Oriol Arcas
Parlem amb Carlos Del Barrio, que ha estat membre de la Comissió Executiva de Comissions Obreres. Has estat secretari de Política Sectorial i Sostenibilitat, de Política Territorial, Acció Social, de l’organització del Barcelonès i de política de Migracions. Explica’ns quines eren les teves responsabilitats a la direcció.
Dintre del marc de la comissió executiva, conformada per nou secretaris i secretàries més el secretari general, tot i que sóc ara responsable de totes aquestes àrees que has esmentat, jo no vaig començar sent secretari de totes aquestes qüestions. Jo vaig començar explícitament amb la secretaria de política sectorial i sostenibilitat i amb el pas del temps, i per circumstàncies, com la incorporació d’un company de l’executiva, el Toni Mora, a la presidència del CTESC [Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya], doncs per aquesta incompatibilitat jo he agafat totes aquestes àrees que ell portava i que desenvoluparé fins al final del mandat.
Algunes d’elles que em fan especial il·lusió, no? Doncs per mi ser president d’una de les estructures que són de les que el sindicat ha de tenir més orgull de defensar com és el CITE [Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers]. A mi m’ha donat aquesta experiència i sincerament és un goig haver pogut presidir-lo, que és una estructura del sindicat de les que hem de lluir perquè fa una feina espectacular.
En relació a això jo vaig començar amb les polítiques sectorials i de sostenibilitat, si jo hagués pogut en aquell moment plantejar un canvi de nom jo hagués dit que era una secretaria de “canvi de model productiu”. Perquè d’una banda tractava d’organitzar la política del sindicat des d’un punt de vista estructural, i fins i tot de posicionament ideològic, en com el sindicat entén els sectors que conformen la nostra economia: des de l’àmbit públic fins a les polítiques industrials; nosaltres som un sindicat que defensa en primera línia la política industrial, i una política industrial que generi ocupació estable de qualitat i treball digna. I d’altra banda, alguns factors com poden ser la sostenibilitat ambiental, la lluita contra el canvi climàtic o els canvis en la mobilitat, acaben sent el canvi de paradigma per tots aquests sectors. I els modificaran en moltíssims àmbits: els modificaran en la creació de nous llocs de treball, vinculats a la digitalització, però els vincularan a posar risc alguns sectors tradicionals, especialment els sectors més extractivistes que nosaltres en diem de transició. Tot això per poder elaborar una proposta.
I la meva feina acaba amb l’organització dels treballadors i les treballadores en les noves realitats del treball en tots aquests àmbits: en l’àmbit de la sostenibilitat amb la creació de nous sectors com les indústries de l’electromobilitat, amb les indústries vinculades a la digitalització… però també en elements com l’economia de plataforma. I aquí, en l’economia de plataforma, jo crec que és on el sindicat hem tingut l’encert d’avaluar-la suficientment i de manera interessant, perquè no és el mateix tota l’economia de plataforma. És a dir, ni l’economia de plataforma són els riders, de fet representen una part molt petita, ni tota l’economia de plataforma és precaritzadora. Jo crec que hem d’aprofitar els beneficis que avui ens dóna la digitalització i l’augment de l’accés i l’abast de la tecnologia per democratitzar-la. És un posicionament que hem intentat situar com a sindicat.
Com et deia, donat que la política territorial té moltes transversalitats amb el que és tota la lluita contra el canvi climàtic, tota la transició energètica… totes aquestes qüestions, el secretari general em va fer una proposta, conjuntament amb la resta de companys i companyes de l’executiva, d’encabir totes aquestes responsabilitats en l’àmbit de la meva persona, per coordinar tot aquest espai de política territorial, acció social, migracions i Barcelonès. És a dir, aquesta política territorial, que té aquesta translació a tots aquests espais vinculats a les noves realitats del treball, s’ha convertit en una macro-secretaria que a mi m’agradaria anomenar de política territorial metropolitana i canvi de model productiu. Si jo tingués la possibilitat d’haver-ho incardinat en una direcció al començament del mandat ho hagués fet així.
Igualment jo crec que hem fet una molt bona feina, no exclusivament des de la coordinació que jo m’he encarregat de fer, sinó perquè hi ha hagut un equip a nivell tècnic, humà i sindical molt encertat. Hem tingut la capacitat d’aprendre, amb una direcció confederada que jo penso que ha estat molt cohesionada; se’ns han plantejat reptes que jo penso que no eren senzills, el sindicat ha fet documents, que després hi podem aprofundir, com el de Metamorfosi i renaixement del sector de l’automoció a Catalunya. Hem de tenir en compte que un sindicat com el nostre, confederal i de classe, té una presència molt forta a la indústria de l’automòbil, especialment a Catalunya, hem de tenir en compte que fins ara érem l’única part del territori que teníem dues constructores de cotxes, i tota una indústria de components adaptada a aquesta estructura. I vam fer un document molt valent, vinculat a les transicions, que jo crec que hem de lluir.
Hi ha diversos temes que queien en les teves responsabilitats que han guanyat molta popularitat recentment. Comencem per l’economia de plataforma. Has viscut de prop la lluita contra el model laboral de falsos autònoms que promocionaven empreses com Uber o Deliveroo. Quin era el diagnòstic del sindicat respecte d’això?
Jo sobre això vull dir que no ha estat una casualitat. Un dels aprenentatges més grans que he tingut en aquest mandat va venir per una pregunta irreverent que jo li feia al secretari general. Li vaig preguntar “Javier, per què no totes les estructures del sindicat tenen una secretaria com la que jo tinc la possibilitat de coordinar?”. I el Javier [Pacheco] em va donar una de les claus que per mi ha estat un dels grans aprenentatges a nivell de coordinació i lideratge sindical que és que un fa els equips en funció del que té per fer els equips, no en funció del que voldria. Perquè si tu fas un equip en funció del que voldries, però no tens els perfils per fer aquest equip, doncs ho estàs fent malament, perquè no estàs centrant la política en allò que vols. I hi ha vegades que tens la possibilitat de crear una secretaria com la que tenim pels perfils, però també per disponibilitat de quadres sindicals per desenvolupar-ho, i l’encertes. I no perquè l’hagi dirigit jo, insisteixo.
Però no és una casualitat. El sindicat estudia els perfils en funció d’un pla d’acció que fa en el congrés anterior, que ve d’un balanç del mandat sortint, de la direcció sortint. Per tant, el nostre document ja estava molt orientat a la transició ecològica, a la digitalització, a tot el que té a veure amb la indústria 4.0… Teníem algunes eines de concertació social que havien esdevingut pioneres a Catalunya, com podia ser el Pacte Nacional per la Indústria, que és fruit del consens de les organitzacions en el marc del diàleg sindical, i que malauradament el Govern no ha estat capaç de desenvolupar, per manca de recursos i manca de voluntat política en algun cas. És un document que sortia de la política parlamentària, impulsat per les organitzacions socials conjuntament amb el món universitari i el món dels col·legis professionals; i connectant amb allò que li dèiem Pacte Més Indústria, que venia de la crisi del 2007 i d’una desaparició pràcticament de la política industrial clàssica… ens havíem centrat de manera molt important en la terciarització de l’economia i estàvem perdent un dels valors de l’economia catalana que és la indústria. I el sindicat defensa la política industrial amb majúscules, perquè és un generador d’ocupació de qualitat i de treball estable, i perquè equilibra les balances comercials, i per molts altres factors.
En relació a l’economia de plataforma, els Deliveroo, els riders… nosaltres entràvem en el mandat l’any 2017, a l’abril, ara ha fet quatre anys, i irrompia a Catalunya això de l’economia de plataforma de manera molt important, que en aquell moment encara se’n deia economia col·laborativa. I jo com a secretari dins del marc de l’executiva vaig preguntar “escolta, per què no dediquem alguns diners a saber l’abast d’això?”. I estudiem de què estem parlant. En aquells moments no hi havia el volum de repartidors i repartidores, i el sindicat té l’encert de dir que no són tota l’economia de plataformes, però són la part més visible que et permet pensar que hi ha un canvi en l’organització tradicional del treball. Des d’aquest punt de vista vam fer un estudi amb l’Institut d’Estudis del Treball de la Universitat Autònoma, a través d’una sèrie de preguntes de l’enquesta òmnibus. És veritat que l’economia de plataforma en aquells temps representava una part petita, era el 6% de l’economia catalana en funció del que ens deien els sociòlegs que van fer l’enquesta, però era molt expansiva. I sobretot hi havia una dada que a mi em va cridar molt l’atenció i em va fer veure que havíem de centrar-nos en aquella qüestió, i era que un 20% de les persones enquestades declarava rebre algun ingrés amb Internet com a intermediadora.
Aquí el sindicat comença a aprofundir en aquestes qüestions i esclata el conflicte dels repartidors i repartidores. Han vessat rius de tinta sobre el tema dels repartidors, i jo deia que el tema dels repartidors no era una qüestió ni tan sols tecnològica. Aquí la meva experiència prèvia, jo que sóc un sindicalista de la construcció, em va fer veure ràpidament que estàvem davant d’un somni humit històric del capitalisme, que era externalitzar a sobre les esquenes dels treballadors i les treballadores el risc de l’emprenedoria o de la inversió, i traslladar també a les seves esquenes les variacions en l’oferta i la demanda. I que això la tecnologia permetia fer-ho d’una manera molt més eficient que la interacció humana. Llavors la tecnologia en aquest debat ha estat el pretext, l’excusa, però no és el factor capital en aquesta relació de treball. I nosaltres aquí ho hem plantejat d’una manera crec que important.
Ja portem força temps des que s’ha aprovat en el marc del diàleg social aquesta llei de repartiment, aquesta “llei rider” que en diuen. Crec que és una llei que és interessant, tot i ser una llei de mínims, una llei que malauradament ha topat amb una visió corporativa, i classista fins i tot, del Govern Central. Perquè nosaltres volíem fer un plantejament molt més ambiciós, perquè, insisteixo, el problema dels repartidors és un problema que és molt més antic que tot això, que és el problema dels falsos autònoms, i que el sector productiu concret no és el que determina si has d’intervenir o no has d’intervenir: si hi ha altres sectors on s’intermedia de la mateixa manera, on es reparteix la feina de la mateixa manera, i que tal com ha dit el Tribunal Suprem no es donen els criteris d’alienitat, també són treballadors que haurien d’estar en el règim general i no en el RETA [Règim Especial de Treballadors Autònoms]. I des d’aquest punt de vista hem perdut l’oportunitat d’estendre aquesta presumpció de laboralitat que establirà la llei a treballadores de les cures, o un paleta que va amb una aplicació mòbil i li diuen on ha d’anar a repalear un lavabo o fer qualsevol altra història. Aquest és el paradigma que el sindicat continuarà treballant.
Crec que hem aconseguit en l’àmbit del mandat algunes fites importants que no han sortit per televisió, i que jo crec que connecten amb el leitmotiv que de la direcció confederada en el congrés, que era Comissions Obreres erradicarà la precarietat. És a dir, la lluita contra la precarietat era una de les nostres principals lluites. Ho teníem claríssim. Sortíem d’una etapa molt marcada per la crisi econòmica financera del 2008 fins al 2015, portàvem un parell d’anys on hi havia una certa recuperació, almenys en termes macroeconòmics, però era una recuperació que no s’estava traslladant a les butxaques de la classe treballadora, de la classe obrera. I des d’aquest punt de vista teníem aquest repte d’acabar amb aquesta pecarietat que s’ha cronificat en el nostre teixit productiu i en la nostra societat, i acabar amb aquesta qüestió de manera frontal. I aquí tenim l’exemple dels repartidors de béns de menjar o de consum, els riders, o el tema de les càrniques, on s’ha portat a terme a nivell de tot l’Estat una feina titànica dels nostres companys de la Federació d’Indústria, on s’han portat a la laboralitat 17.000 contractes que surten de la figura dels falsos autònoms cap a la figura del règim general. Això no només són millors condicions pels treballadors i les treballadores, sinó que a sobre són ingressos que ajuden a omplir les arques de la seguretat social. Perquè hem de tenir en compte quina és la situació del treball autònom a Catalunya i Espanya, que és molt, molt precària, i que jo crec que és un dels principals reptes que té un sindicat de classe com Comissions Obreres.
Has comentat moltes coses a partir de tot això que deies de la Llei Rider, que és una mica la punta d’un iceberg d’una cosa molt més gran: la plataformització, el paper de la tecnologia, que n’has dit una cosa molt interessant, que se’ns ha venut com un fenomen tecnològic tot el tema de les plataformes i, en realitat, la part rupturista o innovadora en totes aquestes pràctiques és més aviat per la part laboral, més que la tecnologia. Això és una cosa que hem anat veient amb el temps. La sensació és que el capitalisme, més que innovar a nivell laboral, intenta tornar a unes certes pràctiques laborals més pròpies de principis del segle XX o del mateix segle XIX.
Sí, de fet ho has dit perfectament. Tot envoltat d’un debat com si els repartidors i repartidores repartissin el menjar en globus o en coet, el que estan intentant és el treball a peonadas, són els jornalers del segle XIX, és un treball que és molt vell. Vaig tenir la possibilitat d’identificar-lo de manera molt senzilla perquè jo recordo perfectament, a la construcció fa 30 anys, la gent fent cua als bars. Ara no la fan als bars, la fan al carrer amb una aplicació mòbil, caçant hores esperant que els entri alguna comanda. Aquestes empreses que el que han fet és plantejar una política comunicativa profundament liberal i molt ben treballada, entrant en espais febles, difusos, del mercat de treball.
Penso en els repartidors, però penso també en els Uber, on han fomentat una cultura no només individualista, sinó una cosa a la que hi estic profundament en contra i el nostre sindicat hi està profundament en contra, que és que “tu tens dret a moure’t com vulguis i a un preu econòmic”, doncs no. I molt menys, explotant una llicència com els Ubers o el Cabify que van entrar per fer de taxi per la porta del darrere. Aquí ens diuen: “tu has de poder moure’t per la ciutat, ràpid, barat i en el mitjà de transport que vulguis”, doncs escolti, no. I molt menys operant una llicència administrativa pública, insisteixo. Crec que si aquest tema s’hagués donat en l’àmbit de l’habitatge, alguna persona hauria acabat penjada del dit polze al mig del carrer, perquè estem parlant d’una llicència administrativa que surt de l’àmbit públic per no tornar mai a l’àmbit públic i, no només això, sinó que al dia següent té la possibilitat d’estar sotmesa a les variacions de l’oferta i la demanda, això és una absoluta barbaritat. Fins on jo entenc aquestes llicències, com les llicències de taxi, és que estan orientades a satisfer els buits que deixa la mobilitat pública; per això s’expedeixen aquestes llicències, no perquè se sotmetin a l’oferta i demanda i a l’especulació.
Aquí el pretext torna a ser l’economia en un context de falsos autònoms i el que hi ha al darrere són dues o tres reivindicacions històriques del capitalisme. Una, és estalviar-se tot el que té a veure amb les responsabilitats i les cotitzacions socials, aquest 30% que les empreses paguen pels treballadors i les treballadores. D’altra banda, fer una cosa que fins ara el capitalisme no podia fer, el control absolut sobre les relacions productives, quan una persona treballa en un restaurant o en una fàbrica, no hi ha un encarregat que pugui estar revisant cada una de les produccions que fa, et poden avaluar una vegada de cada X i ara la tecnologia no només permet que t’avaluï l’empresa sinó que permet que t’avaluï el client. Està demostradíssim que els clients acaben valorant coses totalment supèrflues, des d’un vessant quasi absurda, que fins i tot porta a elements profundament discriminatoris, que si vols després ens hi referim. Nosaltres acabem de presentar un estudi on es veu com les repartidores de menjar en bicicleta pateixen elements d’abusos sexuals i d’assetjaments i, a sobre, reben una puntuació negativa i les plataformes els tanquen el compte. És així de pervers.
La tecnologia és una excusa, no dic que tota l’economia de plataforma sigui això, perquè crec que no és així, però és veritat que sobretot en el treball presencial de plataformes, el que se’n diu crowdwork, que és el treball presencial físic, hi ha una part important que està fonamentada sobre l’externalització del risc i sobre l’alienació dels treballadors i de les treballadores, i no des d’un punt de vista tecnològic.
Anem avançant, els temes són molt interessants, però podríem estar-hi molta estona. Precisament, la llei anomenada Llei Rider, ha estat elaborada la Ministra de Treball, Yolanda Díaz. Ella és una figura molt interessant, és una sindicalista, provinent del PCE, que ara és la persona d’Unidas Podemos amb més pes al Govern, això és una situació interessant pels sindicats. Com es valora el treball que ha fet?
És la primera vegada que CCOO té una ministra, històricament havien estat gairebé tots de l’UGT, molt vinculats al PSOE. Des d’aquest punt de vista, mantenint la independència perquè el sindicat sempre té l’obligació de ser independent, que no escèptic, i de ser igualment exigent, fins i tot més, amb persones que poden ser identificades amb la teva ideologia. Tot i que nosaltres sempre diem que un moviment de masses com és el nostre no demana carnet afiliatiu per entrar, a l’afiliació de Comissions Obreres ens trobem de tot, encertadament representem a una pluralitat i no podem orientar el sindicat des de l’orientació política o des de la ideologia que tenim els i les membres de la direcció. Aquest és el principal valor del sindicat, el sindicat no és un partit polític, té una funció diferent a la societat. Fins i tot en termes revolucionaris, el sindicat és una eina contrarevolucionària perquè el seu objectiu és arribar a acords i des d’aquest punt de vista ho hem d’entendre així.
La Yolanda Díaz, tot i ser una persona que ve de la nostra cultura, que la coneix perfectament (el seu pare va ser un dirigent sindical de les Comissions Obreres històric a Galícia), ella i la coalició de partits en la qual està, no entén el diàleg social com l’entén el sindicat. Aquí hi ha un problema important de com s’entén per part de les administracions públiques el diàleg social. On les administracions públiques entenen que el diàleg social, si no els és rendible, no ha d’existir i nosaltres que com a sindicat, l’agent més representatiu, els diem que precisament el diàleg social és un valor a través del qual l’administració pública, el govern en aquest cas, cedeix la seva capacitat administrativa i legislativa, als agents socials més representatius perquè les seves propostes agafin molta més embranzida, perquè surtin amb un major consens dins de la societat i que això és un valor. El diàleg social no l’hem rendibilitzar, ha de ser efectiu. Sota aquesta premisa, al companya Yolanda no ha tingut la possibilitat perquè també està en un govern en minoria, en un govern en el què no es veu tot igual, penso ara en el debat sobre pensions, el Ministre Escrivá està constantment llençant perles liberals, que alguna d’elles ni tan sols l’ha pensat ni ha mirat l’impacte que té, amb una visió absurda que ja comença a cansar, aquest fer ullets cap a Europa de manera constant, sense que Europa et demani res (estic parlant dels Fons de Recuperació i Resiliència i les suposades imposicions europees).
Però si hem de destacar la Yolanda Díaz en algun tema és la gestió que s’ha fet amb els ERTO, crec que s’ha de posar molt en valor el paper que ha jugat el govern progressista, això és innegable. Fins i tot les dades econòmiques i estadístiques així ho indiquen, per primera vegada ha caigut molt més l’economia que l’ocupació i això és a conseqüència dels ERTO. El Ministeri de Treball també ha estat molt sensible en determinades coses que anaven denunciant els sindicats, entre elles, la reforma laboral. Una reforma que no han derogat i tenen el compromís de derogar-la i que nosaltres continuarem exigint, sinó tindran mobilitzacions en aquest sentit. Venim de fer dues assemblees recents en el que els ho hem dit ben clar: no només és un objectiu del govern sinó que és de justícia social, les reformes laborals única i exclusivament han servit per cronificar la precarietat. La sortida d’aquesta crisi que ha marcat la pandèmia no pot tornar a ser pagada per la classe obrera i ho tenim claríssim com a sindicat, anirem a la mobilització del Partit Socialista i d’Unidas Podemos no retira aquestes reformes laborals.
Hem vist també aquesta reforma del codi penal, que havia encausat a més de 300 sindicalistes per exercir el dret de vaga, aquestes coses també les hem de plantejar. Però sens dubte, el que més hem de posar en valor de la Ministra Yolanda Díaz és la sensibilitat i sobretot la política de contenció vinculada a la despesa. Ara, quan s’acabin els ERTO necessitarem tenir elements com la prioritat aplicativa del conveni de sector per sobre del d’empresa. Els ERTO ja comencen a ser ineficients per algunes empreses, mantenir l’empresa en stand by no els és suficient, necessiten injecció i necessiten ajudes per preservar l’ocupació i per rellançar-se. Aquí tindrem un problema important, perquè quan alguns d’aquests ERTO, que ja s’està donant, es converteixin en ERO d’extinció definitiva, no és el mateix encetar-lo amb els plantejaments de la reforma laboral (abaratiment de l’acomiadament i altres qüestions profundament lascives, situades pel PP) i aquí el Partit Socialista i Unidas Podemos s’han de decidir. Insisteixo, ho han de fer els dos, perquè no pot ser tampoc que, tot i entendre que estàs en minoria, sinó ho fas has d’assumir que estàs aplicant les polítiques que va plantejar el Partit Popular l’any 2010 i el 2012.
És clau sortir d’aquesta pandèmia amb un vessant de solidaritat i creació d’ocupació justa i de treball digne.
Si retornem ara a les preguntes sobre les teves responsabilitats, parlem de sostenibilitat i medi ambient. Tant si és per casualitat o perquè ho vau analitzar molt bé, en els últims anys el canvi climàtic ha guanyat molta popularitat, i mobilitza especialment a les generacions més joves. Les polítiques de reducció d’emissions, que inclouen restringir el trànsit de cotxes, sovint generen polèmica al nostre país, i les empreses d’automoció com la SEAT tenen unes arrels profundes en la nostra cultura, també obrera. Com a usuaris i consumidors, però també com a economia productiva, com congeniem la recuperació de la indústria amb la sostenibilitat? S’estan fent les passes adequades?
Primer de tot, val a dir que el sindicat no és nou: jo recordo que el sindicat ha tingut responsables de medi ambient que han estat membres de l’executiva des de fa molts anys, tot i que és veritat que sí que ha estat sempre molt lligat a la directiva SEVESO d’accidents de treball.
El sindicalisme en l’àmbit general, d’una banda, té problemes amb temes com la transició, especialment si és un sindicat confederal com el nostre i d’interès general que troba més dificultats que si fos corporatiu: si fos corporatiu estaríem a favor de la transició o en contra de la transició, i punt. Si fóssim un sindicat corporatiu en una nuclear, per exemple, també ho tindríem claríssim: nuclears sempre. Per fortuna, el nostre sindicat ja es declara en favor del tancament de les nuclears en etapa de vida útil des de fa tres congressos, però sí que és veritat que el sindicat havia entès el medi ambient molt des del punt de vista de la prevenció de riscos laborals i no des del punt de vista climàtic: aquest ha estat el valor d’aquest mandat.
Però també val a dir que el sindicat ha participat en totes les cimeres del clima, en una de les delegacions de la confederació sindical internacional. Per tant, el sindicalisme ha estat compromès amb el medi ambient de manera històrica, tot i que nosaltres tenim una taxa d’afiliació sis punts per sobre de la mitjana a les nuclears, o som el principal sindicat a la cadena de producció del sector de l’automoció. Des d’aquest vessant confederal, ens toca jugar aquest paper de coordinació i adequació perquè, com et deia, tenim representants en l’àmbit de l’automòbil, però també en el del transport públic, que seria una de les alternatives a aquest model de transport que, com deies, està profundament individualitzat, i que jo crec que ve tocat de mort per una qüestió que ja no només és climàtica, sinó de tendències de consum. Un dels elements que constata l’avenç social en termes econòmics i de poder adquisitiu és la tinença d’un cotxe en propietat, fins i tot associada amb un estatus social; això fa que les societats comencin a consumir cotxes de manera massiva a unes edats molt properes. Què passa? En un procés molt vinculat també a la depressió econòmica, la gent comença a pensar que moure’s de manera individual no només és pitjor pel medi ambient, sinó també que és car.
Fins i tot si ho estudiem en termes econòmics i economicistes, jo en alguns casos en els quals he hagut de penetrar debats dins del sindicat he dit “mira, si tu parles als treballadors i treballadores que fan cotxes de temes que no poden veure com la contaminació ambiental, ho tens molt difícil; ho hem de fer des d’una perspectiva persuasiva, que si ells no aposten per canvis en el sector de l’automoció, les seves plantes seran improductives”. I per mi, com a secretari en aquest cas, és molt fàcil anar i dir a la SEAT “nosaltres defensem fer dièsel fins que es faci dièsel en aquest país”, però estic corrent la pilota sis anys endavant, i el compromís del sindicat és, precisament, no fer-se trampes. Ara, què ens toca? Doncs que aquestes empreses que fa anys que tenen guanys massius i donen un servei a la societat, en aquest cas proveint de cotxes la societat en funció al consum que plantejaven, no reverteixin els problemes sobre els treballadors i les treballadores, i que hi hagi alternatives viables. Això és el que nosaltres anomenem aquesta transició justa: justa ambientalment i socialment. El que no podem és dir que tanquem una fàbrica que ocupa a un volum important, com és el cas de l’automoció a Catalunya, que genera una taxa del 12% del PIB i que amb una sola planta de producció agrupa un conjunt (amb totes les cadenes de producció) de fins a 30.000 persones.
No sóc partidari de les tendències ruralistes, de la solució climàtica a partir de la vida rural, i no ho sóc perquè és antievolutiu i, fins i tot, anticientífic. És cert que no podem continuar consumint recursos, i jo fins i tot diria cremant recursos perquè principalment el que fem és cremar-los (el petroli és escàs i el cremem), sinó que hem de veure l’impacte que té per, sobretot, buscar alternatives. En aquest sentit, jo ho explicitaré en pensar més en cotxes que no tenen conductor, i no parlo des del punt de vista del cotxe autònom, sinó que parlo des del punt de vista de la propietat, perquè també hem d’analitzar les tendències socials que ens porten al fet que avui es venguin menys cotxes a la societat. No només passa això perquè hi hagi més restriccions pel trànsit a Barcelona, sinó perquè la gent, i fonamentalment la gent més jove, ha entès que tenir un cotxe que el 95% del temps està parat és car, improductiu i un luxe, i a sobre no tenen aquesta necessitat que se’ls reconegui o associï el luxe de tenir un vehicle privat. I prefereixen parlar de mobilitat en general, que és cap a on anirà la indústria de la mobilitat, tot sortint d’una mobilitat privada cap a una mobilitat molt més sostenible, amb una preeminència molt gran del ferrocarril, però també de la mobilitat activa, com poden ser les marxes a peu o la bicicleta, o, especialment en ciutats que tenen un clima com el de Barcelona, que és un clima excepcional, que tindrà uns canvis molt lligats a l’urbanisme que permetran que hi hagi una transformació.
I aquesta transformació, evidentment, es veurà afectada pels mateixos elements de totes les transicions. Jo aquests dies he estat portant uns temes del possible tancament d’una cimentera a Montcada, on crec que fem un fals debat estimulat per la visió ruralista de la qual parlàvem. La transició energètica s’ha de tenir en compte en funció de quina és la realitat actual: avui tenim una taxa de recuperació de residus propera al 50%, fins que arribem al 100% és millor cremar el residu que hi hagi per generar l’energia que necessitem més que no pas fer una altra cosa perquè no tenim la capacitat de processar-lo. Des del punt de vista de la valorització, nosaltres com a sindicat reivindiquem que és positiva, i que en tema cimenter la pregunta no és si les cimenteres contaminen molt o poc, perquè respirar també contamina perquè generes CO₂, i com que no podem estar sense respirar hem de veure com compensar: el tema és si necessitem ciment o no el necessitem; si el necessitem, l’alternativa és comprar-lo i que vingui o de València o de França. Per tant, el problema és des del punt de vista econòmic i des del punt de vista climàtic, perquè el territori no té la capacitat de generar barreres de CO₂, les partícules estan en suspensió i fluctuen lliurement, així que no té massa sentit fer això. En el tema del canvi climàtic fem un fals debat sobre això. I en el tema de l’automòbil, el tema és precisament aquest: nosaltres defensem que, mentre hi hagi automòbils, els volem fer aquí, no volem que això sigui una ensambladora de cotxes i tampoc volem importar tots els cotxes, ja que la indústria, especialment la de l’automoció, genera valor afegit, ocupació de qualitat, treball digne i, evidentment, millora la nostra economia i permet que això es redistribueixi. Òbviament, apostem com et deia molt més per una mobilitat compartida, electrificada, que tingui visió de gènere i que vertebri el territori d’una manera que el cohesioni, i per tant defensem indústries com la del ferrocarril, en la qual Catalunya té una gran planta de producció de trens i nosaltres defensem que encara n’ha de tenir més, de trens. Per tant, el nostre sindicat s’encarrega d’aquestes transicions justes des del punt de vista global més que no pas únicament focalitzada en els treballadors de la Nissan o de la SEAT.
Parlem de la figura del secretari general de CCOO, el Javier Pacheco, que va agafar el relleu de Joan Carles Gallego i que ara ha acabat el seu primer mandat al capdavant del sindicat. Com ho has viscut, treballant al seu costat aquests anys?
Puc dir que he tingut la sort d’haver treballat amb el Javier. Penso que ha jugat un paper clau, en un moment on crec que hi ha una falta important de lideratges polítics, de fet la situació que es viu a Catalunya és un exemple clar, en un moment en què ens hem acostumat a aquesta política dels 140 caràcters.
A més, hem tingut un mandat molt mogut. Ara estem fent balanç pel congrés i passant revista, entrem a la direcció confederada a l’abril i a l’octubre és l’1 d’octubre. Crec que el sindicat va tenir la intel·ligència de ser pare del que va ser el 3 d’octubre, en un moment on el moviment obrer ha estat la disputa en molts àmbits del conflicte, i hem tingut la intel·ligència i la capacitat de preservar la cohesió dins del sindicat. No és senzill amb una organització que té al voltant de 150.000 afiliats i afiliades, i al voltant de 30.000 delegats i delegades, que són del seu pare i de la seva mare, i de la seva família. És a dir, hi ha visions totalment diferents. Crec que aquí el Javier té algunes capacitats – i en això evidentment la direcció confederal ha ajudat- que no tenen molts líders polítics i sindicals.
Si hagués de definir-lo en una paraula diria valent. També crec que té una intel·ligència i una capacitat de veure les coses amb perspectiva que m’agradaria veure més reflectides en l’àmbit de la política. No hi ha molts caps en la política catalana com el del Javier. Podria dir una altra cosa, sense cap mena de problema, però és que ho penso profundament.
També es va produir un relleu important a nivell confederal, amb l’elecció d’Unai Sordo. Quins paralel·lismes veus entre la secretaria nacional i la confederal?
Tant la direcció de la confederació en l’àmbit estatal, com la direcció de la CONC, teníem el repte de ser la primera direcció confederal que no és fundadora del sindicat. Una de les frases que tinc claríssimes d’aquest mandat és que els valors no es transmeten per seure al costat d’algú, i això al sindicat ho defensem molt. Els valors es transmeten a força d’explicar-los, de comentar amb els companys i les companyes. Des d’aquest punt de vista aquesta transició cap a nous lideratges, que com deia no vénen de la Transició, que tenen unes edats diferents, tant l’Unai com el Javier, planteja uns reptes. D’un sindicalisme que entén el sindicat des de la seva fundació, a una forma d’entendre el sindicat totalment diferent.
Crec que són perfils diferents. L’Unai és un sindicalista que entén molt bé l’estructura del sindicat i de la negociació col·lectiva, i que té una habilitat que és explicar coses molt difícils d’una manera molt senzilla, i molt pedagògica, amb aquesta serenor que té. I el Javier és un sindicalista de raça, de línia, de taller. Se li nota que és un treballador de la Nissan. Aquesta empenta que té quan parla a un míting, l’Unai té unes altres habilitats, com la serenor. He tingut l’oportunitat de treballar amb els dos, i em quedo amb coses d’un i de l’altre. Ja et dic: a un el destacaria per la seva serenor i l’altre per la seva valentia i la seva capacitat de jugar papers centrals en l’àmbit de la política. Javier és una veu molt qualificada, també òbviament pel pes que representem com a sindicat, i això ho sap fer valer. Després et sorprèn amb coses des del punt de vista organitzatiu, amb capacitat de veure el futur però sempre mirant cap a l’organització. Penso que és molt interessant i estableix uns ritmes de treball que permeten que en una etapa tan complicada pel sindicat (els fets d’octubre de 2017, etc.) i ara la pandèmia ha posat al sindicat a tres mil per hora.
Crec que aquests fets han situat al sindicat en una disjuntiva que han fet que respongui recuperant una part important del valor que té com a agent sociopolític més representatiu. Com a sindicat podíem haver fet una funció diferent en la pandèmia. En canvi, com a direcció confederal vam dir que jugaríem el paper d’agent més representatiu a Catalunya, des del punt de vista que qualsevol persona que tingui un dubte pot contactar amb el sindicat i rebrà una resposta de qualitat, indiferentment de si és afiliada o no. Aquest valor crec que l’hem d’explicar. Recordo el 14 de març de 2020, quan ens confina, com el sindicat passa en un cap de setmana a digitalitzar-se i a començar a intervenir en més de 3.000 empreses. Sembla senzill, però és una activitat frenètica, amb gent que havia d’estar confinada va sortir, sent una activitat essencial òbviament. A més els delegats i delegades de les seves empreses trucaven, no per preguntar la situació a la seva empresa, sinó per dir que és el que he de fer, per rebre instruccions i veure com podia ajudar. Hem fet, fent broma, de “teléfono de la esperanza”. Feiem una atenció sindical i política, però també psicològica molt gran, també gestionant ajuts. Per primera vegada els autònoms han cobrat una prestació per cessament d’activitat. També intentant convocar el diàleg social per determinar com s’adreçaven les partides de reconstrucció i d’ajudes sectorials, i també amb els ERTO, que ha tingut molts problemes amb la gestió del servei d’ocupació. Aquest treball ha estat titànic.
D’aquí poc arriba el 12è Congrés de CCOO, on Javier Pacheco es torna a presentar. Què n’hem d’esperar, l’afiliació, d’aquest congrés?
Tot just estem preparant el balanç i el pla d’acció. Veníem d’una etapa de recuperació econòmica que nosaltres volíem que s’aprofités per recuperar tot el que s’havia perdut, perquè hi havia creixement econòmic en termes macroeconòmics, però no hi havia translació d’aquesta realitat als centres de treball i a la classe obrera. S’havia cronificat la precarietat. Nosaltres teníem aquest leitmotiv de sortir a l’ofensiva per lluitar contra la precarietat, per recuperar allò que ens havien arrabassat per la via de dues reformes laborals.
Durant aquest temps, especialment a Catalunya, una administració profundament fragmentada que sovint ha deixat grans acords en el no-res per la incapacitat financera i per la falta de voluntat política, en molts casos. I de sobte ens trobem amb una pandèmia a escala mundial que ha sacsejat l’economia d’una manera molt important. Pel que fa al balanç al sindicat, també cal dir que hem crescut en afiliació i hem guanyat les eleccions sindicals, en un procés electoral molt complicat. El sindicat ha fet canvis estructurals per adaptar-se a les noves realitats, és a dir s’ha digitalitzat, ha introduït nous mecanismes … Penso, per exemple, en el servei de whatsapp, que és una nova forma de relacionar-se molt més efectiva i molt més d’acord amb els temps amb els treballadors i les treballadores, sense perdre organicitat, o l’atenció per via telemàtica. Avui dia el sindicat està assessorant en un context de Covid-19, i ho ha estat fent negociant ERTO a través de la pantalla de l’ordinador, amb totes les dificultats que això té. Des del punt de vista tecnològic nosaltres no teníem a totes les nostres persones facultades, també perquè venim d’un problema de dificultats i asimetries en l’accés a la tecnologia, però hem fet un camí terrible. Hem posat molts recursos econòmics, amb una despesa important per fer un salt qualitatiu en aquest àmbit.
D’una altra banda, encetem el proper mandat amb la voluntat clara de culminar els canvis que hem anat treballant. Òbviament tindrà una preeminència molt gran el que hem anomenat en el document les transicions: la digital, la climàtica… Tindrà un paper fonamental tot allò que té a veure amb la reconstrucció, amb la necessitat de reconstruir econòmicament i socialment el país. Té un impacte molt gran el pacte verd europeu. Parlem també de fiscalitat: és impossible reconstruir sense un canvi de model fiscal. Parlem d’habitatge, una qüestió en què el sindicat s’ha ficat de la mà d’altres moviments, com pot ser el Sindicat de Llogateres o el moviment veïnal. Tenim claríssim que els problemes de l’habitatge no són, a diferència del que pensa el PSOE, una qüestió de pobres o de gent jove, sinó que és un tema molt generalitzat. Tenim també un gran problema amb la gent té feina però és pobre. Parlem de pensions, més en un context on és un espai de disputa clar. Tenim una situació que és molt fotuda, i el que ve no és millor. Per tant, hem d’aprofitar la injecció més gran de diners públics de la història perquè les administracions no facin de finestreta. Tenen l’obligació de tenir un model, que estigui en la línia del que diuen els fons de reconstrucció Next Generation, i sobretot d’orientar-los per canviar el model productiu. No podem continuar amb una economia que, com hem vist, en el moment en que s’enfonsa, té un impacte brutal. No podem continuar amb el monocultiu del turisme, del sòl, etc. Hem de treballar en un turisme molt més resilient, lligat amb el territori, haurem de fer canvis en les nostres estructures productives… Això és el que estem teixint com a pla d’acció: La necessitat de reconstruir, com hem hem de reconstruir i com financem aquesta reconstrucció.
A mi és un projecte que m’agrada molt i que he explicat molt. Sabeu que els congressos de CCOO van de baix a dalt; és a dir, que convoquen tota l’afiliació, que van escollint fins arribar a triar els de dalt. És un procés molt democràtic que no sempre s’explica i que implica la construcció política del sindicat. I aquest document va des d’un posicionament ideològic i d’unes línies estratègiques de treball a allò que és més organitzatiu. El sindicat té molt clar, com deia Antonio Gramsci, que “Les idees no viuen sense organització”. Per tant, un document amb aquestes característiques, que comença amb les idees i culmina en una forma sobre com donar validesa i viabilitat a les mateixes, jo crec que és un document molt rodó. I espero que serveixi per la propera direcció confederal.
Tu no seguiràs a l’equip de direcció, perquè recentment has estat escollit per formar part de la direcció de la Federació de la Construcció, un sector especialment important i tocat per la crisi. Explica’ns aquestes noves responsabilitats.
De fet, ja sóc membre de la direcció de la Federació de la Construcció i dels Serveis Privats, que és una federació ben encaminada. Les empreses de la construcció el que van fer, durant molts anys, va ser extreure beneficis i diversificar en sectors com la seguretat privada, la neteja, la recollida de residus, la neteja viària… I, des d’aquest punt de vista, són les mateixes caçaleres amb negocis diferents. Treballarem sobre tots aquests sectors. Actualment tinc la responsabilitat de l’Àrea d’Acció Sindical, que és l’espai natural on jo havia desenvolupat la meva tasca sindical normalment. I és una responsabilitat que agafo amb la mateixa il·lusió que vaig agafar la meva responsabilitat a l’executiva. Sóc conscient que hi pugui haver gent que cregui que és un pas enrere, però jo penso que és a l’inrevés: El treball federatiu és el que nodreix a la Confederació i, des d’aquest punt de vista, desenvolupar la tasca sindical en un espai de conflicte i amb els companys i companyes dins del centre de treball, és el que et dóna aquesta capacitat d’acció. Tinc moltes ganes de fer aquesta feina i crec que són sectors que es caracteritzen per la precarietat que hi ha, com el de la neteja d’edificis locals, on hi ha treballadores, perquè són preeminentment treballadores, que cobren salaris molt baixos, al voltant de 1000 euros, deixant-se la salut.
Tenen treballs molt durs, com netejar hospitals, i el fan sense rebre les complaences d’una Administració que, com deia, és classista. L’Administració ha donat una paga als professionals de la sanitat i no els hi ha donat a les treballadores que netegen. Precisament per això tenim convocada el dia 30 d’abril una vaga de neteja dels hospitals. Són treballadores que, fonamentalment, l’Administració pública creu que han nascut per netejar la merda de la resta, i això és una visió molt classista que hem de canviar radicalment i que, el sidicat, s’hi posarà de cap. La Federació això ho té claríssim: Hem d’equiparar les condicions, perquè si les treballadores no entren a netejar una habitació d’un pacient amb Covid-19, aquest pacient no pot estar tractat suficientment bé. I tant important és el metge o metgessa, l’infermer o infermera, l’auxiliar que canvia els llençols, com la persona que neteja l’habitació o un quiròfan. Són persones que han estat entrant amb bosses d’escombraries a fer aquesta feina, i és una injustícia profunda que l’Administració tingui aquesta visió classista cap a treballadores que han demostrat ser essencials i que la pandèmia ha posat al primer nivell. I moltes d’elles, en el primer moment, van anar a fer la seva feina de la forma més eficient possible, i tenien la mateixa por, o més, perquè no tenen els coneixements que poden tenir les persones que són metges de saber quin tipus de malaltia és o quines complicacions pot tenir. Per tant és un estímul poder acompanyar a aquestes companyes des del punt de vista de l’acció sindical, aportant la meva forma d’entendre el sindicalisme, els meus aprenentatges en l’àmbit de la comissió executiva, els aprenentatges que he adquirit en la meva relació qüotidiana amb l’Administració Pública… Perquè la Confederació juga un paper molt més polític dins del sindicat.
Per altre banda tenim sectors com el de la construcció, que és un sector que estarà profundament marcat per canvis que han de deslligar el sector que, històricament, ha tingut grans devallades en la variació de l’ocupació. Les davallades han anat molt lligades al mercat finançer i l’especulació amb el sòl. I crec que hem de tenir la intel·ligència de canviar-lo perquè estigui més basat en la rehabilitació d’edificis, l’eficiència energètica, l’ecodisseny… Molt més centrats en elements que generen la construcció industrial, a les noves necessitats urbanístiques i d’infraestructures verdes amb un major retorn ambiental, i més deslligat del mercat finançer i bancari. També tenim el tema de l’economia circular, que tindrà un paper central des del punt de vista de la recollida de residus i de la recollida viària. Són sectors, un per estar desestructurats, però amb estabilitat, i d’altres, desestructurats, però amb un potencial creixent vinculat als canvis que s’han de donar als sectors.
A més estic amb un equip molt jove. Tenim una Comissió Executiva de la Federació que té una mitjana d’edat de 42 anys, més o menys. Estic entusiasmat amb el canvi malgrat que, obviament, sempre dona enyor deixar una cosa per fer-ne una altra. I, alhora, sent consicent que hi ha gent que pensa que surts del cap de la bèstia per ser a un altre lloc. Un militant i una militant ha d’estar sempre on ha d’estar i no on li agradaria estar. A mi, a més, m’agrada estar on estic i crec que és on puc jugar un paper millor pel sindicat.
Acabem aquí. Hem tocat temes molt interessants i, alhora, ens hem deixat molts temes per tocar. Moltes gràcies per l’estona que ens has dedicat, Carlos, i esperem que vagi bé el Congrés i que vagin bé les noves responsabilitats que tindràs.
Bé, això esperem. Del que vagi bé hi ha una part important de translació sobre la classe obrera, així que esperem que vagi bé. Gràcies a vosaltres.
