Escenaris de transició ecosocial. Un debat viu.

Del mateix autor


Josep Miquel Raventós

Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç

A l’hora d’abordar les estratègies per encarar l’emergència socioecològica actual hem de dirigir la mirada al passat i veure com l’ecologisme ha evolucionat al llarg dels darrers 60 anys.

Des del seu inici la societat industrial ha donat origen a reaccions crítiques que denunciaven alguns dels efectes destructius que acompanyaven els processos d’industrialització i urbanització. L’ambientalisme obrer vinculat a la higiene, el conservacionisme romàntic, filantròpic i burgés o el naturisme de principis del s.XX en són alguns exemples.

No obstant això, la presa de consciència de l’amenaça ecològica global, que va va suposar un veritable salt qualitatiu, no es va donar fins a la meitat del segle passat. Aquest salt està vinculat a la Gran Acceleració iniciada entre 30-50 propiciada per l’addició del petroli a la matriu energètica fossil, el model fordista, la progressiva generalització de l’electricitat, l’automòbil, i la indústria química. Aquesta Gran Acceleració va provocar que l’impacte humà sobre la biosfera es multipliqués de forma mai vista a en la història de la humanitat.

Aquesta percepció d’estat d’excepció històric, que no es podrà perllongar molt més, es plasma en els primers análisis ecologistes. “Primavera Silenciosa” de Rachel Carlson al 1962, “Science and Survival” de l’activista i biòleg Barry Commoner, així com les obres de René Dumont, Paul i Anne Ehrlich, Jean Dorst, Gofman i Tamplin, René Dubos i Barbara Ward, que es varen convertir en best-sellers en molts casos. Una mica després, els treballs de Nicolas Georgescu-Roegen durant els 70 al voltant de paper de la termodinàmica en l’estudi de l’economia i principalment la publicació de l’informe “Els límits del creixement” per part del Club de Roma al 1972 generen un impacte ampli, polític i social, sobre la preocupació respecte al l’evolució del capitalisme des d’un punt de vista metabòlic.

La crisis energètica del 73 i la opció nuclear subsegüent radicalitzen i polititzen el moviment, imbrincant-se, amb el temps, amb el pacifisme. Es trobà, no obstant, amb un context en que a dreta i esquerra se l’ignora en el millor dels casos. Sindicalistes, partits, empreses, països del nord capitalista i socialista i del sud miren amb reticències i de forma despectiva qualsevol opció que busqui aturar el creixement econòmic.

Aquest impuls de les lluites mediambientals sofriren un sotrac important amb la vinguda dels anys 80 i la contrarevolució neoliberal. Amb alguns desastres ambientals de gran impacte (Bophal, Chernovyl), la caiguda del Mur i la Cimera de la Terra a Río de Janeiro al 1992, el concepte de desenvolupament sostenible es convertí en la nova disfressa d’un capitalisme que tot ho pot mentre el creixement, l’espoli i l’explotació de recursos anaven en augment i la trajectòria apuntada en l’informe liderat per Donella Meadows es feia vertiginosa. Posteriors elaboracions d’aquest revisaran les perspectives de forma cada cop més preocupant. L’acceleració cobrava velocitat i els escenaris empitjoraven.

En els marges del sistema els impactes i les barbaritats – ambientals i socials- mai s’han aturat i cada cop són més severes, mentre als països del nord global la febre tecnocèntrica i consumista ho escombrava tot. La conflictivitat social en aquests es centrava en la defensa de una cada cop major pèrdua de drets socials en un context de derrota política i d’atomització social creixent.

Així, ens trobem a la segona dècada dels s.XXI amb un abisme que s’ha anat eixamplant entre la capacitat de càrrega dels ecosistemes, un context socioeconòmic amb una gran dependència de l’entrada de grans quantitats d’energia i materials i un entorn cultural i polític poc preparat per fer front als reptes que això genera.
Estratègies gradualistes o col·lapse?

D’entrada la paraula col·lapse i el debat al voltant d’aquest genera tot tipus de suspicàcies i està tenyida de pressupòsits. Cal ser descriptiu i objectiu més enllà de les espirals semàntiques. El fatalisme determinista és criticable no a causa del seu diagnòstic, de la mateixa manera l’ecomodernisme tecnooptimista verd és un error.

La civilització termoindustrial té els dies comptats i això no té perquè significar la fi del capitalisme i el pas a una nova societat utòpica (el capitalisme pot tornar-se catabòlic), però sí que significa que les condicions de possibilitat energètiques que l’ha sustentat no podran perdurar en el temps. Aquesta és una realitat material.

Això no vol dir que els terminis i les formes estiguin preestablertes. Hi ha raons objectives de pes per pensar que pot ser un procés que duri unes quantes dècades i hi ha raons per pensar que pot ser molt més abrupte del que ens pensem. Aquesta pèrdua de complexitat metabòlica, generada pel final d’un sistema social sustentat en un flux energètic elevat i de qualitat pot implicar, com a un dels seus efectes, una dràstica disminució de la població. Si s’aconsegueix evitar això últim, com diu Jorge Riechman, haurem aconseguit “col·lapsar” millor.

Emilio Santiago Mouiño plantejava que dins l’ecologisme el debat que estava prenent forma recentment no era ja tant si les estratègies de canvi havien de ser duals (polítiques públiques d’Estat i accions de la societat civil), com si s’encara la transició ecològica des d’una perspectiva gradual o des d’una anticipació d’emergència del col·lapse imminent. En aquest sentit a continuació intentarem fer un repàs a les posicions polítiques i les propostes a elles associades.

Plantejaments diversos en un debat viu
Un esbós reduccionista inclou les següents postures: trobem posicions netament negacionistes, conservacionistes, ecofeixistes, de pur capitalisme verd, aquelles englobades entorn al que s’ha anomenat recentment Green New Deal (en endavant GND), ecosocialistes i decreixentistes.

En aquest material ens centrarem en parlar d’aquelles que d’entrada accepten la complexitat, l’urgència i el caràcter social subjacent a la miríada d’aspectes que conformen la problemàtica ecològica, tenint en compte, però, que el debat està viu, que moltes vegades ens trobarem -com en molts altres debats- amb postures que s’articulen en confrontació en un intent d’auto explicar-se, que els diagnòstics inicials poden diferir i que la discussió es pot donar en plànols teòrics diferents.

Green! New? Deal(s)
La propostes englobades sota el paraigües del GND són això: propostes; conjunts de polítiques i programes polítics que lluny de ser noves es poden rastrejar fins a mitjans del 80, moments en el que l’etiqueta adoptava el nom de desenvolupament sostenible.

Com el desenvolupament sostenible, el GND és una caixa ben maca que pot ser omplerta amb tota mena de continguts. Va començar com a una bona campanya de comunicació política que promovia reformes de caràcter keynesià amb tints verds buscant donar impuls a l’economia (adoptat fins i tot per Obama al 2008) i anar evolucionant fins que va ser adoptat pel Partit Verd de Jill Stein durant el 2012-2016 en clau socialdemòcrata: reforma fiscal, transició verda i garantia de drets. Posteriorment, i aquí si va donar un pas important, va ser aparèixer de la mà del Sunrise Movement i la senadora Ocasio-Cortez i juntament amb l’ampliació que en va fer Bernie Sanders es va convertir en tot un fenomen (en menys de dos anys) en el que s’inclogueren propostes com la construcció d’un sistema sostenible d’alimentació, la promoció del transport públic, la implantació d’una educació i una sanitat pública, salari garantit, reforma fiscal progresiva de gran calat, retallades en la despesa militar, eliminació de subsidis a la indústria fòssil i un paquet d’estímuls pressupostaris de fins 16 bilions de dòlars.

En diferents formes i caràcters el GND està present tant als programes polítics de Mas País, com del PSOE, ERC i Catalunya en Comú. En el cas de Unidas Podemos trobem un inici de problematització de les polítiques expansives, però l’accent continua sent mesures de reindustrialització del teixit productiu sense abordar-se accions contundents sobre la demanda (principal problema que ha d’afrontar qualsevol transició en un marc de recursos minvants).

Tot i que la batalla ideològica per definir un GND continua i continuarà podem destacar varis elements que es repeteixen, tant en les propostes que emanen dels Estats Units, com de les que provenen de l’Europa continental -en especial Alemanya- i les que s’han elaborat al llarg del 2019 a l’Estat Espanyol.

La lògica subjacent es concreta en una forta inversió público-privada que generi ocupació i redistribució en les rendes, una transició energètica principalment a través d’un fort impuls en l’electrificació i una reforma fiscal en un marc de polítiques expansives (encara que sigui sota el paraigües de la Teoria Monetària Moderna). Les mesures més radicals no escapen, doncs, de vàries contradiccions: es situen en un marc que continua en la lògica del creixement econòmic i l’acumulació de capital i no apunten a una reducció del consum energètic i material sever. En aquest sentit Naomi Klein experssa que el GND fracassaria (tant alhora de protegir el planeta com alhora de dur a terme una transició justa) si s’opta per un keynesianisme climàtic:

“Un Green New Deal que sigui creïble necesita d’un pla concret per garantitzar que els salaris de tots els bons treballs verds que es creïn no es malvaraten en uns modes de vida d’alt consum i que, sense adonar-se’n, acabin fent que les emissions augmentin; un escenari en el que tot el món té un bon treball i un munt d’ingresos a la seva disposició i tot es gasti en tonteries imprescindibles […]. El que fa falta són transicions que reconeixin els límits rígids de l’extracció i que, simultàniament, es creïn noves oportunitats per a que la gent millori la seva qualitat de vida i trobi plaer fora del cercle infinit del consum” (Klein, On Fire, p. 264.)

Des del nostre punt de vista les polítiques fins ara formulades dins el marc del GND busquen, conscient o inconscientment, iniciar un altre cicle d’absorció del treball en un context de crisi sense replantejar els fonaments del productivisme i el treball, reproductiu i assalariat.

Per altra banda, des de certes postures del GND es dóna una mirada esbiaixada sobre les emissions de carboni, que no veu més enllà de l’electricitat. Una mirada integrada posa sobre la taula que qualsevol transició energètica que prengui com a epicentre la generació i l’ús l’electricitat implica una indústria minera intensiva, és a dir acumulació per despossessió i augment dels conflictes ambientals. Més enllà dels límits provats alhora de substituir les fonts energètiques d’origen fòssil per fonts renovables sense una reducció dràstica del consum, com es pot portar a terme una electrificació masiva sense continuar amb les lògiques d’espoli material i ambiental que impregnen les relacions neocolonials actuals?

No obstant, com diu Thea Riofrancos:

“una política de simple oposició, una política que, a la llum tant del poder dels nostres enemics com de les limitacions del Green New Deal tal i com és concebut actualment, es posiciona principalment en contra d’aquesta iniciativa no és ni empíricament sensata ni políticament estratègica… cada grau d’escalfament que evitem -o, ja que estem, cada dècima de grau- suposo que el món sigui més segur per a la població humana i no humana…”

Hem de tenir en compte que una de les potencialitats del GND és aconseguir l’aliança de certes fraccions del capital en un moment de debilitat en les forces subjectives i en una situació d’urgència en la que qualsevol reducció de les emissions de carboni és per si mateixa positiva. No obstant això, fins a quin punt aquesta estratègia pot anar de la mà de mesures d’aprofundiment democràtic? Fins a quin punt poden tenir un impacte real sobre les bases materials i energètiques o fer front a la crisis de biodiversitat?

El GND pot tenir un valor retòric en si mateix, al transformar el debat i agrupar voluntats polítiques i subratllar la urgència de la crisis climàtica. Per a Riofrancos l’obstacle més gran al que s’enfronta el GND és la política més que en la impossibilitat de la seva implantació material. Reflexiona que cal criticar el que sigui criticable del GND, assumint-lo críticament i radicalitzant-lo més enllà de les seves limitacions actuals (productivisme, nacionalisme estatal, enfoc tecnocràtic en comptes d’estratègies cooperativistes o comunitàries que busquin augmentar la resiliència…). En aquest sentit el GND obre terreny polític. Si menys no és el resultat d’una pressió i conflictivitat social creixent.

Finalment, hem de tenir en compte que la major part de propostes polítiques recollides per les administracions (estatals, autonòmiques i locals) emmarcades en el GND es centren en la innovació tecnològica associada al món digital, la captació d’inversions, la creació de llocs de treball “verds”, l’eficiència energètica i de tant en tant l’economia social i solidària.

Crítiques al creixement i als modes de vida associats a aquest.
L’informe Meadows de 1972 de límits al creixement, els treballs de Nicholas Georgescu-Rogen sobre la relació entre energia i economia, el concepte de Economia d’Estat Estacionari de Herman Daly, l’economia budista de E. F. Shumacher o la Felicitat Nacional Bruta de J. W. Wangchuck son alguns dels treballs que assentarien el que es coneixeria a posteriori com a teories crítiques amb el creixement, de les quals el decreixement és la més rellevant.

Podem resumir en cinc les raons per les quals es pot qüestionar el creixement com a objectiu social i econòmic: 1) És impossible créixer de forma indefinida en un planeta finit. 2) L’increment del PIB anual, un dels indicadors pel qual es mesura el creixement, va associat al traspàs limits planetaris. 3) Aquest no distingeix entre les activitats econòmiques necessàries i justes de les que no ho son. La inversió en educació es suma al PIB de la mateixa manera que la publicitat, la industria química, la militar o la fabricació de llaunes. 4) l’augment constant del creixement econòmic no implica, fins a cert punt, un augment paral·lel del benestar i la felicitat, un teixit relacional ampli, salut, sensació de seguretat i ingressos suficients en canvi si. En un cert punt s’estanca. 5) El creixement capitalista es sustenta sobre l’explotació i la despossessió.

El decreixement és alhora un moviment i una corrent de pensament. En paraules de Giorgios Kallis: “un projecte de transformació sociopolítica en el que els fluxos d’energia, materials i residus disminueixen mentre que la prosperitat o el benestar milloren.”

Tot i que el concepte beu de la tradició humanista representada per Thoreau, el concepte neix al llarg del anys 70 de la mà de pensadors crítics amb el desenvolupament, el productivisme i l’industrialisme (André Gorz, Ivan Ilich, Castoradis, François Partant), així com també de discursos que analitzen el fracàs de la globalització des d’una perspectiva crítica amb el desenvolupament, apostant per una vida senzilla (Vandana Shiva, Ghandi o Arturo Escobar).

El moviment decreixentista va prendre forma, però, durant els anys a finals dels 90 i principis del 2000. A França (sobretot a través de Serge Latouche), i posteriorment a Itàlia, a Espanya i a Rumania , sorgeix un activisme que, més enllà dels límits dels recursos, volgué donar resposta al llavors hegemònic concepte de desenvolupament sostenible. El nucli teòric s’articula, doncs, entorn a una crítica l’economia del creixement, demanant-ne l’abolició com a objectiu social i apostant per canviar els modes de vida, producció i consum per tal d’aconseguir una societat simple i justa, en la creació de procomuns i basada en la cura i la convivencialitat.

Hi estan intimament vinculades pràctiques i moviments com l’agroecologia, la permacultura, el neorruralisme, l’horticultura urbana, les monedes socials, la desobediència, l’ecofeminisme, el cooperativisme, o les comunitats en transició (Transition Towns). També disciplines o àmbits com l’ecologia política, l’economia feminista, l’antiutilitarisme, la termodinàmica del no equilibri, l’autonomia, l’ecologia profunda i la bioeconomia.

Entres les propostes associades al decreixement trobem: (1) contracció social justa d’emergència i re-naturalització del planeta; (2) canvi d’una economia basada en el creixement agregat del PIB a diferenciar entre els sectors que han de créixer i necessiten inversió i els sectors que necessiten un decreixement radical o la seva directa desaparició; (3) escales de producció, distribució i consum reduïdes i locals; (4) eficiència energètica i social en els processos, penalització de l’obsolescència programada, durabilitat i dret a la reparació; (5) tancament de cicles metabòlics; (6) cooperació i disseny participatiu i comunitari biocentrat; (7) articulació de bio-regions en base a paràmetres físics, culturals i socials buscant la sostenibilitat dels ecosistemes i la l’augment de la resiliència de les comunitats; (8) auditoria del deute i cancel·lació del que sigui il·legítim, forta fiscalitat progressiva; (9) Ingrés mínim universal i treball garantit; (10) polítiques de reducció del consum superflu i de luxe; (11) transformació dels sistemes agroindustrials ver una agricultura i ramaderia regenerativa; (12) educació ambiental; (13) promoció de les dietes vegetarianes i veganes i (14) Reducció de la jornada laboral.

Des del decreixement qualsevol mesura, doncs, que no tingui com a impacte una descarbonització i disminució energètica del metabolisme social en el seu conjunt i una disminució de l’extractivisme sobre els ecosistemes i el sòl és un error. No es guanya temps, sinó que s’accelera el momentum, tant pel que fa a l’esgotament de recursos com a pel que fa a l’emissió de GEH. En aquesta línia els processos de descarbonització han d’anar acompanyats d’una eliminació progressiva i planificada de l’energia fòssil, netejant la producció a la vegada que es transforma i redueix el consum. Àmbits com l’educació, els serveis a les persones, l’atenció primària en salut, o el sector primari ha de créixer, però en conjunt el decreixement implica, fer menys coses inútils, supèrflues i extremadament nocives i centrar-se en allò materialment urgent i socialment necessari.
Si volem tenir un 50% de probabilitats de mantenir-nos sota els 2º d’augment de la temperatura, els països centrals han de retallar emissions en una escala del 10% anual deixant als més pobres un marge de maniobra per poder sortir de la situació de pobresa material en la que es troben (i això fins al 2025.. ). La vía del creixement econòmic s’ha d’abandonar necessària i urgentment, eliminant el PIB com a mesura de progrés en favor d’altres indicadors (entre d’altres per exemple l’IPG, Índex de Progrés Social).

En el diagnòstic material trobem una de les divergències més grans més grans que es donen actualment entre les propostes de transició verda associades al GND i les posicions que provenen del decreixement. La percepció respecte a l’urgència, la gravetat i els marges de maniobra en són els aspectes clau. Des del decreixement s’assumeix el col·lapse ecològico-social com un escenari factual i irreversible, ja en marxa. Des d’aquest punt de vista el decreixement deixa de ser una proposta política per convertir-se en un escenari polític en el que actuar. Això implica que ja estem en transició. Luis González Reyes comenta en aquest sentit:

“Les úniques mesures viables al segle XXI són aquelles que consideren la disminució de la disponibilitat material i energètica, i que comprenen que això significarà una profunda reorganització del nostre sistema polític, social, cultural i econòmic. Un altra cosa és com seran aquest nous ordres, que dependran en gran part de les lluites aquí i ara”

Respecte al diagnòstic, ara en un sentit polític, Kallis argumenta:

“El problema del canvi climàtic no és que ens faltin idees sobre el que cal fer. El problema és que no les estem fent. El que oferim des d’una perspectiva de decreixement és un diagnòstic diferent de perquè no les estem fent. Argumentem que això es deu a que existeix un xoc fonamental entre la cerca del creixement i la mitigació climàtica per part del capitalisme. Les bones polítiques climàtiques no s’adopten com a conseqüència del seu potencial impacte sobre el creixement, al temps que el creixement està superant els avenços aconseguits per l’energia renovable. La nostra contribució és obrir el debat sobre les alternatives al creixement”.

En l’escenari actual qualsevol contracció econòmica del mercat global té un impacte social greu (treball, alimentació, matèries primeres, maquinària i centres de producció i distribució…). Les úniques mesures viables són aquelles que consideren la disminució de la disponibilitat material i energètica i busquen una reorganització profunda del sistema polític, social, cultural i econòmic. La qüestió és com i sobre qui.

Jason Hickel, en relació a la crisis sanitària, econòmica i social detonada pel Covid-19, ho expressa de la següent manera:

“Si la teva economia requereix de persones que consumeixin coses que no necessiten o fins i tot no volen, i fer-ne més que l’any anterior per evitar que tot l’edifici col·lapsi, llavors necessites una nova economia”
“La pandèmia està donant-nos un tast del que podria ser un final del creixement…dins d’un sistema depenent del creixement”

“En comptes d’un sistema depenent del creixement, el que necessitem és un sistema econòmic totalment diferent. Un on l’economia no es construeix al voltant de la idea de creixement perpetu. En aquesta economia, “el creixement negatiu” no seria sinònim de “recessió”.

Entre els elements de crítica al GND trobem també el tecno-optimisme i la tecnolatria. Implícit o explícit, aquest emana de varis elements. En mencionarem tres:

En primer lloc una utilització del concepte d’eficiència tècnica desvinculada políticament del context, donant lloc a que aparegui la anomenada Paradoxa de Jevons o efecte rebot. Aquesta afirma que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la que s’utilitza un recurs, és més probable un augment del consum d’aquest que una disminució. En un entorn capitalista, a major eficiència, major consum energètic i material.

En segon lloc trobem conceptes com desacoblament o desmaterialització de l’economia. Propostes que defensen que és possible un creixement econòmic sense que hi hagi un impacte ambiental i sobre els recursos. Nombrosos informes de la Comissió Europea i la OCDE promouen i recomanen polítiques encaminades a fer sostenible el creixement a partir de la implementació de substitucions tecnològiques, increment del reciclatge i foment de l’economia circular, entre d’altres.

Finalment, la mistificació de la tècnica i el saber ens porta a centrar els esforços d’elaboració programàtica en les mesures tècniques i energètiques en comptes de centrar la mirada en les arrels del problema. Colònies a Mart, mobilitat autònoma, computació quàntica, realitat augmentada… El cotxe elèctric ofusca la bàrbara mobilitat individual, els panells solars i l’hidrogen eviten posar sobre la taula els consums desmesurats, l’etiquetatge ecològic els exacerbats kg de carn per persona anuals, les grandeses del [email protected], el fet que els serveis informàtics cobreixen ja el 5% del total d’energia mundial consumida. Paradoxa de les paradoxes, la autoanomenada Societat del Coneixement és incapaç d’assumir les evidències més que demostrades des de fa 60 anys. No tenim un problema tècnic, tenim un problema social i cultural que obliga a una reconfiguració del paper i lloc de la tecnologia i la idea de progrés.

També és important la crítica a la poca o nul·la contemplació de les relacions neocolonials basades en l’extractivisme i la despossessió continuada i creixent. Sembla que oblidem com es sustenta el nostre mode de viure. Com sabem, tot i que de vegades ho deixem en segon terme, la cova oculta de les relacions que donen possibilitat d’existència a la societat capitalista inclou, entre altres, un històric espoli de materials, formes d’energia i treball del Sud Global. D’on prové el liti present als nostres mòbils? La soja darrere les somaies i botifarres? D’on el gas natural que crema a les sis centrals tèrmiques de Catalunya? El ferro emprat a les fàbriques de Martorell? La sorra que sosté la indústria de la construcció? Els fosfats massivament utilitzats per els milions de roses de St. Jordi? El món actual és una gran fàbrica en la que el consum dels seus bens es concentra, entre d’altres lloc, a Catalunya. Passar per alt aquestes relacions és donar per bons els megaprojectes extractivistes, la megamineria, l’assassinat creixent d’activistes mediambientals, l’ecocidi i genocidi de comunitats senceres i qualsevol projecte de transició just ha de fer front a les conseqüències de lluitar contra aquesta realitat.

Hem de tenir en compte finalment, què algunes de les propostes incloses en els diferents GND són adoptables per part de moviments com el decreixement, el Bon Viure, la Vía de la Simplicitat, les Transition Towns o la noció de Plurivers. La confrontació es dóna en els marcs polítics des de les quals estan construïdes i els horitzons socials que perfilen. El punt de trobada ha de ser el programa.

Articles relacionats

Darrers articles