Després de dedicar molts esforços perquè la mobilització de l’1 de maig fos un èxit (llegeix el manifest), les comunistes ens centrem de ple en la campanya electoral. Davant de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel pròxim 12 de maig, Comunistes de Catalunya i Esquerra Republicana han arribat a un acord electoral, emmarcat en una aliança treballada des de l’any 2019.
L’aliança entre Comunistes de Catalunya i Esquerra Republicana s’entén a partir de la constatació d’una majoria social a favor de polítiques progressistes i d’esquerres, una majoria que, al Parlament de Catalunya, no té una traducció. És imprescindible recuperar l’horitzó del PSUC històric, el “som un sol poble”, tot entenent la necessitat de fer avançar el país en drets socials i drets nacionals, de manera indestriable, essent capaços i capaces d’articular una majoria parlamentària que reflecteixi més fidelment els valors i la voluntat del poble de Catalunya. Una Catalunya dels 8.000.000 de persones, on es vetlli per la diversitat i per la cohesió, on s’entengui que l’antifeixisme és l’element indispensable per a la democràcia i on la discriminació i l’odi no tinguin cabuda.
Així, aquesta aliança es materialitza en un acord per concórrer plegats i plegades a les eleccions al Parlament de Catalunya del pròxim 12 de maig, amb la Yasmina Sánchez Oussedik com a candidata comunista. Actual regidora a l’Ajuntament de Cornellà, la Yasmina Sánchez Oussedik (Barcelona, 1988) és activista antifeixista i antiracista, politòloga de formació, i ocuparà el número 18 de la llista de Barcelona. Estarà acompanyada per Joan Josep Nuet, número 83 de la llista de Barcelona, lloc simbòlic de tancament.
Comunistes de Catalunya ha presentat 50 mesures prioritàries per aquestes eleccions i en la legislatura que vindrà. Les encarem amb el repte d’articular la construcció d’un front democràtic i social que respongui a les demandes de la classe treballadora i el conjunt del poble català.
Un nou cop d’efecte de Pedro Sánchez
Pedro Sánchez consuma un nou cop d’efecte, un nou gir de guió per recuperar la iniciativa política amb una forta càrrega emocional. Fins aquí cap sorpresa: és coherent amb el personatge. Ara bé, ens deixa una sensació anticlimàtica, com d’haver-se quedat a mitges. Després de sacsejar la política a l’estat espanyol, i tenir a tothom pendent durant cinc dies, diu que segueix amb fermesa renovada, però no proposa res concret. Era esperable, com a mínim, una reforma de la llei orgànica del poder judicial, però ni tan sols això.
Pedro Sánchez i el PSOE hauran de demostrar amb fets si realment estem davant d’un punt d’inflexió o si s’ha tractat de nou d’un moviment tàctic en clau electoral, destinat fonamentalment a menjar-se tot el que té a l’esquerra. I el que més sorprèn és el total seguidisme de l’esquerra estatal, desarmada políticament, atrapada en la seva subordinació al PSOE i la seva dependència del Gobierno. O l’esquerra estatal reacciona o serà absorbida, i això seria una mala notícia per a tothom.
Pedro Sánchez es postula per liderar la democratització de l’Estat, quan ni ell ni el seu partit han fet res en 45 anys que amenacés els poders fàctics de l’Estat. El PSOE ha sigut el principal garant del Règim del 78: GAL, Egunkaria, reforma de l’article 135 de la Constitució, l’aplicació del 155… El PSOE ha reprimit, ha il·legalitzat, ha censurat, ha sigut còmplice dels poder profunds de l’Estat. El PSOE mai no ha amenaçat les estructures de poder de l’Estat. Tant és així, que encara no ha derogat la llei mordassa, tot i ser un acord del pacte d’investidura. El problema amb el qual es troba el PSOE és que els consensos de règim s’han trencat i, per tant, no hi ha statu quo al qual tornar.
Estem en una bifurcació: o impulsem una democratització profunda de l’Estat o el procés constituent el farà la dreta extrema a base de centralització i conservadorisme terrible. Cal posar sobre la taula un fet: no es pot democratitzar l’estat espanyol sense desconstruir-lo, sense acceptar la seva plurinacionalitat i el dret a l’autodeterminació dels seus pobles, sense acabar amb les elits postfranquistes. El PSOE no es troba aquí ni hi arribarà mai per si sol.
Estem en una situació de crisi, però les crisis són, alhora, oportunitats. S’obre un escenari incert, complicat, amb una correlació de forces que no és favorable, però no tenim més alternativa que redoblar l’esforç. Cal situar un horitzó de sobirania i transformació compartit per una majoria social. On hi ha correlació de forces per fer-ho és a les nacions sense estat, però és imprescindible dibuixar un horitzó per les esquerres estatals orfes.
Desigualtats a Espanya
Fa uns dies, Intermón Oxfam Espanya va presentar l’informe Vivir en desigualdad, en el qual apareixen dades extremadament preocupants sobre la matèria, a partir d’una enquesta realitzada en referència a l’any 2023:
- Un 40% de la població enquestada ha renunciat a despeses sanitàries com el dentista, les ulleres, els audiòfons, la fisioteràpia o el tractament psicològic. Aquesta xifra ascendeix al 70% entre les persones que no arriben a final de mes.
- Un 45% s’ha vist obligat a reduir la despesa en electricitat, calefacció i aigua. Més de la meitat estan pagant una hipoteca i més d’un 60% dels llogaters dediquen un terç dels seus ingressos al pagament de l’habitatge.
- Més de la meitat han retallat despeses en els supermercats, roba, calçat i oci. Un 40% han comprat menys carn o peix i han renunciat a fer vacances ni tan sols una setmana l’any.
- Més de la meitat d’enquestats no estan satisfets amb la seva situació econòmica, i més d’un 40% no estan contents amb la seva vida laboral. Un 27% diuen que els seus ingressos no li permeten tenir una vida digna.
- En el cas de la situació econòmica i la vida laboral, les xifres entre les dones són 10 punts pitjors que entre els homes. Aquest nombre ascendeix a un 15% entre persones racialitzades.
- Dos terços pensen que aquestes desigualtats es poden erradicar, i les principals mesures que es comparteixen són l’ocupació de qualitat, l’accés a l’habitatge digne, la sanitat i l’educació públiques. La majoria pensa que els impostos són essencials per a tenir serveis públics de qualitat.
En conclusió, les dades sobre les desigualtats a Espanya són esfereïdores, i bona part de la població està insatisfeta amb la seva situació econòmica i laboral. A més, es constata que les desigualtats tenen un biaix de gènere i d’origen.
