Rossana Rossanda: in memoriam

Del mateix autor

Foto: Bettina Flitner / Contrasto

Laura Rozalén

La mort de Rossana Rossanda el passat diumenge 20 de setembre, als 96 anys, ens ha fet rememorar la seva important trajectòria vital i l’empremta que va deixar en la cultura, el periodisme i el comunisme italià. En aquest article intentaré fer un breu recordatori de la seva trajectòria vital i un breu resum de les seves aportacions a la cultura política dels i les comunistes mediterranis.
Diuen els obituaris que Rossana era una dona de frontera, i això va marcar la seva concepció de la vida. És una dada important, ja que va néixer el 1924 a la ciutat de Pola, a la Península d’Ístria, a prop dels territoris dels Balcans. Aquesta zona va formar part durant segles de la Sereníssima República de Venècia que, després, va ser part de l’Imperi Austrohongarès. El 1918, després de la Primera Guerra Mundial, va passar a ser part del regne d’Itàlia i, el 1947, després de la Segona Guerra Mundial, a la Iugoslàvia de Tito. Finalment, el 1991, després de la dissolució de Iugoslàvia, formà part de Croàcia. El fet que la seva terra fos, sovint, territori en disputa o d’intercanvi va fer que es conformés amb un caràcter internacional i internacionalista i comunista, com més tard va explicar a les seves memòries “La nena del segle passat” (2005). Aquesta autobiografia, que parla de la primera etapa de la seva vida, va ser un èxit de vendes i, sens dubte, és una lectura lleugera i instructiva, molt recomanable per conèixer més d’ella.
Formada a Milà durant la Segona Guerra Mundial, Rossana Rossanda sentia que formava part de l’esperit del moment, dedicant la seva joventut a la lluita contra el nazisme i el feixisme. Segons l’edició del Corriere Della Sera del dia de la seva mort, Rossana explicava que va ser durant els seus estudis que va iniciar el seu compromís polític: “Em vaig fer comunista sense que els meus pares ho sabessin. Era el 1943 i el meu professor Antonio Banfi em va suggerir una llista de llibres que incloïa L’estat i la Revolució de Lenin”. Abans d’aquesta trobada, però, com afirma a les seves memòries, considerava els comunistes com a “venjadors dels pobres, violents i temibles”. Descobrir que el seu professor, a qui admirava tan intel·lectualment, era comunista, va fer que trenqués amb aquest prejudici i s’organitzés en la Resistència italiana contra la dictadura de Mussolini, passant a formar part del Partit Comunista Italià.
Pel que fa a la seva etapa a la Resistència italiana, a la que va entrar amb dinou anys, ella en fa una lectura molt honesta i allunyada del mite que s’ha format entorn de molts lluitadors i lluitadores del moment històric. Considerava que “m’hi vaig veure dins. No tinc glòries de les quals fanfarronejar, no vaig demanar el diploma de partisana… Vaig fer-hi poc i amb dificultats i errors”. Fins i tot explica a les seves memòries que el seu nom en clau, Miranda, li semblava un nom idiota que ella no havia triat. El 1947 ja treballava a temps complet pel Partit Comunista Italià, ascendint al seu Comitè Central el 1960 a través de la Federació de Milà i convertint-se en una escriptora influent del setmanari del Partit, Rinascita. Palmiro Togliatti, secretari general del PCI, li va demanar el 1962 que dirigís des de Roma el sector de cultura del partit, un àmbit d’extrema importància durant la immediata postguerra. Alhora, va ser nomenada diputada del Parlament italià.
El 1968 Rossana va estar immersa, tant a París com a Roma, a les grans lluites obreres del moment. Entre el 1968 i el 1969 va contribuir de forma decisiva al naixement de la revista Il Manifesto, junt amb un grup de reconeguts intel·lectuals italians com Luigi Pintor, Lucio Magri, Luciana Castellina, Valentino Parlato i Aldo Natoli. Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, el 1986, Rossanda va escriure un article a la revista amb el títol “Praga està sola”, motiu pel qual va ser expulsada del PCI. Com a conseqüència, l’any 1971 va néixer Il manifesto, diario comunista. Ella mateixa afirmà, posteriorment, que havia sigut expulsada per una qüestió d’indisciplina, no de discrepàncies polítiques.
El seu diari es mantingué durant quaranta anys com un dels pocs referents explícitament comunistes amb veritable ressò internacional. A més, va ser coneguda com una editorialista i comentarista individual distingida i contundent en les seves idees comunistes, sent un gran referent en la premsa italiana. La posició de la Rossana Rossanda sempre va ser crítica, oberta i internacionalista i, sovint, titllada d’incòmoda i d’heterodoxa. Com a periodista de formació va compartir una gira amb Fidel Castro a Cuba i va entrevistar a La Moneda a Salvador Allende en un moment en què no era massa popular a causa de la seva via democràtica i legalista. Rossanda va defensar sempre un comunisme laic que incorporés el feminisme: El 19 d’abril del 1982 sostenia a El País que “la crítica feminista a la política em sembla la més apassionant”.
L’aportació de Rossana Rossanda ha sigut cabdal pel camp de l’esquerra i del comunisme d’aquest costat del Mediterrani durant el segle XX. Ens ha deixat una persona amb un paper didàctic i pedagògic cabdal, dedicat a difondre l’ideari comunista a les masses Un paper que va mantenir fins a la seva mort, quan encara seguia escrivint en diferents mitjans i concedint entrevistes. La setmana passada va acabar, doncs, una vida dedicada a lluitar contra el capitalisme. Un esperit que nosaltres mantenim viu avui dia, ja que, com ella deia, “com suportar que la majoria dels que neixen no tinguin ni tan sols la possibilitat de pensar qui són, què faran amb si mateixos. En definitiva, l’aventura humana cremant abandonada”.

Articles relacionats

Darrers articles