El gènere és un sistema que es comença a desenvolupar a partir de la divisió del treball que sorgeix de forma efectiva amb el neolític i s’ha mantingut fins al dia d’avui tot adaptant-se a cada model de producció per beneficiar la classe dominant de cada època. Els estudis sobre els rols de gènere dels homes i les dones prehistòriques s’acostumen a centrar sobretot en aquesta divisió del treball. Als anys seixanta, el simpòsium “Man the hunter” va estendre la idea que, en les comunitats primitives, la caça hauria tingut un rol central en l’obtenció de menjar i aquesta activitat hauria estat dominada per homes, donada la major força bruta dels seus cossos. La veritat és que ni la caça era la principal font d’aliments ni els cossos masculins tenien més aptitud per caçar. De fet, en societats caçadores-recol·lectores contemporànies la recol·lecció representa del 60 al 80% de la dieta. Relativament a la caça primitiva, era una activitat en grup que es basava en la persistència: els caçadors i caçadores perseguien la presa durant hores fins a esgotar-la físicament. En aquesta estratègia no destaca la superioritat en la força, sinó en la resistència, que és el gran do del cos humà. Podem fins i tot dir que els cossos amb més estrògens estan més ben preparats per a la resistència pel seu metabolisme de greixos i muscular més durador, però això tampoc vol dir que la caça fos una activitat femenina. En realitat, no hi ha diferència entre les lesions ni les eines relacionades amb la caça trobades amb cossos masculins i femenins d’aquella època.
Com bé sabem, l’agricultura ho va canviar tot. Amb ella, la humanitat va veure per primer cop un excedent de producció, la qual cosa va permetre no només que les poblacions creixessin, sinó també que no tothom hagués de treballar. Abans, si no treballava tothom, el grup no sobrevivia. A partir del neolític, va ser possible que alguns membres de la societat no treballessin, és a dir, que alguna gent visqués del treball dels altres. D’aquesta manera s’havia inaugurat definitivament la societat de classes en la història de la humanitat. Havia aparegut, també, la família amb herència patrilineal. Els estudiosos atribueixen l’aparició del patriarcat a una sèrie de factors. Un n’és l’arada, que afavoria els cossos amb més força en la part superior del cos, una aptitud amb més presència en els cossos masculins. D’aquesta manera, el treball començava a separar-se per sexe, fins al punt que qui posseïa les eines i els productes excedents de l’agricultura era, generalment, la població masculina. A més, amb l’aparició de la propietat privada va venir la necessitat de l’herència privada familiar. Així doncs, de la monopolització masculina de la propietat va derivar un imperatiu de saber de qui eren els fills i, aleshores, la descendència patrilineal monògama va substituir la matrilineal. A partir del moment en què la propietat privada regeix la producció, és més important qui la deté que qui dona a llum i és important que no hi hagi dubte en quant qui són els pares de cada nou hereu. Cal destacar també que la propietat privada va fragmentar la llar col·lectiva primitiva i va donar lloc a unitats familiars petites, tot relegant el paper social de la dona al d’instrument de reproducció i, com a instrument de reproducció, va esdevenir també propietat privada del marit, primer a la pràctica i, més tard, de manera jurídica amb la formalització del matrimoni, com a institució. També la monogàmia neix de la necessitat de saber qui és el pare per a la transmissió de l’herència. Consegüentment, les comunitats patriarcals havien de controlar la sexualitat i la reproducció de la dona, perquè si com a marit la pots convèncer que qualsevol aparellament no monògam és motiu de deshonor, podràs garantir que l’infant al qual dona a llum és teu.
On hem arribat des de llavors? En el capitalisme, les masses es proletaritzen i se separen violentament dels mitjans de producció. Per tant, no hi ha res que puguin heretar més enllà de la dependència a vendre la seva força de treball per sobreviure. Això vol dir que la família treballadora es va reestructurar amb el nou sistema productiu en el qual tots els membres d’una llar treballen com a assalariats. La família burgesa, en canvi, continua seguint els patrons de l’herència de la propietat privada que posseeix. Aleshores, si els proletaris i proletàries són esclaves del treball assalariat independentment del seu gènere, quin sentit pren la perpetuació dels rols de gènere i de la monogàmia en el capitalisme? És cert que el capitalisme va socialitzar la producció tot separant-la de l’àmbit domèstic, però no trobem la mateixa socialització en el treball reproductiu (aquell que sosté la vida humana i en crea de nova, mantenint força de treball existent perquè pugui ser comprada per a la valorització de capital). Això vol dir que la burgesia pot extraure guany del treball reproductiu sense haver de pagar-lo, i més si manté vigent la superestructura que assigna aquesta tasca a un dels gèneres. Per fer-ho, cal que dins de la ideologia dominant de la societat capitalista, la ideologia burgesa, s’hi inclogui la família com a estructura troncal d’aquesta societat. La ideologia de la nostra època té, doncs, la tasca d’assegurar-se que les mares passen el coneixement de com tenir cura de la llar a les seves filles mentre que l’educació que reben els fills és la incompetència armada. D’aquesta manera, la família nuclear es troba en la contradicció de ser a la vegada desmantellada i perpetuada pel capitalisme. Encara que aquest assenti les bases materials per a la superació de la família, és important pel seu propi funcionament que el proletariat no s’emancipi d’aquesta estructura. La família nuclear cisheteronormativa que coneixem és, efectivament, el model reproductiu òptim per al capitalisme. Per tant, de la mateixa manera que l’estat burgès reprimeix violentament els intents d’emancipació de la classe obrera que són un producte del mateix capitalisme, ha de reprimir també el desig homosexual i l’exploració de gènere. En aquest sentit, la família cisheteromonògama actua com a estructura de repressió del desig, emmotllant les expectatives romàntiques de les persones en rols de gènere a la imatge dels nuclis domèstics burgesos i imposant un sistema de misèria sexual que també és reforçat per l’alienació inscrita en la producció capitalista.
Ens tornem a trobar amb una contradicció si ens aturem a notar que, en separar la sexualitat de la procreació, sorgeix la possibilitat que els i les treballadores organitzin la seva vida personal amb l’atracció homosexual al centre en comptes de l’heterosexual. Aquesta nova realitat juntament amb la necessitat d’identificar aquelles persones que no s’adhereixen al model de la família cishetero, les orientacions sexuals passen de ser accions a ser identitats. Així, l’homosexualitat i l’heterosexual són irrevocables de la persona i es defineixen tant per allò que han de ser com per allò que no poden ser de cap manera. Ja ho eren les identitats de gènere, que, com la família, perden el seu sentit amb el capitalisme alhora que són necessàries per fer-lo funcionar. A més, la concepció del gènere com a performance separada de les característiques sexuals —separació la qual és conseqüència de la divisió sexual del treball— permet que una persona s’identifiqui amb un gènere diferent del que li és atribuït al naixement (usualment a partir dels genitals) o que no necessiti el sistema gènere per configurar la seva identitat. La dissidència en orientació sexual o gènere en el capitalisme és una prova de la debilitat de la ideologia burgesa que ens demana que formem famílies com les seves, però a la vegada també és una oportunitat per negar la pràctica política radical i crear nous mercats. En tàndem amb els moviments socials que han aconseguit guanyar espai en la societat per a les dissidències a base de lluita popular, la burgesia ha engendrat un moviment LGBT domesticat que ha permès normalitzar l’existència d’aquestes persones sempre que la unitat familiar pugui funcionar com a fonament de la societat capitalista, aquesta normalització signifiqui la mercantilització dels espais queer i, sobretot, que aquests moviments no s’adonin que la condició per alliberar-se de tota discriminació LGBTQIfòbica és la revolució socialista.
Si la societat de classes crea la família com a estructura essencial per a l’acumulació de capital alhora que les dissidències que entren en conflicte amb ella, aleshores l’alliberació sexual i de gènere del proletariat, serà el resultat d’un procés històric d’emancipació de tota mena d’explotació, inclosa la que es dona a través de l’àmbit domèstic i es perpetua gràcies a l’amor romàntic i la cisheteromonogàmia. L’ascensió social de persones LGBTIQ+ i l’acumulació de drets no és suficient per a la seva alliberació perquè la marginació que pateixen està inscrita en les relacions de producció i reproducció del capitalisme. L’emancipació real del proletariat inclourà la socialització efectiva del treball reproductiu i el socialisme haurà de definir aquesta responsabilitat com a col·lectiva, de la mateixa manera que ho serà la garantia d’altres necessitats de la població. De tal manera, cada treballador i treballadora es veurà com a constructora de la societat de la qual forma part sense que el fruit del seu treball sigui apropiat per algú que l’explota.
Per tal de radicalitzar el proletariat dissident, el moviment comunista ha de saber explicar aquestes dinàmiques alhora que construeix una cultura dissident revolucionària que demostri que escapar del gènere —tant el masculí com el femení— és veritablement alliberador, per una banda i, per l’altra, només es podrà assolir del tot quan la família deixi de ser la unitat reproductiva per excel·lència i que això només passarà amb la superació del capitalisme. Necessitem conèixer la dissidència ara per entendre-ho, així que promoure les relacions més enllà de la monogàmia i l’expressió de gènere no-binària, així com els espais segurs per les persones dissidents és també una tasca comunista perquè vertebra tota una necessitat d’emancipació i acull en el si del moviment aquelles persones que el necessiten, allunyant-les de les trampes liberals assimiladores. Essencialment, la dissidència en si no és revolucionària, però el comunisme necessita la dissidència de la mateixa manera que les persones dissidents necessiten el comunisme.
