El capitalisme emocional, o com el sistema comercia amb la teva felicitat

Del mateix autor

Les emocions es posen a produir

El capitalisme emocional és un concepte que s’ha fet servir molt sense saber bé d’on ve i en què es concreta, cosa que s’intentarà resoldre en aquest article. Primer de tot, és important donar-li un reconeixement a qui l’encunya, especialment, si és una dona, ja que sembla que les nostres aportacions sempre cauen en l’oblit. El concepte el va desenvolupar la sociòloga Eva Illouz en diverses publicacions -com, per exemple, en “Els sentiments del capitalisme” (2006)-. Illouz descriu el capitalisme emocional com la cultura postindustrial en la qual les utopies de felicitat són mediades pel consum. Això significa que, en la nostra societat, el nostre benestar ha passat a ser un element més del mercat, abastant des de com nosaltres mateixos entenem el que és “ser feliç” fins a com comprem a partir del que creiem que ens farà feliços. No diem res nou, però val la pena parar-se a analitzar fins a quin punt això està en la nostra vida fins a la medul·la i com no en som conscients.

Posem com a exemple una persona que no és feliç. Això pot donar-se per moltíssimes causes ambientals i bioquímiques que no depenen directament de viure en el capitalisme, però sabem que si no estiguéssim dins d’aquest sistema des que naixem, ens lluiria més el pèl. Al marge d’allò que una persona pugui tenir predisposició, per genètica o per entorn, s’afegeix, per exemple, la pressió que rep veient des de petita el que hauria de tenir per a ser feliç; des de les últimes novetats en joguines per Nadal fins a, de gran, el cos desitjable, necessari per a ser acceptada i desitjada en societat. Creixem amb el filtre del consum per davant, sentint que si no tenim una sèrie de coses materials o immaterials, no podem ser totalment feliços. I això opera de manera inconscient. Segurament, bona part de la sensació d’insatisfacció, frustració i desencantament que viu la classe obrera no seria tal si el capitalisme no hagués posat també al seu servei el concepte de felicitat. El capital ens fa percebre la nostra vida com una cosa disfuncional, en general, precisament perquè ens vegem motivats a superar-ho. I, per descomptat, perquè ho fem a través del que ens ofereix ell mateix.

Perquè el capitalisme emocional sigui possible, des de fa dècades, ha hagut d’haver-hi una unió de forces entre una part del discurs de la psicologia -centrat, especialment, en l’autoajuda i la psicoanàlisi- i l’economia. Podem fer-nos a la idea ràpidament de què significa amb un exemple molt senzill i visual, fixant-nos en com pensem i processem les relacions personals i els problemes emocionals segons una lògica econòmica, fins i tot, amb un llenguatge molt associat a la producció: invertir temps en un mateix, treballar o gestionar les emocions, guany en qualitat de vida… Fins i tot quan ens trobem amb obstacles vitals, sentim la necessitat de superar-los ràpidament, de ser ser útils de nou. No ens donem temps a recuperar-nos perquè sentim la necessitat de continuar en marxa, de no baixar el ritme, de ser productius. Per a sentir-nos realitzats en el nostre oci o en els aspectes més creatius de la nostra vida sentim la necessitat de generar productes que facin que creguem que el temps que hem invertit ha estat ben emprat. Ni tan sols ens permetem la mandra, l’avorriment o la improductivitat en el nostre temps de descans. 

I aquí és on es posa en relleu el paper que té l’autoajuda i d’altres discursos terapèutics, segons l’Eva Illouz. Aquests compleixen la funció d’augmentar la productivitat i garantir la disciplina, i han entrat en tots els àmbits de la realitat, des de la família fins a l’empresa.

La felicitat com a responsabilitat individual i com a producte econòmic

Deia Focault que un dels fenòmens fonamentals del segle XIX és que el poder es fa càrrec de la vida. I Marx, per part seva, que la burgesia ignora moltes vegades les conseqüències ideològiques i polítiques implícites en la seva pròpia acció: “no ho saben, però ho fan” (Karl Marx, El Capital, I, Barcelona Edicions 62, Clàssics del pensament modern, 1984, p. 108). Així, el capitalisme ha pres la vida mateixa com a eina de control, com a espai d’expansió i d’enriquiment, i la burgesia ha anat aprofitant-se de la victòria que ha suposat que els sentiments s’hagin convertit en béns de consum. Fa molt temps que la felicitat és un àmbit d’inversió més.

Si les emocions es pensen des de l’economia, l’economia treballa també amb les emocions, per descomptat. El màrqueting, des de la dècada dels vint del segle passat, ens ha ensenyat com d’importants seran les emocions com a motor i àrea de negocis. Per alguna cosa la loteria de Nadal ens fa pensar, cada vegada més, en el significat de la llar i la família, igual que Ikea ens va vendre fa ja un temps tot el que significava la “República independent de casa nostra”. Els sentiments es venen, i vénen venent-se des de fa més d’un segle: en tot aquest temps la forma de fer-ho evolucionat i s’ha perfeccionat. Al seu torn, el capitalisme ha après a produir necessitats emocionals, això és, immaterials. Tots podem identificar la necessitat de reconeixement que, qui més i qui menys, tenim, que queda tan palès en el paper de Facebook, d’Instagram o de TikTok en les nostres vides.

D’una banda, se’ns va crear una necessitat per a alimentar el consum en totes les esferes de la vida i, després, se’ns va fer creure que el malestar que comporta no poder accedir a aquest ideal inassolible és culpa nostra. Per l’altra, l’autoajuda fa que es reenfoquin les causes dels nostres mals cap a nosaltres mateixos, excloent de gairebé tota responsabilitat al capitalisme. Així, quan ens trobem pensant en per què no som feliços, gràcies a la forma en què el capitalisme emocional opera, podem acabar pensant això que “si no sóc feliç és perquè enfoco la meva vida d’una forma errònia”. Sens dubte, és possible que un mal enfocament de la pròpia vida pugui ajudar al fet que no siguem feliços. Totalment cert: el que és pervers de l’autoajuda és que té una part de veritat i una altra de parany. Una afirmació com “Si no sóc feliç és perquè visc ancorat en la negativitat, si canvio la meva manera de pensar i fer, seré feliç”, conté alguna cosa que ens ressona i que pot ser sana, com ara el fet d’afrontar la vida amb més optimisme. Alhora, hi ha una intencionalitat perversa en aïllar a l’individu com a responsable d’aquest succés: si no sóc feliç és perquè jo sóc responsable d’haver-me col·locat en aquest lloc, perquè sóc jo qui és “negatiu”, i si jo canvio aquesta negativitat, seré feliç. No, Pedro, desgraciadament no seràs feliç només amb desitjar-ho, perquè intentant ser positiu pot ser que afrontis els reptes de la vida amb millor actitud, però no reduirà la teva hipoteca, no t’augmentarà el sou o abaixarà el preu de la llum. L’esclavitud de l’optimisme existeix i ha vingut per a fer-nos sentir culpables de no ser prou positius, quan el nostre món se’n va a la merda i, individualment, poc podem fer.

Que la causa dels nostres mals siguin, fonamentalment, les nostres accions individuals, obre la porta a un univers de creences molt més ampli que supera el concepte de l’autoajuda per a convertir-se, fins i tot, en les formes d’espiritualitat modernes. Tornant a l’exemple de no ser feliç: si a la recepta de “com ser feliç”, segons el capitalisme, li posem a la responsabilitat individual una dosi d’espiritualitat, el resultat són coses com: “Sóc infeliç perquè no visualitzo o manifesto una vida diferent per a mi i no el demano a l’univers perquè me’l porti”; “No sóc feliç perquè estem a Mercuri retrògrad”; “No sóc feliç perquè no he curat les ferides de la meva altra vida”; o “No sóc feliç perquè vibro baix, haig de vibrar alt”. Estem en un moment on hi ha activistes antisistema que es regeixen pels astres, creuen en les vibracions i en tantes altres coses que desconec. I no ho dic amb judici, ja que en el segle XX, a l’antifranquisme, hi havia una base de comunistes catòlics practicants molt forta, i em pregunto quina diferència, d’arrel, hi ha entre una i una altra forma d’espiritualitat, íntima i personal. El que sí que em sembla interessant d’assenyalar és el fet que, sigui tant la religió catòlica com l’espiritualitat en les seves formes actuals, a vegades operen com a salconduits perquè el capitalisme individualista floreixi.

El capitalisme té la solució per a la teva infelicitat

Una vegada ja hem assumit que som responsables de la nostra pròpia infelicitat i que, nosaltres mateixos, únicament, som els que podem canviar-lo, veiem que hi ha un munt d’ofertes de consum que, quina casualitat, ens poden ajudar a fixar-nos els nostres nous objectius vitals per a aconseguir aquests reptes. No sols hi ha un negoci darrere de l’autoajuda de manera directa, que va des dels llibres fins als coach, sinó que veiem que existeix un d’indirecte, enllaçant amb indústries com la bellesa, la salut i l’oci. Així, no sols ens comprarem un llibre sobre com viure sent més feliç, sinó que començarem a incloure una sèrie de canvis en les nostres vides que ens permetin arribar a aquesta utopia capitalista de l’individualisme feliç: Començarem una nova dieta on haurem de comprar pols i complements alimentaris per a aconseguir estar prims i en forma, sans -Herbalife, aquesta estafa piramidal que juga amb les il·lusions de la classe obrera-. Pagarem un gimnàs i/o un entrenador personal; seguirem els consells d’una influencer que ven productes mentre et dóna consells sobre el teu estil de vida; potser contractarem setmanalment una app de seguiment d’exercici; i ens farem amb un nou equipament per a poder fer tot això, del Decathlon. També donarem color a la nostra vida i anirem a fer una activitat fora de la nostra zona de confort -des de tirar destrals fins a fer parapent-, viatjarem a l’estranger o ens cuidarem a l’spa, perquè això també és alimentar la felicitat. Si tenim parella, farem plans d’un sopar car, una escapada a un hotel o ens farem amb un set de joguines sexuals. Ens donarem capritxos perquè gastar-se diners en un mateix és també autocures, el treat yourself americà.

Direu que anar al spa, menjar bé i fer exercici és sa, que estic obsessionada i que veig darrere de tot el moviment maligne de fils del capitalisme. L’exercici, el ioga, una alimentació saludable, viure experiències noves sol, amb els amics o les parelles, cuidar-se a un mateix, són costums excel·lents perquè les persones tinguin una vida millor. El problema és, com deia abans, com el capitalisme dóna un gir pervers a tot i aconsegueix apropiar-s’ho i convertir-ho en un objecte de consum. No sols ens ven productes materials o immaterials per a ser feliços, també ens ha ensenyat a experimentar tots aquests canvis que, a priori, són molt positius per a nosaltres, d’una forma castigadora, compulsiva i exigent. No sabem com però, de sobte, si no gastes (molts) diners no pots accedir als estils de vida que ensenyen les persones Instagram, i això et genera ansietat, perquè vols ser feliç i has de fer-ho ja, perquè sembla que ets el darrer mico que encara no ho és. I el pensament d’autoajuda et diu que comencis a canviar ja, que facis un esforç, econòmic si cal perquè invertir en un mateix és la millor inversió. Res més fàcil per a deprimir-se que passar una tarda de diumenge mirant reels de persones que “es van atrevir a sortir de la seva zona de confort”, que viuen viatjant i que són els seus propis caps, i que si els segueixes a xarxes t’explicaran com ho pots ser tu també. Perquè, a més, no estic obsessionada, és real: darrere de tot el que sembla bo sempre està el moviment maligne de fils del capitalisme, de l’un o l’altre manera, espatllant les coses.

I sents, encara que siguis una persona d’esquerres i raonable, que si no fas o tens el mateix que els altres, no tens una vida reeixida, i et poses més trista perquè tu hauries de poder lliurer-te d’això. Tendim a pensar -o a sentir inconscientment- que empassar-se el discurs del capitalisme emocional és cosa d’aquesta part de la classe obrera que passa les tardes de dissabte en els centres comercials, però no és així. Això, a més de ser classisme interioritzat, és no acceptar que les persones d’esquerra o antisistema hem caigut en el mateix forat de conill de la dictadura de la imatge i el consum. Canvia aquest vestit de marca cara per un calçat vegà de disseny. Canvia el cap de setmana d’escapada en un lloc exclusiu per somiar amb la teva pròpia furgoneta camperizada amb l’últim del mercat. De nou, repetim: les sabates veganes, la furgo, allò alternatiu, al cap i a la fi, no està malament; de fet, són opcions més ètiques que moltes altres. Però això no ens exclou de pecar de consumistes i, sobretot, no ens dóna una superioritat moral respecte a la resta de la classe obrera.

Cuidar-se no és consumir, és deixar de produir

El discurs de cures, creixement i desenvolupament personal i, en general, de les pràctiques terapèutiques, dins del capitalisme, pot torçar-se fàcilment i acabar responent a les necessitats del sistema, en comptes de les de l’individu o de la societat. Un clar exemple d’això és la tergiversació del mindfulness. Explicat molt sintèticament: a Occident es va desenvolupar una branca espiritual estretament relacionada amb el budisme que va implementar alguns dels seus ensenyaments en el nostre dia a dia, connectant fàcilment amb la necessitat contemporània de trobar maneres de combatre l’estrès i l’ansietat, per exemple. Com tota eina, es pot fer servir pel bé o pel mal, segons com s’enfoqui, i en aquest cas ha passat tant per una com per l’altre. Així és com veiem que s’implementa en la formació d’alguns exèrcits, ja que ajuda al fet que els soldats estiguin més centrats, tranquils, relaxats i conscients quan desenvolupen la seva tasca. Sota el capitalisme apareixen contradiccions aparents com que el mindfulness s’ensenya dins de l’exèrcit israelià; així, veiem com uns ensenyaments budistes, profundament connectats amb el respecte cap a tota forma de vida, acaben sent aplicats per a aniquilar al poble palestí. Digueu-me si això no és pur capitalisme.

No és estrany que això succeeixi. El capitalisme és aquesta enorme maquinària que aprèn a perviure sobre la marxa, sobrevivint als desajustaments que ell mateix produeix i esmenant els obstacles que troba. Per a aconseguir-ho, s’apropia de tot el que hi ha en la nostra civilització barrejant-s’hi, especialment amb el que és potencialment rupturista o el que neix en contra seva. Arriba, penetra, s’expandeix i desactiva els elements que poden jugar en contra seva fins a donar-los la volta, convertint-se en alguna cosa que redunda a favor seu. Pensem en com troba entre el món LGTBI un mercat on expandir-se o en les samarretes del Che venent-se en qualsevol botiga.

Veiem, doncs, que el capitalisme ha intentat ensenyorir-se de les emocions, fent-les servir com a eina en el seu propi benefici des de múltiples perspectives. En això, els discursos terapèutics han estat la mà d’obra utilitzada per a aconseguir els seus objectius, especialment, de les darreres dècades fins a l’actualitat. El capitalisme ha posat a treballar la vida i no té pinta que això vagi a canviar. Què podem fer? Primer, necessitem fer l’exercici d’analitzar el que ens succeeix, el que sentim o el que vivim, dins del context del capitalisme. Així ens despullarem de la culpa per la situació en la qual ens trobem i definirem millor quina responsabilitat és nostra i quina no. No podem caure en el parany d’analitzar-nos des de la individualitat. Quina part del que faig és perquè ho desitjo i com és perquè m’han dit que ho vull? No és una pregunta senzilla de respondre, però fer una reflexió sobre aquest tema en el nostre dia a dia és necessari.

Una altra cosa que podem fer és bandejar el pensament i el llenguatge economicista de les nostres vides i superar els discursos terapèutics que hem incorporat sense saber-ho. L’única inversió que val la pena per a atacar els problemes individuals, d’arrel, és en un psicòleg titulat que et pot acompanyar, amb constància i compromís, en un creixement personal que et permeti, a mitjà i llarg termini, tenir més eines, i no sols per a ser feliç. Cuidar-se no significa consumir, cuidar-se és deixar de produir, és donar-se espais per a ser sense respondre a exigències externes o interioritzades. Cuidar-se és donar-se permís i espai, no afegir més pes a la nostra llista de deures.

Per a acabar, crec que cal recordar que només podem ser completament feliços com a individus si tots, en col·lectiu, estem bé. Això és una utopia, per descomptat, i consegüentment, és necessària per a poder avançar. Hem de buscar el benestar, mínim al menys, per a la majoria, quants més millor, com més aviat millor. I tots sabem a hores d’ara que no serà el capitalisme qui ens permeti ser feliços com a societats, al contrari. La lluita contra el sistema és també una lluita per a la felicitat.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles