Fernando Zamorano: “Antonio Labriola és un autor gairebé desconegut per la major part dels militants i els estudiosos del marxisme al nostre país”

Del mateix autor

Oriol Arcas

 
Entrevistem Fernando Zamorano, que ha traduït i Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a G. Sorel (Viejo Topo) i l’ha acompanyat d’un pròleg introductori.
Fa poques setmanes s’ha publicat Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a G. Sorel, on Antonio Labriola desenvolupa en forma de cartes el seu pensament i que has traduït. Explica’ns qui era Labriola, que té una curiosa evolució, i què hi trobarem al llibre.
Antonio Labriola és un autor gairebé desconegut per la major part dels militants i els estudiosos del marxisme al nostre país. Es tracta, però, d’un dels teòrics més originals del marxisme, amb una visió del mateix que denominarà filosofia de la praxi, contraposada a la que s’estava desenvolupant per part d’alguns intel·lectuals del Partit Socialdemòcrata Alemany, principalment per Karl Kautsky. Aquest “marxisme”, molt influenciat pel positivisme i tremendament determinista, naixia convertit en una doctrina que tendia a naturalitzar el procés històric, al marge o independentment de tota praxi social.
Labriola va ser el principal introductor del marxisme a Itàlia. Professor a la Facultat de Filosofia de la universitat de La Sapienza de Roma, arribà al marxisme des de la filosofia hegeliana, com el mateix Marx. Políticament, la seva evolució és també molt interessant. Va formar part dels moderats de dreta a la seva joventut, però el fracàs i la degeneració que va suposar la consumació de la unitat italiana i el vergonyós espectacle que representava el transformisme com a pràctica comuna de la vida política, li van generar una gran desconfiança respecte de les capacitats dels polítics liberals per regenerar la societat italiana. Així començarà una aproximació als sectors populars que, encara de forma disgregada, es començaven a desenvolupar a Itàlia, fins a arribar al socialisme.
El llibre recull el tercer i últim dels seus assajos sobre el materialisme històric, publicat originalment el 1897, està organitzat en forma de cartes, que serveixen per concretar i ampliar algunes de les qüestions que ja havia apuntat en els seus dos assajos anteriors.
Labriola, coetani d’Engels i amb qui va mantenir correspondència, és considerat un marxista heterodox. Quines peculiaritats distingien el seu pensament, que ell va ser el primer a anomenar filosofia de la praxi?
El pensament de Labriola es caracteritza per una gran aversió cap a qualsevol intent d’encotillar el marxisme o de convertir-lo en un nou tipus d’escolàstica. Per a ell, el marxisme és un fill conductor, un mètode, una orientació que no pot convertir-se en una església o en una secta. Ni tampoc pot ser un dogma, sinó una filosofia de la història, un mètode d’investigació i una concepció del món. Una orientació que s’haurà de desenvolupar amb el temps i que s’haurà de sotmetre a la dura prova d’adaptació d’una realitat social en constant canvi.
Enfront d’un model de marxisme molt marcat pel determinisme imperant a la seva època, i que marcarà bona part de les generacions marxistes posteriors, Labriola ofereix una visió que s’allunya de qualsevol temptació de teleologia profètica. Per al nostre autor el comunisme no estava històricament garantit, oferint una visió que s’allunya de qualsevol temptació de teleologia profètica. Labriola no lliga necessitat i finalitat, ni aferma la necessitat del comunisme com realització segura d’un estat últim, de facto i extern a la realitat històrica. Res està garantit per endavant, només l’activitat dels subalterns organitzats pot generar les condicions d’oportunitat que permetin, mitjançant un treball decidit i degudament orientat, per transformar l’actual ordre social establert.
Tal com bé dius, serà el primer autor a fer servir el concepte de filosofia de la praxi, precisament a una de les cartes d’aquest tercer assaig, de la que diu és la medul·la del materialisme històric. Aquesta parteix del principi ontològic de l’ésser humà com a ésser pràxic, on la praxi no té un caràcter individual sinó que és la totalitat de l’activitat humana socialment generada. Marx en feia referència a La ideologia alemanya afirmant que “el món és un producte històric, el resultat de l’activitat de tota una sèrie de generacions, cada una de les quals s’enfila sobre les espatlles de les anteriors”.
Una altra característica del seu pensament és que per Labriola la consciència té un paper rellevant com factor transformador de la història i no pot ser obviada en analitzar la vida social. En aquest sentit, obrirà una original línia de pensament que anys després seria desenvolupada i ampliada per Antonio Gramsci en els seus Quaderns de la presó.
Se l’ha considerat també l’introductor del marxisme a Itàlia, que posteriorment va ser un dels focus intel·lectuals principals del marxisme europeu. Quin és, en concret, el deute filosòfic del marxisme amb Labriola? Podem dir que una part de l’originalitat de Gramsci prové de Labriola?
La penetració del marxisme a Itàlia durant la segona meitat del segle XIX va ser complexa. Cal entendre que amb el nom de socialisme es denominaven a tota una barreja d’idees que no tenien gaire a veure amb les obres de Marx, les quals, per altra banda, eren pràcticament desconegudes per a la major part d’aquells que es consideraven socialistes. El Manifest Comunista, per exemple, no seria traduït a l’italià fins a l’any 1891.
El positivisme i el darwinisme social tenien molta acceptació entre amplis sectors intel·lectuals dels socialistes italians i la cultura política girava envers figures com el sociòleg i criminòleg Enrico Ferri, que anys més tard es convertirà en una figura notable del feixisme, o de l’Achile Loria. Gramsci es referirà a aquest estrat intel·lectual positivista als seus Quaderns de la presó, agrupant-los sota el terme de lorianisme.
Quant a la influència del pensament de Labriola en Gramsci, es tracta d’un debat encara obert. A parer meu Labriola obre un camí, des del punt de vista filosòfic, pel que posteriorment transitaria i desenvoluparia l’Antonio Gramsci.
Considero que, si més no, una part de l’originalitat de Gramsci prové de l’obra de Labriola. Però també cal entendre que Gramsci és un autor enorme, amb una gran capacitat per adquirir, per “xuclar” diria inclòs, totes aquelles idees que li semblessin podrien ser-li d’utilitat, inclòs quan es tracta d’autors o d’intel·lectuals de l’enemic.
Al marge de la influència directa del pensament filosòfic de Labriola en Gramsci, hi ha una altra d’indirecta. Vindrà principalment a través de la filosofia de Benedetto Croce, que va ser alumne i amic de Labriola, que Gramsci coneix molt bé.
Ja Gramsci es lamentava a principis de segle XX que Labriola era un pensador poc conegut, i que s’hauria de difondre més la seva obra. Com és que continua sent poc conegut a casa nostra?
Labriola ha estat traduït diverses vegades al castellà. La primera traducció d’una obra seva, Del materialismo histórico, es va publicar el 1902 per l’editorial F. Sempere de València. Entre les edicions posteriors, destaca la que va fer Manuel Sacristán el 1969 a Alianza Editorial. Malgrat tot, es tracta d’un autor poc conegut a casa nostra. Ha estat considerat com un autor de segona, que apuntava algunes coses, però pel que no hi havia gaire interès.
Potser ajudà que en vida va tenir poca sort políticament, encara que va participar juntament amb Filippo Turati a lligar els diferents grups que a finals del segle XIX es reclamaven com a socialistes a Itàlia que acabarien formant el futur partit socialista italià, les seves discrepàncies enfront de com s’havia d’articular la nova organització fan que Labriola no hi sigui quan es constitueixi el nou partit l’any 1892.
En els textos de filosofia el llenguatge és molt important, i les traduccions acaben jugant un paper molt important en la interpretació dels autors. Com has viscut aquesta tasca, no només en la traducció sinó també en la recopilació de les fonts originals?
En aquest sentit, Labriola no és un autor massa fàcil de traduir. No tant perquè faci servir un llenguatge a vegades pot semblar rebuscat, sinó per la dificultat que suposa tractar de comprendre exactament allò que està dient per després traduir-lo fent servir un llenguatge que sigui fidel a l’autor, però que a la vegada faciliti al màxim la compressió del text traduït.
Hi ha una cosa en aquest text que em va resultar molt curiosa: l’autor fa servir un munt de dites, de frases fetes en llatí, un costum molt comú entre certs sectors intel·lectuals de la seva època. Normalment aquestes dites no s’acostumaven a traduir, suposo que es considerava que la major part de la gent que llegís el llibre hauria estudiat llatí i fins i tot en conegués bona part. Però avui que el llatí ha desaparegut de la major part dels plans acadèmics considero que traduir aquestes dites era una necessitat si pretenem que els lectors puguin captar perfectament les idees de l’autor.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles