Cada vegada que l’Estat fa un petit pas per reparar les víctimes del franquisme, la dreta i l’extrema dreta reaccionen amb virulència. Ha passat amb les exhumacions de les fosses comunes, amb la retirada de la simbologia feixista, amb la resignificació del Valle de Cuelgamuros i ara torna a passar amb la coneguda com a «llei de nets». Per als hereus polítics i ideològics del franquisme, qualsevol reconeixement a les víctimes és vist com una amenaça. Per als demòcrates i els antifeixistes, en canvi, és una exigència de justícia.
L’exili republicà no va ser una conseqüència inevitable de la guerra, sinó el resultat de la victòria d’un cop d’estat militar sostingut per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El règim franquista va construir el seu poder sobre l’afusellament, la presó, la depuració laboral, l’espoli econòmic i l’exili de centenars de milers de persones. Entre elles hi havia mestres, obrers, pagesos, intel·lectuals, professionals, militants sindicals, comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, catalanistes i totes aquelles persones que defensaven una societat basada en les llibertats, la igualtat i la justícia social.
Aquells homes i dones no van abandonar el seu país per voluntat pròpia. Van haver de fugir per salvar la vida. Molts van acabar als camps de concentració improvisats a les platges del sud de França; d’altres es van incorporar a la Resistència francesa contra el nazisme o van continuar combatent el feixisme durant la Segona Guerra Mundial. Milers van reconstruir la seva vida a Mèxic, Cuba, Xile, l’Argentina, Veneçuela o altres països llatinoamericans, contribuint decisivament al desenvolupament cultural, científic i econòmic de les societats que els van acollir.
Mentrestant, el règim franquista consolidava un model polític al servei de les elits econòmiques que havien finançat i sostingut el cop d’estat. La repressió no només perseguia idees polítiques: també pretenia destruir les organitzacions obreres, eliminar els drets conquerits durant la Segona República i impedir qualsevol transformació social. El franquisme va ser, també, una dictadura de classe.
La denominada «llei de nets» intenta reparar una petita part d’aquella immensa injustícia. Permet que els descendents de les persones exiliades recuperin una nacionalitat que mai no haurien d’haver perdut. No és un privilegi, ni una concessió administrativa. És el reconeixement que l’Estat té un deute històric amb aquells que van ser expulsats per defensar la democràcia.
Resulta especialment indignant que alguns dirigents polítics presentin aquesta reparació com una maniobra electoral o com una forma de «fabricar votants». Aquest discurs només és possible des del menyspreu cap a les víctimes del franquisme i des de la voluntat de deslegitimar qualsevol política pública de memòria democràtica. No es pot construir una democràcia sòlida negant la història ni convertint la reparació en objecte de confrontació partidista.
Però tampoc podem caure en l’autocomplaença. La llei és positiva, però arriba tard i és insuficient. L’Estat espanyol continua tenint un enorme deute amb les víctimes del franquisme. Milers de desapareguts romanen encara en fosses comunes. Encara hi ha famílies que desconeixen on són els seus parents assassinats. Encara existeixen símbols de la dictadura en espais públics. Encara hi ha arxius difícils d’accedir i una veritable política de veritat, justícia i reparació continua sent una assignatura pendent.
Cal anar molt més enllà. És imprescindible accelerar les exhumacions, garantir recursos públics suficients per a les polítiques de memòria, anul·lar definitivament totes les condemnes dictades pels tribunals franquistes, reforçar l’ensenyament de la història de la República, la Guerra d’Espanya, la dictadura i la lluita antifranquista als centres educatius, i dignificar la memòria de totes les persones que van combatre el feixisme.
La batalla per la memòria no és una qüestió del passat. És una disputa pel present i pel futur. Quan l’extrema dreta intenta banalitzar la dictadura, equiparar víctimes i botxins o desacreditar les polítiques de reparació, no està discutint sobre història: està intentant redefinir els valors sobre els quals es fonamenta la nostra convivència democràtica.
Per això defensar la llei de nets és defensar molt més que un procediment administratiu. És reivindicar la legitimitat de l’exili republicà, reconèixer la dignitat dels qui ho van perdre tot per combatre el feixisme i recordar que els drets democràtics de què avui gaudim són fruit de la lluita de generacions que es van negar a acceptar la barbàrie.
La memòria democràtica no és un exercici de nostàlgia. És una eina de transformació social. Sense veritat no hi ha justícia. Sense justícia no hi ha reparació. I sense reparació, la democràcia continuarà tenint un deute pendent amb els qui van donar-ho tot per la llibertat.
