Ja han passat més de 20 anys des que, el 2005, es va aprovar a Espanya el matrimoni igualitari. Podriem dir que aquest és un dret consolidat, i es tracta d’un dret essecial, perquè el matrimoni —i en general qualsevol parella socialment reconeguda— és una clau que permet o facilita l’accés a un seguit de drets materials i de cures.
Enguany, però, la Crida per l’alliberament sexual i de gènere convoca a la manifestació de l’orgull amb el lema “Més enllà del matrimoni. De l’altar a la revolta!”. Per què cal qüestionar-se el matrimoni? És un dret sobre el que hem de construir, o és un dret que hem de superar i, finalment, deixar enrere?
Assimilació o rebel•lia?
La lluita per l’alliberament sexual i de gènere, en tant que defensa maneres de ser i relacionar-se que xoquen amb les estructures productives i reproductives establertes i validades pel capital i la societat, té el potencial de fer trontollar el sistema. En assolir drets materials concrets, com el matrimoni, es fa més fàcil per al sistema assimilar i desactivar parcialment aquestes lluites. Vol dir això que no s’hagi de lluitar per aquests drets? És evident que no: no té sentit renunciar a conquestes presents que milloren la vida de les persones en pro de facilitar, potser, un alliberament ple en un futur incert.
Ara bé, des del moviment LGTBIQA+ i des de l’esquerra transformadora cal analitzar aquestes tensions i qüestionar els models en que el sistema ens vol inserir, entendre com ho fa i per què ho fa i, a la llarga, fer que aquests drets quedin obsolets perquè accedim totes a una forma superior dels mateixos, dins dels nostres models enlloc dels seus.
La parella, la familia, la xarxa?
Els drets associats al matrimoni tenen a veure amb una forma d’organització social molt concreta: la familia nuclear i, abans que ella, la parella. A través d’aquesta estructura es defineix quines persones mereixen que disposem de temps per cuidar-les, com organitzem l’accés a l’habitatge, etc. De fet, en els últims anys la parella de fet s’ha equiparat progressivament al matrimoni, en una altra conquesta que, tot i treure pes al matrimoni, consolida el pes d’aquesta mateixa manera d’organitzar-nos. Per què els drets han d’estar associats a aquesta institució tan concreta? Per què no aconseguim lluitar per altres maneres d’organització social?
Fa anys que està de moda parlar, des de determinats àmbits de la societat, de xarxes de cures més amplies, de cuidar a les nostres veines, amigues, vincles que no siguin de sang. D’entendre’ns, més que en família, en “tribu” (un terme que s’ha criticat per problemàtic, i que no faré servir més). Però fa molts anys que se’n parla, i no sembla que aconseguim que aquests models tinguin èxit real. És normal: el capitalisme ens empeny, molt fort, en l’altra direcció.
De fet, tradicionalment, ja existien expressions d’aquestes xarxes, fins i tot abans de que es popularitzessin idees com les no monogàmies: les veines dels barris i els pobles s’han organitzat sempre en xarxes de suport, i fins i tot els models de familia més extensa, encara que fossin a través dels llaços de sang, podien tenir un element superador de la familia nuclear. Però la intensificació del capitalisme ha anat minant totes aquestes connexions, i ha fet que la familia nuclear actual sigui un destil·lat de si mateixa, una versió reconcentrada.
La inestabilitat vital relacionada amb el treball i, sobretot, l’habitatge, fa costós i difícil construir xarxes de suport al voltant del lloc on es viu. La facilitat per comunicar-nos ens permet construir xarxes a grans distàncies, que de vegades salven vides, però que si no tenen components materials o quotidians no arriben a parts crítiques de la vida. La mateixa inestabilitat vital fa que els nuclis familiars siguin petits i desconnectats: una parella i un, dos o cap fills, potser algun pare o avi. I, alhora, aquest context d’inseguretat dona primacia a aquests llaços que són menys però que donen seguretat —els que es reconeixen de tota la vida, els de convivència, parella o sang, els que sigui que se senten inqüestionables—. La norma heteropatriarcal funciona alimentant-se d’aquestes limitacions materials per invisibilitzar altres maneres de vincular-se i naturalitzant la parella com a unica manera de projectar-se cap al futur.
Lluitem a la contra: desnaturalitzem la parella monògama heteropatriarcal con a centre de la vida. Però no caiguem en la trampa de pensar en el canvi només des de la identitat, de creure que com sabem com haurien de ser les coses les podrem canviar. No n’hi ha prou amb imaginar altres maneres de viure, d’estimar i d’organitzar-se, ni tampoc amb fer un canvi interior en què entenguem que el desitjable no és la familia nuclear sino una altra cosa. Perquè, com sempre, el sistema ens aboca a viure com ell vol. Cal analitzar les condicions materials concretes que ens impedeixen o dificulten, a cadascuna de nosaltres, construir les xarxes d’afectes, cures i plans de vida que volem. Per lluitar contra les dificultats de fons i per identificar els forats que el sistema no hagi pogut tapar i per on sí que podem construir alternativa.
Reivindiquem la dissidència que incomoda al sistema. Buidem el matrimonin de contingut, no descartant els drets assolits sino lluitant perquè sigui possible viure d’altres maneres. Abolim la familia nuclear, no obligant a ningú a renunciar als seus llaços sinó transformant la societat per poder enfortir-ne d’altres.
