Fa un parell de nits, estant de festa, un home desconegut em va interpel·lar per preguntar-me els meus pronoms. Quan la meva resposta va ser que, en el meu dia a dia, m’anomeno en femení, el senyor va expressar: «Doncs t’ho hauries de currar una mica més, no sé, deixar-te els cabells llargs, posar-te unes tetes… vas per mal camí per ser una dona». Quan jo li vaig respondre que no era això el que buscava, ell va concloure: «Doncs llavors no vagis demanant que et tractin de she/her».
No em vaig poder quedar més sorpresa davant d’aquest episodi disciplinari i estructuralment violent que ben bé podria traduir-se en un to policial que acusa: «Senyoreta, he notat que vostè no està fent el gènere de manera binàriament apropiada. No creu que em deu una explicació?». I no, cap transfeminitat no-binària no li deu una explicació a ningú de com habita el seu cos, i menys a un desconegut poc cortès. Però jo la hi donaré. La hi donaré perquè si alguna cosa ens devem a nosaltres i nosaltris és la possibilitat de fer de la nostra disconformitat de gènere un espai habitable, acollidor i bell.
Aquest és un sistema binarista perquè, en néixer, a les persones se’ls assigna coercitivament un destí social: home o dona. Al Manifest acceleracionista del gènere, Vikky Storm i Eme Flores exposen que la performativitat del gènere —per la qual produïm la nostra identitat a través de repeticions mediades per violències sistèmiques— ens porta a dir sí al gènere: «Sí, sóc un home. És el que sóc i el que sempre he estat. No en puc escapar ni negar-ho. Sóc un home». Això no és res més que una mentida que ens veiem obligadis a repetir. Però a força de repetir-la, arribem a creure-la. El gènere es converteix en una cosa natural, ineludible, eterna. Deixa de ser una identitat imposada i es converteix en una part eterna de qui som […] Desviar-se del camí esdevé un acte impiu. De fet, ens sembla que no hi ha cap altra opció. Diem que sí perquè és l’única cosa que podem dir. Es fa inconcebible que pugui ser d’una altra manera, que hi hagi un altre camí (2019).
En aquesta línia, la filòsofa marxista Holly Lewis defineix la cisnormativitat com l’exigència que ens comportem «[…] com si només hi hagués dos gèneres no superposats, dos planetes completament diferents i immutables ordenats per la natura, i que un individu s’ha d’ajustar a l’un o a l’altre sense cap sentit d’alienació o suggeriment d’incomoditat» (2022a, xxvi). Però què passa quan una persona se sent alienada pel gènere, quan algú està incòmode amb el paper social que se li ha assignat? Ningú s’atreveix a dir-li no al gènere? Fem una passa més: per què no hauria de sentir-se tothom alienat per un paper social que els ha estat imposat de manera coercitiva i que limita el que poden ser? En aquest sentit, no estan potser totes les persones oprimides per la cisnormativitat?
Avui dia, el marc hegemònic per explicar l’experiència de les persones trans mostra la manera com aquestes habiten el gènere com una cosa individual i divorciada de les relacions socials que estructuren el mode de producció capitalista. Aquesta manera de llegir el fet trans ha estat denominada per l’escriptora Nat Raha com a «liberalisme trans».
El liberalisme trans naturalitza el binarisme de gènere, el binomi home-dona, quan dona a entendre aquestes categories com a veritats íntimes de cadascuni, en lloc de com a destins socials imposats a través de pràctiques violentes i correctives. Però, i si hi hagués una altra manera de pensar i polititzar les vides trans? I si poguéssim llegir el fet trans en termes de desig i rebel·lia?
L’actori Travis Alabanza, en el seu últim llibre None of the Above, respon al seu doctor mirant de rememorar els records que li van fer saber que era trans. Elli, després de recórrer diferents passatges de la seva infantesa, confessa que cap d’aquells moments conté cap saviesa sobre el que era; només sap que aleshores era lliure. Potser mai hi va haver més secret que aquest: les persones trans i queer, «aquellis que «trascendim el gènere«, som afortunadis perquè hem decidit escollir una altra cosa», diu Alabanza. Hem desitjat ser més lliures. Jo voldria proposar que les vides trans no oculten cap essència, sinó tot el contrari: el do d’escapar d’una cosa que se sent com a immutable. Aquest és el vímet que entrellaça les experiències trans: la negativitat davant d’una forma imposada de com han de ser les coses, la rebel·lia de viure com si altres vides fossin possibles.
Certament, durant massa temps ens han volgut fer oblidar el caràcter antagònic que hi ha en els nostres desitjos trans; des dels aparells biopolítics de la medicina i la psiquiatria, o des de l’activisme LGTBI liberal, miren de situar els nostres desitjos com a quelcom innat, les nostres desobediències són naturalitzades i la nostra imaginació radical és privatitzada. Alabanza ho expressa amb una claredat militant: Si he nascut així, aleshores el fet trans pot continuar distanciat. Si hem nascut així, si això no desborda el nostre cos, aleshores el desig de transformació social que alberguen les nostres comunitats trans i queer no pot contaminar els qui més ho necessiten, els ostatges del binari de gènere. Per això, és necessari que la vida de les persones trans estigui incessantment travessada per la misèria i la violència estructural, perquè quan estem massa ocupadis mirant de continuar amb vida, diu Alabanza, perdem la nostra capacitat de somiar amb tot el que el fet trans pot significar.
Però, quina relació té tot això com el moment en què un desconegut em diu que m’he d’esforçar més per ser una dona? Pensar l’experiència trans com una encarnació d’un desig d’abundància obre altres mirades possibles. En el capitalisme, el fet trans anomena «les vides que van escapar» (Laboria Cuboniks, 2018), qui van escollir, o almenys van anhelar, ser una altra cosa més enllà del que se’ns havia fet creure possible. Algunes persones a qui se’ns ha assignat coercitivament el destí de la masculinitat no hi hem pogut o volgut encaixar. No obstant això, no vol dir que hàgim d’escollir necessàriament ser dones. De moment, hem escollit fugir; cap a on, és qüestió de cada una i uni. En el cas de les qui, assignades homes en néixer, ens anomenem des del no-binarisme, som una mena de bandoleres que s’amaguen en els camins que es desvien del camí imposat per la virilitat, i tracem col·lectivament nous rumbs des dels quals poder ser. Paradoxalment, tot i les moltes burles que rep des de cert sector del feminisme, el no-binarisme sempre va ser una postura i una vivència abolicionista del gènere.
Perquè cada vegada que ens diuen que ens esforcem més a ser homes o dones, el que estan fent és coaccionar-nos a somiar menys, a no revelar els desitjos desertors que amaguen les nostres vides, no fos cas que la resta de persones descobreixin que una altra manera d’habitar-se és possible. Perquè em sembla trist que pressuposin que el nostre desig es redueix a uns cabells més llargs i unes tetes (sense menysprear qui sí que ho desitgi i sense deixar de reparar en el caràcter misogin del comentari) quan el que anhelem és poder viure en rebel·lia i al nostre gust en el nostre propi cos. Perquè vull fer de la nostra liminalitat un lloc bonic, que no necessiti cap modificació corporal, on les persones es puguin quedar. Que hi hagi moments de tendresa possibles per als no-homes que no són prou dones i viceversa, que no hi hagi cap trajecte per acabar. Que el nomadisme sigui una llar. Estimat desconegut, desitjo que un dia puguis conèixer la llibertat en potència que atresora un cos no-binari; de debò espero que, en aquest futurible, arribis a comprendre tot el queet deia ahir a la nit amb aquell «no és el que busco». Però de moment, saps què et dic? Llarga vida a les errants d’aquest mal camí, on cada dia construïm juntis una llar.
Article originalment publicat a El Salto: https://osalto.gal/masculinidad-en-demolicion/ira-t-este-mal-camino-hogar-elogio-transfeminidad-no-binaria
