Fidel Lora: “Aprenem junts, les organitzacions les fem les persones, el treball col·lectiu ens uneix i ens enriqueix”.

Del mateix autor

Ricard Ribera Llorens

A l’edició de La Realitat d’aquesta setmana hem volgut dedicar un espai per aixecar la mirada del dia a dia i repassar la història recent del comunisme català. Hem conversat amb en Fidel Lora, amb la voluntat de resseguir la seva trajectòria militant per a extreure lliçons útils avui dia i que ens ajudin a definir els reptes que se’ns presenten. En Fidel formà part dels CJC, dels que en va ser Secretari General els anys 90, i del PCC, militància que el portà a ser diputat al Parlament de Catalunya entre els anys 1995 i 1999. A partir de principis dels anys 2000, participà de diversos espais de reflexió o militància com l’Espai Marx o la Trobada Alternativa de Nou Barris.

Vas formar-te com a militant la joventut comunista, en un moment especialment complex amb la caiguda del camp socialista, però amb uns Col·lectius de Joves Comunistes en creixement. Com era militar als CJC durant els anys 90? Què et va ensenyar ser-ne Secretari General?

La caiguda del camp socialista, evidentment, ens situà en un context de la lluita de classes internacional molt desfavorable. Érem, per als altres, l’organització juvenil del partit “prosoviètic” i després del partit de la “perestroika”, a principi dels vuitanta érem els “Afganesos”. Aquesta realitat s’imposa a una altra que el partit intenta explicar, sense èxit, des dels 80: els comunistes de Catalunya neixen com un intent de ruptura amb el règim del 78, amb el que va representar la transició i els Pactes de la Moncloa. Però la realitat és tossuda i per descomptat el context internacional ens lliga al bloc de l’est. No triem els escenaris.

Amb la caiguda del camp socialista l’estratègia neoliberal s’aprofundeix: la globalització dominada per les multinacionals, l’afebliment de l’estat de benestar, privatitzacions, precarietat i desigualtats creixents. La caiguda del mur té dues cares i això afecta a tota l’esquerra i a tots els drets conquistats.

Vull fer un punt i a part. La vida no sols és “raó”, també és “emoció”. I per a la moral i l’ànim dels més joves crec que ens va afectar més la pèrdua de les eleccions del Front Sandinista, a Nicaragua, que la caiguda del bloc socialista. Molts havíem iniciat la nostra activitat política social en les lluites contra l’OTAN, contra les guerres imperialistes i fonamentalment érem “antiyankis”, érem la generació del “Nicaragua Rock”.

Com vàreu afrontar aquests cops en l’àmbit emocional?

Compartim, al costat d’altres joves, la desorientació esdevinguda pels canvis. Recordo com una desena de joves iniciem la reconstrucció de la Joventut Comunista: Atanasi Céspedes, Ernest Cañadas, Fernando Zamorano, Xavier Domenech. S’incorpora Xavi Cutillas, com a Secretari General, al costat de Raimon de Cara, Juan José Nogales, Josep Enric, Raúl Digón, David Fernández i un llarg etc.

Amb Xavi Cutillas, sobretot amb la seva serenitat, dissenyem després d’uns anys de desorientació, el procés de reconstrucció de la Joventut Comunista. Molta activitat cultural: excursions, campaments, música, concerts, “poc esport” i “birres”, moltes “birres” . Menys això de les “birras” i “el poc esport” tota la resta era herència del nostre estimat Josep Miquel Céspedes (JM). En JM, sempre li va donar molta importància a l’activitat cultural a la Joventut Comunista dels 80. Encara recordo, en plena època de les xibeques, quan arribava en JM a un bar i demanava un got de llet… per això, això de les birres.

Torno a la raó. Molta activitat cultural, brigades a Cuba, lluita contra les ETTs, incloses ocupacions d’ETTs (aquesta campanya va comportar algun disgust amb la direcció de CCOO). Una dinàmica d’unitat amb altres organitzacions juvenils de l’esquerra. Marxes pels drets socials, etc. Organització per a l’activitat. Es van conformar col·lectius en moltes localitats, intentem aferrar-nos al territori, Santa coloma de Gramenet, Cornellà, Nou Barris, La Verneda amb el Txapes i el Manolo (ells, al costat dels de Cornellà, van ser els nostres primers cgteros), Eixample, Sabadell, la UB, l’UAB…

També debat i reflexió i en aquest sentit vull fer esment especial al dossier publicat en una campanya que llancem que es deia “PER QUÈ?” Crec que és un dels millors materials editats per la Joventut Comunista.

Què és el que em van ensenyar els meus companys? Vam aprendre junts. Els escenaris gairebé mai els decidim nosaltres, les organitzacions les fem les persones, per això ens hem de cuidar i no fer-nos mal, que a vegades i gairebé sempre l’emoció guanya a la raó i el treball col·lectiu ens uneix i ens enriqueix.

La conformació de la candidatura entre Iniciativa i el PCC a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1995 va ser complexa. Què suposa per a un jove de 26 anys i forjat a les lluites socials, passar a ser diputat? Quina va ser la teva experiència?

De debò, pura casualitat, passava per allà, despistat com sempre i fruit d’unes negociacions de la direcció del partit amb IC, vaig acabar de diputat, hagués pogut ser qualsevol altra persona, de fet us podria dir el nom de la persona que hagués estat diputat, també jove, si jo no hagués estat tan disciplinat després de la meva primera discussió amb Marià Pere, Secretari General del PCC llavors. Quantes vegades m’he penedit de ser tan disciplinat!! Bé, això és pura anècdota.

Contra tot pronòstic per a tots, per a nosaltres també, el PCC es va colar en el Parlament. L’activitat institucional era complexa, l’experiència del partit en aquest camp era molt feble i la participació en el grup parlamentari de la coalició no era fàcil. Els debats sobre els Pactes de Toledo, les reformes laborals, el Tractat de Maastricht, la posició sobre la guerra dels Balcans, el debat entre IC i IU, personificats en Ribó i Anguita, deterioraven políticament la coalició i la dinàmica parlamentària. Ara ja no érem prosoviètics, érem Anguitistes.

Com era la teva tasca com a diputat davant la majoria dretana de CiU i el PP?

L’acord del Majestic entre Pujol i Aznar bloquejava qualsevol oposició al Parlament. Així que el més fàcil era plantejar el treball institucional com a portaveu dels moviments socials, no es tractava de representar sinó solament de ser portaveu. En aquest sentit vaig seguir l’orientació d’en JM, que em va dir “poc i bé”.

La dinàmica consistia generalment en el següent: un col·lectiu (treballadors, veïns, etc.), preparava l’actuació amb ells, em reunia diverses vegades i junts preparàvem la intervenció institucional. Així ho vaig fer amb els veïns de Badia, amb els veïns de ciutat Meridiana per a l’arribada del metro després d’anys de reivindicació, amb la llei de les 35 hores, amb els col·lectius de familiars amb fills amb discapacitat, etc.

En això consistia la nostra activitat institucional, fàcil i simple, oi?

Després d’anys de militància al carrer i havent viscut l’experiència de ser diputat al Parlament de Catalunya, quin valor li dones a la lluita en l’àmbit institucional?

Depèn del context, de la correlació de forces socials, de la capacitat dels moviments socials. Crec que el treball institucional és necessari, però està limitat per la mateixa naturalesa de l’organització del poder. La representació i la lluita institucional han de contribuir a la creació de l’alternativa, a enfortir les forces socials, llavors ha d’estar subordinada als moviments socials.

Mirat amb perspectiva, a finals dels 90 es va donar un procés de confluència molt important, la Unitat d’Esquerres, va estar precedit de molta mobilització activista i amb treball de base entre diferents espais. Parla’ns de com va ser i quines lliçons n’hem d’aprendre per a processos confluents futurs.

Unitat d’Esquerres va néixer d’una necessitat, sincerament crec que va ser, després de la creació del PCC, la segona vegada que es va intentar construir una alternativa al procés de la transició i la ruptura amb el règim del 78. Després va venir el Procés Constituent i Podemos. Encara que el més seriós i més pròxim al moviment sociopolític alternatiu són les Candidatures d’Unitat Popular.

La fundació de la Unitat d’Esquerres va quedar avortada des del seu inici, perquè en la pràctica es va convertir en una coalició de partits polítics i no en un moviment sociopolític.

Amb el pas del temps i la creació d’EUiA, cada vegada es bolquen més esforços en allò institucional, com a element central de l’activitat. El paper del Partit Comunista queda en segon pla, deixant de ser l’espai de definició estratègica i perdent articulació. En certa manera, tu trenques amb tot això i busques nous espais de militància.

L’any 2002 neix Espai Marx, sota quins principis i objectius es va crear? Va cobrir un buit a nivell de reflexió que estaven deixant els espais articulats en forma de partit?

Espai Marx sempre va ser un espai de reflexió teòrica i va voler substituir la funció que feia la revista teòrica Realitat, de fet el col·lectiu va ser fundat principalment per membres del seu consell de redacció. En cap cas tenia voluntat d’articulació política pràctica. Era una taula de debat teòric que ens va mantenir units a comunistes, i no, que provenim del PCC.

Més en l’àmbit de la militància social, la Trobada Alternativa de Nou Barris ha sigut un espai assembleari de referència a Barcelona. Com expliques el seu impacte dins del moviment associatiu de la ciutat?

La Trobada neix de la unió de persones de diferents àmbits de l’esquerra del districte de Nou Barris i neix com a moviment sociopolític, no com a associació social, ni com una coordinadora de grups polítics. Aquest era un dels punts forts de la iniciativa. En segon lloc, practicàvem internament una democràcia radical, l’assemblea, una persona un vot i en tercer lloc ens organitzàvem per projectes no per reivindicacions, és a dir, ens organitzàvem per a l’activitat i l’activitat ens ajudava a organitzar-nos.

Així de la Trobada van néixer projectes que encara existeixen, tot i que la Trobada ja no com el Casal Tres Voltes Rebel, La Cooperativa Agroecològica El Llevat de 9 Barris, l’Oficina de Drets Socials…

Aquests anys on els moviments socials han tingut tant de protagonisme, s’han plantejat diferents reptes de fons. Un d’ells, és la necessitat d’un Partit Comunista a prop del carrer; que formi, debati i prengui decisions estratègiques per organitzar i incidir en la classe; que parli de política de fons i no només d’institucions i tacticisme. La creació de Comunistes de Catalunya, sobretot amb l’estratègia i pràctica adoptades des del seu darrer congrés, van una mica en aquesta línia. Què t’ha portat a reincorporar-te?

Fonamentalment que s’ha independitzat. És un acte de valentia i necessari. M’explico, després d’anys de coalicions amb IC, la decisió de realitzar, per a les eleccions generals, un canvi en els seus acords electorals, per a mi és un acte de sobirania, encertada o no, però retorna el protagonisme al partit. En aquest sentit podria allargar-me més amb aportacions positives o aportacions crítiques, però no és el moment ara. El partit ha iniciat el seu debat congressual i serà en aquest espai on col·lectivament buscarem la millor anàlisi i propostes possibles.

Només tres incisos per al debat. En la teva pròpia pregunta, per a mi està el parany: debati i prengui decisions estratègiques per organitzar la classe. Això pressuposa que subjectivament hi ha una classe organitzada, que té sentiment de pertànyer a aquesta classe i que per tant hi ha una força social que disputa l’hegemonia. Discrepo d’aquesta idea principal. Que existeixi la classe objectivament, la lluita de classes, l’explotació, etc. no implica que hi hagi organització de classe, per tant sobre qui hem d’incidir?

Segon incís . Independència econòmica. L’estructura del partit no pot dependre de la seva influència institucional. Això és una falsa independència.

Tercer. Us fixeu que si no hi hagués hagut ruptura en la translació de la joventut al partit avui, i no exagero, seríem la primera força política del país en militants?

Un altre dels grans reptes que s’han plantejat aquests anys és entorn de la Unió Europea i l’euro. Gran part de l’esquerra ha comprat el discurs acrític sobre la UE, però cada vegades són més les que posen en dubte que sigui un projecte reformable i creixen les veus que plantegen una aliança rebel dels països del sud d’Europa i la ribera mediterrània. Com planteges aquest tema entorn de la UE?

L’euro ha sigut un desastre per a les classes treballadores, pèrdua de poder adquisitiu i impossibilitat de política monetària pròpia. La UE no és reformable. La cultura de pau i la unió entre pobles i nacions europees no pot ser l’excusa per a quedar subordinats a l’hegemonia de les multinacionals.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles