Titulem aquest monogràfic parafrasejant a Gabriel Celaya perquè, a punt d’acabar el mes de març, hem pensat que no ens podem acomiadar sense posar una mica de poesia a les nostres vides. L’any 1999, durant la seva 30a Conferència General a París, la UNESCO va adoptar establir per primera vegada el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia, explicant que el seu objectiu era donar suport a la diversitat lingüística a través de l’expressió poètica i fomentar la visibilització d’aquelles llengües que es troben en perill. La seva directora general, Irina Bokova, va comentar que els poetes acompanyen els moviments cívics i aconsegueixen sacsejar les consciències per les injustícies del món, així com commoure-les per la seva bellesa.
Per celebrar aquesta diada, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocionen aquesta celebració des de l’any 2008, amb l’elecció d’un poeta i un seu poema per a l’ocasió tant en el nostre domini lingüístic com a la resta d’Europa i del món. Partint d’aquesta composició, la ILC elabora un fullet amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-dues llengües, que difon àmpliament, promou l’organització d’accions poètiques, presencials i a través de les xarxes, i organitza un acte central el mateix dia 21. En la dissetena edició del DMP, la ILC ha escollit el poema “M’he estimat molt la vida” de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 – València, 27 de març de 1993).
I a vosaltres, us agrada la poesia? Quantes en podríeu dir d’una tirada? O potser fins i tot n’heu escrit o coneixeu algun o alguna poeta. Molta gent diu: jo no en sé de poesia, és difícil d’entendre, no està feta per a mi, és cosa d’intel·lectuals… No obstant això, estem convençuts que no és així i tenim raons per pensar d’un altra manera. Qui no va aprendre ni va recitar poesies quan era canalla? O qui, sentint cantar a Raimon, Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, va ser conscient que estava escoltant a Ausiàs Marc, Gabriel Celaya, Miguel Hernández, Antonio Machado, Lluís Serrahima, Quevedo o Miquel Martí i Pol.
Compartim el punt de vista d’alguns i algunes poetes que defensen que la poesia és una arma alliberadora, que és denúncia i memòria, que pertany al poble, i defugim d’una certa poesia que marca fronteres i pretén establir categories entre una suposada elit “cultivada” capaç d’entendre, mentre altres no són prou refinats per formar part dels escollits.
La poesia popular com a tot patrimoni immaterial de la humanitat, està en perill, i per això, com que estem a punt de fer novament el canvi d’horari d’hivern a estiu, ens complau oferir-vos una glosa mallorquina d’inici del segle XX, plena de saviesa i ironia, i pot ser mai publicada:
Es govern d’avui en dia
que és molt adelantat,
ara li ha passat per es cap
que a les deu sigui mig dia.
Abans de passar a oferir-vos la nostra selecció, ves per on les dones són majoria i les poesies clarament compromeses, jugant una mica amb el refrany castellà, al nostre antull, direm: “No estant pas tots els que són, però sí que són tots els que hi estan”. Només ens queda afegir gaudir, llegiu, escolteu i si en voleu més, continuarà…
