La lluita entre les diferents faccions de l’alta burgesia espanyola i la construcció nacional de Catalunya

Del mateix autor


Pots llegir el document complet en aquest enllaç

Els dos motors del cicle de canvis a Catalunya han estat l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora i les reivindicacions sobiranistes i independentistes. En relació a aquests dos eixos, les classes socials han evolucionat de forma molt diversa. Un dels fenòmens més importants, però sovint ignorats o interpretats incorrectament en els debats de l’esquerra, és la competència entre faccions de l’alta burgesia espanyola que no es deu a la identitat nacional, sinó a les contradiccions entre els interessos materials.62

La competència entre les diverses faccions territorials de la burgesia espanyola (inclosa la catalana) s’aguditza cada dia més en un país cada cop menys industrialitzat i cada cop més dependent de sectors no productius ni sostenibles com el turisme, la construcció i les finances. Aquesta competència es dona dins de cada sector de la producció i dels serveis, entre sectors i entre faccions territorials de la burgesia. La competència entre la facció de la burgesia espanyola radicada a l’àrea metropolitana de Barcelona i la radicada a l’àrea metropolitana de Madrid és un dels orígens del procés.63 La constitució material del règim del ’78 es basava no sols en un pacte social entre classe treballadora i burgesia com a producte de la correlació de forces (recollit jurídicament als Pactes de la Moncloa i a l’Estatut del Treballador i materialment en les relacions laborals) sinó també entre diverses faccions territorials de la burgesia espanyola (recollit jurídicament a la Constitució i als estatuts d’autonomia). Però aquest equilibri ha estat trencat per la mundialització i per 40 anys de pertinença a l’Unió Europea,64 que han provocat canvis radicals en la constitució material del règim: el pes relatiu de les diverses economies territorials al PIB del conjunt espanyol ha variat radicalment. Ha variat fins i tot el caràcter de l’anomenada «burgesia catalana». La primera conseqüència fou una agudització de la competència entre faccions de la burgesia radicada a Catalunya i de la burgesia radicada a Madrid (una competència molt dura per les inversions de l’estat, per les infraestructures i pel finançament de les estructures descentralitzades de l’estat que són les l’autonomies).65 

Avui el problema és l’Espanya buida (de desenvolupament i creixement desiguals), que és insostenible econòmicament, social i ambiental. La concentració de poder a l’àrea de Madrid comporta els mateixos problemes per al conjunt de les burgesies perifèriques siguin la gallega, la basca, la valenciana,  l’andalusa o l’extremenya.66

Per a conduir la renegociació de les relacions entre les diverses faccions burgeses, la facció catalana de la burgesia espanyola ha usat el processisme. Aquesta no és una tàctica nova: el primer episodi processista fou l’intent de renegociació de l’Estatut del tripartit de Maragall i Montilla.67 Després del fracàs s’inicià el processisme post-convergent i la crida al carrer de les classes mitjanes i de sectors dels treballadors. Producte d’aquesta participació massiva, es produí l’1-O, que ha estat la mobilització més important viscuda a Catalunya des de la transició. Però aquest acte massiu de desobediència i de voluntat de ruptura xocà amb el mur del monopoli de la violència per part de l’Estat.

L’expressió «burgesia catalana» no descriu de manera satisfactòria a aquest grup social que posseeix el poder a Catalunya en l’actualitat. Les 400 famílies de les que parlava Félix Millet 68 han mutat. La mundialització ho ha modificat tot, els capitans d’indústria han estat substituïts per directius professionals i les empreses han estat absorbides per multinacionals o bé s’han transformat en multinacionals —des del 2016, el Financial Times reconeix Catalunya com «la millor regió per invertir del Sud d’Europa»—.69 Així, la influència política de les 400 famílies s’ha reduït dràsticament.

No existeix la burgesia catalana independentista: les classes dominants catalanes mai no han estat independentistes ni republicanes. Aquest mite, compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com per l’esquerra autonomista, s’utilitza sense base per justificar opcions polítiques. D’una banda, una part de l’esquerra independentista necessita alimentar aquest mite per a justificar una política de front nacional per la independència. De l’altra, l’esquerra autonomista/federalista necessita alimentar aquest mite per a justificar el seu rebuig a l’exercici del dret d’autodeterminació per suposades raons de classe, doncs l’independentisme es reduiria a una simple maniobra de la «burgesia catalana». En efecte, el creixement del moviment independentista a Catalunya ha portat a alguns, des d’una anàlisi pretesament marxista, a caracteritzar aquest moviment com a burgès. Tant en el cas del marxisme independentista com de l’autonomista, ens trobem davant d’un fetitxe instrumental i històricament fals.

Les classes dominants i dirigents catalanes no han estat, en el passat, ni són, en l’actualitat, independentistes. Així, és fàcilment previsible que mai no ho siguin.70 Les organitzacions econòmico corporatives burgeses, és a dir, les organitzacions patronals que apleguen des de la gran empresa catalana (com Foment del Treball Nacional o la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya) fins a les organitzacions de la petita i mitjana empresa, als gremis i col·legis professionals, formen un bloc complex de grups socials i faccions de classes que no està exempt de contradiccions internes i de confrontacions en funció d’interessos materials contraposats. No obstant això, l’alta burgesia radicada a Catalunya exerceix una clara hegemonia sobre el conjunt. La seva actitud davant el règim de ’78 i davant el regne d’Espanya sempre ha estat de participació activa i entusiasta en el mateix, i segueix sent-ho. En cap moment l’alta burgesia radicada a Catalunya s’ha mostrat ni anti-espanyola ni, encara menys, favorable a la independència.71

D’una banda, Foment del Treball Nacional ha seguit la seva tradició anterior a la guerra civil i al franquisme: per a aquesta organització, «Nacional» es refereix a la nació espanyola que el Regne d’Espanya pretén conformar. La burgesia radicada a Catalunya ha tingut i, en gran part, té encara el seu mercat «nacional» en els territoris compresos en el Regne d’Espanya, malgrat la internacionalització de l’economia. I la burgesia sol confondre la nació amb el mercat. D’altra banda, històricament, la facció de la burgesia española radicada a Catalunya també ha tingut la seva reserva de força de treball al Regne d’Espanya —tot i que això ha canviat substancialment en els darrers anys: milió i mig de persones treballadores són, ara, nouvingudes—. Ambdues qüestions (mercat i dipòsit de força de treball) han variat en els darrers decennis però no prou com per a variar les prioritats polítiques de l’alta burgesia: les contradiccions amb d’altres faccions territorials de la burgesia espanyola poden ser molt rellevants (i a cops assolir un grau d’antagonisme molt important) però l’alta burgesia radicada a Catalunya no s’ha fet independentista ni malda per a aconseguir un nou estat català dins d’Europa. I és que el Regne d’Espanya segueix essent un estat (administració, política econòmica i aparells repressius) que administra i defensa els seus interessos de classe. En efecte, tot i que el procés europeu i la mundialització han induït canvis que beneficien a d’altres faccions de la burgesia espanyola, això no significa que l’alta burgesia radicada a Catalunya hagi deixat de considerar-se part de l’alta burgesia espanyola. La patronal catalana ha estat i segueix sent un puntal de les organitzacions de la gran patronal espanyola (destaca el paper de Carles Ferrer Salat com a fundador de la CEOE durant la conformació del règim del ’78) 72 i aquest paper és una característica del règim sense la qual no es comprenen els seus comportaments polítics.

Finalment, si pensem en les institucions sociopolítiques de la burgesia (com el Cercle d’Economia) en els seus llocs de socialització i d’oci (com el Cercle Eqüestre, el Cercle del Liceu o el Patronat de la Fundació Orfeó Català) o en els seus centres de formació i reclutament de quadres dirigents (com les escoles de negocis ESADE i IESE) veurem com s’han mostrat gairebé de manera unànime en contra de la independència i del Procés.73

Cal diferenciar d’aquest bloc burgès contrari a la independència els sectors minoritaris de la petita i mitjana empresa, representats en la patronal CECOT. També les entitats minoritàries, creades artificialment pel món post-convergent, com el Cercle Català de Negocis i el petit lobby anomenat FemCat. Però l’afany independentista d’aquesta petita patronal no és gaire gran i es limita a l’ús del procés com a instrument de pressió i de negociació per aconseguir més inversions estatals, les infraestructures que l’estat central es nega a construir a Catalunya i una millora de les balances fiscals.

La burgesia financera d’origen català tampoc no ha estat ni és independentista. Al llarg dels segles XVIII, XIX i gran part del XX, el paper preponderant de la industrialització i modernització de la burgesia catalana tenia un punt feble: la debilitat del sector financer català. Aquest factor l’afeblia en els seus enfrontaments amb altres faccions burgeses espanyoles. Des dels anys 60 i 70 del segle XX, el regionalisme polític de Jordi Pujol va considerar aquest dèficit com un taló d’Aquil·les del seu projecte hegemònic (que va anomenar «fer país») i va treballar per donar-li solució amb la creació de Banca Catalana.74 La fallida fraudulenta d’aquest banc va significar una derrota personal de Pujol però també de la facció de classe que representava. 

Amb els anys —i amb l’ajut de la crisi i de la concentració bancària subsegüent— dos gegants financers, tant en l’esfera espanyola com en la internacional, tenen el seu origen a Catalunya: CaixaBank i el Banc Sabadell. Però la dimensió d’aquest dos bancs ja no és catalana. La seva dimensió és espanyola i internacionalitzada. Conseqüentment, amb aquesta dimensió i amb el seu mercat, els directius de tots dos bancs no només s’han mostrat radicalment contraris a la independència sinó també al seu simulacre, el procés. Aquest sector financer ja no «fa país» i fins i tot va desplaçar la seva seu fora de Catalunya durant la crisi de la tardor de 2017.75 A l’ensems s’han trencat radicalment les relacions entre les direccions d’aquests bancs i els successius avatars del món post-convergent, per passar a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.

El moviment popular independentista no pot caure en l’error de pensar que el món post-convergent ja no aspira a representar les velles classes dominants i dirigents. Aquest moviment popular i democràtic ha d’entendre que l’alta burgesia radicada a Catalunya no és en la seva majoria favorable a la independència (ni a l’autodeterminació) i tan sols busca pactar una reforma «gatopardiana» del règim del ’78. Convé, potser, preguntar-se quin caràcter té el moviment que ha creat una part de la classe política post-convergent anomenat Crida Nacional per la República (especialment alguns dels seus dirigents) i fins a quin punt, a cert nivell, poden ser aliats però no es pot oblidar mai que la nova generació política burgesa post-convergent aspira a representar a qui aspira a representar, com sempre.


Referències (segons apareixen al document original)
62 BARTOLOMÉ, L. (30 d’octubre de 2019). «CEIM y ‘Foment’ se distancian de la CEOE y dan forma a un plan propio para atraer inversiones». El Economista.
https://www.eleconomista.es/economia/noticias/10171714/10/19/CEIM-y-Foment-se-distancian-de-la-CEOE-ydan-forma-a-un-plan-propio-para-atraer-INVERSION.html
63 SEGOVIA, C. (14 de desembre de 2010). «Arturo Fernández se retira de la carrera para presidir la CEOE». El Mundo.
https://www.elmundo.es/mundodinero/2010/12/13/economia/1292240216.html
64 TAFALLA, J. (2019). «Amb la benedicció de foment». Catarsi.
https://catarsimagazin.cat/burgesia-catalana-foment/
65 ANDRÉS-DURÀ, R. I MARTIARENA, A. (11 de novembre de 2016). «Dos visiones de España que chocan en los raíles del transporte». La Vanguardia.
https://reportajes.lavanguardia.com/corredor-mediterraneo-corredor-central/
66 INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. (2005). «Desequilibrios territoriales».
https://www.ign.es/espmap/desequilibrios_eso.htm
67 AIZPEOLEA, L. (22 de gener de 2006). «Zapatero cierra con Mas en La Moncloa un ‘acuerdo global’ sobre el Estatuto». El País.
https://elpais.com/diario/2006/01/22/espana/1137884402_850215.html
68 URETA, J.M. (28 de febrer de 2017). «Millet y sus 400». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/politica/20170228/felix-millet-400-familias-5854319.
69 FINANCIAL TIMES. (2018). «European Cities and Regions of the Future 2018/19». fDi Magazine.
https://www.fdiintelligence.com/article/70910
70 CERCLE D’ECONOMIA. (2018). «Propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat». L’Opinió del Cercle.
https://admin.cercledeconomia.com/content/uploads/2018/04/opinio-reunio-cat-online-1.pdf
71 CATÀ, J. (9 d’octubre de 2017). «Foment del Treball demana no avançar ‘ni un pas més’ cap a la independència unilateral». El País.
https://cat.elpais.com/cat/2017/10/09/economia/1507572270_891582.html
72 REDACCIÓ EL PAÍS (2 de setembre de 1978). «Carlos Ferrer seguirá al frente de la CEOE aunque con un equipo renovado». El País.
https://elpais.com/diario/1978/09/02/economia/273535209_850215.html
73 ACN. (19 de setembre de 2019). «El Cercle d’Economia demana a Torra que ‘no es promoguin decisions rupturistes i unilaterals’». Diari Ara.
https://www.ara.cat/politica/Cercle-Economia-Torra-rupturistes-unilaterals_0_2310369169.html
74 SALLÈS, Q. (22 d’abril de 2015). «Pere Ríos: ‘Amb Banca Catalana va començar el discurs del pujolisme’». Nació Digital.
https://www.naciodigital.cat/noticia/86042/pere/rios/amb/banca/catalana/va/comencar/discurs/pujolisme
75 ANSOLA, E. (26 de febrer de 2020). «Banc Sabadell i CaixaBank atribueixen el trasllat de seu a la fuga de dipòsits». El Punt-Avui.
https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1747407-banc-sabadell-i-caixabank-atribueixen-eltrasllat-de-seu-a-la-fuga-de-diposits.html

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles