Tenen pàtria els obrers?

Del mateix autor

Joan Tafalla

Se sol citar la frase del Manifest del Partit comunista (1848) que diu: “Els obrers no tenen pàtria”,[1] com si resumís el pensament de Marx respecte del fet nacional. No obstant això, aquesta frase no és una desiderata predicada “… tal o tal altre reformador del món”[2] sobre un “haver de ser” de la classe obrera. Per contra per a Marx i Engels, “Les proposicions teòriques dels comunistes …. Són totes expressió generalitzada de les condicions materials d’una lluita de classes real, d’un moviment històric que s’està desenvolupant a la vista de tots”.

Així doncs, l’afirmació del Manifest Comunista: “els obrers no tenen pàtria” no fa més que descriure una situació: l’expropiació, l’alienació soferta pel proletariat que era i és exclòs de la ciutadania, que és un ilota, un metec o, pitjor, un esclau en la polis. Cal recordar aquí que en el context de la democràcia revolucionària de 1848, en l’estrella de la Gran Revolució francesa, s’entenia la pàtria com el conjunt dels ciutadans lliures i iguals. Ni un territori ni una raça. Res a veure amb la pàtria nacionalista i molt menys feixista.

Per a interpretar el sentit de la frase n’hi ha prou amb llegir el paràgraf on s’inscriu: “També s’ha retret als comunistes que volien abolir la pàtria, la nacionalitat./ Els obrers no tenen pàtria. No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional,[21] constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dóna burgesia./ Les segregacions i contradiccions nacionals dels pobles desapareixen cada vegada més ja amb el mateix desenvolupament de la burgesia, amb la llibertat de comerç, amb el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions de vida corresponents a ells./ L’hegemonia del proletariat les farà desaparèixer encara més. L’acció unificada, si més no en els països civilitzats, és una de les condicions primordials del seu alliberament. En la mateixa mesura que es deroga l’explotació d’un individu per un altre, es deroga l’explotació d’una nació per una altra. Amb la desaparició de les contradiccions de les classes en el si intern de la nació, desapareixerà la posició hostil de les nacions entre si”.[3]

Qui citi a Marx com a argument d’autoritat hauria de fer-ho mitjançant: “… un treball filològic minuciós i realitzat amb el màxim escrúpol d’exactitud, d’honradesa científica, de lleialtat intel·lectual, d’absència de tot prejudici i apriorisme o presa de partit”, com demanava Gramsci.[4]

Citar la frase “Els obrers no tenen pàtria” arrencada del seu context és mentir. Una mentida que es fa normalment en pro d’un nacionalisme d’estat, negador de les nacions oprimides. Un nacionalisme d’estat opressor que, no obstant això es disfressa de cosmopolitisme o de suposat internacionalisme.

La dialèctica classe-nació aplicada al cas de Polònia el 1848
Avui vull afegir un altre element de prova a aquesta qüestió de la relació entre la classe obrera de la nació. El 22 de febrer de 1848 la Societat Democràtica de Brussel·les va celebrar un míting en ocasió del segon aniversari de l’aixecament de Cracòvia de 1846. Eren els dies en què Marx acabava de redactar el Manifest Comunista que havien concebut ell i Engels. Va haver-hi diversos discursos entre ells, un de Marx i un altre d’Engels.

Aquest últim va dir: “Comparin vostès el 1830 amb el 1846, comparin vostès Varsòvia amb Cracòvia! El 1830 la classe dominant de Polònia era tan egoista, limitada i covarda amb la corporació legislativa, com disposada, entusiasta i valenta al camp de batalla. (…) Diguem-ho francament: l’aixecament de 1830 no va ser ni una revolució nacional (ja que va excloure a tres quartes parts de Polònia), ni una revolució social o política; en res es va modificar la situació interna del poble; es va tractar d’una revolució conservadora”.

Engels deia, no obstant això, que en el si d’aquesta revolució conservadora va haver-hi un sector democràtic, encapçalat per Lelewel que: “… pretenia convertir la causa nacional en la causa de la llibertat, volia identificar els interessos de tots els pobles amb els del poble polonès”. Però l’aristocràcia va rebutjar els plantejaments de Lelewel i això va originar la derrota de 1830. Quan l’aristocràcia dirigeix la lluita nacional, aquesta és derrotada. Però no tot el moviment d’alliberament nacional era una massa reaccionària. En el seu si pot sorgir, com va sorgir a Polònia un sector democràtic, que plantegi la qüestió de la pagesia i que doni al moviment d’alliberament nacional un caràcter internacionalista. En aquest cas, el sector encapçalat per Lewelel.

En canvi, en 1846, a Cracòvia: “… la gent ja no tenia molt a perdre. Allí no va haver-hi aristòcrates; allí, cada pas que s’emprenia portava el segell d’aquesta audàcia democràtica – quasi diria proletària- que no té res a perdre excepte la seva misèria i, sí tota una pàtria, tot un món per guanyar. No va haver-hi allí vacil·lacions ni objeccions; es va atacar al mateix temps a les tres potències; es va proclamar la llibertat dels pagesos, la reforma agrària, l’emancipació dels jueus, sense preocupar-se ni per un moment si amb això podien lesionar-se els interessos aristocràtics.”[6]

Sens dubte Marx i Engels tenien al cap el cas de Cracòvia quan escrivien al Manifest : “Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional, constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dóna burgesia”.[7]

Engels explicava com, per aquesta diferència de classe, la lluita dels polonesos s’havia transformat en la lluita de tots els demòcrates europeus: “Sí, senyors meus, gràcies a l’Aixecament de Cracòvia, la causa originalment nacional de Polònia s’ha convertit en la causa de tots els pobles, la qüestió originària de la simpatia s’ha convertit en una qüestió que interessa a tots els demòcrates. Fins a 1846 havíem de venjar un crim; a partir d’ara hem de donar suport als nostres aliats, i obrarem en conseqüència… l’aliança de tots dos països no és solament, de cap manera, un bell somni, una seductora il·lusió; no, senyors, s’uneixi necessitat inexcusable, que emana dels interessos comuns de totes dues nacions i que s’ha convertit en una necessitat en virtut de la revolució de Cracòvia.” Bonica constatació de com, per a Marx i Engels, l’existència d’un moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida és la condició de la veritable solidaritat internacionalista.

Tenint en compte el que s’ha dit, no és difícil entendre que l’apartat IV del Manifest del Partit Comunista dedicat a la Posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició, escrit a la fi de 1847 i inicis de 1848, afirmi: “Entre els polonesos, els comunistes fan costat al partit que estableix la revolució agrària com a condició de l’alliberament nacional, el mateix que va suscitar la insurrecció de Cracòvia de 1846” .[8] D’una lectura atenta i avisada tant del Manifest del Partit Comunista, com dels discursos de Marx i d’Engels en defensa de l’alliberament nacional de Polònia, es desprèn com menteixen aquells supòsits cosmopolites o internacionalistes abstractes, que disfressen el seu nacionalisme d’estat mutilant un paràgraf i aïllant del seu context la frase del Manifest Comunista “els obrers no tenen pàtria”.

[1] Karl Marx i Friedrich Engels, Manifiesto del Partido Comunista in Obras de Marx y Engels (OME) nº 9, Barcelona-Buenos Aires-México, Crítica-Grupo Editorial Grijalbo, 1978, pp. 154-155.
[2] Karl Marx i Friedrich Engels, Manifiesto…, ob.cit., p. 150.
[3] Karl Marx i Friedrich Engels, Manifiesto, ob.cit., pp. 154-155.
[4] Antonio Gramsci, Cuadernos de la Cárcel, Cuaderno 16 (XXII), 1933.1934, Puebla, Editorial Era, 1999, p. 284.
[5]http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/01/cinco-proposiciones-sobre-marx-y-el.html
[6] Federico Engels, Discurso pronunciado en la celebración recordatoria en Bruselas, celebrada el 22 febrero 1848 en ocasión del segundo aniversario del levantamiento de Cracovia de 1846, in OME 9, ob. cit., pp. 203-206.
[7] Karl Marx i Friedrich Engels, Manifiesto …, loc.cit.
[8] Karl Marx i Friedrich Engels, Manifiesto… ob. cit., p. 168.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles