Quan la meva amiga em va oferir escriure en un monogràfic Queer, no vaig saber massa bé què dir. Vaig dir-li que sí, òbviament, m’esteu llegint; alguna cosa va passar. Però em van inundar moltes preguntes. Fa temps que faig activisme, encara que aquest hagi anat canviant. Queer…sona preciós, no penseu?
No entraré en metallenguatge, ni en conceptes, ni la formació del fet Queer, no soc ni pretenc ser la Butler. Si esteu llegint aquest article encara vol dir que o bé alguna cosa en sabeu, o bé us interessarà prou com per explorar més el tema. Us aconsello que busqueu referents Queer (davant el dubte, buques totis lis activistis Trans* que pugueu) no només en articles i xarxes socials, sinó en els vostres barris i comunitats.
El fet Queer és distintiu. Això em van dir en el seu moment. És allò estrany, i allò portat a la comunitat LGTBIAQ+ (sí, sencer, a mi cap señoro ni partit em diran que a la meva comunitat no entren totes les sigles).
Queer és una/i Mare/i Trans* que acull sota la seva ala a la resta de la seva comunitat i els dona una llar, els dona un propòsit, un objectiu, un vincle, un sentiment de pertinença. Els brinda amor, respecte i dignitat. Els acompanya en el seu viatge i els dona ales per explorar qui són i qui volen ser.
Queer és entendre que la nostra mirada del gènere, el sexe, la sexualitat i els rols està completament esbiaixada pel lloc on naixem, per la cultura que ens imposen, per la religió que predomina en el nostre país, pel capitalisme ferotge, per les idees de les nostres adres, famílies i veïnis.
Jo, com a persona Trans* No Binària, em posiciono en un lloc des del qual no necessito arrelar-me, no necessito definir-me més enllà d’un paraigües gegantí en què es troba el No Binarisme. Sento que en lloc de voler arrelar-m’hi, floto. Em mantinc a prop del terra, però flotant. No hi ha pesadesa, no hi ha prejudici, no hi ha càrregues, no hi ha expectatives: simplement lleugeresa i llibertat.
Cada persona No Binària és un món. Un grup d’amiguis tenim un Banc NB en el que no ens assemblem gens entre nosaltres. El que sí que tenim en comú, a banda de pertànyer al col·lectiu, és l’amor, respecte i admiració que sentim les unis per les altris.
M’encantaria explicar-te, estimadi lectori, que tot és brillant, meravellós i glamurós, però la realitat és que el dia a dia pesa, carrega, és dur i has de tenir un bon escut (o vestit) que t’ajudi a suportar-ho. De fet…et posaré un exemple.
Aquesta és una història antiga. Espero que no et resulti soporífera.
Vaig anar a una festa. Vestidi de negre amb els meus tacons de la sort i els meus llavis vermells. Em sentia preciosi, lliure i meravellosi.
Un noi se’m va acostar a parlar. Era infermer (quina casualitat, el mateix gremi). Vam riure bastant, vam compartir batalletes sobre pacients i casos curiosos que atenem. Era molt maco, em va explicar que s’havia casat fa poc, que s’havien mudat junts la seva dona i ell i que estaven planejant tenir fillis.
De cop, em va fer una pregunta mentre continuava somrient. Però la seva veu i la seva expressió havien canviat.
— Tu quant em cobraries?
Li vaig preguntar sobre què. Si estava pensant a obrir alguna clínica o fer algun projecte d’investigació per al qual necessitessin infermeres o artistes i li interessava el meu perfil.
— No, no, tu… Quant em cobraries per a…? Ja saps…
Li vaig dir que no l’estava entenent. No vaig caure, tonti de mi, en el fet que es tractava d’una altra proposició.
— Que quant em cobraries per… (Va assenyalar el seu entrecuix amb la mirada).
Vaig deixar de somriure. Em vaig sentir violentadi. Li vaig preguntar si en algun moment li havia donat jo el més mínim indici que jo fes aquests treballs per diners i em va contestar el que em temia.
— Bueno, ja saps, les que són com tu… (Com jo?) Sí… Les trans.
Li vaig explicar que era ofensiu. Que es basava en un estigma. Que estava completament fora de lloc i que no volia continuar parlant amb ell. Em vaig aixecar amb tota la dignitat que vaig poder i em vaig dirigir al bany a posar-me una mica d’aigua freda al damunt perquè se’m passés l’emprenyament i el mareig.
Va entrar darrere meu, li vaig dir que marxés.
— Vinga, si ho estàs desitjant.
Em va començar a refregar els seus genitals pel meu darrere, em vaig girar, el vaig empènyer contra la paret i vaig marxar. Vaig tornar a la festa i em vaig rodejar dels meus amiguis.
Quan va marxar, va venir a acomiadar-se juntament amb la seva dona i li vaig dir en veu alta el tros de merda amb què s’havia casat. Però que ella també ho devia saber segurament, així que són les seves decisions. Se’n va anar amb el cap cot i sentint vergonya.
Estimadi lectori, la vergonya ha de canviar de bàndol. No l’hem de sentir les víctimes. No l’hem de sentir els qui no fem res de dolent. El meu cos és bonic, sigui com sigui, tingui un apèndix o un altre, tingui més o menys quilos. Jo soc belli, perquè l’habito, perquè existeixo i perquè m’atreveixo a ser jo cada dia de la meva vida.
El meu germà —un punki que ha passat per molt a la vida— diu que soc la persona més punki que coneix. Perquè m’atreveixo a ser jo, perquè en un poble —que és on visc— m’atreveixo a aixecar-me del llit cada dia, maquillar-me si em ve de gust, vestir com vulgui, portar faldilles, vestits, tacons i caminar amb estil. Però sobretot diu que soc punki perquè trio ser amable amb tothom. Trio somriure i continuar lluitant per fer d’aquest món capitalista cegat per la corrupció, el poder, el dolor i l’amargura, un lloc millor. I ho faig amb estil. I això, estimadi lectori, és ser Queer.
