Moderns i postmoderns

Del mateix autor


David Rodríguez
La postmodernitat pentina cabells blancs, però el debat en l’esquerra entre moderns i postmoderns té una vitalitat envejable. No sense raó, els moderns acusen els postmoderns de propiciar un cert sentit comú tendent a valorar en excés el cultural i la interpretació subjectiva de la realitat, deixant de costat el materialisme i la dimensió col·lectiva, mentre que els segons acusen els primers de nostàlgia per una normativitat social imaginada que deixa fos altres opressions i que redueix tot a un economicisme vulgar. Tampoc aquesta opinió és del tot errònia: el positivisme socialdemòcrata i l’estalinisme van pecar d’aquestes xacres.
Si els moderns obliden aquest passat, els postmoderns obliden que la coincidència de l’èxit fulgurant de figures intel·lectuals lligades a l’acadèmia en temps de derrota de l’esquerra i de l’auge de l’individulisme neoliberal no és fruit de la casualitat sinó de la causalitat. D’altra banda, la reducció del moviment emancipador a l’acadèmic no hauria d’atribuir-se només als postmoderns: el marxisme occidental també va ser un intel·lectualisme sense praxi.
A hores d’ara, un ja no es pregunta si és possible dur a terme la síntesi superadora d’aquesta contradicció entre moderns i postmoderns, sinó si aquesta síntesi no es va produir ja en la mateixa tradició marxista. Si això és així, només caldria recuperar el seu esperit per a poder avançar sense experimentar una ruptura absoluta entre una i un altre corrent. L’esperit del qual parlo és el de dos personatges que, enfront del marxisme en altre temps ortodox, van qüestionar, des de l’acció, el mecanicisme històric, l’economicisme,l’obrerisme o l’eurocentrisme. Parlo, naturalment, d’aquest pensador pràxic del moment disruptiu que va ser Lenin i d’aquest pensador pràxic del moment de reflux i estabilitat de l’Estat capitalista que va ser Gramsci. L’heterodox Lenin, que va fer una revolució “contra El Capital” de Marx, va pensar l’imperialisme, va reconèixer el dret d’autodeterminació i va obrir un món per als “pobles sense història”. Uns pobles que, contra la teoria, protagonitzarien totes les revolucions socialistes que va veure el segle XX. Gramsci, per part seva, sense negar la determinació en última instància del material sobre el cultural, va complicar la relació d’aquests dos àmbits i va mostrar com la determinació era mútua.
Al meu entendre, prendre-li la paraula (i l’acció) a aquests dos personatges permetria fer la síntesi que reclamen nous corrents com la decolonial, la feminista, la LGTBI o l’ecologista sense que el materialisme històric quedi pel camí com a palla morta.
Traducció al català de Sofía Lorenzo. Article publicat originalment en gallec a Nòs

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles