Abril és l’esclat de la primavera, la resistència de la vida, que brota de nou. Abril és el mes republicà per excel·lència, més de noranta anys després de la proclamació de la segona república ens recorda que seguim patint la dinastia dels Borbons. Abril és el mes de les roses vermelles i dels llibres, però també és el dels clavells, enguany es compleixen 50 anys de la revolució dels clavells. La força d’abril, com diuen els nostres camarades portuguesos del PCP, ens guia, però l’experiència portuguesa també ens indica que cal potenciar la mobilització i l’organització popular i conèixer profundament el funcionament de l’estat per aspirar a transformar-lo d’arrel. El mes d’abril també és l’aniversari de la mort de Neus Català i des del consell de redacció saludem la celebració de la Festa Neus Català el pròxim 13 d’abril.
Aquest mes també tindrà continuïtat l’Any Lenin i ho farà, per exemple, amb la segona sessió del curs Lenin, un enfocament contemporani. Després de l’èxit de la primera sessió amb Joan Tafalla —l’aula va quedar petita i ens ha obligat a buscar-ne una de més gran per a la següent—, el dia 11 d’abril arriba la sessió dedicada a l’imperialisme, en aquesta ocasió a càrrec de l’economista Ramon Franquesa (per a més detall sobre el curs i inscriure’t, clica aquí).
La caiguda dels pressupostos i l’avançament electoral
El no dels Comuns als pressupostos no té res a veure amb el Hard Rock. Aquesta ha sigut l’excusa per una decisió en clau electoral, que s’explica per la crisi de l’espai polític, sense rumb i a la deriva a Catalunya després de perdre l’alcaldia de Barcelona i de subordinar-se políticament al PSC. La significació del Hard Rock és, precisament, un intent de marcar distància davant el PSC, així com un perfil propi ecologista i d’esquerres, en clau electoralista.
Es tiren enrere uns pressupostos que, amb totes les seves limitacions, representaven una millora respecte als anteriors. Cal valorar que ERC no s’ha deixat arrossegar per Junts amb propostes que haurien representat un clar retrocés, com l’eliminació de l’impost de successions. Així mateix, cauen els pressupostos de Barcelona i de l’Estat, i es complica la legislatura per al PSOE de Pedro Sánchez. És obvi que augmentar la inestabilitat a Catalunya augmenta la inestabilitat a Madrid i costen d’entendre els motius dels Comuns per haver posat en risc tantes coses aquí i allà. A hores d’ara, es fa molt difícil anticipar què pot passar a les eleccions catalanes, i com aquestes podrien generar encara més inestabilitat a la legislatura espanyola.
D’altra banda, es constata l’aïllament d’ERC, que no pot arribar a pactes ni amb la CUP ni els Comuns. Aquest bloqueig obeeix més a la dinàmica i les disputes pendents del cicle anterior que no pas a la realitat de la legislatura actual; així, la legislatura està esgotada. Cal sortir de l’interregne i obrir un nou cicle polític, un nou cicle polític en el qual l’eix ideològic (esquerra-dreta) guanyarà centralitat. El paper de Junts durant la negociació dels pressupostos (i abans), marcant de nou perfil ideològic de dretes i laminant al seu corrent “socialdemòcrata”, en són una bona mostra (impost de successions, Hard Rock, tirar enrere el pla pilot de la RBU, etc.). Junts torna a poc a poc, però sense pausa, a les coordenades de partit que representa els interessos de la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya, i el PSC s’ha anat allunyant cada vegada més del catalanisme i convertint en el partit de l’ordre.
Cal articular una majoria social d’esquerres i sobiranista en noves claus. Aquesta majoria d’esquerres i sobiranista s’expressa de diferents maneres a la societat catalana: existeix socialment, però no és operativa en termes parlamentaris. El comunisme català no pot restar contemplatiu davant aquesta situació, és obvi que un context electoral és el menys propici per abordar debats estratègics, però al mateix temps es fa evident la necessitat que hi hagi de nou representació comunista al Parlament, que treballi per construir un front democràtic i social.
La sequera
La falta de pluja a Catalunya ha portat el país a una situació molt compromesa per manca de planificació, encara que estàvem avisats fa temps: la sequera de 2008 va ser el senyal d’alerta desatès perquè en aquell moment, quan va tornar la pluja, les inversions en el cicle de l’aigua van decaure perquè les prioritats polítiques van canviar. Ara portem més de 30 mesos de sequera, una situació del tot inèdita i que porta al límit la capacitat de reacció del país.
Pel seu temps d’execució, les inversions que es faran en infraestructura hídrica (nova i de reparació de l’existent) ens serviran per afrontar la pròxima sequera, no ara. Per això, en un context d’emergència climàtica, serà vital continuar planificant d’on surten els nostres recursos hídrics i com els distribuïm: no es pot seguir amb la lògica de fabricar més aigua en comptes de prioritzar les mesures d’estalvi i reducció.
La manca de planificació hídrica comporta una manca de governança pública de l’aigua, on els ajuntaments no s’han preocupat de conèixer qui són i què gasten els grans consumidors del seu territori i quines mesures estan portant a terme per tal de reduir els seus consums, qüestió que s’està afrontant ara a correcuita per poder fer els Plans Municipals d’Emergència en Situació de Sequera, que s’haurien hagut d’elaborar en temps de normalitat hídrica.
Però la qüestió de fons és sempre que el problema de la sequera no és només de falta de pluja, sinó que el nostre model de consum hídric no es correspon al país mediterrani que tenim. Si no ho hem fet abans, la disminució del règim de pluges a la conca mediterrània ens hauria de fer qüestionar globalment l’activitat econòmica, per ajustar-la al recurs disponible: la millor “nova font” d’aigua és l’estalvi. Això serà d’especial importància a l’agricultura i la ramaderia, de llarg el sector més consumidor, i pensar, en primer lloc, en la sobirania alimentària, i no en l’exportació: caldrà reduir les hectàrees de regadiu, tornant a cultius més resilients amb tècniques de bioeconomia circular i agricultura regenerativa amb suport de tecnologia digital. Caldrà també redimensionar la cabana ramadera, sobretot el sector porcí: cada quilo de carn produïda implica el consum de milers de litres d’aigua. També caldrà replantejar l’ús lúdic i turístic de l’aigua, que significa redimensionar aquesta indústria d’altíssima intensitat a la costa catalana, que gairebé ha triplicat el seu consum hídric en la darrera dècada. Pel que fa al nostre consum domèstic, en general és baix o molt baix, però això canvia a les zones amb urbanisme dispers pel consum de jardins i piscines, que també s’haurà de posar en qüestió. Cal planificar amb justícia pels pròxims episodis de sequera, que seran cada cop més recurrents.
