Mariátegui, Gramsci i els pagesos

Del mateix autor


Joan Tafalla

16 de juny de 2020
En ocasió del 126 aniversari de José Carlos Mariátegui [1]

“…no soc crític imparcial o objectiu.
Els meus judicis es nodreixen dels meus sentiments
i de les meves passions… Estic el més lluny
possible de la tècnica professoral
i de l’esperit universitari”.
José Carlos Mariátegui.

L’obra cabdal de José Carlos Mariátegui, els Set assajos d’interpretació de la realitat peruana [2] va ser publicada a Lima l’any 1928. Havien passat dos anys des que Antonio Gramsci va escriure el seu assaig Alguns temes de la qüestió meridional ( 1926) [3], però dos anys abans que Lo Stato Operaio (1 de gener de 1930) publiqués el transcendental text gramscià. [4]

Si el lector realitza una lectura comparativa entre tots dos textos comprovarà les seves nombroses i sorprenents convergències culturals i polítiques. Són les mateixes que existeixen entre els seus autors a pesar que ells no s’arribessin a conèixer mai [5]. Tots dos amautas [6] no es van conèixer entre ells ni van arribar a llegir els seus textos i, no obstant això, la convergència cultural i política entre tots dos textos coetanis és sorprenent [7]. Encara que Mariátegui, assistís al congrés de Livorno, conegués bé la política italiana, i llegís amb atenció i es deixés influir per autors com Benedetto Croce i a Georges Sorel que van influir també en Gramsci, mai es van trobar. El producte d’aquestes lectures i influències comunes va ser, en els dos casos, un marxisme anti-economicista i una concepció del progrés social apartada de l’eurocentrisme i del mecanicisme amb què la segona internacional [8] interpretava el famós Pròleg de Marx a la Contribució a la Crítica de l’Economia Política de 1857 [9].

Acreditació de periodista del diari El Temps estès a nom de J.C. Mariátegui per assistir a l’XVIII Congrés de el Partit Socialista Italià celebrat a Livorno a finals de gener de 1921. En aquest congrés es va produir l’escissió que crearia el Partit Comunista d’Itàlia.

Gramsci no podia conèixer els textos del Marx tardà [10] quan escrivia al novembre de 1917 el seu article “La revolució contra El Capital” i, no obstant això coincidia amb la seva concepció no lineal de la història. Tampoc coneixia aquests textos José Carlos Mariátegui i, no obstant això coincidia amb els seus plantejaments sobre la comunitat pagesa.

També aveïnen a tots dos revolucionaris conceptes com el d’ organicitat; com la valoració positiva cap al pensament de les classes subalternes (els pagesos italians i els pagesos quítxues, respectivament); el seu combat contra racisme, entès com a discriminació de classe. També la seva valorització no “pasadista” de la tradició i de la cultura popular, inclosa la religiositat popular, que tots dos analitzen separant-la de la religió institucional o oficial i vinculant-la a la cultura material pagesa. Un altre element comú entre tots dos és la centralitat de la qüestió pagesa en el procés revolucionari. Massa convergències per a ser casuals.

Mariátegui i els “campesindios”
Faré aquí un breu repàs d’algunes temàtiques camperoles i indigenistes a Mariátegui, centrant-me en tres textos: Els set assajos d’interpretació de la realitat peruana, i dels dos informes que la delegació peruana composada per Hugo Pesce i per Julio Portocarrero va presentar en nom del Partit Socialista Peruà a la conferència comunista llatinoamericana celebrada a Buenos Aires al juny de 1930.

Si la qüestió del Mezzogiorno i de les illes a Itàlia està estretament lligada en Gramsci a la qüestió pagesa, a Mariátegui succeeix una cosa similar amb la situació territorial social i nacional del Perú, dividit en tres regions: costa, serra i muntanya, que venen a ser dues: costa i muntanya. Aquesta realitat geogràfica, configura al Perú una forma de divisió ecològica, d’explotació de la terra i dels homes que reverteix o s’expressa en diversitat lingüística, religiosa i ètnica. Segons Mariátegui: “La serra és indígena. La costa és espanyola o mestissa (com es prefereixi qualificar-la, ja que les paraules “indígena” i “espanyola” adquireixen en aquest cas una accepció molt àmplia)”. La costa està més aviat al nord del Perú i el sud és més aviat muntanya. Al Perú, segons Mariátegui, també el Nord domina al Sud.

Al Perú de Mariátegui la unitat nacional estava per fer i a la Itàlia de Gramsci la unitat era recent i fràgil en funció dels mètodes amb què havia estat conquerit el Mezzogiorno i les illes durant l’anomenat Ressorgiment. Tant a Itàlia com al Perú, imposant la creació d’un estat unitari, així com l’ordre burgès a través d’un idioma que no era conegut per les masses pageses. Com a solució per a Itàlia, Gramsci proposarà la República federal d’obrers i de pagesos, afirmant que la feble unitat italiana només podia ser realitzada per una República obrera i pagesa [11] que reconegués la pluralitat del poble italià, cosa que només podia realitzar una república federal.

Encara que no arribés a concretar un programa federal per al Perú, Mariátegui va assumir un esperit similar en els Set assajos: el problema de la unitat del Perú no era un problema de la forma política-institucional de l’estat, era el problema de la terra i dels indígenes. Així doncs, després de rebutjar el regionalisme i el federalisme abstractes que eren la bandera de les elits regionals i del gamonalisme, l’Amauta reconeix l’aparició d’uns nous regionalismes de caràcter socialista: “El problema primari, per a aquests regionalistes, és el problema de l’indi i de la terra. I en això el seu pensament coincideix del tot amb el pensament dels homes nous de la capital. No pot parlar-se, en la nostra època, de contrast entre la capital i les regions sinó de conflicte entre dues mentalitats, entre dos idearis, un que declina, un altre que descendeix, tots dos difosos i representats així en la serra com en la costa, així a la província com en l’urbs”.

En l’assaig El problema de l’indi, després de descartar que aquest fos administratiu, jurídic, ètnic, moral, educacional o eclesiàstic, Mariátegui estableix que el problema indígena resideix en el problema de la terra. Així en el següent assaig titulat El problema de la terra dirà: “Col·locant en primer pla el problema econòmic-social, assumim l’actitud menys lírica i menys literària possible. No ens acontentem amb reivindicar el dret de l’indi a l’educació, a la cultura, al progrés, a l’amor i al cel. Comencem per reivindicar, categòricament, el seu dret a la terra”.

La revista Amauta fou publicada a Lima per José Carlos Mariátegui entre 1926 y 1930

Després de mostrar com la desamortització producte de la independència no havia atacat la propietat feudal sinó a la comunitat indígena, Mariátegui rebutjava la idea de la necessitat d’una revolució democràtic-burgesa, com a pas previ per a la revolució socialista. L’única via possible per a la superació del feudalisme i de la servitud era el pas directe al socialisme recolzant-se en la comunitat agrària indígena. El paral·lelisme amb el populisme rus de Narodnaya Volia que tant va admirar i va donar suport el Marx tardà és, ho he dit més amunt, realment sorprenent: “Coherenment amb la meva posició ideològica, jo penso que l’hora d’assajar al Perú el mètode liberal, la fórmula individualista, ha passat ja. Deixant a part raons doctrinals, considero fonamentalment aquest factor incontestable i concret que dona un caràcter peculiar al nostre problema agrari: la supervivència de la comunitat i d’elements de socialisme pràctic en l’agricultura i la vida indígenes”[12]

És el que ratificarà i concretarà en els Principis Programàtics del Partit Socialista Peruà: “El socialisme troba el mateix en la subsistència de les comunitats que en les grans empreses agrícoles, els elements d’una solució socialista de la qüestió agrària, solució que tolerarà en part l’explotació de la terra pels petits agricultors aquí on el “yanaconazgo” o la petita propietat recomanen deixar la gestió individual, en tant que s’avança en la gestió col·lectiva de l’agricultura, en les zones on aquest gènere d’explotació preval. Però això, el mateix que l’estímul que es presti al lliure sorgiment del poble indígena, a la manifestació creadora de les seves forces i esperit natius, no significa en l’absolut una romàntica i anti-històrica tendència de reconstrucció o resurrecció del socialisme incaic, que va correspondre a condicions històriques completament superades, del qual només queden, com a factor aprofitable dins d’una tècnica de producció perfectament científica, els hàbits de cooperació i socialisme dels pagesos indígenes…”.[13]

Un plantejament d’aquest estil no podia ser ben rebuda per la majoria dels assistents a la Conferència comunista llatinoamericana celebrada a Buenos Aires al juny de 1929, on va imperar un criteri més eurocèntric i desenvolupista. Segurament això era degut al predomini en la conferència de comunistes de l’Argentina, l’Uruguai i Xile, països amb una població indígena reduïda a la marginalitat a causa de l’extermini i d’una major penetració del capitalisme tant agrari com industrial, així com de la presència massiva d’emigració europea, receptiva de les cultures polítiques més eurocèntriques, que feia del moviment obrer d’aquests països una extensió del moviment obrer europeu.

En relació amb el problema de la raça, la delegació peruana va opinar que la biologia no era per a res determinant en relació amb l’endarreriment i ignorància i marginació en què estaven (i en gran manera han continuat estant) les poblacions indígenes. El que determinava aquesta situació eren el feudalisme, el gamonalisme i el capitalisme crioll. Resolent els problemes socioeconòmics i en primer lloc el problema de la terra, les poblacions indígenes es mostrarien capaces de sumar-se als avançaments de la ciència i de la tècnica occidentals a partir de la seva pròpia realitat i cultura. Com veiem, Mariátegui partia del respecte a la tradició però sense conrear cap mena de visió romàntica o utòpica. Per contra, la tradició, els hàbits de cooperació, el socialisme pagès tradicional eren la palanca per a la incorporació de les poblacions camp-índies als avanços tecnicocientífics i culturals.

“La processó”, il·lustració apareguda a la revista Amauta. Testimoni d’un enfoc atent a la mentalitat de les classes subalternes.

Religió popular, moral popular, dret natural i revolució social
La religió és part de la cultura popular, és concepció del món i cultura material de vida; “relliga” la comunitat. El culte indígena a la Pachamama inclou la idea de la pertinença de l’ésser humà a la terra i no al revés. La terra és sagrada, no pot ser posseïda individualment i no es compra o ven. En canvi, l’ésser humà pertany a la terra.

Gramsci va advertir que la cultura de les classes populars sol presentar-se com a amalgama sincrètica de doctrines pertanyents a d’altres etapes de desenvolupament social barrejada amb expressions actuals. En aquesta amalgama, la religió sol desenvolupar un rol d’unió dels diversos elements de diferents procedències territorials o temporals. La religió popular sol fer les vegades de ciment que manté la unió del conjunt, que dona sentit a cadascuna de les seves parts.

La pròpia religió no és una cosa homogènia, sinó que està formada per expressions diferents: d’un costat, la religió oficial, la dels grans intel·lectuals, la de l’Estat entès com a aparell; d’un altre, la religió popular habitualment vinculada a la terra, al seu calendari de cultiu, als seus cicles. La religió popular es confon amb el ritme del calendari agrari, amb les pràctiques comunitàries de la sembra, de la cura de les plantes, amb les collites i amb la cura dels animals i de les persones.

Aquesta amalgama de discursos proporciona el vocabulari, la narrativa i la retòrica que permet pensar i per tant verbalitzar, les experiències viscudes dramàticament, així com, quan es fa precís, les aspiracions al canvi.

Integrada en aquest complex cultural trobem la religió popular, entesa com a fenomen diferent i, sovint, oposat a la religió oficial (sistematitzada pels intel·lectuals). L’Església serà, doncs, també un camp de lluita de classes entre unes classes dominants allunyades del poble, que pretenen mantenir la seva hegemonia, i unes classes subalternes, que encara que hegemonitzades per les classes dirigents, a través de la religió i de la moral popular defensen els seus interessos i que, a vegades, pugnen per la seva pròpia autonomia.

Existeix una interrelació complexa entre religió popular, dret natural, economia moral de la multitud, pagesia i moviments socials de resistència al capitalisme. Dramàticament persisteix una incomprensió d’aquest complex de fenòmens culturals per part de les esquerres. No hi ha cap dubte que aquesta qüestió rondava dramàticament pel cap de Gramsci entre 1930 i 1935 durant la redacció dels quaderns 3, 25 i 27.

Mariátegui manté una preocupació similar en uns dels seus Set assajos. El que porta per títol: “El factor religiós”: “Han acabat definitivament els temps d’apriorisme anticlerical, en què la crítica ‘lliurepensadora’ s’acontentava amb una estèril i sumària execució de tots els dogmes i esglésies, a favor del dogma i l’església d’un ‘lliure pensament’ ortodoxament ateu, laic i racionalista. El concepte de religió ha crescut en extensió i profunditat. No redueix ja la religió a una església i un ritu. I reconeix a les institucions i sentiments religiosos una significació molt diversa de la qual ingènuament li atribuïen, amb radicalisme incandescent, gents que identificaven religiositat i ‘obscurantisme’.”

El triomf de Bartolomé de les Cases sobre Ginés de Sepúlveda a la Junta de Valladolid (1550-1551) va comportar l’obligació de l’evangelització. Segons Mariátegui: “El missioner devia catequitzar a Mèxic, el Perú, Colòmbia, Centreamerica, a una nombrosa població, amb institucions i pràctiques religioses arrelades i pròpies. A conseqüència d’aquest fet, el factor religiós ofereix, en aquests pobles, aspectes més complexos. El culte catòlic es va superposar als ritus indígenes, sense absorbir-los més que a mig fer. L’estudi del sentiment religiós a l’Amèrica espanyola ha de partir, per consegüent, dels cultes trobats pels conqueridors”.

Havien passat onze segles des que a Europa, la imposició d’una religió monoteista sobre les religions populars procedents del neolític, vinculades totes elles als cicles del calendari agrícola. A Amèrica Llatina es van tornar a trobar verges o a atribuir a sants de nova creació els miracles de la curació o de les bones collites. Però en el Tahuantinsuyo la conquesta va destruir una altra religió d’Estat: “Identificada amb el règim social i polític, la religió inca no va poder sobreviure a l’Estat inca. Tenia fins temporals més que fins espirituals. Es preocupava del regne de la terra abans que del regne del cel. Constituïa una disciplina social més que una disciplina individual. El mateix cop va ferir de mort la teocràcia i la teogonia. El que havia de subsistir d’aquesta religió, en l’ànima indígena, havia de ser, no una concepció metafísica, sinó els ritus agraris, les pràctiques màgiques i el sentiment panteista”.

La mirada de Mariátegui i de Gramsci.
El nostre món ja no és aquell en què actuaven Gramsci ni Mariátegui. No obstant això, els problemes i les preguntes que ells es van plantejar per a fer la revolució en el “món gran i terrible” que van haver de viure continuen sent útils. I més útil encara és la mirada de Mariátegui i de Gramsci cap a les classes subalternes que tard o d’hora haurien de constituir-se en subjecte social revolucionari, transformar-se en hegemòniques i per tant en Estat. Els pagesos del Sud global, inclosos els recentment emigrats a les conurbacions del nord, precisen d’una esquerra que tingui una mirada i un mètode d’anàlisi i d’intervenció com els de Gramsci i Mariátegui.

La lectura dels dos textos comentats en aquest article hauria de formar part del bagatge de qualsevol comunista.

Notes

1. El present article tan sols pretén complementar algun aspecte de l’excel·lent article del camarada Adel Pereira publicat en Realitat el passat 16 d’abril sota el títol: Mariátegui: el primer marxista llatinoamericà. Vegeu: http://bloc.realitat.cat/2020/04/mariategui-el-primer-marxista.html

2. José Carlos Mariátegui, 7 Assajos d’Interpretació de la Realitat Peruana, https://www.marxists.org/espanol/mariateg/1928/7ensayos/index.htm

3. Assaig inclòs en el volum: Antonio Gramsci, La qüestió meridional, Madrid, Dèdal Edicions, 1978.

4. Stato Operaio, (L’Estat Obrer) era la revista teòrica del PC d’I que es publicava a París a causa del feixisme imperant a Itàlia. No obstant això el text gramscià no va poder ser conegut àmpliament a Itàlia fins a la caiguda del feixisme: va ser editat per Edizioni Rinascita en 1952.

5. No he registrat cap esment recíproc entre tots dos autors.

6. Amauta significa mestre o guia en quítxua. Amauta va ser el títol triat per Mariátegui per a la seva transcendental revista teòrica i política, que va ser publicada entre 1926 i 1930. Es pot consultar on-line aquí: https://digital.iai.spk-berlin.de/viewer/toc/812949153/0/log_0000/

7. La convergència temàtica i d’enfocament entre tots dos textos i tots dos autors, que abordo molt succintament en aquest article, va trobar en el llibre de Luciano Vasapollo De sud a sud un treball comparatiu sobre les característiques comunes de les societats en les quals van viure tots dos autors. Vegeu: Luciano Vasapollo, De sur a sur. La estrategia del caracol , pròleg de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2014.

8. I en part també les seves successores, la tercera i la quarta.

9. Karl Marx, Prólogo a la Contribución a la Crítica de la Economía Política , Moscou, Editorial Progreso, 1973, pàg. 516-530.

10. Marcello Musto, L’Ultimo Marx, 1881-1883, Saggio di biografia intelletuale , Roma, Donzelli editore, 2016. AAVV, El Marx tardà i la via russa, edició i presentació de Teodor Shanin, Madrid, Editorial revolución, 1990, primera edició en anglès, 1983.

11. Antonio Gramsci, Carta al CE del PC d’I proposant la creació del diari l’Unità, Viena 12 de setembre de 1923, a La qüestió meridional, ob.cit. pàg. 37-40. Publicada per primera vegada en Rinascita, 8 de febrer de 1964.

12. Qui pot negar la convergència no conscient amb les posicions de l’article La revolució contra el Capital de Gramsci? Vegeu: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntad quiera y como la voluntad desee , edició de Joan Tafalla, Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2018, pàg. 90- 94. En català: Qui vol el fi, vol els mitjans, Jacobinisme i bolxevisme , 1917-1926, Manresa, Tigre de paper, 2019, pàg. 77-81

13. A la fi del segle passat, Álvaro García Linera, des de la presó va tornar de manera creadora sobre la qüestió de la comunitat pagesa en la seva obra Forma valor y forma comunidad , Madrid, Traficantes de Sueños, 2009. Vegeu també el seu discurs en la presa de possessió presidencial el 22 de gener de 2015, Socialismo comunitario del bien vivir, in Democracia, Estado, Revolución, Antologia de textos políticos, Tafalla, Txalaparta, 2016, pàg. 131-138.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles