De-construint el nacionalisme gran-rus (I)

Autor

  • Joan Tafalla

    Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

“Cal distingir entre el nacionalisme
d’una nació opressora i el nacionalisme d’una nació oprimida,
entre el nacionalisme d’una nació
gran i el nacionalisme d’una nació petita”.

Lenin, 31 de desembre de 1922 [1].

Proemi sobre la guerra actual

Abans de començar la meva crítica del nacionalisme gran-rus voldria recordar la meva posició sobre la guerra d’Ucraïna que es desenvolupa des de l’any 2014 i que experimenta un increment des del passat dia 24 de febrer. No fer-ho podria induir a malentesos. 

Així doncs: més que mai, no a la guerra. No a la invasió d’Ucraïna per Rússia. No al govern ucraïnès d’ultradreta, imposat per l’OTAN, i la Unió Europea i amb el suport de nazis. No a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Que Ucraïna sigui un estat neutral. Pau entre els pobles, guerra als capitalismes imperialistes que desencadenen les guerres per a negociar el repartiment del món. Els morts els posen els pobles, els beneficis se’ls embutxaquen els capitalistes d’ambdues bandes. Autodeterminació dels pobles. Autodeterminació per a les repúbliques del Donbass, però també per a la resta d’Ucraïna. Recordem les lliçons de Jean Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Karl Liebknecht, de Vladimir Lenin. Recordem les lliçons de Zimmerwald i de Kienthal!

El nacionalisme gran-rus i Ucraïna

En el seu discurs de 21 de febrer de 2022 Putin va destapar públicament l’essència profundament reaccionària i imperialista del nacionalisme gran-rus en un discurs on tractava d’argumentar la mentida que els ucraïnesos mai no havien tingut un estat. Per a justificar la invasió d’Ucraïna que es produiria tres dies després Putin va afirmar que Ucraïna no ha existit mai com a nació i que mai no ha tingut un estat. 

Guenadi Ziuganov, secretari general del PCFR en una subhasta insuportable a veure qui és més nacionalista i més gran-rus el va imitar, si bé posant el límit que “tot es faci de manera professional” [2] . No tots els diputats comunistes russos ho veuen de la mateixa manera. Milhaud Matvéiv, és l’únic diputat de la Duma Russa que ha mantingut un posicionament internacionalista, nacional i de classe tot declarant: “Aquesta guerra ha d’acabar immediatament. Quan vaig votar pel reconeixement de l’RPD i l’RPL (com a independents), vaig votar per la Pau, no per la guerra. Perquè Russia es convertís en un escut, perquè no bombardegessin el Donbass i no perquè bombardegessin Kíev” [3].

D’altra banda, sabem que no tots els partits comunistes estan d’acord amb aquestes posicions. Ens arriben informacions incompletes, però que mostren que tant el partit comunista ucraïnès com d’altres països opinen que: “… la decisió de Rússia, de reconèixer la independència de la regió separatista de Donetsk i Lugansk i d’advocar per la intervenció militar, «s’està duent a terme sota el pretext de l’autodefensa», de la desmilitarització i la «des-fascistització» d’Ucraïna, “no es va fer per protegir la gent de la regió o la pau, sinó per promoure els interessos dels monopolis russos en territori ucraïnès i la seva ferotge competència amb els monopolis occidentals” [4].

Si el discurs de Putin no formés part de la retòrica nacional-imperialista d’una guerra que es desenvolupa cruelment en aquests moments no tindria major importància. Seria, simplement, retòrica política d’ús interior. Malgrat que tot anunciant la invasió en la seva declaració de 24 de febrer Putin declarava: “els nostres plans no inclouen l’ocupació de territoris ucraïnesos” [5], afirmar tres dies abans que “Ucraïna no ha estat mai una nació”, deixa oberta la possibilitat a una annexió d’aquell estat per part de Rússia. Tot dependrà de com es desenvolupin els esdeveniments.

Però Putin menteix: Ucraïna fou un estat durant entre 1922 i 1991. Un estat anomenat República Socialista Soviètica d’Ucraïna, unit fraternalment amb la resta de Repúbliques Socialistes Soviètiques. 

No és la primera vegada que Putin, representant màxim dels capitalistes que varen destruir el socialisme i gestor dels seus interessos, menteix sobre Lenin i sobre la història de l’URSS. I em temo que no serà la darrera. Les classes dominants russes necessiten del nacionalisme gran-rus com a ideologia que legitima el seu règim de dominació, explotació i opressió. 

Exposo alguns antecedents d’afirmacions similars fetes amb anterioritat. En la seva visita a Crimea de l’agost de l’any 2015, Putin va afirmar: “Russos i ucraïnesos són el mateix poble” [6]. El 25 d’octubre del 2016, durant un discurs pronunciat a Stávropol davant membres del moviment Front Popular Pan-Rus Vladimir Putin va acusar Lenin de “col·locar ‘una bomba de temps’ en traçar fronteres administratives que van dividir els pobles”. Quatre dies abans, coincidint amb el 92è aniversari de la mort del dirigent bolxevic va afirmar que moltes de les idees de Lenin “… com la de dotar les regions d’autonomia, van col·locar una bomba atòmica sota l’edifici de l’estat anomenat Rússia, que va esclatar més tarda. Nosaltres no necessitàvem una revolució global” [7]. 

Guenadi Ziuganov no pensa de manera gaire diferent. Segons ell: “Crec que Lenin va ser sotmès a pressió i influència per part de la lluita que odien Rússia”. Podem deduir d’aquestes paraules del secretari general del PCFR que Lenin no va saber resistir aquestes forces [8].

La declaració de Putin mostra la terrible continuïtat entre el pensament de les elits de l’Imperi tsarista i el pensament de les elits de l’actual Federació Russa. Com aquesta ideologia imperialista i xovinista resistí, travessà 70 anys de socialisme d’estat és un tema massa complex per ser abordat en l’espai disponible [9]. Però em sembla important i significatiu recordar de quina manera tracta el poder actual a Rússia l’herència bolxevic i, concretament a Lenin. Alguns companys no haurien d’ignorar aquest fet quan declaren el seu entusiasme per Putin i els seus.

Rússia o una “presó dels pobles”?

L’objectiu d’aquest article, dividit en dues parts, és mostrar que allò que Putin anomena Rússia és el producte d’una conquesta imperialista similar a la conquesta de l’Oest per part dels ianquis a l’Amèrica del Nord. Els exèrcits d’una dinastia sanguinària: els Romanov, que usaren el nom de Rússia i dels russos per tal de conquerir, oprimir explotar tota una àmplia gamma de pobles. En el present text faré un breu resum d’aquesta conquesta colonial prèvia a la revolució de 1917. En el segon exposaré breument com varen tractar el tema nacional els bolxevics i en concret Lenin [10]. 

Per començar, invito el lector a fer una ullada al mapa publicat dins l’Atles General Històric i Geogràfic de Paul Vidal de la Blache, 1894, què era la composició nacional d’allò que Putin anomena “l’estat rus”. 

L’imperi tsarista tenia el 1914 una extensió de 21.874.000 km2. Arribava des dels territoris del gran Ducat de Varsòvia fins al Pacífic, des de les ribes del mar Bàltic fins a la Trans-Caucàsia, des de l’Oceà Glacial Àrtic fins a les fronteres de la Xina, de l’Afganistan, l’Iran i de Turquia. Es tractava d’una formació social de composició nacional bigarrada producte de la història de la conquesta secular d’immensos territoris per part de l’autocràcia tsarista.

Segons el cens del 1897, la composició nacional de l’imperi (en milions d’habitants) era la següent: russos (55,6), ucraïnesos (22,4), bielorussos (5,8), polonesos (7,9), jueus (5,0), kirguizes (4,0), tàrtars (3,4), uzbeks (0,7), alemanys (1,8), letons (1,4), baskires (1,3), lituans (1,2), romanesos/moldaus (1,1), estonis (1,0), mordvins (1,0), georgians (0,8), tadjiks (0,3), turcomans (0,3), grecs (0,2) i búlgars (0,2). Ni àzeris, ni kazakhs eren considerats grups nacionals en aquest cens, encara que sí ho foren en els de 1959 i 1979.

L’autocràcia tsarista va començar la seva expansió violenta cap a l’est al segle XVI. Kamtxatka va ser conquerida el 1697, les illes Kurils el 1711, Alaska el 1798 i Fort Ross (el futur San Francisco) el 1812. Alaska va ser venuda als EUA l’any 1867. Per la seva banda la derrota de la primera branca de l’Horda de Or amb la conquesta de Kazan va significar la submissió i absorció dins de les fronteres autocràtiques dels pobles del Volga, dels Urals, dels Tàrtars i dels baskhirs. L’any  1783 va ser derrotada a segona branca de l’Horda d’Or amb la conquesta de Crimea. Els tàrtars eren vassalls de l’imperi turc i en el context de lluita contra ells, Rússia es va veure implicada en les guerres entre turcs, polonesos i ucraïnesos. Això explica la conquesta d’Ucraïna i Bielorússia a finals del segle XVII, així com l’expansió cap al Bàltic amb la fundació de Sant Petersburg i les annexions d’Estònia, Letònia i Carèlia. El 1812 Suècia va cedir a Caterina II el gran ducat de Finlàndia. El 1801 es va produir l’annexió de Geòrgia i el 1821 la d’Armènia. 

Per tal d’assegurar la continuïtat territorial entre l’imperi i aquestes noves conquestes trans-caucàsiques es va produir la llarga i sagnant conquesta i “pacificació” del conjunt del Caucas (1859). L’expansió de l’imperi tsarista cap a Manxúria i Corea va ser frenada en el transcurs de la guerra inter-imperialista rus japonesa de 1904-1905, que va desencadenar la revolució de 1905 on ja van aparèixer moviments d’alliberament nacional a Polònia, Finlàndia i al Caucas.

A l’Àsia central també parlem de conquestes paral·leles i coetànies a les de l’imperialisme occidental a la mateixa època: la declaració de l’emirat de Bukhara com a protectorat el 1868, la conquesta del khanat uzbek de Kiva el 1873 i les conquestes cap a Àsia Central ( Batumi, Ardahan i Kars el 1878); de la regió muntanyenca del Pamir el 1895. Es pot comparar aquesta breu cronologia amb la de la conquesta d’Àfrica pels francesos: Algèria (1830), Marroc (1904-1912), Tunísia (1881). O pels anglesos Sud-àfrica (1902), Rodesia (1885), el repartiment de l’Àfrica oriental entre Alemanya i la Gran Bretanya (tractats del 1886 i 1890) o l’apropiació indeguda del Congo per part del genocida Leopold II de Bèlgica (1885).

És a dir, el mapa de l’imperi autocràtic tsarista del 1914 no és un mapa de Rússia ampliada fins a unes fronteres “naturals” imaginàries. Ben al contrari: aquest mapa era producte de la mateixa onada de conquestes territorials que els restants imperialismes realitzaven a la mateixa etapa. És normal que alguns autors comparin l’imperi rus del 1914 amb els imperis colonials francès, anglès o belga de la mateixa època. L’única diferència entre l’imperi autocràtic rus i la resta d’imperialismes rau en el fet que les colònies formaven una continuïtat territorial la metròpoli. Es tracta d’una diferència estrictament geogràfica que no modifica per res l’essència mateixa de l’imperialisme rus. 

Els pobles sotmesos a la nació dominant en aquest imperi eren anomenats al·lògens, és a dir estrangers, en oposició als “naturals” de l’imperi, que serien els russos. En realitat aquests pobles al·lògens eren estrangers al seu propi país, ocupat militarment per Rússia i explotat colonialment per un imperialisme autocràtic. El 1914 aquests pobles al·lògens representaven el 53% de la població de l’imperi. És a dir, la nació dominant en aquest immens espai colonial era una minoria que dominava amb mà de ferro i sense guant de seda sobre territoris, com hem vist, molt recentment conquerits.

Per mantenir unit aquest imperi, es van perseguir les llengües nacionals i es va imposar el rus com a llengua escolar i de l’administració. Les institucions de govern dels pobles i nacions anteriors a la conquesta russa van ser abolides i se les va substituir per les estructures centralistes i autocràtiques de dominació imperial: les “governacions”, els districtes (ouesd) i els cantons (volost). Al capdavant d’aquestes administracions es van col·locar oficials majoritàriament russos i, en algunes parts membres de les classes dirigents locals assimilats i russificats. L’administració colonialista va intentar anul·lar les identitats, les llengües de les nacions colonitzades. També el pensament de les elits que col·laboraven amb l’imperi. 

Com a elements de cimentació de tot aquest bloc històric, d’aquesta formació social complexa actuava la imposició de la llengua russa i l’expansió d’una ideologia nacionalista d’estat d’un xovinisme gran-rus que Lenin no es va cansar de fustigar moltes vegades. Afegim que les poblacions obreres d’origen rus, emigrades als nous territoris conquerits per tal de treballar a les indústries o la mineria actuaven de manera contradictòria. D’una banda, com a colons que poblaven i coadjuvaven al control del territori recentment conquerit, estabilitzant la nova situació. En aquest aspecte s’assemblarien als colons francesos a Algèria, el Marroc o Tunísia. D’altra banda, aquestes poblacions de colons obrers russos van jugar un rol important en la difusió de les noves idees del socialisme que, procedents d’occident, van penetrar a través d’ells a Àsia. Un rol contradictori en què es barrejaven en combinacions complexes les idees euro-cèntriques i evolucionistes amb les aspiracions a l’emancipació social. Tret de minories molt avisades i cultes, aquesta barreja va produir un fenomen de social-xovinisme, similar al fenomen de l’aristocràcia obrera descrita per Lenin com a element de suport de les polítiques imperialistes i colonials britàniques o franceses a les colònies d’ultramar.

Afegim a tot això el rol desenvolupat pels atamans cosacs i de les seves tropes a qui el tsar concedia terres als territoris que l’havien ajudat a conquerir i que solien tenir sotmesos com a servents a camperols de les nacions “al·lògenes” conquerides. A Àsia central tot això va propiciar que molts d’aquests pobles trobessin en l’Islam una forma de construcció d’una identitat que expressava la seva resistència davant d’una despietada explotació colonialista. Una explotació que ells identificaven amb el poble rus. Pensem per exemple, en les conseqüències devastadores de la imposició del cultiu del cotó per part dels terratinents russos a les estepes de l’Àsia central amb la consegüent devastació dels cultius tradicionals i de l’autosuficiència alimentària dels pobles originaris.

L’estructura nacional de l’URSS, una bomba de temps?

He començat aquest text recordant que tant per a Putin, com per a Guenady Ziuganov l’estructura nacional que va sorgir de la Constitució de l’URSS del 1924 era una bomba de rellotgeria o pitjor, una bomba atòmica. Cap dels dos no parla del que hauria estat el contrari: l’anul·lació de les nacions “al·lògenes”, la russificació forçada, la creació d’una república “federal” russa encara més centralitzada. Per a tots dos, l’onada d’independències d’inici dels noranta va ser la causa de la caiguda de l’URSS.

En la segona part d’aquest article mostraré com aquest discurs nacionalista gran-rus deforma la realitat històrica i com, perjudica la unió lliure dels pobles sobre la base del dret a l’autodeterminació. Serà el proper divendres.

Notes

[1] V.I. Lenin, Contribució al problema de les nacions o sobre l’“autonomització”, 30 i 31 de desembre de 1922, https://docs.google.com/file/d/0ByP565N0sPRSVTdfUzhrbGxiYzQ/edit?resourcekey=0-f7nNVy4Uj3anGlQIOuqpGg . Consulta: 3 de març de 1922.

[2] Guenady Zyuganov: “Hem de fer tot el possible per garantir que s’estableixi la pau a Ucraïna i al Donbas”  https://kprf-ru.translate.goog/party-live/cknews/208822.html?_x_tr_sl=ru&_x_tr_tl=es&_x_tr_hl=ca&_x_tr_pto=sc&fbclid=IwAR3jHAoISKeoPz3crytWxwOfmbC5FWjANB8oLmrxoQK6VOozZPBHaZBchrM . Consulta: 3 de març de 1922. El lector ha de tenir en compte que les traduccions del text són del traductor del Google i per tant el fàcil mal-interpretar-les.

[3] La Vanguardia, 27 de febrer 2022.

[4] Resumen latinoamericano, Ucrania. Partidos comunistas y social- demócratas opinan sobre la confrontación Moscú-Kiev

 https://www.resumenlatinoamericano.org/2022/03/01/ucrania-partidos-comunistas-y-social-democratas-opinan-sobre-la-confrontacion-moscu-kiev/ Consulta: 3 de març de 2022.

[5] Valdimir Putin, Discurs íntegre de Putin sobre  l’atac a Ucraïna, 24 de febrer de 2022, 

https://www.publico.es/internacional/guerra-ucrania-rusia-discurso-integro-putin-ataque-ucrania-no-han-dejado-oportunidad-proteger-rusia.html Consulta: 3 de març de 1922.

[6] Putin afirma en su visita a Crimea que “rusos y ucranianos son el mismo pueblo”:  https://www.rtve.es/noticias/20150817/putin-afirma-su-visita-crimea-rusos-ucranianos-son-mismo-pueblo/1201520.shtml . Consulta: 3 de març de 1922.

[7] La Vanguardia, 26 de octubre de 2016.

[8] Guenadi Ziuganov, en el seu fulletó “Sóc rus de cor i per la sang”, citat per Moshe Lëwin a Nationalisme de notre temps, a Russie/URSS/Russie (1917-1991), Paris, Syllepse, 2017, p. 213.

[9] L’any 1992, Moshe Lewin va fer un excel·lent resum d’aquesta qüestió a Nationalisme de nôtre temps: la cas de Russie, dins de Russie/URSS/Russie (1917-1991), Paris, Syllepse, 2017, pp. 2010-238.

[10] He parlat de tot això en el meu text: Los bolcheviques y la deconstrucción del imperio zarista (Esbozo para un debate), presentat a les Jornades La revolució russa de 1917 i l’Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922). Les ponències presentades van ser publicades al llibre “La revolució russa de 1917 i l’Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922)”, Joan Tafalla ( ed.) publicat per El Vell Topo, Vilassar de Dalt, 2018. https://www.academia.edu/72452942/Los_bolcheviques_y_la_deconstrucci6n_del_imperio_zarista

Articles relacionats

Darrers articles