Qui romantitza la pobresa?

Del mateix autor

El barri de Can Sellarés, a Viladecans, és un d’aquells barris producte del desarrollismo tardofranquista. Construït en la primera meitat dels setanta, sempre ha tingut com a segell d’identitat l’albergar als extractes més humils de la ciutat. Primer, per comunitats provinents del barraquisme; després, per la classe treballadora que optava per les -llavors petites- ciutats dormitori de l’àrea metropolitana de Barcelona per a fixar la seva residència; i, en les últimes dècades, a immigració àrab o en menor mesura, asiàtica.

En aquest barri em vaig criar i vaig viure gairebé tota la meva joventut, sent testimoni de les grandeses i misèries de viure en la llar de gent tan humil però alhora amb tantes dificultats. Potser Can Sellarés estava eclipsat per altres mítics barris fruit de la mateixa època, com La Mina o el Besós, que copaven les cròniques de successos dels vuitanta i que van parir als quinquis més coneguts, però el nostre tenia un estigma de barri conflictiu a Viladecans. La droga va impactar amb força en el barri, on es van produir múltiples batudes i alguna mobilització ciutadana. Envoltat de descampats, les mares d’aquelles criatures que començàvem a vagarejar en colla amb només cinc o sis anys vivien amb el cor en un puny pensant que en qualsevol moment podríem agafar una xeringa del sòl, o que des de la nostra joventut comencéssim a freqüentar males companyies.

En molts casos, la caiguda en l’abisme de molts joves venia de la mà de famílies nombroses amb pares que passaven gran part del dia fora de casa treballant per a poder tirar endavant als seus, i que no disposaven del temps suficient per a prestar l’atenció necessària al desenvolupament dels seus fills. L’habitual llavors era avesar-se al carrer, aprenent els codis del barri, convivint molt a la vora amb drames socials, entre xerrades, jocs i alguna baralla que eventualment acabava per involucrar a adults. I al mateix temps, sentir com creixia un sentiment de comunitat, una identitat de barri i es forjaven uns vincles de germanor entre iguals. Això era viure en un barri d’extraradi.

El cinema quinqui va sorgir a la fi dels anys setanta, va madurar al llarg de la dècada dels anys vuitanta i va viure el seu ocàs allà pel final d’aquesta. El seu èxit va radicar en el fet que connectava fortament amb la por i les inseguretats d’una societat en ple canvi, que intentava deixar enrere la llarga nit del franquisme alhora que a poc a poc anava despertant de les falses esperances infundades per un PSOE que, renúncia rere renúncia, va acabar per demostrar que no representava cap projecte d’emancipació per a la la classe treballadora. La crisi i la desocupació s’acarnissava amb els més desfavorits, i els barris d’extraradi eren fidel reflex d’això. Amb una flagrant absència de les infraestructures necessàries per a una alta concentració de població, van veure com una generació dels seus joves es perdia en un carreró sense fons davant l’absència de futur. Una carrera que començava, en molts casos, per la desescolarització i en alguns acabava en el pou de l’heroïna i la delinqüència.

El subgènere quinqi va nodrir la seva plantilla d’actors com Ángel Fernández Franco –El Trompeta, o més endavant i assumint el seu nom artístic, El Torete– o Jose Luís Fernández Eguía –El Pirri– que, sense ser actors professionals i havent estat descoberts al carrer, van sorprendre per la gran facilitat que tenien per a actuar i la seva naturalitat davant les cambres. Aquests joves es van convertir ràpidament en herois en els seus barris -i antiherois sovint fora d’ells-, fent en les seves pel·lícules les mateixes coses que al cap i a la fi feien fora d’elles, i perfectament resumides en la introducció del film de José Antonio de la Lloma “Perros Callejeros”: «…llançats a una vertiginosa carrera de delictes, fins fa poc exclusius dels malfactors més veterans.»

El sentiment de pertinença a un barri maltractat i que alberga centenars d’històries dures forja un sentiment d’exclusivitat. Un ells enfront d’un nosaltres, desenvolupat en sentir que l’únic lloc on s’és lliure és en els propis carrers, places i parcs. Aquelles on es passen les hores i on normalment no pararà ningú que no sigui allí, perquè no és un lloc de pas. Llibertat que es perd en travessar les fronteres del barri on ja tot es percep com a mancat de personalitat i sense encant, sense racons que facin sentir-se com a casa. On falta la seva pròpia gent. Aquest microcosmos de barri conté els seus propis bons i dolents, ajustant-se als seus propis codis de respecte. En aquella època es va conferir la distinció d’herois a aquells que, fent un pas més que la resta -en l’adreça equivocada, cal dir- van iniciar una trajectòria de vida basada en el delicte i enfrontant-se a la policia, amb constants entrades i sortides de centres de menors i presons. Alguna cosa que es percebia com una sort de lluita contra el poder establert, a ulls de la gent exclosa de les dinàmiques socials majoritàries i sense la integració que oferien les organitzacions de classe presents en els barris obrers -com CC.OO. o el PSUC- però no sempre en els guetos i que proporcionaven una escola que permetia conèixer l’origen de les desigualtats socials i canalitzar el descontentament cap a una lluita conseqüent i fructífera. En els guetos que quedaven fora del circuit de la lluita de classes la rebel·lia sense causa estava a l’ordre del dia, canalitzant les frustracions de molts que sentien que el sistema, la societat i en general la vida no oferia perspectives per les quals lluitar. L’única cosa que valia la pena i pel que calia donar alguna cosa, des d’aquest punt de vista, transcorria dins dels límits del barri. Una manera de veure la vida que es manifestaria en la seva forma més contundent anys després a la Barcelona preolímpica a través de l’anomenada Intifada del Besós, el particular maig del 68 dels guetos.

Recentment, un compte d’Instagram publicava una imatge en la qual apareixien els coneguts actors del cinema quinqui José Luís Manzano, José Antonio Valdelomar i el ja esmentat Pirri al costat d’un text que resava «Romantizar la pobresa, imitant les seves estètiques i codis, és un privilegi de la classe mitjana i alta. Qui ha passat pena de veritat, no presumeix d’això.» Qui pensi això -encara que si que reconeixerem que hi ha un sector de gent bé que fa una aproximació cool a l’extraradi des de la seva pròpia seguretat i benestar, la qual cosa resulta una miqueta lamentable-, probablement no ha trepitjat molt els guetos, i si ho ha fet realment no ha entès res dels processos socials i la mentalitat col·lectiva que regeix en ells. I és que hi ha un sector del mal anomenat progressisme, diguem-li progressia, que intenta denunciar determinades injustícies sense trepitjar terreny i reduint a l’absurd totes les contradiccions que la vida els posa per davant. Una actitud social que es manifesta amb major freqüència en aquella part de l’esquerra que ha perdut el rumb de lluitar per profunds canvis col·lectius des de l’òptica materialista i s’ha abraçat a l’ideal postmodern que convida a impugnar tota contradicció social des d’un dogmatisme exacerbat que dificulta la comprensió de la realitat i la complexitat del món en el qual vivim.

Segurament, qualsevol persona que s’hagi criat a Can Sellarés, Sant Cosme o el Besós i que superi la trentena riuria de saber que hi ha qui creu que les seves estètiques i codis són un tabú i una cosa negativa. Potser algun d’ells, amb el rostre del Torete tatuat al braç. Per a bé o per a mal, la vida de la gent normal transcorre totalment al marge de les elucubracions dels magnífics pensadors de torn.

Article publicat originalment en castellà a El Común.

Articles relacionats

Darrers articles