Tot recordant la Manola

Del mateix autor


Maribel Nogué i Felip
Heus aquí algunes vivències d’una militant comunista que el pas del temps no pot pas oblidar la seva petjada vital. Quan encara ens pesa com una llosa les conseqüències d’aquell alçament militar del 18 de juliol d’ara fa 84 anys, aquest article ens recorda diversos fets com ara el testimoni recollit i publicat a la revista Retrobament n. 3, de l’any 2006-2007 “Testimonis d’ahir, compromís per l’avui”. Recullo també algunes vivències d’aquesta dona modesta però molt valuosa, així com les compartides amb ella i que inclou la presentació del seu llibre de poemes que la Manola en va voler anomenar “Latidos”.
“Si tornés a néixer i em tornés a trobar davant la mateixa conjuntura tornaria a fer el mateix. Però no, no vull tornar a veure fills sense mare, ni braços caiguts sense calor”. Potser aquestes paraules de la Manola Rodríguez Lázaro, una de les components de l’associació “Dones del 36” (creada l’any 1997), resumeixen un dels seus trets més característics.
Tota una vida de lluita

Ja sabem que la duresa de la repressió actua en el subconscient com esborrant-ho de la memòria, talment com una protecció del dolor per subsistir. Però la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, a finals del segle XX se’ns va permetre una certa recuperació d’episodis de la nostra pròpia història, tant de la vida personal com de la col·lectiva. 
Hem esbrinat bastant de tot allò que afecta l’anomenada política oficial: la proclamació de la República, les declaracions i conseqüent actuació dels membres del govern elegits democràticament,  les confrontacions a l’escenari bèl·lic pròpiament dit, però no s’ha explicat massa de la resistència  civil, de com –particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.
Un testimoni per la història

La Manola Rodríguez, que formava part del Partido Comunista de España, era a Madrid quan va esclatar la Guerra Civil. Es va confiscar un col·legi de frares molt gran, de tres pisos, on hi havia llibres i de tot: “allà hi vàrem formar hospitals, però també llocs d’ensenyament, amb una escola per a infants donat que les mares havien de treballar. I com que els homes eren al front, les dones ho portàvem tot”, explica.
“Quatre de nosaltres érem al davant de l’Hospital, allà hi venien camions carregats amb gent ferida, i també morts. Ens repartíem les responsabilitats, s’enterraven els morts i es portaven els ferits als llits de l’Hospital. En una d’aquestes anades i vingudes per les diferents dependències del centre, en no haver-hi prou llits i en fer falta gent al front, me n’hi vaig anar. Amb mí hi havia altres dones. Tot just arribar em van posar a una trinxera. Anar a la trinxera era cavar, posar-te dintre, recolzar el fusell a terra i que sols se’t veiés el front. Em vaig quedar allà i les altres se n’anaren a les cuines. Tot d’una em tocaren al front, afortunadament bastant amunt perquè sinó no ho explico. Llavors vaig ser testimoni de com, tant el company que tenia a la meva dreta com el que tenia a la meva esquerra, deixaven els seus fusells per auxiliar-me, mentre que un altre que estava tirant i va veure caure un company no ho va fer. Llavors vaig veure com s’impressionaven veient caure una dona i em volien enviar a la cuina, per això vaig tornar a Madrid, perquè jo havia anat al front, no a cuinar, i havia deixat enrere responsabilitats molt importants com ara la direcció de tot un Hospital de Sang.
Vàrem crear la Joventut Socialista Unificada (socialistes i comunistes) perquè creiem que era el just, i ho vàrem fer per donar una lliçó als adults: “era necessari treballar plegats”. Al final, quan va haver-hi una revolta al “Cuartel de la Montaňa”, que és allà on el govern hi tenia tots els soldats, vàrem haver de passar a l’oposició.
El meu company i jo vàrem ser els darrers en abandonar Madrid. Ens havien dit que aquells que volguéssim marxar ho podíem fer amb uns vaixells que ens esperaven a Alacant per portar-nos a l’estranger. I així vàrem haver de fer-ho perquè jo estava esperant un fill i ja havia sortit de comptes…”. 
Tinc present perfectament aquest episodi perquè, quan la Manola me’l va explicar, em va impressionar vivament. Havia anat a parar a un camp habilitat com a presó de dones i veia com moltes dones morien de sarna i d’altres malalties. Mentrestant, ella es preparava per a l’esdeveniment… Havia recollit una mena de palangana, que va rentar amb l’aigua calenta que llençaven per una finestra (segurament seria la cuina), i recollia (de terra o d’on fos) agulles o tot allò que li semblava podria menester. Així, mentre mullava el seu cos a punt de parir (el cos ho demana en aquestes circumstàncies), tot aprofitant l’aigua corrent que baixava dels urinaris masculins, en un moment de desesperació va veure un home amb bata blanca i li va implorar per la situació insalubre en què vivien les dones. Llavors, aquest home la va agafar a ella pel seu compte i, com arrossegant-la, tot d’una es va trobar dalt d’un camió que, en el seu camí cap a l’Hospital de València, va haver-se d’aturar per les desfilades militars dels que es consideraven vencedors en haver imposat el seu “ordre” per la força de les armes.
Quan va arribar a un Hospital de veritat, l’infant venia ja al món, i mentre la pujaven per una escala de caragol es va adonar que alguns volien que es quedés a la planta baixa, on hi van habilitar un passadís molt gran per encabir-hi les preses que venien del camp de concentració, les dones malaltes per les quals ella havia implorat en el moment de demanar ajuda per tenir el seu fill. A ella -però- la varen pujar fins a la planta on hi havia les prostitutes… Sense roba pel nadó i vigilada per dos guàrdies civils, se les va enginyar com va poder i, a partir de draps que li facilitaven (o que trobava estesos al sol), amb l’ajut de les seves ungles i el fil manllevat de la vora dels llençols que la tapaven, va tallar les cises de la primera camiseta que li va poder oferir al seu fill. 
La seva militància permanent

Uns anys després, a Barcelona i en plena dictadura franquista, varen detenir el seu fill que va ser torturat a la dissortadament coneguda Comissaria de Via Laietana. La Manola i el seu company foren convidats a “presenciar” l’estat en què es trobava per forçar la declaració del seu fill i els altres, així com la d’ells mateixos. Lluny, però, de la intenció dels torturadors, la seva reacció va ser la d’arribar-se fins a la casa d’Agustí de Semir (que llavors era el degà del Col·legi d’advocats) apel·lant als drets humans de totes les persones. Finalment varen presentar la consegüent denúncia i -com a conseqüència- el seu fill fou traslladat, juntament amb els miners en vaga que també eren com ell a Comissaria, a la presó. 
Durant set anys, en les nombroses visites que li feia al penal de Càceres, va ser missatgera de l’organització política que pertanyia (el Partit Comunista). La seva casa de Barcelona també té història doncs, quan la vaga dels miners d’Astúries, hi va tenir refugiats miners anglesos que havien vingut per aportar-hi la seva solidaritat.
Un cop legalitzat el PSUC, va seguir militant-hi fins al 1981, data en què es va produir la ruptura dels comunistes catalans i es va fundar el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), partit del qual va ser fundadora i membre del seu Comitè Central fins al dia de la seva mort per la Mercè, el setembre del 2009. El 1997 havia fundat, juntament amb altres dones lluitadores, l’Associació “Dones del 36”, des de la qual va treballar de forma col·lectiva per poder transmetre a les noves generacions els valors de la pau i la llibertat, així com el coneixement de les experiències viscudes per totes elles durant els llargs anys del franquisme. 
L’any 2001 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria política i sindical a CCOO. La Manola va ser, i seguirà sent, exemple de la lluita per un món més digne per a homes i dones i de fermesa revolucionaria davant del sistema opressor de la classe obrera. El seu compromís amb el feminisme era impertèrrit, i el 14 d’abril del 2010 a Ca la Dona se li va fer un comiat titulat “Jo també li vull dir adéu a la Manola”. I el 17 de juny del mateix any 2010, en un acte organitzat conjuntament pel Memorial Democràtic, la Fundació Pere Ardiaca, el PCC, CCOO, Ca la Dona i les Dones del 36, es va fer un acte de record sota el títol “amb la Manola bateguem cap al futur”.
La seva vida quotidiana i “Latidos”

En el decurs dels anys, vencent la seva timidesa, la Manola havia decidit donar a conèixer -a poc a poc- algunes de les pàgines de la seva intensa vida. Entorn una taula sempre plena de diaris o cartes i convocatòries de tota mena, així com materials d’assemblees feministes o congressos sindicals o del partit -sempre pendent de repassar- on hi organitzava disciplinadament la seva agenda de forma que li permetés arribar sempre a tot arreu on considerava important assistir, vaig poder compartir amb ella unes vetllades inoblidables que m’hi varen apropar per descobrir una Manola més enllà de la seva faceta de militant incansable. 
Totes les dones escrivim, encara que no ens considerem escriptores. Descansar les nostres angoixes, els nostres sentiments, les nostres percepcions o els nostres anhels en un bloc o llibreta ens suposa, sovint, aquella vàlvula d’escapament que permet alliberar el nostre pensament sense que ningú pugui mediatitzar-lo d’acord amb les normes i costums a l’ús. Però massa sovint, aquest bagatge tan particular que conté literatura de la vida, va a parar al racó d’algun calaix d’aquells que mai tenim prou temps per acabar d’endreçar, estant destinat, tard o d’hora, a fer cap a la paperera.
Totes les dones, també, en algun moment o altre de la nostra vida ens hem atrevit a fer poesia, el que passa és que la nostra modèstia és tanta, i alguns fan tants escarafalls a l’hora d’exhibir els seus treballs tot basant la qualitat de la seva obra en una perfecció tècnica, que ens pensem que allò que fem, amb senzillesa, està a anys llum de poder tenir alguna validesa com que perquè pugui interessar als demès. Tot allò que hi reflectim està immers en la mateixa vida, i qualsevol bocí de paper en blanc que tinguem al davant ens serveix per reflectir allò que, en aquell moment, necessitem descansar-nos.
En una d’aquelles campanyes de les organitzacions feministes en què es demanava l’opinió de les dones, la Manola va enviar-hi un grapat de respostes. Li varen trucar des de Madrid tot acusant rebut de la seva tramesa manifestant-li que guardarien, de forma entranyable, alguns d’aquells papers perquè, al seu darrere, hi havia notes com ara: ½ quilo de tomàquets, un enciam, patates, ½ dotzena d’ous, taronges, pomes, etc., o sigui que s’havia aprofitat el dors de la llista de la compra per respondre l’enquesta. I és que, certament, a l’hora de donar-nos un moment per les nostres coses, sovint les dones hem de recórrer als petits espais que ens permet el fet d’haver de compatibilitzar, constantment, les nostres activitats socials amb la vida quotidiana.
Un dia, no massa convençuda que realment tingués massa valor, em va donar a conèixer uns versos que havia escrit arrencats de la seva ànima en moments clau molt significatius de la seva trajectòria vital, barrejant aquells que reflecteixen la seva ideologia amb els que es refereixen a les coses més quotidianes (també del sofriment dels amors i desamors de totes les dones). Finalment va oferir la publicació d’aquests versos al partit en un moment d’aquells que feien falta diners. Així va ser el PCC qui va editar “Latidos”, un nom i format que va escollir ella mateixa i que veia la llum l’any 2000. 
A través d’aquests versos, i compartint els coneixements adquirits en el decurs dels anys, amb algunes experiències positives així com amb aquells disgustos que agafava perquè les coses no van com ella voldria, en “aquella casa tan grandota y que da tanto trabajo”, aixopluc per altra banda de tant de compromís (també en èpoques d’aquella clandestinitat més ferotge), he pogut fer un petit esbós de la seva biografia, una biografia que mai va voler que anés davant del missatge que sols volia transmetre una vegada i una altre. Perquè, per damunt de tot, tant en les seves intervencions públiques com en els seus versos, el missatge de la Manola va ser d’ànim, i d’il·lusió en les idees que compartíem, així com de coratge per continuar endavant en tot moment.
¡Mujer!

¿Por qué permaneces, mujer,
en tu situación pasiva?
¿Por qué no chillas y gritas?
¿Por qué no saltas y brincas?
¿Por qué contra Goliat
tus piedras certeras no tiras,
para romper la cabeza
a los que la cierran y blindan?
¿Por qué, por qué, por qué … ?
¡No olvides nunca ese día,
en que tus cadenas sueltes
y rompas todas tus bridas,
despertando a aquellos
que sus cabezas cierran
y blindan!
¡Pulveriza ese metal …
Mujer, camina!
Manola Rodríguez
(agost 1988)
Cuando yo era casi una niña y comenzaba…

En mi taller de costura
trabajan 80 chicas.

En mi corrillo de cinco,
la oficiala, la ayudanta
y tres aprendizas.

La ayudanta es comunista.

Un día hay alboroto:
¿Qué pasa?, pregunto yo,
¿porqué gritan?…

No me entero…

Calla!, calla!,
me dice la comunista:
a la salida te espero,
quiero hablar contigo Manolilla!

Pero dime, dime!, digo yo.
¿Porqué la patrona se altera
y escandaliza?.

Ya te diré…:
es una explotadora maldita!.

Sí ya sé, respondo yo.

Calla, calla, dice ella,
y no olvides…
que te espero a la salida!.
Manola Rodríguez
(Recordando Madrid, 1934)
Muerte y vida
(a mi hijo Hélios, el 5 de abril de 1939,
el día  que nació en la cárcel de Alicante) 
 
Fecha de dolor y alegría!,
fecha de muerte y vida!
 
¿Pueden
dos sensaciones tan dispares,
ir unidas?.
 
5 de abril de 1939…
muerte y vida!,
Alicante, puerto…
cárcel…
 
Mi primer hijo nacía,
y mis esfuerzos
por un mundo mejor,
creí desaparecían.
 
Vida y muerte!,
muerte y vida!,
alegría y dolor,
dolor y alegría.
 
El monstruo de la barbarie,
con amenazadores gritos
y medallas prendidas,
ante mí se alzaba,
me perseguía…
me acosaba…
 
“Eres una puta roja:
 te lo mereces!.
Este niño no tiene madre ni padre,
será nuestro!”, decían…
 
 ¿Qué hacer?
Mi cuerpo, casi sin fuerzas,
todo él eran brazos
para defender su vida,
mi otra vida!…
 
Hélios se llamaría.
Sol según la mitología,
sol, sol… sí,
vida y no muerte
que otro camino me trazaría!.
 
Por ese camino
que yo seguiría…
llena de sol en aquella umbría,
la de él y la mía
infinitamente multiplicada.
 
En una fecha
dos sentimientos se unían,
tan dispares…
el del inmenso dolor y muerte…
y el de la naciente vida.
 
Dos sentimientos contradictorios:
fascismo y muerte!,
Hélios, sol… vida!.

¿Pueden
dos sensaciones tan dispares,
ir unidas?.
 
Manola Rodríguez (5 de abril de 1994)

Articles relacionats

Darrers articles