Ens roben la feina, s’emporten les ajudes, no paguen impostos i ens imposen la seva cultura

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Diu el tòpic racista més utilitzat en l’actualitat que les persones migrades ens roben la feina, s’emporten les ajudes, no paguen impostos i ens imposen la seva cultura.

Però, qui ens roba la feina?

Els i les treballadores perdem les feines perquè els empresaris, insatisfets amb els grans beneficis que tenen i moguts per un insaciable i malaltís afany de lucre, s’emporten els negocis quan troben qualsevol lloc on fer la mateixa activitat per un cost menor. La feina no ens la prenen les persones migrades sinó els grans empresaris (*). Ells consideren que les empreses són només seves i no valoren en absolut l’aportació que fem les persones assalariades, ni els beneficis i descomptes que les empreses obtenen de l’administració pública. Així que, si ho consideren més rendible, senzillament s’emporten les empreses i ho fan sense cap remordiment. Els responsables directes de la desindustrialització, la deslocalització i la descapitalització no són les persones migrades, sinó empresaris. Hi ha empresaris d’aquest país, per exemple l’Oriol Pujol, que s’han dedicat professionalment a assessorar empreses multinacionals sobre com deslocalitzar-se i sortir de Catalunya pagant el mínim d’impostos. Potser s’autoanomenen patriotes i es consideren bones persones i grans devots cristians, però, quan es tracta de diners, no tenen ni pàtria, ni ètica, ni moral. Són empresaris els qui ens prenen la feina, no les persones migrades.

Qui s’emporta les ajudes?

La major part de les ajudes econòmiques dels Estats van a parar directament o indirectament a empresaris. Els empresaris s’emporten de l’Estat molt més que els treballadors i les treballadores autòctons i els estrangers junts. I s’emporten molt més cada cop que hi ha crisi: només cal recordar les recents donacions milionàries a la banca per afrontar la crisi financera que ella ha creat, per a rescatar unes entitats arruïnades per la seva mala gestió. Lluny de la imatge tòpica de la classe treballadora que estenen els mitjans, els veritables dropos, escaquejats i vividors, que s’han acostumat a viure de les subvencions, són els empresaris. Quan es diu que a Espanya hi ha qui viu de les subvencions, no es falta a la veritat, però són els empresaris. Les miserables pensions i prestacions d’atur que l’Estat paga a les persones treballadores no són res davant dels milions de capital públic que cada dia saquegen impunement els empresaris.

Qui no paga impostos?

També, a l’hora de pagar impostos, els empresaris tenen la llei a favor seu i, quan no la tenen, la incompleixen. Aquí els únics que paguem impostos seriosament som els qui treballem, amb independència d’on haguem nascut. La pressió fiscal sobre el treball és 3 o 4 vegades més forta que sobre les rendes del capital. Es paguen molts més impostos per cada 1.000 euros guanyats treballant que per cada 1.000 euros guanyats explotant a persones treballadores o especulant. Els empresaris obtenen tota mena de descomptes econòmics de l’Estat i tenen amb ells una legislació que els afavoreix davant les persones assalariades. No només això, sinó que a més a més els empresaris esquiven la Hisenda pública de forma sistemàtica, legal o il·legalment, i defrauden més d’un terç del que ingressen de mitjana. Mentrestant la classe treballadora paguem religiosament els nostres impostos directament descomptats de la nòmina, siguem “autòctons” o “migrants”. Per si no fos prou, després ens obliguen a fer la Declaració de la Renda, controlats sense escapatòria.

Qui ens imposa la seva cultura?

Finalment, són els empresaris els qui ens imposen la seva cultura. O millor dit, la seva incultura: la incultura racista de l’individualisme, l’hedonisme i el narcissisme. La incultura del “roba tant com puguis”. La incultura dels avars, els ignorants i els hipòcrites. La incultura de la mercantilització de les relacions humanes, de l’explotació, la prostitució i la pornografia. La incultura de la realitat virtual, els reality show, les fake news i el fast-food. La incultura d’usar i llançar de les pseudociències, els creacionistes i els terraplanistes. Ells ens imposen la seva manera de ser i pensar, la seva absurda ideologia liberal, la seva obsoleta doctrina econòmica, la seva filosofia barata de llibres d’autoajuda i d’emprenedoria. Ells ens inculquen la seva patètica superioritat moral, el seu racisme eurocèntric, el seu classisme paternalista i la seva fastigosa misogínia.

El racisme: la trampa més vella per a la classe treballadora

El racisme no és una ideologia, és la no ideologia. Com a tal, s’alimenta no del pensament sinó dels qui no pensen. En realitat, no hi hauria d’haver res a discutir sobre els drets de les persones migrades pels qui es consideren defensors dels Drets Humans: totes les persones són persones, independentment de la seva procedència, color de la pell, sexe, opinió política o classe social. Com a persones tenen drets i aquests drets no són concessions d’Estats o institucions superiors, són inherents al fet de ser persones. Per això, tots els tòpics racistes que sentim repetits per tot arreu, per a justificar mesures criminals com CIE’s, camps de refugiats, controls aduaners, murs i filats d’espines, són falsedats evidents que s’assenten sobre perjudicis ignorants i que s’alimenten dels instints més primaris de la naturalesa humana: la por, la mesquinesa i l’odi.

El racisme és una vella trampa per a dividir la classe treballadora. No hi caiguem. Tots aquests tòpics que els racistes utilitzen contra les persones migrades serien encertats si es dirigissin als veritables responsables del mal govern del país: els empresaris.

(*) Quedi clar que quan diem empresaris ens referim als grans capitalistes, als grans accionistes, als grans propietaris. No pretenem, en cap cas, referir-nos als propietaris de petits negocis o estudis professionals, ni a la petita i mitjana empresa, també víctima del procés de concentració de capitals i de les pràctiques monopolístiques, ni tampoc als autònoms, ni, encara menys, als falsos autònoms i als treballadors externalitzats. Tothom sap a qui ens referim.

PA


Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah