La crisi del règim

Del mateix autor

Pots llegir el document complet en aquest enllaç

La crisi de règim que hem viscut en els darrers anys té una component territorial, una de representació política i una econòmica i concrecions diferents a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol. El cicle de canvis que hem viscut en els darrers anys esclata amb la crisi-estafa econòmica de 2008, el procés deconstituent i recentralitzador de l’estat espanyol —que arriba al seu punt culminant amb la sentència que retalla l’Estatut al 2010—, i els casos de corrupció flagrant dels partits del règim (PP, PSOE i CiU).76 
A l’estat espanyol, les retallades socials i laborals del govern Zapatero van donar lloc a un cicle de mobilització que s’inicia amb la vaga de setembre de 2010 i té el seu punt d’inflexió el 15 de Maig 2011. La fractura generacional i els límits democràtics de la transició estaven en la base de l’excepcional potència i profunditat d’aquest cicle de mobilització. El 15M va revelar la crisi del sistema de representació política, posant en qüestió el bipartidisme; va suposar una impugnació del sistema polític i econòmic del règim del ’78 77 i va mostrar una sortida possible a la crisi econòmica en favor de les majories socials. 
A Catalunya, l’eclosió del 15M al maig de 2011 coincideix amb una creixent mobilització sobiranista, que ha anat creixent des de la sentència que retalla l’estatut al 2010 i que té el punt d’inflexió l’11 de setembre de 2012. Aquell any, la multitudinària manifestació —amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa»— ja va tenir un tarannà clarament independentista. 
La direcció del procés per part del món convergent va intentar contraposar un moviment a l’altre, intentant fins i tot caracteritzar el 15M com un intent de l’estat espanyol de debilitar el moviment independentista (recordem la convocatòria «Encerclem el Parlament» de juny de 2011 i les peticions de presó per a 20 manifestants per part de la Generalitat).78 De la mateixa manera, part de l’esquerra de l’Estat (i de Catalunya) ha intentat caricaturitzar el moviment independentista com una maniobra reaccionària per frustar les possibilitats de canvi i ruptura amb el règim del ’78 que s’obrien a l’estat espanyol.
És en aquest context que neix En Comú Podem, una candidatura netament sobiranista i que volia ser capaç de filar un discurs que connectés ambdues lluites i oferís l’oportunitat d’articular un espai polític de majories, sobiranista, que anés molt més enllà de l’esquerra a l’esquerra del PSC, i que pogués disputar el lideratge del país, d’un veritable procés de construcció social i nacional, a la post-convergència. L’èxit inicial d’ECP va portar a l’experiència de Catalunya en Comú. Malauradament, com hem analitzat ampliament —en especial  a la 2a Conferència Nacional—, Catalunya en Comú s’ha anat allunyant cada vegada més d’aquest propòsit fundacional.79
Tot i el lideratge post-convergent, el procés sobiranista català és una expressió de la lluita de classes,
amb una important participació de la classe treballadora i classes subalternes, que ha situat a l’imaginari col·lectiu significatius elements d’esquerres. Si bé és evident que el món post-convergent ha abraçat l’independentisme com a manera de mantenir el poder, intentant superar els seus casos de corrupció estructural i la seva estreta vinculació amb l’arquitectura del règim del ’78, no podem perdre de vista que el moviment independentista és el front amb més classe treballadora mobilitzada, sense cap mena de dubte, i en aquesta mobilització la perspectiva de que la independència millorarà les seves condicions de vida hi té un pes molt important.
En efecte, el debat sobre la sobirania nacional ha obert el debat sobre totes les sobiranies. Situar la República com a model d’estat ha obert espai per a debatre sobre republicanisme i valors republicans. 80 La independència com a solució màgica a les retallades i a l’austericidi ha situat també elements programàtics progressistes importants que, tot i que s’han fet servir de manera demagògica pel lideratge post-convergent, s’han obert camí en l’imaginari col·lectiu.81 Així mateix, cal valorar l’1-O i el 3-O (i també les protestes post-sentència de l’octubre de 2019) com a expressions d’organització i poder popular que desborden el lideratge del procés i que aconsegueixen obrir el debat sobre la repressió i el paper de la policia: en efecte, molta gent ha pres consciència del fet que les forces de seguretat i ordre públic (totes elles) estan al servei del manteniment de l’statu quo.82
Hem de treballar perquè el conjunt de classe treballadora catalana vegi en el sobiranisme un projecte
nacional i social per Catalunya que respon als seus interessos de classe. Una part important de la classe treballadora catalana no s’identifica amb la nació catalana, sinó que té una identitat nacional vinculada a altres pobles de l’Estat o s’identifica amb una nació espanyola. Així, una part de la nostra classe veu en el procés independentista tant el seu enemic de classe —per la presència del que, com mínim fins ara, ha estat el partit de la burgesia— com una amenaça a la seva identitat. La gestió de l’independentisme (des de Mas fins a Puigdemont i Torra, amb l’aquiescència d’ERC) no ha fet sinó refermar aquestes inquietuds i ha permès la penetració de la dreta espanyolista en la classe treballadora. Una mostra d’això és la victòria de C’s a les eleccions del 21D.83 Per això, és imprescindible acabar amb el processisme liderat per l’espai post-convergent i el divorci d’aquest espai respecte a l’alta burgesia radicada a Catalunya a causa de la independència (i la conseqüent crisi de lideratge de la burgesia) ofereix una oportunitat política per les classes populars. La Catalunya de l’«un sol poble» és la que no fa incompatibles la lluita pels drets socials i els drets nacionals, ans al contrari. Des del Manifest Comunista sabem que la classe treballadora és internacional en contingut, però pren forma nacional.84
Per això, cal trencar amb el procés dels darrers anys que, més enllà de la retòrica, ha representat fonamentalment conflictes entre faccions de la burgesia que no han comportat, en cap cas, millores per a la classe treballadora. a crisi que esclata l’any 2008 és conseqüència directa de les polítiques neoliberals de desregulació i manca de control del sistema financer, que a Catalunya es van poder observar especialment en la bombolla immobiliària, el descontrol bancari i les estafes hipotecàries. Des de llavors, enlloc d’implementar mesures de recuperació de la demanda, s’han efectuat retallades que han transferit rendes del sector públic al sector privat, ha augmentat la concentració i l’acumulació de capital i s’han incrementat les desigualtats.
La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya és un element central d’allò que s’ha anomenat procés. Les contradiccions internes entre els diversos sectors de la classe política de la burgesia han portat al sector post-convergent a transitar pels viaranys de la radicalitat retòrica i del legitimisme encarnats per Puigdemont i el seu «president efectiu», Torra. La deriva actual d’una part del magma post-convergent no és ni orgànica ni representativa de l’alta burgesia radicada a Catalunya, cosa que no nega el seu caràcter clarament burgés i neoliberal.
Les anomenades «forces del canvi» que han aparegut en aquest cicle polític han viscut una ràpida evolució, naixent com a forces de ruptura i acabant el cicle en governs amb el PSOE-PSC. Podemos
neix per sacsejar l’escenari, per canalitzar la indignació i la impugnació al règim del ’78 amb nous codis i formes d’organitzar-se, que permetessin mobilitzar a les excloses, a totes les persones que no s’havien sentit interpel·lades per l’esquerra tradicional. Podemos havia de ser un front electoral i de mobilització capaç de construir una majoria social pel canvi. 
Aquí, Catalunya en Comú neix per donar sortida a una situació de bloqueig polític a Catalunya, per articular un espai polític capaç de disputar l’hegemonia al processisme des del sobiranisme progressista; un espai molt plural i divers, que anés molt més enllà del propi subjecte polític, que pogués impulsar candidatures municipals superadores més enllà de les lògiques de partits i paraigües supramunicipals.89
Els subjectes polítics de l’espai del canvi no han aconseguit assolir els seus objectius fundacionals i se n’han anat allunyant progressivament, fins al punt que ja no són forces polítiques rupturistes. Els motius són diversos: la manca d’un projecte polític de transformació sòlid més enllà de la retòrica i la voluntat de governar «per canviar les coses»; la incapacitat de deixar enrere pràctiques polítiques, inèrcies i estructures que han acabat imposant lògiques partidistes i «velles»; així com l’«adanisme» de la «nova política» i la incapacitat de construïr direccions col·lectives i els hiperlideratges que han acabat reduint la radicalitat democràtica a referèndums plebiscitaris,90 fent un ús instrumental dels codis ètics i posant per davant de tot l’assoliment de pactes de govern.91
De condicionar el govern de Sánchez a un referèndum per Catalunya, al 2016, s’ha passat a la renúncia a totes les línies vermelles, al 2019. Aquest canvi estratègic en les forces del canvi s’ha pogut observar tant a Barcelona —amb l’acord amb el PSC i l’acceptació dels vots de Valls per descavalcar Maragall com a alcalde independentista 92 i l’assumpció d’enormes contradiccions programàtiques per tal de governar— com a la Moncloa —amb les renúncies que ha hagut d’acceptar UP per a signar l’acord de coalició amb el PSOE—.93 I a nivell territorial, deixant de banda la singularitat de Barcelona, en general s’ha tornat d’una manera sorprenentment ràpida a la lògica de partit subsidiari al PSC, de ser «l’esquerra a l’esquerra dels socialistes». Aquest és un fet especialment colpidor en alcaldies on el PSC té majories absolutes i CatComú ha entrat a formar part d’uns governs on no té cap capacitat real d’incidir: al Baix Llobregat,94 a Sabadell —on Podem ha donat l’alcaldia al PSC hereu del bustisme—95 o a Badalona —on CatComú governa amb l’alcalde del PSC que va fer fora a Dolors Sabater via moció de censura—.96 L’objectiu és influir els governs socialistes des de l’esquerra, però això xoca frontalment amb l’experiència acumulada i desperta molts dubtes sobre la capacitat d’incidència real. El «governisme» s’al·lia aquí amb la dependència estructural per obtenir recursos a través de les institucions.97
Nosaltres, les revolucionàries, som les primeres autocrítiques i decebudes amb unes forces del canvi ens les que tant hem invertit. Desitjem que tant el govern de Barcelona com l’històric govern de coalició a l’Estat (que ha aconseguit frenar el «trifachito») aconsegueixin millores materials en les condicions de vida de la classe treballadora i, en la mesura del possible, contribuirem a que així sigui. Ara bé, no podem negar l’evidència: els comuns ja no suposen una alternativa rupturista amb el règim del ’78.
Les elits que han dirigit les forces del canvi poden ser seduïdes, per diferents mitjans, per les classes
dominants. Això és el que Gramsci anomenaria el transformisme de les elits dirigents de l’espai del canvi en el marc de la quarta revolució passiva. La descripció dels camins de la revolució passiva, els mecanismes de subordinació dels moviments rebels que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms, el transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquests moviments, és difícil de percebre i més encara d’explicar sense una certa perspectiva històrica.
Referències (segons apareixen al document original)
76 SÁNCHEZ-OUSSEDIK, N. (27 de gener de 2020). «Cap a un front democràtic, social i republicà». Catarsi.
https://catarsimagazin.cat/cap-a-un-front-democratic-social-i-republica/ 
77 GARIJO, M., GIL, J. I GALARRAGA, N. (17 de maig de 2011). «Somos la generación ‘ni ni’, ni PP, ni PSOE». El País.
https://elpais.com/politica/2011/05/17/actualidad/1305584304_704656.html 
78 REDACCIÓ EL PERIÓDICO (3 de juny de 2013). «El Parlament y la Generalitat piden tres años de cárcel por el
asedio a la Cámara». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/politica/20130603/parlament-generalitat-piden-tres-anos-asediocamara-
2407885  
79 COMUNISTES DE CATALUNYA. (23 de novembre de 2019)(b). «Cap a un nou país. Drets socials i República
Catalana (Document de la Segona Conferència Nacional de Comunistes de Catalunya)».
http://bloc.comunistes.cat/2020/01/document-final-de-la-2a-conferencia.html 
80 CASASSAS, D. (2019). «De què parlem quan parlem de República?». Catarsi. Número 2 (Tardor-Hivern 2019).
ISSN: 2604-739x.
https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/2-Podem-sobirans-Catarsi.pdf 
81 ZORRAKINO, D. (26 de març de 2020). «El Govern traslada la propuesta de renta básica por el coronavirus a
sindicatos y patronales». Europa Press.
https://www.europapress.es/catalunya/noticia-govern-traslada-propuesta-renta-basica-coronavirus-sindicatospatronales-
20200326203226.html 
82 DEPARTAMENT DE LA VICEPRESIDÈNCIA I D’ECONOMIA I HISENDA. (2019). «Cartografia de la repressió de l’1
d’octubre».
http://economia.gencat.cat/ca/ambits-actuacio/dretscivilsipolitics/cartografia-repressio/#bloc1 
83 VALLBÉ, JOAN JOSEP. (2019). «Les eleccions del 21D. Algunes regularitats empíriques». Revista Catalana de
Dret Públic. Número especial, pp.115-136.
http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rcdp/article/download/10.2436-rcdp.i0.2019.3252/especial155-vallbeca.
pdf 
84 MARX, K. I ENGELS, F. (1848). «Manifest del partit comunista». Ed: DeBarris. ISBN:84-922507-1-2 
89 RIVEIRO, A. (16 de desembre de 2017). «Xavier Domènech, arropado por Colau, Iglesias y Garzón: ‘Vamos a
cambiar Catalunya para cambiar España’». El Diario.
https://www.eldiario.es/politica/Xavier-Domenech-Iglesias-cambiar-Catalunya_0_719178241.html 
90 MARCOS, J. (28 de maig de 2018). «Iglesias y Montero salvan la consulta de Podemos sobre su chalé con el  rechazo de un tercio de los votantes». El País.
https://elpais.com/politica/2018/05/27/actualidad/1527441453_921527.html
91 BADIA, E. (14 de juny de 2019). «Per què votaré Ada Colau com a alcaldessa». Crític.
https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-badia/perque-votare-ada-colau-com-a-alcaldessa-29236 
92 SUST, T. (10 de juny de 2019). «Ada Colau, sobre los votos de Manuel Valls: ‘Bienvenidos sean’». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20190610/ada-colau-votos-manuel-valls-investidura-ayuntamientobarcelona-
7497181   
93 PSOE-UP. (2019). «Coalición Progresista. Un nuevo acuerdo para España».
https://podemos.info/coalicion-progresista/
94 REDACCIÓ EL PERIÓDICO (28 de juny de 2019). «El PSC i En Comú Movem subscriuen un acord de govern a
Cornellà». El Periódico.
https://www.elperiodico.cat/ca/cornella/20190628/el-psc-i-en-comu-movem-subscriuen-un-acord-de-governa-
cornella-7526755 
95 ACÍN, A. (7 de juny de 2019). «Un acord de govern PSC-Podem retorna l’alcaldia de Sabadell als socialistes».
Diari de Sabadell.
https://www.diaridesabadell.com/2019/06/07/acord-psc-podem-sabadell/ .
96 REDACCIÓ EL PERIÓDICO. (17 de juliol de 2019). «El PSC y los ‘comuns’ llegan a un acuerdo para gobernar
Badalona». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/badalona/20190717/el-psc-y-los-comuns-llegan-a-un-acuerdo-para-gobernarbadalona-
7557854 
97 ARCAS, O. (6 de juny de 2019). «Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0». Catarsi.
https://catarsimagazin.cat/els-comuns-despres-del-26-m-barcelona-km-0/ 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles