Introducció a “La guerra civil a França” de Karl Marx (1891)

Del mateix autor

Friedrich Engels

La petició de publicar i d’adjuntar una introducció al comunicat del consell general internacional sobre la guerra civil a França m’ha arribat inesperadament. Tan sols hi puc per tant aportar els punts més essencials de forma breu.

He posat davant de l’obra abans esmentada dos comunicats més breus del consell general sobre la guerra germano-francesa. En primer lloc perquè el segon, que no es pot entendre del tot sense el primer, fa referència a la guerra civil. Però a més, totes dos comunicats igualment redactats per Marx són, no pas menys que La guerra civil exemples prominents de l’assenyalada capacitat de l’autor, demostrada per primera vegada amb el Divuit de Brumari de Louis Bonaparte, de copsar clarament els resultats i les conseqüències necessàries de grans fets històrics, quan aquests fets encara no s’han desplegat completament davant els nostres ulls. I finalment perquè encara hem de patir a Alemanya avui les conseqüències dels fets prevists per Marx.

O és que no s’ha esdevingut ço que es declarava en el primer comunicat, que, si la guerra defensiva d’Alemanya contra Louis Bonaparte degenerava en una guerra de conquesta contra el poble francès, totes les desgràcies que caigueren damunt Alemanya després de les anomenades guerra d’alliberament reviurien amb una intensitat renovada? Que no hem tingut vint anys més de domini de Bismarck, que les persecucions demagògiques no han sigut substituïdes per la llei d’excepció i la caça de socialistes, amb la mateixa arbitrarietat policial i amb literalment les mateixes interpretacions dures de la llei?

I que no s’ha demostrada literalment la predicció que l’annexió d’Alsàcia-Lorena faria que «França es llençà als braços de Rússia», i que aquesta annexió faria d’Alemanya o bé l’eina declarada de Rússia, o bé faria que, després d’un breu respir, s’armà per una nova guerra, de fet, «una guerra racial contra les races unides dels eslaus i dels romans»? Que l’annexió de les províncies franceses no dugué França als braços de Rússia? Que Bismarck no ha demanat debades durant vint anys el favor del tsar, que no l’ha demanat amb serveix encara més baixos que els que feia la petita Prússia, abans d’esdevenir la «primera gran potència d’Europa» als peus de la santa Rússia? I que no penja damunt dels nostres caps l’espasa de Damocles d’una guerra, en el primer dia de la qual tots els pactes escrits dels prínceps seran presos a broma, una guerra de la qual res no és segur llevat de la incertesa absoluta del seu resultat, una guerra racial que sotmetrà tot Europa a la devastació de quinze o vint milions d’homes armats, i que no ha començada ja perquè fins i tot el més fort dels grans estats militars s’encongeix davant la impredictibilitat absoluta del seu resultat darrer?

Per damunt de tot és un deure posar de nou aquestes brillants proves, ara mig oblidades, de la profunditat de visió de la política obrar internacional del 1870 a disposició dels obrers alemanys.

Ço que és cert d’aquests dos comunicats també ho és per la Guerra civil a França. El 28 de maig els darrers combatents de la Comuna caigueren davant la superioritat de Belleville, i tan sols dos dies més tard, el 20, Marx llegia al Consell General el treball on la importància històrica de la Comuna de París es dibuixa en curtes i poderoses pinzellades, però amb una claredat, i especialment una fidelitat, que mai no ha assolida tot el munt de literatura que s’ha escrita sobre això.

Gràcies al desenvolupament econòmic i polític de França d’ençà del 1789 París es troba des de fa cinquanta anys en una posició on no hi pot esclatar cap revolució que no adopte un caràcter proletari de forma que el proletariat que aconsegueix la victòria amb la sang s’alce amb reivindicacions pròpies després de la victòria. Aquestes reivindicacions eren més o menys fosques i amagades d’acord amb el nivell de desenvolupament de l’obrer parisenc de l’època; però finalment es revelen en evidenciar-se l’oposició de classe entre capitalistes i obrers. Com s’ho havien de fet és quelcom que ningú no pot saber amb certesa. Però la pròpia reivindicació, per poc determinada que fos, contenia un perill per l’ordre social vigent; els obrers, que la presentaven, encara eren armats; pel burgès que s’hi troba al timó de l’estat el desarmament de l’obrer era una primera necessitat. Per tant després de la revolució lluitada pels obrers se seguia una nova lluita que acabava amb la derrota obrera.

Això passà per primera vegada el 1848. Els burgesos liberals de l’oposició agitaren per la introducció de la reforma electoral, que havia d’assegurar el domini del llur partit. En lluita amb el govern es veien més i més forçats a cridar al poble per tal d’aconseguir que les capes radicals i republicanes de la burgesia i de la petita burgesia assolissin gradualment el predomini. Però darrera d’aquestes hi havia els obrers revolucionaris, i aquests havien adquirit d’ençà del 1830 una independència política més gran que no pas sospitaven els burgesos i els propis republicans. De moment la crisi entre el govern i l’oposició obria als obrers el camí de la lluita; Louis-Philippe desapareixia, la reforma electoral amb ell, en el seu lloc s’aixecava la república, i que els propis obrers victoriosos anomenaven república «social». Ço que calia entendre per aquesta república social, però, no era clar per ningú, ni tan sols pels propis obrers. Però ara tenien armes i eren un poder en l’estat. Tan bon punt els republicans burgesos al poder trobaren fins a cert punt terra sota els peus, era el seu primer objectiu desarmar els obrers. Això tingué lloc mitjançant una ordre directa, mitjançant l’insult declarat i l’intent d’enviar els desocupats a una llunyana província, arran de l’aixecament del juny del 1848. El govern havia aconseguit una superioritat aplanadora. Després d’una lluita heroica de cinquanta dies els obrers caigueren. I ara tenia lloc un bany contra captius indefensos, com mai no s’havia vist d’ençà de les guerres civils que suposaren la fi de la república romana. Era la primera vegada que la burgesia demostrava fins a on arribava en la crueltat de la seua revenja tan bon punt el proletariat gosava d’aparèixer com el seu adversari com a classe diferenciada amb interessos i reivindicacions propis. I amb tot el 1848 era encara un joc de nens en relació a l’esdevingut des del 1871.

El càstig s’esperava a la cantonada. Si bé el proletariat encara no podia governar francesa, tampoc ja no ho podia fer la burgesia. Si més no aleshores, quan la majoria encara era monàrquica i era dividida en tres partits dinàstics i un quart de republicà. Les seues disputes internes permeteren que l’aventurer Louis Bonaparte es fes amb tots els llocs de poder—exèrcit, policia, maquinària administrativa—i que el 2 de desembre del 1851 la darrera plaça forta de la burgesia, l’Assemblea Nacional, s’ensorrà. El segon imperi inicià l’explotació de França per una banda d’aventurers polítics i financers, però alhora també un desenvolupament industrial, com sota el sistema curt de mires i poruc de Louis-Philippe, sota el qual no fou possible el domini exclusiu de cap sector de la gran burgesia. Louis Bonaparte prengué el poder polític sota el pretext de protegir els burgesos dels obrers, i alhora els obrers d’ell; però amb tot el seu govern afavorí l’especulació i l’activitat industrial, en poques paraules, l’ascens i l’enriquiment de tota la burgesia en una mesura inoïda. Encara en una mesura més gran s’hi desenvolupà la corrupció i l’espoli massiu, que, al voltant de la cort imperial s’hi aplegà i aconseguí d’aquest enriquiment la porció més gegantina.

Però el segon imperi, això era la crida al xovinisme francès, era la reclamació de les fronteres perdudes del 1814 del primer imperi, o si més no les de la primera república. Unj imperi francès dins les fronteres de l’antiga monarquia, més encara amb la retallada posterior del 1815, era en definitiva un impossible. D’ací la necessitat d’una època de guerra i d’ampliacions de fronteres. Però cap ampliació de fronteres despertava més la fantasia dels xovinistes francesos que les de la riba esquerra alemanya del Rhin. Una milla quadra en el Rhin valia més per ells que en els Alps o en qualsevol altre lloc. Donat el segon imperi, la reclamació de la riba esquerra del Rhin, d’una sola vegada o a trossos, era tan sols una qüestió de temps. El temps arribà amb la guerra prussiana-austríaca del 1866; amb Bismarck i amb els seus propis intel·ligentíssims i hàbils polítics ocupats en les «devolucions territorials», no li restava a Bonaparte ja res més que la guerra, que esclatà el 1870 i que el dugué a Sedan i d’això a l’ascens de Wilhelm.

La conseqüència necessària fou la revolució de París del 4 de setembre del 1870. L’imperi s’ensorrà com un castell de cartes i la república fou proclamada de nou. Però l’enemic era a les portes; els exèrcits eren atrapats i indefensos a Metz o bé presoners a Alemanya. En aquesta situació el poble decidí que els diputats de París de l’antic cos legislatiu esdevinguessin el «govern de defensa nacional». En vistes a la defensa, hom convocà tots els parisencs capaços de dur armes a la guàrdia nacional i els armà, de forma que ara aquesta es constituïda majoritàriament per obrers. Però aviat el contrast entre un govern que gairebé tan sols integrat per burgesos i un proletariat armat havia d’esclatar. El 31 d’octubre batallons obreres forçaren la Casa de la Ciutat i capturaren part dels membres del govern; la traïció, el trencament directe de la paraula del govern i les intervencions de batallons petit-burgesos els alliberaren, i per tal de no permetre l’esclat de la guerra civil dins una ciutat que ja era assetjada per una força militar enemiga, l’antic govern abandonà el poder.

Finalment, el 28 de gener del 1871, capitulà un París famolenc. Però amb uns honors desconeguts abans en la història de la guerra. Els baluards es rendiren, la muralla desarmada, les armes de les línies i de la guàrdia mòbil lliurades, i ells mateixos es consideraren presoners de guerra. Però la guàrdia nacional conservà les armes i canons, i únicament arribà a un armistici amb els vencedors. I aquests no gosaren d’entrar a París en triomf. Tan sols ocuparen un petit sector dels afores de París que consistia bàsicament en parcs i fins i tot això tan sols ho ocuparen durant un parell de dies! I durant aquest temps ells, qui havien mantingut encerclada París durant 131 dies, es veieren encerclats pels obrers amats de París, els quals mantenien una forta vigilància perquè cap «prussià» depassà els estrets límits del racó cedit als conqueridors forasters. Aquest era el respecte que els obrers de París inspiraven en un exèrcit davant el qual tots els exèrcits de l’imperi havien deposat les armes; i els júnkers prussians, qui havien vingut per revenjar-se en el mateix centre de la revolució, es veieren obligats a restar respectuosos, i a saludar precisament aquesta revolució armada!

Durant la guerra els obrers parisencs s’havien limitat a demanar la continuació enèrgica de la lluita. Però ara quan la capitulació de París havia comportada la pau, ara Thiers, el nou cap de govern, s’havia d’adonar que el domini de les classes propietàries—els grans terratinents i capitalistes—seria en un perill constant mentre els obrers parisencs tinguessin les armes a la mà. La seua primera acció fou provar de desarmar-los. El 18 de març envià tropes de línies amb l’ordre de fer-se amb l’artilleria de la Guàrdia Nacional, la qual s’havia construït durant el setge de París i que s’havia pagat per subscripció popular. L’intent fracassà, París es mobilitzà com un sol home en defensa dels canons, i es declarà la guerra entre París i el govern francès amb seu a Versalles. El 26 de març s’elegí la Comuna de París i el 28 fou proclamada. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional que fins aleshores havia tingut el govern el lliurà a les seues mans, després que hagués decretada abans l’abolició de l’escandalosa «Policia Moral» de París. El 30 de març la Comuna abolí el reclutament i l’exèrcit permanent i declarà que la Guàrdia Nacional, on tots els ciutadans capaços de dur armes hi farien part, seria l’única força armada; ajornà tots els pagaments del lloguer d’habitatges de l’octubre del 1870 fins l’abril i les quantitats ja pagades havien de correspondre’s a un període de lloguer futur, i aturà totes les vendes d’articles reunits en les cases municipals de penyora. El mateix dia els forasters elegits a la Comuna foren confirmats en el càrrec perquè la «bandera de la Comuna és la bandera de la República Mundial».—L’1 d’abril es decidí que el salari més alt rebut per cap funcionari de la Comuna, i per tant també dels seus propis membres, no depassà els 6.000 francs (4.800 marcs). L’endemà la Comuna decretà la separació de l’ església i de l’estat, i l’abolició de tots els pagaments estatals per objectius religiosos així com la transformació de tota els béns religiosos en propietat nacional; com a conseqüència d’això un decret excloïa de les escoles tots els símbols, quadres, dogmes, pregàries religioses, en breu, «tot allò que pertany a l’esfera de la consciència individual» havia de restar fora de les escoles, i aquest decret s’aplicà gradualment.—El dia 5, d’un dia per l’altre, en resposta a l’afusellament de lluitadors comunards capturats per les tropes de Versalles, es promulgà un decret per l’empresonament d’hostatges, però mai no fou dut a terme.—El dia 6 la guillotina fou treta pel 137 Batalló de la Guàrdia Nacional i públicament cremada en mig del goig popular.—El dia 12 la Comuna decidí que la Columna de la Victòria de la Plaça Vendôme feta dels canons fosos capturats per Napoleó després de la guerra del 1809, fos demolida per ésser símbol del xovinisme i incitació de l’odi entre pobles. Això es realitzà el 16 de maig.—El 16 d’abril la Comuna ordenà un registre estadístic de les fàbriques tancades pels fabricants, i l’elaboració de plans per la direcció d’aquestes fàbriques pels obrers anteriorment contractats en elles, que havien d’organitzar-se en societat cooperatives, i també plans per l’organització d’aquestes cooperatives en un gran sindicat.—El dia 20 la Comuna abolí el treball nocturn pels forners i també la carta de registre dels obrers, que d’ençà del Segon Imperi havia sigut un monopoli de subjectes designats per la policia, explotadors de primer nivell dels obrers; l’emissió d’aquestes cartes fou traslladada als batlles del vint arrondissements de París.—El 30 d’abril la Comuna ordenà el tancament de les cases de penyora, en considerar-les una explotació privada del treball, i que eren en contradicció amb el dret dels obrers als llurs instruments de treball i de crèdit.—El 5 de maig ordenà la demolició de la Capella Expiatòria que s’havia construït en penediment per l’execució de Louis XVI.

Així del 18 de març ençà, la lluita contra la invasió forastera que havia impulsat el caràcter de classe del moviment parisenc, el mostrà més fortament i clara. Com que a la Comuna gairebé tan sols hi havia obrers o representants obrers, les seues decisions prenien un caràcter clarament proletari. O bé decretaven reformes que la burgesia republicana no havia gosat d’aprovar per covardia, però que aportaven una base necessària per l’acció lliure de la classe obrera, com la realització del principi que en relació a l’estat la religió és un afer purament privat, o bé promulgaven decrets que eren en interès directe de la classe obrera i que fins a cert punt tallaven força amb l’antic ordre social. Tot el que es podia fer, però, en una ciutat assetjada, era, com a molt, encetar la realització d’aquestes mesures. I de principis de maig ençà totes les energies les absorbí la lluita contra els exèrcits creixents reunits pel govern de Versalles.

El 7 d’abril els versallesos arribaren al Sena i el creuaren a Neuilly, en el front occidental de París; d’altra banda en un atac en el front meridional del general Eudes foren refusats amb un cop cruent. París era contínuament bombardejada, i a més per la mateixa gent que havia titllat de sacrilegi el bombardeig de la mateixa ciutat pels prussians. Aquests mateixos demanaven ara al govern prussià el retorn ràpid dels soldats francesos fets presoners a Sedan i a Metz, per tal que reconquerissin París. Des de principis de maig l’arribada gradual d’aquestes tropes donà a les forces de Versalles una superioritat decidida. Això ja es féu evident quan, el 23 d’abril, Thiers trencà les negociacions pel bescanvi, proposat per la Comuna, de l’arquebisbe de París |Darboy| i de tot un grup d’altres sacerdots retinguts a París, per un sol home, Blanqui, que havia sigut escollit dues vegades a la Comuna però que era presoner a Clairvaux. I encara més en el canvi de llenguatge de Thiers; si abans era hipòcrita i equívoc, ara sobtadament esdevenia insolent, amenaçador, brutal. En el front meridional els versallesos el 3 de maig prengueren el reducte de Moulin-Saquet, el dia 9, Fort d’Issy, que havia sigut completament aterrat per l’artilleria, el 14 el de Vanves. En el front occidental avançaven progressivament, amb la captura de nombrosos pobles i edificis que arribaven fins a la muralla i la creuaren; el dia 21 gràcies a la traïció i a la negligència dels Guàrdies Nacionals apostats, aconseguiren d’entrar en la ciutat. Els prussians, que controlaven els forts septentrional i oriental permeteren als versallesos d’avançar a través de les terres del nord de la ciutat, que els hi era terra prohibida d’acord amb l’armistici i així marxaren endavant i atacaren en un gran front, que els parisencs creien naturalment coberta per l’armistici i per tant defensaven tan sols amb poques forces. Com a resultat d’això tan sols es presentà una feble resistència a la part occidental de París, en la pròpiament dita ciutat de la llum; es va fer més forta i decidida com més s’apropaven les tropes invasores cap a la part oriental, la pròpiament dita ciutat obrera. Després de vuit dies de lluita a la fi els darrers combatents de la comuna foren derrotats als alts de Belleville i Ménilmonant, i aleshores la matança d’homes, dones i criatures indefensos, que s’havia esdevinguda durant tota la setmana en una mesura creixent, assolí el seu cim. Els invasors no podien matar ja més ràpidament, centenars n’eren abatuts per les metralladores. El «Mur dels Federals» en el cementiri de Père-Lachaise, on es consumà el darrer assassinat massiu, encara resta en peu avui, un testimoni mut però eloqüent de la barbàrie de la qual és capaç la classe dirigent tan bon punt la classe obrera gosa de defensar els seus drets. Després vingueren les detencions massives, quan la matança de tots s’esdevingué impossible, l’afusellament de víctimes seleccionades arbitràriament de les files de presoners, i l’evacuació de la resta cap a grans camps on esperaven els consells de guerra. Les tropes prussianes, que cobrien la part nord de París, tenien ordres de no deixar passa cap fugitiu, però els oficials sovint tancaven els ulls quan els soldats obeïen més els dictats de la humanitat que els de l’estat major; es mereix un esment especial el cos d’exèrcit saxó, que es comportà molt humanament i que deixà passar molts obrers que eren lluitadors obvis de la Comuna.

Si mirem enrere ara, després de vint anys, l’activitat i el significat històric de la Comuna de París del 1871, trobem que la interpretació de la guerra civil a França requereix qualques notes addicionals.

Els membres de la Comuna es dividien entre una majoria, els blanquistes, que també havien predominat en el comitè central de la guàrdia nacional, i una minoria: particularment els seguidors de l’escola socialista proudhoniana que eren membres de l’Associació Internacional dels Treballadors. Els blanquistes eren aleshores, pel que feia al gruix d’ells, socialistes tan sols per instint revolucionari i proletari; tan sols uns pocs havien arribat a través de Vaillant, que coneixia el socialisme científic alemany, a una claredat més gran de principis. Així s’entén que en els aspectes econòmics qualcuns arribessin a oblidar què havia de fer la Comuna d’acord amb la nostra opinió actual. Molt més difícil d’entendre és, però, el respecte sagrat amb el qual hom resta davant les portes del banc de França. Això també era un greu error polític. El banc a mans de la Comuna—allò era de més vàlua que deu mil hostatges. Això hauria suposat la pressió de tota la burgesia francesa damunt el govern de Versalles per tal d’arribar a una pau amb la Comuna. Lo que és més meravellós encara es que es fessin, amb tot, moltes coses correctes amb una comuna integrada per blanquistes i proudhonistes. Evidentment pel que fa als decrets econòmics de la comuna, dels seus aspectes més poc lluïts, en són responsables en primer terme els proudhonistes, de la mateixa forma que de les accions i omissions polítiques en són els blanquistes. I en tots dos casos la ironia de la història—com passa habitualment quan els doctrinaris prenen el timó—els uns i els altres feren el contrari d’allò que indicava la doctrina de la llur escola.

Proudhon, el socialista del petit camperol i del mestre artesà, odiava l’associació amb un odi positiu. Deia que era infructífera, que produïa més mals que la propietat, que era àdhuc perjudicial per naturalesa, perquè posava cadenes a la llibertat de l’obrer; això és un dogma pur, improductiu i molest, en conflicte tant amb la llibertat de l’obrer com de l’estalvi de treball, i els seus desavantatges creixerien més ràpidament que els avantatges; s’hi oposen la competència, la divisió del treball, les forces econòmiques privades. Tan sols per casos excepcionals—com en diu Proudhon—la gran indústria i les grans corporacions, com ara el ferrocarril, són l’associació dels obrers d’un lloc. (S. Idée générale de la révolution, 3. étude.).

I el 1871 la gran indústria de París, seu central manufacturera, ja molt aturada, esdevingué un cas ben excepcional per l’important decret de la Comuna que disposava l’organització de la gran indústria i fins i tot de la manufactura, que no es basava tan sols en l’associació dels obrers de cada fàbrica, sinó també de la reunió de totes aquestes cooperatives en una gran federació; en breu, una organització que, com deia Marx a la Guerra civil duia directament cap al comunisme, i per tant en la direcció oposada a les doctrines proudhonianes. I per tant també la Comuna fou la tomba de l’escola proudhoniana del socialisme. Aquesta escola és avui desapareguda dels cercles obrers francesos; hi preval ara sens disputa, entre els possibilistes no pas menys que entre els «marxistes», la teoria marxiana. Tan sols la burgesia «radical» es dóna encara als proudhonistes.

No pas millor els hi anà als blanquistes. Crescuts en l’escola de la conspiració, aplegats per la corresponent disciplina, arribaren a l’opinió que un petit grup d’homes decidits i organitzats era capaç no tan sols de prendre el poder estatal en un moment favorable sinó també desenvolupar prou energia durant prou temps com per dur la majoria del poble cap a la revolució i aplegar-los al voltant d’un petit grup de persones prominents. A més de la prèvia centralització dictatorial més estricta de totes les forces a mans del nou govern revolucionari. I què féu la Comuna, on hi havia una majoria d’aquests blanquistes? En totes les llurs proclamacions als francesos de la província els demanava entrar en una federació lliure de totes les comunes franceses amb París, per arribar a una organització nacional, que seria per primera vegada producte de la nació. El poder repressor de l’antic govern centralitzat, l’exèrcit, la policia política, la burocràcia, que havia creat Napoleó el 1798 i que havia emprat contra els seus enemics, l’havia utilitzat des d’aleshores cada nou govern com a eines ben rebudes, tot i que aquest poden havia de caure arreu, com ja havia caigut a París.

La Comuna havia de reconèixer igualment des d’un principi que la classe obrera, una vegada en el poder, no podia mantenir-se amb l’antiga maquinària estatal; que aquesta classe obrera, per bé que no del tot segura, i fins i tot a desgrat seu, havia conquerit d’un sol cop el poder i havia eliminada la maquinària de repressió dirigida contra ella, de l’altra banda s’havia de protegir dels seus propis delegats i oficials, tot fent que aquests, sense excepció, fossen destituïbles en qualsevol moment. On hi raïen els trets característics de l’antic estat? La societat l’havia creat originalment per tindre cura dels seus interessos comuns, per la simple divisió del treball, els seus propis òrgans. Però aquests òrgans, que s’ auto-proclamaren l’autoritat governativa, amb el temps, d’acord amb els llurs propis interessos específics, es transformaren de servidors de la societat en senyors de la mateixa. I això no tan sols pel que fa a la monarquia hereditària, sinó també pel que fa a la república democràtica. Hi ha cap lloc on els «polítics» formen una secció més separada i més poderosa de la nació que a Nord-Amèrica. Allà qualsevol dels dos grans partits, en els qui recau el poder alternativament, és governat al seu torn per gent que fa de la política una professió, que especula en els escons de les assemblees legislatives en benefici dels estats o del partit propi i que és recompensada amb victòries electorals. És ben conegut que, tot i que els americans proven des de fa 30 anys de desfer-se d’aquest jou intolerable, hi cauen, amb tot, més i més profundament en aquest llot de corrupció. Nosaltres podem anar molt més lluny que Amèrica, on la separació del poder estatal té lloc en relació a la societat, en relació a la qual s’havia creat originalment aquell. Allà no hi havia cap dinastia, cap aristocràcia, cap exèrcit permanent, llevat d’un grapat d’homes que vigilassen els indis, cap burocràcia amb un càrrec indefinit o una pensió. I amb tot hi tenim dos grans bandes d’especuladors polítics, que prenen i que exploten el poder estatal amb els mitjans i objectius més corruptes—i la nació a la qual aquests serveixen, en realitat resta controlada i espoliada per dos grans càrtels de polítics.

Contra aquesta transformació de l’estat i dels òrgans estatals de serfs de la societat en senyors de la societat, inevitable en tots els estats passats, la Comuna emprà dues mesures infal·libles. Primer, assignà tots els càrrecs d’administració, direcció i assessorament per eleccions amb dret de vot de tots els implicats, sotmesos a revocació per aquests mateixos. I en segon lloc els hi pagà un salari no pas més alt que el que rebien la resta de treballadors per aquell servei. El salari més alt que es va arribar a pagar fou de 6.000 francs. Per tant els caçadors de places i els ambiciosos es trobaven amb el pany tancat, ni tampoc no podien aplegar mandats com a delegats als cossos executius, els quals encara no havien esdevingut superflus.

Aquest trencament amb el poder estatal anterior i la seua substitució per un de nou, realment democràtic, es descriuen amb detalla en la tercera part de La guerra civil. Era però necessari passar per diverses etapes ja que, com a Alemanya, la fe en l’estat havia passat de la filosofia a la consciència general de la burgesia i de fins i tot molts obrers. A partir de la concepció filosòfica, l’estat és la «realització de la idea» que es tradueix filosòficament en el reialme de Déu, l’àmbit on la veritat i la justícia eternes s’hi realitzen. I d’ací se’n deriva una admiració supersticiosa de l’estat i de tot allò relacionat amb l’estat, la visió que l’estat no tan sols coneix tots els afers i interessos comuns de la societat, sinó que a més en té cura a través de les seues autoritats. I hom creu haver fet un salt enorme quan jura haver-se alliberat de la fe en la monarquia hereditària en favor de la república democràcia. En realitat, però, l’estat no és més que una màquina de repressió d’una classe per una altra, en la república democràtica no pas menys que en la monarquia; i com a mal menor, es deixa al proletari victoriós en la lluita el domini de classe, els aspectes pitjors del qual caldrà retallar com abans millor fins que apareguen les condicions per una nova societat lliure, on tot l’aparell estatal siga abandonat.

El filisteu alemany de nou s’atemoreix davant el mot: la dictadura del proletariat. Ara bé, els senyors volen saber com és aquesta dictadura? Guaitau la comuna de París. Aquesta fou una dictadura del proletariat.

Londres, en el vintè aniversari de la Comuna de París, el 18 de març del 1891.

F. Engels

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles