Breus i imprecisos materials sobre l’energia III

Del mateix autor

Josep Miquel Raventós

Tercera escena: l’escenari històric fins al naixement del capitalisme

En aquesta tercera part d’aquests materials sobre energia ens donarem una primera volta per l’escenari històric sense acabar d’arribar a l’anomenada modernitat. És curiós que les matrius energètiques que sustenten la materialitat de les societats siguin una de les parts més oblidades quan es fa anàlisi històrica. Tot i que durant els darrers anys s’ha anat incorporant la natura en les investigacions històriques i la teoria social les narratives predominants continuen mantenint explicacions que actuen com si aquesta no importes. Passa el mateix amb els canvis climàtics o les característiques dels biomes on s’assenten les poblacions humanes. Una mostra de la nostra autopercepció prometeica, o un exemple més del dualisme violent societat-natura que analitza Jason W. Moore en el seu recentment traduït llibre El capitalismo en la trama de la vida.
Tot i que amb el temps s’ha anat incorporant el canvi mediambiental i les matrius energètiques a la història del capitalisme l’òptica continua sent la de “factors naturals” i conseqüències “sobre” la natura. Aquesta no és una variable, però, tot i que s’accepta que la humanitat forma part d’aquesta, els reduccionismes socials o el seu revers els determinismes mediambientals, continuen pesant en els anàlisis teòrics i polítics que realitza l’esquerra. Aquest material no pretén resoldre aquest problema de síntesis  (l’agència, és a dir, la capacitat per induir canvis històrics, és una propietat relacional), però si mencionar alguns elements importants pel que fa a la història de la humanitat.
Si l’espècie humana té vora els 300.000 anys, uns 290.000, si fa no fa, ens els hem passat recol·lectant, caçant i cremant biomassa. Després va avenir l’agricultura, la domesticació animal, l’ús de l’aigua i el vent, el carbó, finalment el petroli. Dit així semblaria que s’ha seguit una progressió en la qual cada cop accedim a més fonts d’energia exosomàtica (veure el segon material). No obstant això, hem de tenir en compte que, com a espècie, no som uniformes culturalment, no totes les cultures han seguit els mateixos passos i una gran part de la humanitat, fins i tot ara, viu amb uns consums energètics ben baixos i alimentant-se gràcies a la pagesia local. Cert que el naixement del capitalisme ho trastoca tot, però l’etnocentrisme tenyeix la nostra mirada, fins i tot alhora d’imaginar la fi del món.
Com es descriu al llibre En la espiral de la energia, de Ramón Fnz. Durán i Luís González Reyes, hi ha quatre aspectes a tenir en compte a l’hora d’afrontar un recorregut històric de la humanitat des de la perspectiva de l’energia. Primer, és important tenir present que la concepció de l’energia és cultural, el petroli pot ser vist com la sang de la terra i alhora mesurat en Mtoe (milions de tones equivalents en petroli). En segon lloc, la complexitat social depèn de fluxos i densitats energètiques elevades. Com qualsevol altre sistema natural. En tercer lloc, existeix una relació íntima, tot i que no necessària, entre energia i dominació. Alts graus d’aquesta requereixen sistemes i organitzacions amb alts requeriments d’energia. I en quart lloc, i en la mateixa línia, les fonts energètiques emprades tenen una forta influència sobre les configuracions socials específiques. Les renovables estan més distribuïdes i es donen en forma de flux, són més difícilment privatitzables, requereixen tecnologies més senzilles i són més autònomes que les fòssils. Això significa que potencialment conformen societats més igualitàries, justes i sostenibles.
Energia, clima, geografia i entorns ecosistèmics determinen el context de la història humana, però no la governen, societat i natura han co-evolucionat al llarg de la història , no són dues entitats separades sinó que la societat és un subsistema de la natura i alhora, com en qualsevol subsistema natural aquesta modifica el seu context físic. Coproducció. Produïm medi ambient i aquest alhora ens produeix. De vegades les societats han sigut capaces de trencar límits i colls d’ampolla a través de desenvolupaments tecnològics o organitzatius, mentre que d’altres han sigut els límits els que han forçat l’esdevenir històric, bé a través de crisis o bé a través de l’acoblament social a aquests. 
La pedra vella
Aquest recorregut comença al Paleolític, al període cultural en què apareix el gènere homo i que representa, coexistint-hi vàries espècies d’aquest, gairebé el 98% de la història que tenim com a espècie. Més de quinze espècies fins ara descobertes (habilis, antecessor neanderthal, floresiensis, ergaster, erectus, etc.), de les quals només quedem nosaltres. Es dóna dins del període geològic del quaternari —iniciat fa 2,5 milions d’anys—, que abasta les èpoques Plistocè i l’Holocè. Si l’espècie Homo sapiens apareix vora 300.000 anys, això significa que el Paleolític abasta 285.000 anys de la nostra història com a espècie, si fa no fa. Fins a les revolucions del Neolític.
Les micro cultures humanes d’aquest període, d’uns pocs centenars de persones com a màxim, es caracteritzaren per tenir una economia de l’opulència, sense excedents, amb desplaçaments cíclics i en el que les necessitats vitals eren cobertes amb el mínim esforç. La identitat relacional i la cooperació constituïren les estratègies de supervivència principal  i la donació i la reciprocitat els elements centrals en economies basades en el valor d’ús. A banda del foc  —que aportar entre 50 i 80W i que va permetre la ingesta d’una varietat més gran d’aliments externalitzant el procés digestiu, afavorint determinades espècies vegetals i animals a través de la crema controlada, possibilitant sobreviure en climes més freds o estenent les hores útils i el perfeccionament d’eines—  el vector energètic principal era les mateixes persones —amb una potència calculada per a cada una entorn als 100W—. La Taxa de Retorn Energètic d’aquestes societats es calcula entorn a 10:1, alta si tenim en compte el desenvolupament tecnològic.
Durant aquesta etapa, juntament amb la invenció de les eines —la primera tecnologia desenvolupada i un salt en eficiència i capacitat energètica d’una magnitud enorme— s’inventaren els principals sistemes de conservació alimentària: basats en deshidratació com la preservació en oli, el salat, fumat o la conversió en farines, els que treballen a partir de la congelació i refrigeració, els que s’articulen a partir de la digestió, com la fermentació o els que transformen els aliments en altres productes que es puguin ingerir en èpoques de carència, com l’engreixament d’animals. 
Les societats farratgeres, a més, tenien poca capacitat de controlar les seves fonts d’energia en tenir forma de flux i no poder emmagatzemar-se, afavorint formacions socials igualitàries i estratègies migratòries per mantenir el sosteniment de poblacions amb densitats necessàriament baixes. Tot i que tota vida crea medi i potser es pot dir que n’hi ha poques amb el potencial, la capacitat d’aquest tipus de societats encara era baixa.
La primera revolució energètica
La revolució agrària del Neolític —iniciada fa aproximadament 15.000 anys i abastant diferents períodes segons la zona— va ser la, deixant de banda el foc, «la primera revolució energètica» de la humanitat. Va ser un procés gradual que es va produir en diferents llocs del planeta (Àsia occidental, Xina oriental, Nova Guinea, Mesoamèrica, Serralada dels Andes, Nord-amèrica oriental i possiblement part de l’Àfrica subsahariana i part de l’Amazones) de forma independent motivada per diferents factors entre els quals destaquen els canvis climàtics en entorns d’alta densitat poblacional respecte als recursos disponibles. No va ser un canvi dirigit, automàtic o irreversible, moltes societats no la van adoptar, optant per estratègies migratòries o abandonant-la posteriorment per altres pressions ecosistèmiques. No obstant això, en la major part dels casos va ser un pas de difícil tornada enrere, es va estendre a altres indrets i l’aposta, un cop pressa, va fer que en moments de crisis no s’abandonés sinó que s’intensifiqués.
L’agricultura va suposar, en certs sentits, una millora de la captació d’energia solar per a l’ús humà a través de la promoció de poques espècies vegetals en detriment de la resta. La captació d’energia global va créixer a través de la transformació de la superfície terrestre implicant processos de desforestació, desviació dels cursos de l’aigua, erosió i pèrdua de fertilitat del sòl, pèrdua de diversitat, etc. Va implicar un procés de substitució d’ecosistemes que s’autosostenen per altres en els que és necessari una aportació energètica, sigui en forma de treball humà o animal fent-se necessària la recuperació continua de la fertilitat del sòl. En qualsevol cas el fet que l’ésser humà modifiqui d’aquesta forma el seu entorn no vol dir que no s’hi mantingui en equilibri. Un exemple és que les pràctiques agrícoles asiàtiques van ser capaces d’alimentar a 400 milions de persones al s.XIX a partir de sòls utilitzats durant més de 4.000 anys. 
L’agricultura i posteriorment la ramaderia (que es donà fa vora 6.000-7.000) significaren un gran salt energètic. Dels 100W de potència d’una persona s’arribà a 300W. Aquests canvis van permetre sobreposar-se als reptes climàtics i als requeriments energètics, però els situà alhora en contextos de major vulnerabilitat, entre altres coses, en no poder migrar. A mesura que la complexitat va anar en augment aquesta vulnerabilitat els acompanyà. 
Durant el Paleolític els espais habitats per la humanitat es va estendre progressivament, el Neolític la va contraure i alhora va fer créixer els espais en què aquesta realitza la seva activitat. La complexitat augmentar. Els requeriments organitzatius eren majors, la densitat demogràfica va créixer al disminuir la necessitat de control de la natalitat, l’emmagatzematge dels excedents obligar un major control i repartiment creant-se noves estructures socials, possibilitant alhora una major especialització. S’incentivà l’acumulació d’objectes, s’impulsà el comerç i l’intercanvi, aparegué el diner-mercaderia superposant-se tres tipus de relacions econòmiques: la donació, la reciprocitat i l’intercanvi en format M-M’ o M-m-M’.
Sembla que el sedentarisme comportà una relació més íntima amb un territori concret, però alhora, a poc a poc i en paral·lel una dessacralització i separació de la natura. Aquesta quedà escindida entre aquella no intervinguda i aquella que si es controlava, la població quedà més exposada als canvis meteorològics i de la productivitat, cada cop, però, s’és més capaç de controlar el subministrament energètic i, amb això, organitzar el futur de forma més dirigida.
Totes les tecnologies bàsiques dels següents mil·lennis es desenvoluparen durant aquest període: cultiu, ramaderia, construcció, treball amb fibres vegetals i cuir, metal·lúrgia, navegació, terrisseria, medicina, veterinària, etc.  També es perfeccionà la política com a forma de gestió d’allò col·lectiu.
La segona i malaurada revolució energètica
Seguint a Fnz. Durán i Reyes, aquesta gran transformació del Neolític, gradual o agregada i precipitada, va permetre la «segona revolució energètica» on les elits socials, que es van anar configurant a les ciutats-estat, van començar a disposar de majors fonts d’energia a través de l’ús intensiu del treball animal i el control d’altres éssers humans—servitud, esclavisme o treball assalariat—.  A tot això se li han de sumar innovacions tecnico-productives com els regadius, les rotacions, els fertilitzants, el guaret, o la potenciació i eficiència del treball humà arran de les innovacions que proporcionà la metal·lúrgia. Més endavant s’hi afegiren altres innovacions com el carbó vegetal, l’ús de l’energia hidràulica i eòlica o el progressiu desenvolupament del transport marítim. 
Tot i que la causalitat és complexa i “la capacitat per crear història gira entorn de configuracions específiques dels agents humans i extrahumans” (Moore 2015), aquests canvis en les formes de provisió energètica i inserció en la natura es poden analitzar com a vectors de canvis civilitzatoris que ens han acompanyat fins al present. Les relacions de domini i classe, la violència estructural i simbòlica, la guerra i conquesta territorial, el patriarcat, les ciutats, l’Estat i amb els temps els imperis agraris (estats mesopotàmics i egipcis, dinastia Han, imperi maurya i gupta, imperi persa i arsàcida, califats musulmans, imperi macedònic i romà, etc.) sorgiren arran dels canvis que suposar aquest període.
Aquests canvis no es donaren sense resistències òbviament. La desigualtat social es pot veure com una pèrdua del control dels fluxos energètics per part dels sectors populars. Nasqueren les civilitzacions dominadores i en paral·lel les lluites socials i rebel·lions populars fruit de l’estratificació creixent. L’apropiació de la producció agrícola i el control i aprofitament de la terra com a epicentre del conflicte.
Això no obstant, aquests camins no varen ser compartits per totes les societats, les comunitats de pastors nòmades, poblacions agrícoles independents i societats farratgeres pervisqueren, fins i tot en alguns moments històrics s’imposaren a poblacions estatalitzades. Les pressions i limitacions ambientals i els diferents tipus d’aprovisionament energètic, ja sigui en forma d’aliments, treball, fonts energètiques o matèries primeres coproduïren, doncs, imperis, guerres, ecosistemes, migracions, cosmovisions i col·lapses.
La gran reorganització del poder, capital i natura que suposà el naixement del capitalisme en el “llarg segle XVI” (Wallerstein), però, ho canvià tot i la present crisi múltiple no es pot entendre sense el canvi metabòlic que s’hi va produir. 
Per a un altre moment.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles