El setembre de 2025, l’artista libanès Queer Falafel (Anthony Kmeid) va presentar l’espectacle “You Don’t Look Arab” a l’Antic Teatre de Barcelona. Entre coreografies, jocs de llums i vídeos amb música atronadora, ens interpel·lava sense concessions: “Quants de vosaltres teniu l’app ‘No Thanks’ al mòbil? Condemneu el genocidi, però ben que anireu al Lidl i no al Consum perquè us queda més a prop!”.
La funció va acabar amb una veu plana i asèptica que, des dels altaveus, repetia una vegada i una altra mentre el públic abandonava la sala, compungit: “No aplaudiu, perquè no hi ha res a celebrar”.
Al final, l’espectacle ens col·locava davant d’un mirall: per molt progressista que un se senti, continua operant dins d’un sistema capitalista hereu del colonialisme eurocèntric, i això es reflecteix en gestos aparentment nimis, com per exemple, on compres o deixes de comprar.
Des d’aquesta mateixa comoditat, gossem construir un relat en què Europa se situa a si mateixa al cim dels drets humans del món. Ens agrada pensar-nos com a societats més avançades, més democràtiques, més igualitàries que “ells”, qui sigui que siguin aquests altres difusos als quals reduïm a estereotips. Paradoxalment, la dreta, i sobretot l’extrema dreta, en tant que projecte polític reaccionari, orientat a revertir conquestes socials, critica i retreu que l’esquerra intenti protegir col·lectius als quals es presenta com a incompatibles amb els valors democràtics, feministes o LGTBIQ+, argumentant que la seva integració suposaria una amenaça per a aquests mateixos drets. Santiago Abascal va presentar Vox en una entrevista a finals d’octubre de l’any passat a Cuatro, com l’únic partit que vol fer fora del país aquells que volen “llançar els gais des d’una azotea o penjar-los d’una grua”. Evidentment, es referia a la població migrant i no migrant musulmana. Tanmateix, a Vox se li reconeix haver recorregut la Llei Trans davant el Tribunal Constitucional, considerant que “desprotegia les dones”. Crec que no hi ha cap mesura que ens desprotegeixi més que voler derogar la Llei de Violència de Gènere i, de passada, acabar amb la prevenció, protecció i assistència a les víctimes, cosa que complicaria i faria més enrevessada la sortida de situacions d’abús. Els drets socials d’aquests col·lectius només els interessen com a argument contra l’oposició, no com un compromís real amb el seu benestar, que s’esvaeix quan deixa de servir-los políticament.
No obstant això, algunes persones del col·lectiu LGTBIQ+ o els seus aliats mostren reticències a donar suport a la causa palestina, a causa de les lleis i normes socials conservadores sobre l’homosexualitat vigents en certs territoris. Hamas, que controla la Franja de Gaza, manté una interpretació molt conservadora (per dir-ho suaument) de la xaria en relació amb la diversitat sexual. En canvi, Tel Aviv és considerada la capital gai del món, funcionant com a “refugi” dins del context regional. De l’1 al 4 de juny es va celebrar Pride Land, un festival massiu de 4 dies que va tenir lloc al desert de Judea, prop del mar Mort. Promocionat com la celebració de l’Orgull més gran de l’Orient Mitjà, l’esdeveniment va transformar la zona en una “Ciutat de l’Orgull” temporal amb 15 hotels, complexos de platja i escenaris principals d’actuacions. Un pinkwashing de manual. A més de desposseir l’Orgull del seu sentit reivindicatiu original, en tant que es desplaça des d’una protesta per drets i contra la violència cap a una celebració fortament associada al turisme massiu i al consum, Israel es promociona com una destinació oberta, moderna i cosmopolita, presentant-se com a contrapunt d’una identitat palestina que es representa com a retrògrada i homòfoba. És la mateixa estratègia política que utilitza Vox: apropiar-se de reivindicacions com a arma discursiva per desacreditar l’adversari, mentre s’instrumentalitza el benestar real d’aquests mateixos col·lectius quan deixa de ser útil per al relat ideològic. El novembre de 2022, Benjamin Netanyahu va signar un acord amb el partit ultradretà Noam. Avi Maoz, líder d’aquest partit, es va convertir en viceministre dins de l’Oficina del Primer Ministre, on es va crear un nou organisme centrat en la promoció i defensa de la identitat jueva del país, que ell mateix havia demanat. També va passar a controlar Nativ, entitat que gestiona la immigració a Israel des de països de l’antiga Unió Soviètica. Val a dir que ni tan sols està permès el matrimoni civil entre persones del mateix gènere.
Però, des de quan creiem que les poblacions són els seus governs? Com si milions de persones es poguessin reduir a les lleis o discursos dels qui ostenten el poder, com si no existissin dissidències internes, resistències quotidianes ni vides que s’escapen d’aquestes estructures. Des de quan ser musulmà t’impedeix ser queer? Com si la identitat fos un espai tancat, vigilat per fronteres culturals rígides que dicten qui pertany i qui en queda fora. Pensar que Anthony Kmeid és “menys àrab” per ser queer no només reprodueix una visió essencialista de l’àrab, sinó que revela fins a quin punt continuem atrapats en imaginaris colonials que necessiten l’“altre” com una cosa fixa. El queer no és una anomalia importada, ni una desviació aliena; sempre ha existit, encara que hagi estat silenciat, reprimit o invisibilitzat. Negar aquesta coexistència és esborrar històries, cossos i experiències que incomoden precisament perquè trenquen el relat simplificat que ens resulta més fàcil sostenir. Ser queer i ser àrab no són identitats en conflicte.
Donar suport a la causa palestina no implica ignorar les vulneracions de drets dins de la pròpia societat palestina, de la mateixa manera que denunciar l’ocupació i la violència sistemàtica exercida per Israel no hauria de quedar invalidat per l’existència d’espais més oberts per a certs col·lectius dins de les seves fronteres. Ningú mereix morir, sigui musulmà, queer o homòfob. Reconèixer la complexitat de les societats no ens pot portar mai a justificar la deshumanització, perquè en el moment en què acceptem que algunes vides són més prescindibles que altres, deixem d’estar parlant de justícia i entrem en un terreny on deixa de ser un principi universal per convertir-se en una excepció selectiva.
