De-construint el nacionalisme gran rus (II): Lenin, els bolxevics i la qüestió nacional fins 1917

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Aquest article és la segona part de l’article De-construint el nacionalisme gran rus (I), publicat a la Realitat el divendres 4 de març de 2022 [1].

Els bolxevics pretenien fer la revolució socialista en el marc estatal de lluita de classes que era l’Imperi rus. No podien ignorar la seva composició bigarrada no només de nacionalitats o grups culturals i religiosos. Tampoc podien ignorar ni la realitat punyent del colonialisme interior ni les relacions centre-perifèria que se’n desprenien. Tampoc podien ignorar les complexes interrelacions entre diversos modes de producció superposats dins d’una mateixa formació social. Encara menys podien oblidar la incidència de la nova fase de dominació imperialista oberta, com a mínim, des de 1885 en la qüestió nacional. 

El mèrit principal dels bolxevics entre el segon congrés del POSDR i 1917 és que en cap moment varen oblidar la complexitat. Van haver d’acompanyar la seva intervenció política en condicions dificilíssimes, amb una elaboració teòrica feta en calent, a demanda de la realitat canviant. 

Res del que es narrarà a continuació va ser el producte de cap despatx acadèmic, de cap laboratori sociològic o de politòlegs, o d’un marxisme abstracte i dogmàtic extern a l’experiència concreta del moviment obrer i dels pobles oprimits.

És cert que el col·lectiu dirigent del partit bolxevic estava compost, a més de Lenin (el seu dirigent més carismàtic, però no per això menys discutit i deixat, moltes vegades en minoria) per un col·lectiu ampli i divers de dirigents. No podent fer aquí una història global del tema, he cregut convenient seguir  breument el fil de l’elaboració feta per Lenin durant dues dècades. En aquest, com en altres temes, el pensament i l’obra de Lenin, sempre enganxat al terreny real i cenyit a l’anàlisi concreta de la realitat concreta, van ser decisius entre 1900 i 1917.

Entre els diversos grups que van confluir en la formació del POSDR convivien tant els partidaris de l’autodeterminació fins a la separació dels pobles oprimits, fins els partidaris de preservar l’imperi i de crear institucions que garantissin “la llibertat de desenvolupament cultural”. El primer congrés del partit, celebrat el 1898, va incloure al seu programa el principi de l’autodeterminació, d’acord amb el programa de la Internacional [2]. Aquest principi va reaparèixer a l’apartat 9 del programa del II Congrés (1903) a proposta de Lenin: “dret d’autodeterminació de totes les nacions que componen l’estat”, davant de “totes les nacions que componen l’Imperi” proposada Plekhànov [3]. El matís era essencial: significava que si bé per a Lenin el dret d’autodeterminació era vigent sota qualsevol circumstància, per a Plekhànov si l’imperi passava a ser una república o una monarquia constitucional a l’occidental, aleshores aquest dret hauria de ser replantejat. En aquest mateix II Congrés del POSDR es va plantejar la qüestió de les relacions entre el Bund (organització socialista d’un grup nacional extraterritorial, els jueus) amb la resta del partit. Mentre els membres del Bund reclamaven la seva autonomia organitzativa, Lenin recalcava el caràcter internacionalista i, per tant, únic, del partit.

Rosa Luxemburg va criticar durament i durant tota la seva vida l’esmentat paràgraf 9 del programa [4]. L’evolució de la qüestió polonesa durant la resta del segle XX s’ha encarregat d’arxivar les posicions de la revolucionària polonesa a les golfes de les rareses de la historiografia del moviment obrer.

L’escissió del POSDR el 1912 va reactivar molts d’aquests debats, entre els quals també el de la qüestió nacional. La ruptura entre bolxevics i menxevics va propiciar un salt en l’elaboració teòrica de Lenin sobre la qüestió nacional, com es veurà a continuació. Si s’examina l’obra de Lenin en conjunt, es pot veure que el cicle de la seva ruptura progressiva amb l’economicisme i l’evolucionisme de la II Internacional no es limita, en aquests anys, a la qüestió nacional. Comprèn la qüestió de l’imperialisme i de la guerra, la qüestió camperola, la qüestió de l’Estat i, naturalment, la importància cabdal de la lluita per hegemonia en el procés revolucionari. Totes aquestes problemàtiques estan interrelacionades en l’obra de Lenin amb una relectura del marxisme a la llum de Hegel.

En aquest procés de reelaboració estratègica s’hi inclou una iniciativa que tindrà conseqüències polítiques importants. L’any 1913, per tal de reforçar l’elaboració del partit en relació amb el tema nacional, Lenin, que estava exiliat a Cracòvia va encarregar a un militant de l’interior, l’elaboració d’un fulletó sobre la qüestió nacional a publicar a Prosvechenie, revista teòrica de la seva fracció. Aquest militant no era altre que Iósif Vissariónovich Dzhugashvili, de nom de guerra Koba, de trenta-tres anys, bon coneixedor de la intricada realitat nacional del Caucas, Lenin li va donar l’esquema i probablement la proposta de les conclusions. Koba es va traslladar a Viena i en sis setmanes va elaborar el seu text sobre la seva qüestió nacional i la socialdemocràcia, que va ser publicada en els números 3, 4 i 5 de 1913 de la citada Prosvechenie. L’any següent aparegué en un fullet imprès a Petrograd [5]. Recordem el tenor de la definició estaliniana de nació:

“Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta a la comunitat de cultura. La nació, com tot fenomen històric, està subjecta a la llei del canvi, té la seva història, el seu començament i la seva fi.

Cal subratllar que cap dels trets indicats, pres aïlladament, és suficient per definir la nació. Més encara: només cal que falti encara que només sigui un d’aquests trets, perquè la nació deixi de ser-ho” [6].

Una definició de caràcter reductiu que no podia satisfer la cosmovisió dialèctica de Lenin. Massa condicions per a un fenomen que, d’atenir-nos a la visió de Marx té un caràcter històric-polític. L’article de Lenin Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació [7], publicat a la mateixa revista Prosveschenie, números 4, 5 i 6 de 1914, ens proporciona una visió molt més dialèctica i històric-concreta del procés de formació de les nacions. Diguem també que el text d’Stalin no va tenir grans repercussions en el partit bolxevic entre 1913 i 1917. Però si que va tenir una repercussió transcendent històricament: atorgar a Stalin una mena de títol d’expert en la qüestió. Això va facilitar el seu nomenament com a Comissari de les Nacionalitats al primer consell de comissaris del poble, després de la revolució. Càrrec que va exercir entre 1917 i 1923. Això sí, aquesta obra va tenir grans conseqüències en la pràctica del moviment comunista internacional, després de l’accés de Stalin al poder absolut al partit i a la Internacional Comunista.

L’elaboració teòric-política de Lenin entre 1913 i 1917

Ja he dit més amunt que l’elaboració leniniana sobre la qüestió nacional va fer un salt endavant entre 1913 i 1917. Calia delimitar camps amb els menxevics i amb Rosa Luxemburg també en aquesta qüestió. Però la raó principal d’aquest salt endavant fou l’ascens de l’agressivitat inter-imperialista i el consegüent increment del nacionalisme agressiu els anys previs i durant la guerra de 1914-1918. La defensa intransigent de la pau i de l’internacionalisme proletari, la prèdica de la necessitat de transformar la guerra mundial en guerra civil a cadascun dels països, exigien un esforç titànic de ruptura amb els dogmes economicistes, deterministes i evolucionistes del marxisme imperant a la segona internacional. La defensa d’una pau sense annexions estava estretament relacionada amb el dret democràtic dels pobles a decidir sobre els seus destins.

A l’exili de Suïssa Lenin va fer l’ímprobe esforç d’elaboració que li va permetre la seva ruptura radical amb el kautskysme i que el va dotar de la brúixola política amb què va navegar pel mar procel·lós i complex de la de revolució russa. En aquests anys va elaborar les seves posicions sobre l’imperialisme com a nova fase del capitalisme, sobre la transformació de la guerra mundial en guerra civil i la seva política cap a la conferència de Zimmerwald. També va culminar la seva ruptura amb el determinisme i l’evolucionisme de la segona internacional mitjançant la seva lectura de la Lògica de Hegel. Finalment, en aquests anys d’exili va culminar la crítica del parlamentarisme i la relectura de la concepció marxista de l’estat.

És en el context de tota aquesta reelaboració del marxisme i de la realitat colonial existent dins les fronteres de l’Imperi autocràtic rus que Lenin elabora la seva concepció del tema nacional prèvia a la revolució. És impossible fer aquí un resum viable de tota aquesta elaboració. Per tant, prestaré atenció a quatre textos que tenen dates molt properes i que corresponen al mateix context. Són: Notes crítiques sobre la qüestió nacional (octubre-desembre de 1913) [8], Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació (febrer-maig de 1914) [9] i El socialisme i la guerra (juliol-agost de 1915) [10] i La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació (escrit entre gener i febrer de 1916) [11]. Les posicions defensades en aquests textos mostren una notable coherència interna, estan inscrites en un mateix context historicopolític i formen part l’esforç d’elaboració d’un marxisme adequat a les tasques revolucionàries del moment. És per això que se’n poden deduir alguns criteris coherents amb el conjunt de l’elaboració teòric-política leniniana d’aquest període. Criteris que després serien rellevants per a la política desplegada per Lenin i pels bolxevics durant els primers anys de la revolució. Em limitaré a esmentar tres aspectes i a recordar un resum escrit pel mateix Lenin.

1. La importància de la qüestió nacional en la fase imperialista

De la fase del repartiment imperialista del món que s’havia plasmat al congrés de Berlín del 1885, se’n desprenia l’aparició d’una nova tasca per als revolucionaris: l’obertura d’una època de lluites per l’alliberament nacional. Davant les posicions oportunistes del social-xovinisme imperant en la majoria de la socialdemocràcia, Lenin plantejava la fusió inextricable entre l’emancipació social i la nacional és a dir, la impossibilitat de realitzar la revolució socialista sense aixecar la bandera de l’alliberament nacional:

“L’imperialisme és una època d’opressió creixent de les nacions del món sencer per un grapat de ‘grans’ potències, en virtut de tot això la lluita per la revolució socialista internacional contra l’imperialisme és impossible si no es reconeix el dret de les nacions a l’autodeterminació” [12].

Reconèixer la nova fase imperialista del capitalisme no era una operació simplement analítica, de laboratori. Era una tasca política prioritària. La socialdemocràcia europea va fracassar estrepitosament en aquesta tasca. Calia crear una tercera internacional perquè algú es proposés fer-ho resoldre la qüestió de la pau sense annexions i la qüestió de l’autodeterminació de les nacions oprimides pels imperis orientals i pels estats occidentals.

2. La solució del problema nacional és un problema de democràcia substantiva

La vinculació entre la lluita per la democràcia i la lluita pel socialisme és estreta. Impossible, per a Lenin entendre la democràcia sense el socialisme ni el socialisme sense la democràcia:

“Seria pecat creure que la lluita per la democràcia pot desviar el proletariat de la revolució socialista, o eclipsar-la, enfosquir-la, etc. Per contra, de la mateixa manera que és impossible un socialisme victoriós que no realitzés la democràcia integral, igualment, el proletariat no es pot preparar per a la victòria sobre la burgesia si no desenvolupa una lluita revolucionària, àmplia i conseqüent per la democràcia” [13].

La lluita per l’autodeterminació forma part d’aquesta estratègia democràtica (que, lògicament, no es redueix a la lluita parlamentària). Sense relacions lliures i igualitàries entre les nacions no es pot parlar de democràcia i , per tant, ni de bon tros, de socialisme:

“… només hi ha una solució al problema nacional (…) i aquesta solució és el democratisme conseqüent… El programa nacional de la democràcia obrera: cap privilegi per a cap nació, ni per a cap llengua; solució del problema de la lliure disposició política de les nacions, és a dir, de la seva separació i de la seva constitució en Estat, per la via perfectament lliure i democràtica; promulgació d’una llei general de l’Estat, en virtut de la qual tota disposició (d’un zemstvo de la municipalitat, de la comunitat, i segueix) que atorgui en allò que sigui privilegis a una de les nacions, que violés la igualtat de les nacions o els drets d’una minoria nacional, és declarada il·legal i no vigent…” [14]

Estem davant d’una posició de principi que guiarà els passos de Lenin després de la revolució. Les ocasions en què d’una manera o altra va parafrasejar aquesta idea en els escrits d’aquests anys són innombrables.

3. La postura política dels socialistes en un estat plurinacional

En un estat que conté dins seu una multiplicitat de pobles i nacions la postura política dels socialistes ha d’adquirir un caràcter dialèctic que combini el dret democràtic de l’autodeterminació amb l’internacionalisme, la forma nacional de la lluita, amb el contingut internacional d’aquesta, la denúncia del social-xovinisme de gran potència al costat de la proclamació del deure de lluitar per la unitat de la classe:

“Els socialistes no poden assolir el seu magne objectiu sense lluitar contra tota opressió de les nacions. Per això han d’exigir obligatòriament que els partits socialdemòcrates dels països opressors (sobretot de les anomenades grans potències) reconeguin i defensin el dret de les nacions oprimides a l’autodeterminació, i, precisament en el sentit polític de la paraula, és a dir, el dret a la separació política. El socialista d’una gran potència o una nació posseïdora de colònies que no defensi aquest dret serà un xovinista.

(…) La defensa d’aquest dret, lluny de fomentar la creació de petits estats, porta, per contra, a la formació més lliure, més audaç i, per tant, més àmplia i extensa de grans Estats i de federacions d’Estats, més beneficiosos per a les masses i més en consonància amb el desenvolupament econòmic.

(…) Alhora, els socialistes de les nacions oprimides han de lluitar incondicionalment per la unitat plena (inclosa la unitat orgànica) dels obrers de les nacions oprimides i de les nacions opressores” [15].

És a dir, combinació dialèctica del contingut internacional de la lluita de classes amb la forma nacional.

Un resum inèdit de les posicions de Lenin el 1916

En un resum, trobat entre els papers de Lenin i publicat pòstumament a l’edició de 1937 de les Obres completes diu:

“Hi ha certa similitud entre la manera com la humanitat ha d’arribar a la supressió de les classes i la manera com ha d’arribar a la unió posterior de les nacions. És a dir: a la supressió de les classes s’arriba a través de l’etapa de transició de dictadura de la classe oprimida. A la unió de les nacions només s’hi arribar a través de l’alliberament de les nacions oprimides, de l’autèntica extirpació de l’opressió nacional, i l’enfocament d’aquesta realitat amb un criteri polític és precisament la llibertat de separació. La llibertat de separació és el millor i l’únic mitjà polític contra el sistema estúpid de petits Estats i l’aïllament nacional que, per a la sort de la humanitat, és inevitablement destruït pel desenvolupament del capitalisme” [16].

Separar per unir, praxi dialèctica, procés històric-concret. Principis i realisme polític. Proposta comprensible només per a esperits no mecànics, ni positivistes, ni evolucionistes. Incomprensible per a nacionalistes de qualsevol pelatge.

[ La setmana vinent examinarem la política de Lenin i del bolxevics entre 1917 i 1924]

Notes

[1] Aquesta segona part és una actualització de la part final d’un text de 2017: “Los bolcheviques i la deconstrucción del imperio zarista ( Esbozo para la discusión)”, presentat a les Jornades La revolució russa de 1917 i l’Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922). Les ponències presentades van ser publicades al llibre “La revolució russa de 1917 i l’Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922)”, Joan Tafalla ( ed.) publicat per El Viejo Topo, Vilassar de Dalt, 2018. https://www.academia.edu/72452942/Los_bolcheviques_y_la_deconstrucci6n_del_imperio_zarista 

[2] La Internacional Socialista va aprovar aquest principi en el Congrés de Londres de 1896. Per a els debats a l’entorn d’aquesta qüestió es pot consultar Alejandro Andreassi i Joan Tafalla, ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la cuestión nacional (1893-1918), Manresa, Bellaterra edicions, 2021, pp. 139-151.

[3] E.H. Carr, Historia de la Rusia soviética, Madrid, Alianza editorial, 1974, tomo 1, p. 439. 

[4] Veure Alejandro Andreassi i Joan Tafalla, ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la

cuestión nacional (1893-1918), ob. cit. , pp. 163-240.

[5] Com a detall, assenyalem que l’obra va ser signada sota el pseudònim Stalin, que l’acompanyaria sempre. Isaac Deutscher, Stalin. Una biografia política, Barcelona, edició de Materials,1966, pp. 139-141.

[6] Josep Stalin, El marxisme i la qüestió nacional: https://www.marxists.org/espanol/stalin/1910s/vie1913.htm

[7] V.I. Lenin, Sobre el derecho de las naciones a la autodeterminación, Obras Escogidas en tres tomos, t. 1, pág. 615- 669. Editorial Progreso, Moscú 1970.

[8] V.I. Lenin, Lenin, Notas críticas sobre la cuestión nacional. Moscú, Editorial Progreso, 1974.

[9] V.I. Lenin, ob.cit.

[10] V.I. Lenin, El socialismo y la guerra, fulletó d’ Editorial Progreso, Moscú, sense data. 

[11] V.I. Lenin, La revolución socialista y el derecho de las naciones a la autodeterminación, OC, t. 23, pp. 240-255. Publicat en alemany a: Vorbote nº 2 abril 1916 i en rus a: Sbórnik Sotsial-Demokrat octubre 1916.

[12] V.I. Lenin, El socialismo y la guerra, ob. cit., pag. 26.

[13] V.I. Lenin, La revolución socialista y el derecho de las naciones a la autodeterminación, ob. cit., p.

[14] V.I. Lenin, Notes critiques sur la question nationale, ob. cit., pp. 6 y 7.

[15] V.I. Lenin, El socialismo y la guerra, p. 25

[16] V.I. Lenin, Comentario a las tesis. La revolución socialista y el derecho de las naciones a la autodeterminación, escrit entre gener i febrer de 1916, publicat per primer cop a: Leninski Sbórnik XXX, 1937, in OC, t. 23, p. 256.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles