Aquest article és la tercera part dels articles De-construint el nacionalisme gran rus (I) i De-construint el nacionalisme gran-rus (II), publicats el 4 i l’11 de març de 2022 respectivament.
Declaro una guerra a mort al xovinisme rus
Lenin, carta a Kamenev de 26 de setembre de 1922
Quan Putin parla de l’estat que es diu Rússia que existia abans de l’URSS, del que és hereva la Federació Russa d’avui, oculta el terrible passat imperialista i colonial de l’expansió territorial de les possessions de la criminal dinastia dels Romanov cap a l’Est [1]. No és estrany que l’any 1914 Lenin caracteritzés aquella Rússia com a “presó dels pobles”. Abans que ell ho havia fet Marx.
Repeteixo que la revolució russa fou la combinació de quatre revolucions: la dels obrers, la dels camperols, la de las dones i la de les nacions i pobles oprimits. La lluita dels pobles “al·lògens” contra l’imperialisme tsarista i, després de la revolució de febrer de 1917 contra els intents del govern provisional de donar continuïtat a aquest imperialisme sense el tsar, va travessar tot el periode entre febrer i novembre de 1917. Marc Ferro explica el desenvolupament de les reivindicacions dels pobles i nacionalitats en aquest interregne [2].
Per la seva banda, Trotski en el capítol 39 de la seva Història de la Revolució russa ens permet acostar-nos a la cronologia, a la dinàmica i als ritmes que adoptaren aquests moviments, així com a la complexitat de la situació [3].
Como és sabut, un cop esclatada la revolució de febrer i mentre no podia tornar a Rússia, Lenin va escriure als seus camarades les seves conegudes Cartes des de lluny. El tema nacional no compareix fins a la tercera carta o fa una referència a Finlàndia: “El proletariat de Rússia assegurarà a la República Finlandesa una llibertat completa, incluïda la llibertat de separació… i precisament por això es guanyarà tota la confiança dels obrers finlandesos i la seva ajuda fraterna a la causa del proletariat de tota Rússia” [4].
Lenin va arribar a l’estació Finlàndia de Petrograd usant una manera realment heterodoxa i poc “patriòtica” si entenem per patriotisme el nacionalisme excloent i tancat predicat per les classes dominants com a mecanisme de dominació i control de les classes subalternes. Com se sap, després d’un pacte amb les autoritats alemanyes va poder travessar el territori alemany, amb un grapat de bolxevics i d’altres revolucionaris russos exiliats a Suïssa, en un tren segellat que li va permetre arribar al Bàltic, guanyar Suècia i accedir a l’imperi rus a través del Gran Ducat de Finlàndia i va arribar finalment amb tren fins a l’estació Finlàndia de Petrograd.
Quan arriba a Petrograd, troba un partit que, malgrat els advertiments formulats a les seves Cartes des de lluny, seguia presoner de la vella política de les dues fases de la revolució i que, consegüentment es limitava a donar suport críticament i a tractar de controlar i de pressionar el govern provisional. Un partit que era minoritari als renascuts soviets i que encara no encerta a entendre el caràcter fundador d’un nou Estada que tenen aquests organismes de la democràcia obrera. Un nou estat que ha de superar el parlamentarisme burgès i construir una democràcia obrera. En el tema de la pau, la política defensada pels bolxevics de l’interior es diferenciava en molt poc de la política de l’ala dreta de Zimmerwald.
A Lenin li costarà gairebé un mes conquerir la majoria del partit a la conferència nacional del partit celebrada els dies 24 a 29 d’abril ( 7a 12 de maig). El text que conté la plataforma leniniana són les trencadores Tesis d’Abril. Aquest text conté el nucli de l’estratègia i la tàctica seguida per Lenin fins a la conquesta del poder: soviets, pau, terra, etc. Una estratègia revolucionària consistent a guanyar la majoria primer al partit i després als soviets. Però no és una majoria mecànica o matemàtica sinó de quelcom molt diferent: es tracta de l’hegemonia.
En aquest text tractaré de resumir l’aspecte nacional d’aquesta estratègia. La tesi 14 diu així:
“En la qüestió nacional, el partit del proletariat ha de defensar, abans que res, la proclamació i realització immediata de la plena llibertat a separar-se de Rússia per a totes les nacions i nacionalitats oprimides pel tsarisme, que han estat incorporades per la força o retingudes violentament dins de les fronteres de l’Estat, és a dir, annexionades.
“Totes les manifestacions, declaracions i proclames que renunciïn a les annexions, que no portin aparellada la realització efectiva de la llibertat de separació, no són més que un engany burgès o ingenus desitjos petit-burgesos.
“El partit del proletariat aspira a crear un Estat el més gran possible, ja que això beneficia els treballadors; aspira a l’acostament i la successiva fusió de les nacions; però no vol assolir aquest objectiu per la violència, sinó exclusivament per mitjà d’una unió lliure i fraternal dels obrers i les masses treballadores de totes les nacions.
“Com més democràtica sigui la República Russa, com millor aconsegueixi organitzar-se com una República dels Soviets de diputats obrers i camperols, més poderosa serà la força d’atracció voluntària cap a aquesta república per a les classes treballadores de totes les nacions.
Plena llibertat de separació, la més àmplia autonomia local (i nacional), garanties detallades dels drets de les minories nacionals: aquest és el programa del proletariat revolucionari” [5].
Aquest és el full de ruta en la qüestió nacional que adoptaren els bolxevics en la seva conferència i que els guià fins a la revolució de novembre. A continuació, veurem fins a quin punt foren coherents amb la política defensada des de l’oposició després de la conquesta del poder.
Els decrets del Segon Congrés dels Soviets
Un cop els soviets prengueren el poder, el dia 2 de novembre, el Consell de Comissaris del Poble va aprovar una Declaració dels Drets dels Pobles de Rússia en què es proclamava:
“La igualtat i sobirania per als pobles de Rússia.
“1. El dret a lliure autodeterminació, incloent-hi la secessió i a la formació d’un Estat separat.
“ 2. L’abolició de tots els privilegis i les restriccions nacionals i religioses. El lliure desenvolupament de les minories nacionals i els grups etnogràfics que poblen el territori de Rússia.”
Aquesta declaració va ser signada per Lenin (president del Sovnarkom) i per Stalin (Comissari del Poble per a Assumptes de Nacionalitat).
Quatre dies després de la presa del poder, Lenin escriu als dirigents de l’ala esquerra de la socialdemocràcia finlandesa presentant-los el desig que: “… el gran talent organitzador dels obrers finlandesos, el seu elevat desenvolupament i la llarga escola de les institucions democràtiques els ajudaran a realitzar feliçment la re-ganització socialista de Finlàndia. Comptem amb l’ajuda fraterna de la socialdemocràcia revolucionària de Finlàndia” [6].
El 23 de novembre de 1917 el Seim finlandès va proclamar la independència de Finlàndia. Va assistir a l’acte el flamant Comissari de les Nacionalitats, Josep Stalin. Era la primera independència d’un poble sotmès a l’imperialisme rus.
La caiguda del govern de Kerensky permeté una cascada d’indepèndencies: el 3 de novembre, la de Polònia, el 28 de novembre la de Lituània; el 30 de desembre la de Letonia. Totes corresponien a territoris no russos ocupats per la força per l’autocràcia tsarista.
Un cas més complex és el d’Ucraïna. El 3 (16) de desembre de 1917, Lenin escriu un manifest al poble ucraïnès que és, alhora, un ultimàtum a la Rada burgesa que havia declarat la independència de Rússia, i estava desmobilitzant unilateralment les tropes ucraïneses, desguarnint el front, desarmant a les tropes soviètiques desplegades en territori ucraïnès i que recolzava la revolta kaledinista en els territoris del Don i del Kuban. En aquesta crida, el Consell de Comissaris del Poble: “… reitera una vegada més el dret a l’autodeterminació de totes les nacions que van estar subjugades pel tsarisme i la burgesia russa, inclòs el dret d’aquestes nacions a separar-se de Rússia” [7].
Setze dies després, el Consell de Comissaris del Poble en vista que hi havia possibilitats que la Rada burgesa de Kíev modifiqués la seva posició i retirés el seu suport a la insurrecció de Kaledin va aprovar proposar negociacions a la Rada. Llegim: “… considerant que el Consell de Comissaris del Poble ha reconegut sempre i incondicionalment el dret de tota nació, induïda la ucraïnesa, a l’existència estatal independent” [8].
La resposta de la Rada a aquesta proposta de negociació fou mofar-se d’ella. El suport de la rada als kaledinistes no cessava malmetia la possibilitat de les negociacions i la col·locava al terreny de la guerra civil. Però el Consell, a través de la ploma de Lenin reiterava una política bàsica per aconseguir el suport del poble ucraïnès: “Pel que fa a les demandes nacionals dels ucraïnesos, la independència de la seva república popular, el seu dret d’exigir relacions federals, el Consell de Comissaris del Poble les reconeix plenament i cap disputa no poden suscitar” [9].
Entre els dies 24 i 27 de desembre de 1917, Lenin esgotat per les tasques en el govern revolucionari es va prendre tres dies de descans. En aquest dies no va deixar de prendre notes sobre temes polítics urgents. Aquestes notes es recullen al text Diari d’un publicista (Temes a elaborar) [10].
Aquestes notes contenen 44 punts esquemàtics a tall de recordatori per tasques o textos a escriure en el futur entre els quals hi trobem: “10. El xovinisme nacional a les nacions opressores i a les oprimides (…) 11. Com “guanyar” per a la República Socialista dels Soviets de Rússia a les altres nacions en general i en particular a les nacions oprimides fins ara pels russos?”
A continuació el lector podrà copsar de quina manera aquests dos apunts varen ser desenvolupats per Lenin entre 1917 i el seu darrer combat.
L’Assemblea Constituent contra la pau, contra donar terra per als camperols i contra l’autodeterminació dels pobles
El 4 (17) de gener de 1918, l’Assemblea Constituent va rebutjar els decrets del Segon Congrés dels Soviets sobre el lliurament de la terra als camperols [11], i la signatura unilateral de la pau. També va rebutjar la proposta de Declaració dels drets del poble treballador i explotat, on podem trobar els següents paràgrafs:
“2. La república Soviètica de Rússia s’institueix sobre la base de la unió lliure de nacions lliures, com a federació de Repúbliques Soviètiques nacionals… l’Assemblea se solidaritza amb… una pau democràtica entre els pobles, sense annexions ni concribucions, sobre la base de la lliure autodeterminació de les nacions… L’Assemblea constituent aplaudeix la política del Consell de Comissaris del Poble, que ha proclamat la completa independència de Finlàndia, ha començat a retirar les tropes de Pèrsia i ha anunciat la llibertat d’autodeterminació d’Armènia… Alhora, en el seu propòsit de crear una aliança efectivament lliure i voluntària, i, per tant, més estreta i duradora entre les classes treballadores de totes les nacions de Rússia, la Assemblea Constituent limita la seva missió a estipular les bases fonamentals de la Federació de Repúbliques Soviètiques de Rússia, concedint als obrers i camperols de cada nació la llibertat de decidir la llibertat de decidir si desitgen, i en quines condicions, participar al govern federal i a les demés institucions” [12].
Producte del rebuig per part de l’Assemblea Constituent de les aspiracions dels pobles (pau, terra, autodeterminació), el dia 5 (18) gener de 1918, va ser dissolta pel CCP. En conseqüència, va ser convocat el Tercer Congrés dels soviets, que sí que va aprovar la Declaració dels drets del poble treballador, juntament amb els decrets de la pau i de la terra el dia 12 (25) de gener de 1918. Aquest mateix dia va ser creada la República Soviètica de Rússia, que es va regir per la Declaració dels drets del poble treballador i explotat, fins que el 10 de juliol de 1918 en què el V Congrés dels soviets va proclamar la primera Constitució soviètica. Tot aprofitant la manca de control del territori de l’antic Imperi autocràtic per part dels soviets, els moviments nacionalistes van seguir proclamant independències: el 9 de gener la d’Ucraïna, el 24 de febrer de 1918 la d’Estònia.
Diversos membres del corrent anomenat “comunistes d’esquerres” objectaven la política leninista de la pau, així com la proposta de l’autodeterminació dels pobles i la confrontaven amb l’autodeterminació del proletariat. És contra aquestes posicions que, el dia 21 de febrer de 1918 la Pravda publicava un article titulat “Sobre la frase” revolucionària, signat per un tal Karpov. L’autor no era altre que Lenin, que iniciava la seva campanya pública en defensa de la signatura del tractat de Brest-Litovsk davant els anomenats comunistes d’esquerres (Bukharin) i les vacil·lacions de Trotski. L’assumpte de la signatura de la pau unilateral significava la pèrdua de territoris de l’Imperi a favor d’Alemanya i estava estretament relacionada amb l’assumpte de l’autodeterminació dels pobles.
En aquella ocasió els comunistes d’esquerres partidaris de la guerra revolucionària davant de la signatura del tractat, afirmaven que una pau indecent significava trair Letònia, Polònia, Curlandia i Lituània. Lenin els preguntava: “És permissible que, per evitar la violació del dret de les nacions a l’autodeterminació, se sacrifiqui a la República Socialista Soviètica, se li exposi als cops de l’imperialisme en un moment en què aquest últim és a totes llums més fort i la República Soviètica és amb certesa més feble?” [13].
En aquesta ocasió Lenin supeditava la defensa de l’autodeterminació a la supervivència de la revolució, en un moment de greu perill [14], però per a ell aquesta cancel·lació era solament un aplaçament temporal: en aquell moment encara confiava en l’avenç immediat de la revolució socialista mundial. Dialèctica revolucionària i concreta, davant de la frase revolucionària.
El de 3 de març de 1918 es va produir la signatura del tractat de Brest-Litovsk. Rússia renunciava a Finlàndia, Polònia, Bielorússia, Lituània, Curlàndia, Lituània, Ucraïna, Besarabia a favor dels Imperis centrals. També s’entregava Ardahan, Kars i Batumi a l’imperi otomana. Les pèrdues van assolir el 32 % de la terra de cultiu, el 54 % de la indústria, el 89 % de la producció de carbó i un 34 % de la població de l’antic imperi. Un preu dur a pagar a canvi de guanyar temps per a la supervivència de la revolució. Ni els comunistes d’esquerres de llavors, ni Rosa Luxemburg, com es veurà més endavant, comprengueren la necessitat de la signatura d’aquest tractat, que va aconseguir salvar la revolució del destí que havia tingut la Comuna de París.
El dret d’autodeterminació en la primera constitució soviètica
Com s’ha dit més amunt, el 10 de juliol de 1918 el V Congrés dels soviets va proclamar la primera Constitució soviètica. A la seva introducció indicava que ambdós documents (Declaració de gener i Constitució de juliol) eren conjuntament la llei fonamental de la República Socialista Federativa de Rússia. En el seu capítol 1 declarava: “l. Rússia és declarada República dels Soviets de Diputats obrers, soldats i camperols; als quals pertany tot el Poder central i el Poder local. 2. La República dels Soviets de Rússia esta instituïda sobre la base de la lliure unió de les nacions, formant la Federació de les Repúbliques nacionals de Soviets”.
L’article 6 del capítol III declarava: “El III Congrés aprova la política dels Soviets dels Comissaris del poble, proclamant la independència total de Finlàndia, la retirada, començada ja, de les tropes russes de Pèrsia, i reconeixent a Armènia la lliure disposició de si mateixa” El capítol IV establia a qui pertanyia el poder: “… El Poder ha de pertànyer íntegra i exclusivament a les masses treballadores ia la seva representació autoritzada, als Soviets dels Diputats obrers, camperols i soldats”. Però matisava: ”Al mateix temps, esforçant-se a crear una aliança efectivament lliure i voluntària i, per tant, més sòlida i més estreta, de les masses treballadores de totes les nacions de Rússia, el III Congrés dels Soviets es limita a establir els principis fonamentals de la Federació de les Repúbliques dels Soviets de Rússia, reservant als obrers i camperols de cada nació la facultat de prendre lliurement als seus congressos la decisió de fixar els principis i les bases fonamentals de la seva participació al Govern federal i a les altres institucions federatives dels Soviets”.
Com es fàcil comprovar, en aquests moments de juliol de 1918 la política sobre les qüestions nacionals es movia sobre la base dels criteris establerts per Lenin entre 1902 i 1916, encara que distava de la solució adoptada de manera més madura i complexa a la Constitució de 1924.
Rosa, Brest-Litovks i l’autodeterminació dels pobles
La discrepància entre Lenin i Rosa Luxemburg sobre la qüestió nacional venia de lluny [15]. A finals de l’estiu i a principis de la tardor de 1918, Rosa seguia tancada a la presó de Breslau per la seva oposició a la guerra inter-imperialista. En duríssimes condicions i amb escassa informació d’allò que passava a Rússia va escriure unes notes que quedaren inconcluses. En alguns apartats va quedar en forma d’esquema que Luxemburg no podia acabar de desenvolupar a causa de la seva situació. De fet, els seus companys espartaquistes consideraven que el fulletó no havia de ser publicat, a fi de no debilitar en el procés revolucionari tant a Rússia com a Alemanya. Ella va acceptar aquesta opinió i el fulletó va quedar inacabat i inèdit. Només va ser editat i publicat amb el títol pel dirigent espartaquista Paul Levi, després de la mort de Rosa i després de la seva expulsió del PC Alemany. Portava el títol: La revolució russa [16]. Tant Clara Zetkin com Lenin van insistir que Rosa havia revisat les seves posicions. Altres autors ho neguen [17].
Una de les acusacions que Luxemburg aboca sobre la política leniniana en relació amb les nacions i els pobles oprimits per l’imperialisme autocràtic del tsar és la d’oportunisme:
“Això es deu, em sembla, a una política fabricada per a l’ocasió. Lenin i els seus camarades van calcular que no hi havia mètode més segur per guanyar els pobles estrangers de l’imperi rus per a la causa de la revolució, per a la causa del proletariat socialista, que oferir-los, en nom de la revolució i el socialisme, la llibertat més extrema i il·limitada per a determinar els seus propis destins. És una política anàloga a la que es van donar els bolxevics amb els camperols russos, satisfent la seva fam de terra amb la consigna de l’apropiació directa de les propietats dels nobles, en cas que així se’ls guanyaria per a la revolució i el govern proletari”.
El lector que m’hagi seguit fins aquí sap que la política de desenvolupada pel Consell de Comissaris del Poble durant el primer any de la revolució va ser qualsevol cosa menys “una política per a l’ocasió”. Per contra, va ser el desenvolupament concret d’una política que havia començat a elaborar-se, almenys, tretze anys abans. Què dir sobre el que s’afirma al mateix paràgraf sobre la política camperola? Només que cent anys d’història camperola russa contemplen aquestes paraules. D’altra banda, els camperols varen prendre la terra que treballaven per ells mateixos, sense esperar cap consigna [18].
En un altre pas deia la Rosa: “Està clar que Lenin i els seus amics esperaven que, en transformar-se en campions de la llibertat nacional fins al punt d’advocar per la ‘separació’, farien de Finlàndia, Ucraïna, Polònia, Liquania, els països balcís, el Caucas, etc., fidels aliats de la revolució russa. Però va succeir exactament el contrari. Una darrera l’altra, aquestes “nacions” van utilitzar la llibertat recentment adquirida per aliar-se amb l’imperialisme alemany com a enemics mortals de la revolució russa i, sota la protecció d’Alemanya, portar dins de la mateixa Rússia l’estendard de la contrarevolució. Un exemple perfecte el constitueix el joc que es va fer a Brest amb Ucraïna, que va provocar un gir decisiu en les negociacions i va treure a la llum la situació política tanc interna com externa, a la qual es veuen enfrontats actualment els bolxevics. L’actitud de Finlàndia, Polònia, Lituània, els països del Baltíc i els pobles del Caucas, ens demostra de manera convincent que aquell no és un cas exc epcional sinó un fenomen típic”.
L’argument era cert, però no contenia més que una part de la veritat. Lògicament, els moviments nacionalistes de dretes no tenien cap interès a, una vegada caiguda l’autocràcia tsarista, integrar-se en una Rússia per molt republicana que fos; encara menys si la república es transformava en soviètica. Això no era ignorat de cap manera per Lenin i pels seus camarades. D’altra banda, els bolxevics van donar suport amb totes les seves forces als elements socialistes revolucionaris de totes aquestes nacions i els seus intents de crear soviets i governs soviètics en aquestes nacionalitats i comptaven amb disputar l’hegemonia de la dreta nacionalista sobre els pobles respectius amb la seva política d’autodeterminació. Si és cert que els elements revolucionaris no eren en aquells països prou madurs per guanyar en un primer moment la batalla, la política leninista insereix en el conjunt de la batalla per la pau i per la terra i va aconseguir, després de quatre anys de guerra civil, guanyar la batalla i unir els pobles en una unió lliure de repúbliques iguals.
En els moments en què Luxemburg escrivia les línies que comentem, l’embrionari poder soviètic no controlava ni de lluny el conjunt del territori de l’antic imperi rus i més després dels acords de Brest-Litovsk que, com s’ha vist, Rosa també criticava acrement. La crítica de la Rosa no era de cap manera justa. Tant la signatura del Tractat com l’afirmació del dret de separació estaven estretament emmarcats en la política leninista de 1917 i 1918 en la perspectiva d’aconseguir un respir tant per a la revolució russa com per a la revolució a Europa occidental [19].
En efecte, l’11 de novembre de 1918 es va produir la signatura de l’armistici a Compiègne entre Alemanya i els aliats. El tractat de Brest-Litovsk perdia la vigència. El 28 de juny de 1919 se signava el Tractat de Versalles en què s’aplicava el dret d’autodeterminació per als pobles de l’Imperi Austro-hongarès.
Malauradament, Rosa Luxemburg va ser assassinada a principis de 1919. Ningú pot afirmar que després de la victòria roja a la guerra civil i després de la creació de la unió lliure dels pobles que va significar l’URSS, la seva posició hagués estat la mateixa.
Avui aquells qui des d’un sedicent luxemburguisme intenten polemitzar amb les concepcions leninianes sobre l’autodeterminació solen “culpar” a la política de Lenin d’aquestes independències. Obliden que aquestes independències eren el fruit de la lluita dels pobles contra l’opressió nacional de l’imperialisme autocràtic dels tsars.
Aquestes independències s’haurien produït igualment encara que Lenin i el seu partit haguessin volgut defensar militarment les fronteres aconseguides per la força per part del tsarisme. La virtut de la política leniniana va ser reconèixer el dret dels pobles a recuperar la seva sobirania, per poder-los convidar després a una unió lliure entre iguals.
Els bolxevics i la qüestió nacional entre 1917 i 1924
La coherència de Lenin en defensa d’aquesta combinació original de l’emancipació de la classe obrera, amb l’autodeterminació dels pobles, i de l’internacionalisme no era ni una frase “revolucionària”, ni una política oportunista, ni un paràgraf escrit al programa destinat a dormir el somni dels justos un cop arribats al poder. No es tractava de simple propaganda destinada a agrupar forces per enderrocar el tsarisme.
Per a Lenin, encara que no per a tots els seus companys, aquesta era la política que havia d’aplicar la Rússia revolucionària. I va ser la política que es va aplicar mentre Lenin va ser president del CCP malgrat l’oposició de diversos sectors del partit, a qui Lenin acusava de sostenir el xovinisme rus. Podem constatar-ho en el cas de la independència de Finlàndia. Ho podem comprovar en la defensa de l’autodeterminació de les nacions davant l’abstracta política de l’ “autodeterminació dels treballadors” defensada per Bukharin al VIII Congrés del Partit (març de 1919).
Durant la guerra civil, els exèrcits blancs van perdre com a aliats molts dels governs independents formats durant la tempesta revolucionària a causa de la seva posició a favor del vell Imperi autocràtic, gran rus i centralitzat. En canvi, la consigna defensada conseqüentment pels bolxevics dirigits per Lenin va fer que molts d’aquests governs veiessin que els exèrcits blancs defensaven la tornada a l’antic règim de repressió autocràtica sobre els pobles no russos.
Al juny-juliol de 1920, Lenin va escriure un esbós de tesi sobre la qüestió colonial i nacional per al II Congrés de la Internacional Comunista. En aquest text, el suport als moviments d’alliberament nacional dels pobles colonitzats fa un gran pas endavant. De ser caracteritzat com a moviment democràtic petit burgès passava a ser considerat com a moviment revolucionari que, recolzant-se en les grans masses explotades podria iniciar una revolució social. Per a alguns autors, aquesta inflexió a la concepció de Lenin està originada en la derrota de la revolució a occident, i més en concret en la derrota de l’Exèrcit vermell davant Varsòvia. Per a aquests autors, Lenin veia la necessitat de l’expansió de la revolució cap a l’est i el sud. En realitat, es tracta d’una visió conspirativa d’aquesta política leniniana. La part que els pobles colonitzats tenien a la concepció de Lenin de la revolució mundial antiimperialista no va néixer en aquest congrés de la IC.
La coherència de Lenin en la defensa del dret d’autodeterminació es pot verificar en els seus darrers textos. Faré breu referència a dos episodis diferents en aquesta etapa final en què estant greument malalt no podia actuar en la forma enèrgica que el caracteritzava contra els abusos del nacionalisme gran-rus. En aquest i altres temes va donar la batalla fins al final:
a- El primer episodi va ser al setembre-octubre de 1922, durant el procés de formació de l’URSS, quan Stalin, comissari de les nacionalitats pretenia la incorporació de les repúbliques independents al si de la RSFSR, al que Lenin es va oposar proposant la creació d´una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Per això, es va aliar amb Zinoviev i Kàmenev i va obligar Stalin a fer concessions. En carta a Kamenev de 26 de setembre de 1922 afirmava:
“Espero que l’esperit d’aquesta concessió estigui clar: ens declarem iguals en drets amb la RSS d’Ucraïna i amb les altres, i juntes, en igualtat amb elles, entrem en una nova unió, en una nova federació, la Unió de Repúbliques Soviètiques d’Europa i d’Àsia”.
És en el context d’aquest debat que Lenin va llançar el seu famós exabrupte: “Declaro una guerra a mort al xovinisme rus. El menjaré amb tots els meus queixals sans així que em lliuri del maleït queixal”.
b- El segon episodo va ser al desembre del mateix any quan en una reunió a Geòrgia, Ordjonikidze va colpejar un membre del CC del partit georgià, acusant-ho de nacionalisme. La narració dels fets per part de Dzerjinski, va agreujar la malaltia de Lenin i el va portar diversos dies després a redactar el seu desesperat “Sobre el problema de les nacionalitats o sobre l’autonomització”.
És un text breu que hauria de ser re-llegit sovint pels comunistes. A les tres notes que Lenin va poder dictar a les seves secretàries els dies 30 i 31 de desembre de 1922 podem llegir negres premonicions d’allò que passaria en els propers anys i que uns setanta anys més tard serà un dels elements de l’enfonsament de l’URSS. Triaré només un paràgraf significatiu:
“… el plantejament abstracte del problema nacional en general no serveix de res. Cal distingir entre el nacionalisme d’una nació opressora i el nacionalisme d’una nació oprimida, entre el nacionalisme d’una nació gran i el nacionalisme d’una nació petita… Per això, l’internacionalisme de la nació opressora, o de la nació “gran” ( encara que només sigui gran per les seves violències, gran com un esbirro) ha de consistir no només a observar la igualtat formal de les nacions, sinó també aquesta desigualtat que, per part de la nació opressora, de la nació gran compensa la desigualtat real que es produeix a la vida. Qui no ho hagi comprès, no ha comprès l’actitud veritablement proletària davant del problema nacional; segueix sostenint, en el fons, el punt de vista petitburgès, i per això no pot menys de passar sovient a sostenir el punt de vista burgès”.
Lenin va morir el 21 de gener de 1924. Deu dies més tard es va adoptar el següent:
“Acord de formació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. La República Socialista Soviètica de Rússia (RSFSR), la República Socialista Soviètica d’Ucraïna (RSSU), la República Socialista Soviètica de Bielorússia (RSSB) i la República Socialista Federativa Soviètica de Transcaucàsia (RSFST), composta per la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan , la República Socialista Soviètica de Geòrgia i la República Socialista Soviètica d’Armènia, s’uneixen per formar un Estat federal: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS)”.
A l’article 4 es garantia: “Cada una de les repúbliques federades té el dret garantit de sortir lliurement de la Unió”.
L’objectiu de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques era constituir una unió de pobles que progressivament els fusionés a través d’una ciutadania única que s’instituïa a l’article 7:
“Per a tots els ciutadans de les repúbliques federades s’institueix una ciutadania única de la Unió”.
Però aquesta ciutadania era quelcom molt més ambició que fet jurídic: era un objectiu polític. El territori de l’URSS no es definia clarament i es deixava obert als acords amb altres repúbliques socialistes soviètiques que poguessin sorgir com a producte de noves revolucions. Aquesta URSS inicial pretenia ser quelcom més una Rússia ampliada: pretenia ser l’embrió de la futura unió d’estats socialistes que s’aniria ampliant a mesura que avancés la revolució mundial. Però la revolució mundial no es va produir i calgué assimilar la contradictòria realitat de la construcció del socialisme en un sol país.
Lenin havia guanyat la seva darrera batalla encara després de mort. Però el xovinisme gran rus, reforçat per la nova realitat i infiltrat dins del partit i l’estat va ser l’administrador d’aquesta herència. Les conseqüències encara s’estan pagant trenta anys després de la implosió de l’URSS.
Mira Milovesich defensa en el seu llibre recent que el fet que els idiomes es fessin cooficials amb el rus i la delimitació de fronteres territorials de repúbliques amb criteris ètnics i lingüístics va contribuir a crear nacions entre pobles que no havien arribat en cap manera al capitalisme. És una opinió similar a la que sostenia Stalin i que actualment sosté Putin.
Efectivament, la idea d’una unió lliure de repúbliques va permetre dotar els pobles oprimits per l’imperialisme rus d’una consciència nacional.
Finalment, anotem també sense poder-ho desenvolupar que davant la impossibilitat d’aplicar el principi territorial de forma mecànica i en tots els casos, es va haver de recórrer encara que fos a mitges i de forma contradictòria criteris com la tan criticada d’autonomia nacional d’Otto Bauer. La vida és molt més rica que qualsevol teoria.
L’estructura nacional de l’URSS, una bomba de temps?
He començat aquest text recordant que tant per a Putin, com per a Guenady Ziuganov l’estructura nacional que va sorgir de la Constitució de l’URSS del 1924 era una bomba de rellotgeria o pitjor, una bomba atòmica sota els peus d’un estat que anomenen Rússia. No parlen del que hauria estat el contrari: l’anul·lació de les nacions “al·lògenes”, la russificació forçada, la creació d’una república “federal” russa encara més centralitzada. Per a tots dos, l’onada d’independències d’inici dels noranta va ser la causa de la caiguda de l’URSS.
No ho veu igual Moshe Lewin: “Alguns autors consideren que la principal causa de l’enfonsament del règim soviètic va ser l’opció per la independència presa per les “grans” nacionalitats; una opció que va jugar un cert rol en la descomposició… Es pot afirmar raonablement que la sortida de les nacionalitats va ser el tret de gràcia donat al govern de Gorbatxov, però no va ser la causa de l’enfonsament. Va ser a la inversa, el declivi i l’enfonsament del règim, cosa que els va proporcionar l’ocasió de sortir de la Unió. No va ser el problema rus en tant que tal ni els fruits enverinats de les repúbliques de Lenin.
No hi ha cap dubte que la “herència de Lenin” i la seva inscripció duradora a l’estructura de l’URSS van mantenir i reforçar la vitalitat de les nacionalitats i dels nacionalismes, però els mals de la burocràcia versió soviètica es van propagar a tot arreu independentment dels problemes nacionals específics” [20].
Crec que Lewin encerta, un cop més en la seva anàlisi d’aquest assumpte. Els comunistes fariem un millor servei a la nostra causa si li féssim més cas a ell que a Putin.
Notes
[1] Veure la primera part d’aquest article: De-construint el nacionalisme gran-rus (I)
[2] Ferro Marc, “La politique des nationalités du gouvernement provisoire (février octobre) 1917”, in Cahiers du monde russe et soviétique, vol. 2, no2, Avril-juin 1961. pp. 131-165; http://www.persee.fr/doc/cmr_0008-0l60_196l_num_2_2_1462
[3] León Trotski, Historia de la revolución rusa (II), Madrid, SARPE, 1985, pp. 267-286.
[4] V.I. Lenin, “Tercera carta desde lejos”, escrita a Zurich, 24 de març de 1917, publicada per primera vegada en 1924 en el número 3-4 de la revista La lnternadonal Comunista, in Entre dos revoluciones, Madrid, Akal, 2017, p. 40. Letra cursiva de Lenin. Subrayados de JT
[5] V.I. Lenin, “Les tasques del proletariat en la nostra revolució (Projecte de plataforma del partit proletari)”, in Entre dos revoluciones, Madrid, Siglo XXI, 2017. Aquest text fou escrit el 10 (23) d’ abril de 1917. Fou editat en un fulletó a Petrograd el mes de setembre de 1917. Es por trobar també a: Obres Completes. tom 24.
[6] V.l. Lenin, “Carta als camarades finlandesos”, 11 de novembre de 1917, in O.C. t. 35, p. 93.
[7] V.l. Lenin, Manifest al poble ucraïnià i ultimatum a la Rada d’ Ucraïna, in O.C. t. 35, pp. 151-153.
[8] V.l. Lenin, “Resolució del Consell de Comissaris del Poble sobre les negociacions amb la Rada”, 21 de diciembre de 1917 (3 de enero de 1918), publicat dos dies més tard al diari Pravda, n 220 i a lzvesria TsIK, no 257, in O.C. tomo 35, pp. 192-193.
[9] V.I. Lenin, “Acord del Consell de Comissaris del Poble sobre la resposta de la Rada”, 30 de desembre de 1917 ( 12 de gener de 1918), publicat el 31 de desembre de 1917 (13 de gener de 1918) al el periòdic Pravda, num. 227, i Izvestia TsIK, num. 264, a: O.C. tomo 35, pp. 222-223.
[10] V.I. Lenin, “Diario de un publicista (Temas a elaborar)”, in OC. 197-200.
[11] Sigui dit de passada que aquest decrets simplement tractava de legalitzar l’ocupació i la presa de terres que havien fet els propis camperols.
[12] V.I. Lenin, Declaració dels drets del poble treballador i explotat, in O.C. t. 35, pp. 231?233.
[13] V.I. Lenin, “Sobre la frase revolucionària”, a: OC, t. 35, pp. 357-368.
[14] Cal no oblidar que el dia següent del seu article sobre la frase revolucionària Pravda publicava un altre article de Lenin: “La pàtria socialista en perill” , a: OC, t. 35, pp. 370-373.
[15] Alejandro Andreassi i jo mateix hem desenvolupat ampliament aquesta qüestió en el nostre llibre ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la cuestión nacional, Manresa, Bellaterra edicions, 2021.
[16] Rosa Luxemburg, La revolución rusa, Madrid, Ediciones Akal, 2017.
[17] Veure: J o s é M a r i a V i d a l V i l l a , C o n o c e r R o s a L ux e m b u r g , B a r c e l o n a , Dopesa, 1978, pp. 137-142; también Annette Jost, Rosa Luxembugy su crítica de Lenin, in Materiales, Crítica de la cultura, no 3, extraordinario, Barcelona, 1977, pp. 197-222
[18] He desenvolupat aquesta qüestió en el meu text La terra per a qui la treballa. La llarga lluita dels camperosl russos, publicat a: Alejandro Andreassi ( editor), Crisis y revolución. El movimiento obrero durante la guerra y la revolución rusa (1914-1917), Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.
[19] Així ho considerava Lenin, “Discurs de resum de la discusió del III congrés del PC(b) de Rusia”, 8 de maig de 1918, publica a: Discursos pronunciados en los congresos del partido (1918-1922), Moscú, Ediciones Progreso, 1976, pp. 28-35. També a: Les bolchéviks et la révolutíon d’octobre, Procès-verbaux du Comité Central du Partí Bolchévique. Aoút 1917 – févríer 1918, Présentation et notes de Giuseppe Boffa, Paris, François Masperò/ Bibliothèque Socialiste, 1964. El debat sobre Brets-Litovks es troba a les actes que van 36 (22 de gener) fins 46 (24 de febrer de 1918), pp. 229- 310). Existeix edició en castellà a: Cuadernos de Pasado y Presente 28, México, 1972, pp. 181-254.
[20] Moshe Lewin, “Nationalisme de notre temps”, a: Russie/URSS/Russie (1917- 1991).
