El partit i la disciplina conscient

Del mateix autor

Vivim en una època de transformacions de les velles formes de fer política. Transformacions que tenen a veure amb la imatge de les organitzacions polítiques, la forma d’elecció dels seus representants, i sobretot la forma de relacionar-se amb els partits.

El neoliberalisme és molt més que un sistema econòmic i polític. Implica alçar l’individu per sobre de la societat. Trencar els llaços comunitaris i dissoldre valors com la lleialtat i el compromís. La ideologia individualista lluita per envellir els ideals de la modernitat, i esdevé una realitat social, també dins del camp de l’esquerra.

La nova política sorgeix com una resposta que lliga les reivindicacions de les classes populars amb una societat fortament influenciada per ideals neoliberals La ideologia és tot el sistema de valors i opinions que ens formem, i dintre de l’imaginari col·lectiu prevalent hi ha poc espai per al compromís i la disciplina conscient. Per això la resposta ha vingut en forma de col·lectius poc estructurats i organitzacions dèbilment definides. Per als gurús dels significants buits, cada passa endavant en la definició podia significar pèrdua de suport social.

I dins d’aquest panorama, hi ha el debat de quin és el paper del Partit Comunista.

El Partit Comunista té la seva raó d’existir sempre que existeixi el conflicte de classe. L’ideal marxista advoca per la superació del capitalisme, la fi de les classes socials i la desaparició de l’estat, entès com a eina d’opressió d’una classe social per altra. L’aportació leninista ens diu que és necessari el partit per entendre en tot moment en quin moment de la construcció del socialisme i el comunisme estem, quina és la contradicció principal en la qual hem de concentrar els nostres esforços i quina és l’estratègia a desenvolupar. És a dir, sense Partit Comunista no hi ha lluita revolucionària ben encaminada.

Les noves formes de fer política han de compartir presència amb el partit. El partit no pot substituir els espais plurals, així com no té cap sentit que els espais plurals neguin la necessitat de la vitalitat del Partit Comunista. I això qui més clar ho ha de tenir és la mateixa militància comunista, ja que sense disciplina conscient no hi ha disciplina realment existent i sense ella no hi ha Partit.

El centralisme democràtic uneix de forma dialèctica el debat més ampli amb la disciplina més forta. Un partit sa és aquell que, després de debatre col·lectivament, assumeix democràticament la decisió presa i la seva militància la fa seva, independentment del seu posicionament individual durant el debat. És el que diferencia el partit comunista d’altres tipus d’organització més volàtils i circumstancials. És el fet diferencial entre l’organització estratègica i l’eina de construcció revolucionària.

Des del moment en què som militants del Partit, ho som en tot aquell espai en el qual participem políticament. Ja sigui a les mediacions institucionals, les organitzacions sindicals o els moviments socials. No només dins de les quatre parets de la nostra organització. La raó de ser de l’eina és portar la seva política de portes cap enfora. I les contradiccions que es generen dialècticament per la pràctica, les resolem des de la lleialtat i la camaraderia. Tot el que no sigui això posarà en risc l’existència del Partit, i sense Partit no hi ha revolució.

Miguel Ángel Parra

Articles relacionats

Darrers articles