Andrés Black
Les crisis climàtiques i ecològiques fan necessari i urgent que el marxisme ecològic, a més de les crítiques clàssiques del capitalisme, analitzi també les relacions i contradiccions entre el capitalisme i la naturalesa. Una de les idees clau que ha aportat és el concepte de «bretxa metabòlica», en la qual un sistema econòmic no pot, a llarg termini, extreure d’un ecosistema més d’uns determinats límits, condició que el capitalisme globalitzat ha superat amb escreix. La resolució d’aquesta contradicció metabòlica segurament requerirà un decreixement en la quantitat total de recursos materials i energètics consumits a nivell global. Això implica una transformació profunda en el model energètic i productiu, l’organització de la societat, els transports, i la relació urbana/rural (vegeu l’article d’Oriol Arcas a la Realitat). El requisit d’acumulació del capitalisme no pot contemplar una economia estàtica o decreixentista, per la qual cosa, a llarg termini, no existeix solució capitalista a la bretxa metabòlica.
Les propostes més amables de Green New Deal (GND) busquen reinventar el capitalisme perquè sigui més ecològic i just. Si bé el GND pot oferir reformes social-demòcrates positives que busquen repartir de manera més equitativa la riquesa generada, no busquen revertir les relacions fonamentals de producció i acumulació capitalista, per la qual cosa són incapaces de sanejar la bretxa metabòlica. Més aviat, molts capitalistes veuen en el GND una gran oportunitat de baix risc, ja que està garantit amb diners públics, per a resoldre contradiccions en el capitalisme actual: la falta d’inversions rendibles en un món de “quantitative easing” i tipus d’interès baixíssims, i la falta de demanda en una població cada vegada més precaritzada econòmicament. Aquests problemes no volen dir que hem de rebutjar el GND, ja que és un camp de batalla polític que pot ser útil per a avançar cap a una transformació ecosocialistes més profunda.
L’ecosocialisme recolzat en una anàlisi marxista cerca una transformació de la societat per a resoldre les contradiccions del capitalisme: l’alienació que existeix entre els éssers humans, la nostra labor i la naturalesa, la dominació del valor de canvi al valor d’ús, i per descomptat, la bretxa metabòlica. Un projecte de tal magnitud requereix una planificació democràtica de l’economia.
Planificació democràtica
La planificació democràtica, fins i tot dins del decreixement, requerirà un cert grau de “reindustrialització” per a recuperar sobirania econòmica i assegurar condicions materials adequades en la població. Un dels components claus serà recuperar sobirania alimentària basada en un sistema agricultor i ramader que sigui metabòlicament sostenible i respectuós amb el medi ambient. A més, caldrà reforçar la indústria i serveis de cures, com són la sanitat, les residències, farmacèutics i material sanitari, l’educació i la cura menors i majors.
Si bé una “reindustrialització” ecosocialista buscarà socialitzar i democratitzar els mitjans i relacions de producció, la forma que ha de prendre aquesta socialització en temps de crisi climàtica i ecològica és un debat obert. No obstant això, la crisi de la COVID ens indica que serà necessari tant una planificació central impulsada per l’estat com un impuls a xarxes d’autoorganització, ajuda mútua i cooperació a nivell local. Països com la Xina, Vietnam i Cuba van utilitzar models d’aquest estil, coordinant una mobilització massiva de recursos i personal sanitari a nivell estatal, combinada amb xarxes a nivell local que van garantir necessitats bàsiques com l’alimentació i la cura de les persones grans i nens durant els pitjors moments de la quarantena (Prashad). El resultat ha estat que aquests països han aconseguit sortir molt millor parats de la crisi de la COVID que els països occidentals on predomina una cultura individualista, en la qual l’acumulació capitalista té prioritat sobre el benestar social (Busqueta).
La síntesi de poder polític a nivell institucional i popular serà necessària per a construir l’ecosocialisme. A aquest efecte, el partit comunista ha d’aportar una perspectiva ecosocialista tant a la lluita de la classe treballadora que ha estat la força motriu del socialisme tradicional, com en els moviments socials del feminisme, ecologisme, habitatge i antifeixisme. Una pregunta central serà com resoldre les contradiccions entre treballadors, la supervivència dels quals dins del capitalisme depèn d’una acumulació contínua que agreuja i accelera les crisis climàtiques i ecològiques. Una possible solució passa per oferir organització política que produeixi beneficis materials en la població, i vagi més enllà de les peticions individualistes a consumir millor (reciclar, utilitzar el transport públic, menjar menys carn, etc.) que ha caracteritzat els moviments ecologistes (Heron i Dean). Segons D’Allisa i Kallis, una transformació ecosocialista basada en el decreixement requereix organització i lluita popular entorn de valors i objectius que produeixin beneficis reals, no abstractes, per a generar una nova sèrie de “sentits comuns” a nivell cultural. Aquests moviments no poden conformar-se a crear comunitats ecosocialistes aïllades, centrades en un decreixement horitzontal, sinó que han de lluitar també per obtenir poder en les institucions polítiques i la societat civil (D’Allisa i Kallis). En aquests temps de crisi climàtica i ecològica, els marxistes ecològics han de teixir aliances que permetin construir poder polític a tots els nivells i impulsar la transició cap a l’ecosocialisme.
Bibliografia
O. Arcas, A. Piqué i J.M. Raventós Rico. “Marxisme, ecologisme i planificació democràtica”. Realitat
V. Prashad. “CoronaShock and Socialism”. triContinental. https://www.thetricontinental.org/studies-3-coronashock-and-socialism/
J. Busqueta. “Cal plantejar obertament la idea de la planificació”
K. Heron, J. Dean. “Revolution or Mesquí”. E-flux. https://www.eflux.com/journal/110/335242/revolution-or-ruin/
G. D’Allisa and G. Kallis. “Degrowh and the state“. Ecological Economics 169 (2020) 106486.
