de transició que van aprofundir el model, la crisi del sistema polític va acabar gatillándose a partir dels abusos del sistema: fets de corrupció i col·lusions, entre altres, van ser el detonant de la deslegitimació de la institucionalitat política, els partits i l’Estat representat pels governs. En un quadre com aquest, no és estrany que la crítica colpegés a totes les institucions, el rebuig a tot l’antic incloses les organitzacions socials, ha estat promogut també pel model. Per això no és d’estranyar que el detonant de la mobilització fossin els estudiants secundaris, no sols per la seva força de joventut i perquè tenien la raó, que la tenien, sinó també per la seva legitimitat i credibilitat.
Enmig de l’esclat social, quan el govern i els mitjans de comunicació deien que era un esclat sense banderes, sense partits, sense consignes ni demandes, Unitat Social va jugar un paper determinant a caracteritzar el que estava en curs, la unitat d’organitzacions culturals, veïnals, territorials, ambientals, feministes, estudiantils i sindicals van permetre recuperar el protagonisme social, protagonisme que hem de continuar rellevant en la nostra manera de fer política per als desafiaments futurs, especialment el procés constituent.
SOLIDARITAT DELS POBLES.
La profunda crisi que impacta en diversos plans de la nostra societat a nivells fins ara desconeguts, és inseparable de la crisi del capitalisme neoliberal que sacseja al món sencer.
Els pobles viuen en carn pròpia els efectes dramàtics d’una situació només comparable amb les més agudes crisis del capitalisme que han assotat a la humanitat a partir del segle passat.
En la seva fase neoliberal, el capitalisme ha extremat la concentració del capital i les desigualtats, provocant una crisi de la qual cap poble podrà sortir només. La solidaritat internacional requereix de la nostra capacitat per a aixecar un gran moviment social, actiu i de masses, per a condemnar i frenar el bloqueig imperial a la Revolució Cubana i l’ofensiva imperial contra el procés bolivarià a Veneçuela; en solidaritat amb la lluita del poble palestí i per l’autodeterminació, la pau i la integració dels pobles d’Amèrica Llatina i el Carib.
La lluita del poble xilè constitueix la nostra principal contribució a la lluita dels pobles germans contra un enemic comú que articula els seus passos en forma global i ve per tots, ja sigui a la nostra regió mitjançant les seves operacions d’intervencionisme, bloqueig i amenaça contra Cuba i Veneçuela, com a través dels seus muntatges colpistes i antidemocràtics a Bolívia, l’Equador, Colòmbia i en tot país on sentin amenaçats els seus interessos per la voluntat popular.
Santiago de Xile, Setembre de 2020

Aquest article ha sigut publicat en el marc de la Trobada de Partits Comunistes i Obrers, que aquest any s’ha hagut de posposar degut a la pandèmia, podeu consultar els articles dels altres partits en aquest enllaç.

Author

Articles relacionats

Darrers articles