El socialisme com a moviment real i no abstracte

Del mateix autor


Luciano Vasapollo
Gramsci  sostenia que “la crisi consisteix precisament en el fet que lo vell no mor i lo nou no pot néixer”. A l’analitzar els conflictes inter-imperialistes i la seva evolució històrica estem obligats a mirar cap a la història de les relacions de força, de l’objectivitat i dels subjectes revolucionaris i algunes vegades dels gegants de la història, com els Comandants eterns Fidel i Chávez.
La crisi ha accentuat el sorgiment i el xoc de diferents pols imperialistes, traient a la llum els diferents interessos i contradiccions fins ara ocults entre els Estats Units i la Unió Europea (UE). Les posicions que coincideixen amb l’antiimperialisme i l’anti-americanisme ara estan àmpliament superades per més de trenta anys d’evolució històrica del capitalisme. Però els esdeveniments recents semblen negar la visió teòrica d’un enfrontament que involucri només els pols d’Europa i EUA. En darrera instància, cal analitzar les complexes fractures creades per la pèrdua d’hegemonia nord-americana, en àrees negligides per un marxisme que sovint ha pecat d’euro-centrisme.
Tant l’intel·lectual individual, com també per l’intel·lectual col·lectiu i tota organització que tingui com a objectiu la transformació radical de les relacions socials existents s’han de re-apropiar-se del sentit de la història. Sense el sentit de la història, de fet, és fàcil cedir a les vulgaritzacions ideològiques de la tendència dominant, de manera que la història s’hauria acabat amb el col·lapse de la Unió Soviètica i amb el triomf de l’únic món possible, el capitalisme. Sense sentit de la història no seria possible llegir i comprendre adequadament les experiències concretes de la sortida del mode de producció capitalista i l’experimentació del socialisme de segle XXI que s’han desenvolupat i continuen el seu camí ple de dificultats, en primer lloc a Amèrica Llatina.
Per exemple, l’atac contra la Revolució Bolivariana ja va començar amb la presa de poder per part de Chávez; es va realitzar, en part, amb el cop de 2002, i va veure les mil formes implementades amb més intensitat després de la mort del Comandant i l’arribada de Nicolás Maduro a la presidència.
És obvi que el primer compromís, avui, de les forces socials populars, de la política democràtica popular i revolucionària acompanyada d’intel·lectuals i mitjans democràtics de comunicació, no serà desenvolupar una batalla de poder simplement substitutiva i amb interessos similars, sinó de procedir sobre un terreny de poder alternatiu.
Els que raonen per models abstractes, també en l’anomenada esquerra radical, s’han vist desplaçats en els últims anys pels processos en curs a Veneçuela, a més del judici sobre l’evolució del procés revolucionari cubà no poques vegades interpretat com una desviació del model socialista original i ara “irremeiablement contaminat amb formes capitalistes”.
El socialisme no és un model abstracte que s’aplica a la realitat concreta; per contra, representa una fase històrica completa de superació del mode de producció capitalista (MPC), que s’esdevé, no en una línia recta de progrés imparable, sinó a través de moments d’avanç i retirada. Actualment, la subjectivitat política que vol situar-se en la perspectiva estratègica per superar el MPC, operi on operi, a Cuba, Veneçuela o al cor del pol imperialista europeu, no pot de cap manera evadir aquests temes: la transició, la relació entre teoria i pràctica política, entre estratègia i tàctica, i la planificació com una forma concreta del procés de transició.
(Traducció: Joan Tafalla)
Versió en italià de l’article publicat originalment a Il Faro di Roma el 18 de novembre de 2020

Articles relacionats

Darrers articles