La sequera avui
La falta de pluja a Catalunya ha portat el país a una situació molt compromesa per manca de planificació, encara que estàvem avisats fa temps. La sequera de 2008 va ser el senyal d’alerta desatès. En aquell moment quan va tornar la pluja les inversions en el cicle de l’aigua van decaure perquè les prioritats polítiques van canviar. Les darreres pluges d’aquestes setmanes són un petit respir, però la situació es troba lluny de resoldre’s, ja que les reserves d’aigua segueixen per sota del 25%. En conjunt portem més de 30 mesos de sequera, una situació del tot inèdita i que porta al límit la capacitat de reacció del país.
Pel seu temps d’execució, les inversions que es faran en infraestructura hídrica (nova i de reparació de l’existent) ens serviran per afrontar la propera sequera, no ara. Per això en un context d’emergència climàtica serà vital continuar planificant d’on surten els nostres recursos hídrics i com els distribuïm. No es pot seguir amb la lògica de fabricar més aigua en comptes de prioritzar les mesures d’estalvi i reducció.
Per respondre a la sequera en el curt termini només podem estalviar aigua, i per tant restringir l’activitat econòmica del camp, la indústria o el turisme, que és el que marca la normativa actual: ara mateix tots els sectors econòmics dels municipis, en funció de la fase d’emergència en què es trobin, estan obligats a uns percentatges d’estalvi molt rellevants i també estan prohibits determinats usos domèstics (regar o omplir piscines).
També es pot comptar amb solucions puntuals d’emergència, però que trigaran com a mínim mig any en estar disponibles. Es va avaluar la possibilitat de portar aigua de forma puntual en vaixells des de la dessaladora de Sagunt, que actualment produeix molt per sota de la seva capacitat, però donat el seu elevat cost s’ha substituït per la instal·lació de dessaladores portàtils. S’ubicaran a l’Empordà, al territori que depèn de l’embassament de Darnius – Boadella, ara mateix el que es troba en pitjor situació de Catalunya (l’únic en fase d’Emergència II). També se n’instal·larà una altra al port de Barcelona per abastir al sistema Ter-Llobregat quan entri en Emergència II. És el sistema més important de Catalunya, ja que dona servei a més de 6 milions de persones, i actualment ja es troba en Emergència I.
Què fer a mitjà termini?
A mitjà termini estan en marxa la reparació de grans fuites, i es construiran infraestructures per augmentar la capacitat de dessalinització d’aigua marina i de regeneració d’aigües residuals, amb fortes inversions i un temps d’execució no inferior a dos anys. La introducció de la regeneració representa un canvi estructural cap a la circularitat del cicle de l’aigua al nostre territori. El canvi de model és passar de les captacions en superfície de rius i pantans com a única font a un reaprofitament en bucle tancat de l’aigua residual, reforçat amb aigua de mar dessalinitzada. Després de les grans mobilitzacions de fa 20 anys, per sort el transvasament de l’Ebre ja no és una opció, i a més el mateix riu també afronta de manera recurrent episodis de sequera greu.
Però la tecnologia no és neutra. L’ús d’aquestes infraestructures repercutirà en el preu de l’aigua pel cost energètic de dessalinitzar, regenerar i bombar l’aigua riu amunt. Totes aquestes alternatives tenen preus molt superiors a la captació i potabilització de l’aigua embassada, especialment la dessalació, l’opció més costosa i amb més impacte. Cal subratllar doncs que la dessalinització no és generalitzable a gran escala i només s’hauria d’emprar de forma puntual i per usos de boca. A més els residus salins de la dessalació (salmorres) també comporten un impacte als indrets on s’aboquen, per tant, s’han de controlar des de l’administració. Cada concessió d’aigua marina, així com l’abocament de salmorres ha de passar per diferents tràmits.
Però si no hi ha sequera, la política no parla d’aigua, i això ha de canviar. La manca de planificació hídrica comporta una manca de governança pública de l’aigua, on els ajuntaments no s’han preocupat de conèixer qui són i què gasten els grans consumidors del seu territori, per tal de preveure quines mesures podrien dur a terme quan calgués reduir els seus consums en una situació d’excepcionalitat, cosa que ara és un imperatiu. Aquesta qüestió s’està afrontant ara a correcuita per poder fer els Plans Municipals d’Emergència en Situació de Sequera, que s’haurien hagut d’elaborar en temps de normalitat hídrica, ja que són obligatoris des de l’aprovació del Plan Hidrológico Nacional al 2001.
En tot cas, davant la minva de recursos provinents d’aigües superficials, els més econòmics, i l’increment del pes d’altres fonts (dessalinització i regeneració) l’estructura de preus de la nostra producció hídrica està canviant totalment. Aigües Ter-Llobregat ha incrementat un 30% el preu de venda a les empreses distribuïdores d’aigua. Amb aquesta situació la tarifació de l’aigua a la factura domèstica haurà de canviar per tal de garantir un consum mínim a preus molt baixos i incrementar de manera molt forta el preu dels consums sumptuaris. El mateix concepte de tarifació social s’haurà de repensar davant de l’augment del preu de l’aigua. El fet que la majoria de distribuïdores siguin privades dificulta ja, i encara ho farà més en un futur, la governança social d’un recurs bàsic com és l’aigua.
El problema no és la falta de pluja, sinó l’excés de consum
Però la qüestió de fons és sempre que el problema de la sequera no és només de falta de pluja, sinó que el nostre model de consum hídric no es correspon al país mediterrani que tenim. Si no ho hem fet abans, la disminució del règim de pluges a la conca mediterrània ens hauria de fer qüestionar globalment l’estructura de la nostra activitat econòmica, per ajustar-la als recursos disponibles: la millor “nova font” d’aigua és l’estalvi.
Això serà d’especial importància a l’agricultura i la ramaderia, de llarg el sector més consumidor, que s’haurà de centrar en primer lloc en la nostra sobirania alimentària, i no en l’exportació. Caldrà reduir les hectàrees de regadiu, tornant a cultius més resilients amb tècniques de bioeconomia circular i agricultura regenerativa, amb el suport de la tecnologia i els darrers coneixements científics al respecte. Caldrà redimensionar la cabana ramadera, sobretot el porcí: cada quilo de carn produïda implica el consum de milers de litres d’aigua i la contaminació dels aqüífers amb els purins, un dels principals problemes ambientals de Catalunya. Tot i que el seu consum és molt més baix que els anteriors, també caldrà replantejar l’ús lúdic i turístic de l’aigua, el que significa redimensionar aquesta indústria d’altíssima intensitat a la costa catalana, que gairebé ha triplicat el seu consum hídric en la darrera dècada. Pel que fa al nostre consum domèstic, en general és baix o molt baix, però això canvia a les zones amb urbanisme dispers pel consum de jardins i piscines, que també s’haurà de posar en qüestió. Cal planificar amb justícia pels propers episodis de sequera, que seran cada cop més recurrents.
En aquests escenaris serà més important que mai tenir en compte els consums bàsics de la població, per tal que tothom els pugui tenir coberts. En canvi en plena sequera sentim molt a parlar de consums sumptuaris. Què fem amb les piscines, especialment les dels hotels, sembla el gran problema. Com sempre, l’agenda mediàtica no la marquen els interessos de les majories, perquè sinó la pregunta que sentiríem més sovint és què fem per garantir ara i en un futur el consum de la gent que no pot pagar l’aigua i no té accés al subministrament.
La pressió per tal que els recursos públics es destinin a infraestructures per satisfer una demanda privada expansiva i contrària a la reducció de consums que cal afrontar, es continuarà enfortint. El discurs del desarrollisme hídric on no cal tenir en compte què gastem sinó com obtenim noves fonts d’aigua, fa dècades que domina el debat. Les mobilitzacions anti-transvasaments de fa dues dècades van obrir-hi la primera escletxa i els moviments per una nova cultura de l’aigua es van fer sentir. Depèn doncs de les esquerres mobilitzades articular un discurs diferent, on les necessitats de la població general marquin les prioritats i la planificació hídrica es destini, en primer lloc, a garantir aquests consums, ara i en un futur on l’emergència climàtica continuarà marcant el pas i enfrontant-nos a nous reptes.
