En el centenari de la mort de Lenin, hem de reconsiderar l’actualitat de les seves contribucions teòriques per a l’acció en el món d’avui. Aquest va ser l’enfocament que ell va practicar i que avui ens emplaçaria que adoptéssim. No es tracta de repetir litúrgicament els seus textos, sinó entendre i adoptar el seu mètode, per aplicar-lo a les lluites que avui hem de confrontar.
1. Què és l’imperialisme capitalista?
En aquest sentit, vull aprofitar aquest espai per dessacralitzar alguns conceptes (que, de fet, són secundaris) que s’han incorporat com a dogma, entre els qui reivindiquen o demonitzen Lenin. Començant pel mateix nom del fenomen: Imperialisme.
Sobre aquesta qüestió, el nucli del seu pensament està desenvolupat a l’obra Imperialisme, fase superior del capitalisme que escriu l’any 1916 i publica en els dies de la revolució de 1917, a tot córrer. Lenin parteix en el seu treball dels textos de John Hobson, Estudi de l’imperialisme, (1902), de Rudolf Hilferding, El capital financer (1910), de Rosa Luxemburg, L’acumulació de Capital (1912) i de Nicolai Bujarin, L’imperialisme i l’economia mundial (1915).
Per entendre l’obra de Lenin, és important retenir que va realitzar un debat sobre un “artefacte” al qual ja d’altres havien donat nom. De tots els autors mencionats, qui bateja el fenomen i el primer a abordar-lo, Hobson, va ser l’únic que no era marxista.
La noció d’Imperialisme s’associa intuïtivament a les formacions socials tributàries precapitalistes, d’àmplia dimensió geogràfica i d’indubtable èxit: Egipte, Pèrsia, Cartago, Roma, Xina, Inques, Asteques, Otomans, etc. Imperialisme defineix una societat que una vegada consolidada, projecta el seu poder cap a l’ ocupació de les terres dels seus veïns. En una primera fase saqueja els recursos disponibles (ramats, esclaus, metalls preciosos, etc.), si consolida el seu poder posteriorment replica la seva pròpia estructura social basada en l’explotació agrària de forma ampliada.
Es tracta d’un imperialisme que a llarg termini, impulsa un nivell de desenvolupament semblant a tot el seu territori. Tot i que pugui generar pols centrals de poder que acumulen més riquesa (Tebes, Roma, Ciutat Prohibida de Pequín…) que la resta del territori, és una acumulació marginal respecte del conjunt de la riquesa disponible a l’Imperi. La raó no és purament “humanitària”, sinó que el mode de producció tributari de base agrària, per maximitzar la creació de riquesa ha de buscar un model de desenvolupament homogeni a tot el territori que domina. Així aquests imperis van disseminar el coneixement, la llengua, les obres hidràuliques, la tecnologia agrària, les vies de comunicació, etc. Per explicar-ho gràficament Mèrida o Pompeia no eren tan grans com Roma, però els seus habitants tenien un nivell de vida similar. A l’imperi, en la seva accepció clàssica, la distribució de la riquesa mitjana entre dos territoris, no superava la relació d’1 a 2.
Avui la renda mitjana d’un ciutadà dels EUA és 46 vegades la del Pakistan o 136 vegades la de Níger.
El primer imperialisme que comença a imposar la desigualtat estructural, va ser l’imperialisme espanyol a Amèrica Llatina, perquè es tracta d’una formació social que comença a transitar cap al capitalisme, tal com va explicar en el seu moment Samir Amin i va descriure de forma magistral Eduardo Galeano [1]. Quan s’imposa l’acumulació capitalista, ja no és possible que a riquesa creixi al ritme que la seva acumulació requereix, sense que en un altre lloc aquesta riquesa disponible decreixi relativament.
El capitalisme és una altra cosa diferent als modes de producció tributaris. Per a la seva expansió precisa del desenvolupament desigual. Per acumular ha de fer i fa, cada vegada més desiguals els territoris. No és per bogeria ni maldat patològica dels seus dirigents, sinó per necessitat sistèmica del seu model d’acumulació i reproducció.
Els qui es queden amb l’aparença, confonen i poden tractar de confondre (amb ajuda dels mitjans del sistema) l’imperialisme capitalista a tota forma conflictiva de relacions internacionals. Així, amb feblesa intel·lectual dels temps que corren, qualsevol tertulià podia parlar ahir d’imperialisme soviètic o avui d’imperialisme rus, xinès o iranià. Però per sota del traç gruixut (grans formacions socials) es tracta de fenòmens diferents de l’imperialisme capitalista que enuncia Lenin.
L’agressió entre països, pot ser producte de l’imperialisme en el sentit emprat per Lenin, però pot també deure’s a altres raons que han existit des de molt abans del capitalisme: assegurar les fronteres, evitar una agressió futura, accedir a un recurs que es creu imprescindible, etc.
En el sentit de Lenin [2] l’imperialisme capitalista és una relació en què s’ha produït:
1) La concentració de la producció i el capital s’ han desenvolupat fins a tal punt que han creat monopolis que exerceixen un paper decisiu en la vida econòmica.
2) S’ha produït una fusió del capital bancari i capital industrial, controlat per una oligarquia financera.
3) L’exportació de capitals passa a ser més important que l’ exportació de mercaderies.
4) Es formen associacions mundials de capitalistes que es reparteixen el món.
5) El món tendeix a ser íntegrament repartit entre aquests capitalistes.
Per tant, no tota dominació, conflicte, guerra és un procés de l’imperialisme capitalista, sinó només aquell en què es produeixen aquestes condicions
2. L’imperialisme capitalista és l’última fase del capitalisme?
Un altre aspecte mal interpretat és suposar que Lenin sostingués que aquesta etapa fos l’última i definitiva del capitalisme. Lenin no va considerar que l’Imperialisme fos l’última fase possible del capitalisme, com si fos un Fukuyama qualsevol per decretar el final de la història. El que va definir era que es tractava de l’última fins aquell moment, inicis del segle XX. Alguns factors hi van coadjuvar. En primer lloc, que als anys 30 el títol del llibre es va traduir freqüentment com “L’Imperialisme. Última etapa del capitalisme” [3]. En segon lloc, la tendència al dogmatisme de la tradició obrera, que aclaparada davant l’ opressió cultural de què és objecte, tracta de defensar-se encunyant principis esquemàtics i immutables. És una forma de defensar-se dels intents de desnaturalitzar les seves propostes revolucionàries i del revisionisme reaccionari que des del poder es promou per despullar els treballadors de la seva arma més important: la teoria revolucionària. Però hi ha dues maneres de castrar la teoria revolucionària una és certament tractar de llimar les seves arestes, la seva proposta de canvi. Una altra és convertir-la en un dogma buit i situat fora de la realitat, l’únic lloc on és possible i necessària una revolució. De fet, el mateix Lenin va ser un revisionista revolucionari, davant el marxisme escolàstic [4] que negava la possibilitat d’una revolució socialista sense la prèvia expansió del capitalisme a Rússia.
Això ens porta, llavors, a una altra pregunta per a la qual ja no ens val el criteri de Lenin, que va morir el 1924 ¿Han existit després altres etapes? I si és així, quines han estat les etapes posteriors del capitalisme?
Aquí puc aportar el que és el meu criteri personal, en què parteixo de considerar els canvis que es produeixen al món precisament a conseqüència de la Revolució d’Octubre.
Lenin i els bolxevics van creure que la Revolució d’Octubre anava a obrir el final del capitalisme. A poc a poc van haver de reconèixer que la revolució havia quedat aïllada i que s’iniciava un període de lluita molt més llarg de l’esperat. El capitalisme mundial es va mantenir bàsicament sobre els principis de la fase imperialista, però ara en lluita oberta amb la nova revolució. Això va crear una excepcionalitat històrica: no va estendre la revolució al món, però va aconseguir sobreviure i iniciar un procés independent d’industrialització i un pol d’emancipació anticolonial.
Les coses canviarien després de la Segona Guerra Mundial. La gran victòria contra el feixisme mundial va obligar el sistema a abandonar definitivament el sistema colonial. Ja no era possible mantenir la vella forma de domini i menys encara després de la victòria a la Xina dels pagesos i el seu Exèrcit Popular d’Alliberament, però també l’aixecament civil a l’Índia que impedia mantenir l’imperi britànic en la mateixa forma.
Però, de nou, l’altíssim cost de la victòria i la destrucció provocada per la guerra no permetien un assalt revolucionari d’escala mundial. Es dona una situació no prevista per cap de les parts (occident capitalista i l’URSS amb les noves formacions socialistes) que deriva a una nova situació del capitalisme. Qui millor la va definir va ser Samir Amin [5]. Occident reconeix la descolonització i inicia una nova forma de domini que estructura el món en Centre i Perifèria, més un conjunt de països que es desconnecten i intenten iniciar les seves transicions nacionals al socialisme [6].
Els països del Centre dominaran la Perifèria mitjançant instruments econòmics que es basen a haver creat la necessitat d’ un intercanvi desigual. Ja no s’obliga els països a cedir els seus recursos mitjançant la violència militar i la conquesta, sinó mitjançant la violència econòmica. I això és possible perquè en l’etapa colonial prèvia s’ha destruït el teixit econòmic i la societat tradicional d’aquests països, i ara per subsistir necessiten comerciar amb Occident.
Per exemple, l’Índia necessita importar cereals, mitjançant l’exportació de cotó. Es tracta d’una relació de dependència, perquè Occident pot comprar el cotó a altres països o deixar-lo de comprar durant mesos, però l’Índia necessita arròs cada dia so pena d’enfrontar una fam, perquè els seus camps van deixar de produir cereals per produir cotó i en absència d’una revolució social profunda els mecanismes de mercat no permeten una tornada al model productiu anterior.
L’intercanvi desigual va impedir durant desenes d’anys el desenvolupament de la Perifèria, que en lloc d’acostar-se econòmicament al Centre, es trobava cada vegada relativament a major distància econòmica, malgrat les noves tecnologies disponibles i de la seva sobirania política formal.
El sistema Centre/Perifèria es va recolzar en el control del sistema monetari internacional, basat en el dòlar, l’augment del Deute Exterior, l’especialització de la Perifèria en productes primaris que baixaven any a any de valor amb relació als productes industrials
Pot ser acadèmicament discutible si aquesta realitat va ser una nova etapa o va ser l’extensió de l’anterior. Certament, apareixen aspectes nous després de 1945, però la major part de marxistes han considerat que després de 1945 el que es consolida definitivament és l’imperialisme capitalista. L’estructura Centre-Perifèria seria el clímax d’aquesta etapa.
De fet, la forma postcolonial de domini, s’inicia amb la descolonització el continent americà a principis del segle XIX en benefici dels EUA, que desenvolupa un domini d’ imperialisme capitalista en detriment del domini colonial espanyol. Per a molts països del món a partir del 1945 es tanca la seva etapa colonial, però no la seva dependència.
D’altra banda, si considerem les 6 característiques amb què Lenin defineix l’imperialisme capitalista, veiem que se segueixen complint en essència per a aquest període, per la qual cosa tot i que hi ha matisacions a considerar per a aquesta etapa, podem considerar que s’inscriu en la fase d’imperialisme capitalista.
Tanmateix, el món va continuar rodant. El 1990, amb la fi de l’URSS, el món entra en una nova etapa. Evidentment, aquest procés té una causalitat històrica, però no estava predeterminat. Les coses podien haver anat d’altres formes, millors (revolució socialista mundial) o pitjors (extermini de la humanitat per una guerra nuclear). El fet objectiu és que al món s’obri la fase de globalització.
En la meva opinió la globalització és una nova fase que, si bé evidentment recull elements de l’anterior, presenta les noves característiques següents:
1) Es passa a globalitzar a escala mundial no només el capital en la seva forma diners o mercaderia, sinó en la seva forma productiva [7]. La raó per la qual abans el capital productiu no s’havia globalitzat no era tècnica, sinó política: el capital en la seva forma productiva resulta fàcilment nacionalitzable i molt difícil de repatriar. Per tant, es mantindrà essencialment en territoris sota domini polític clar i efectiu. Només la dissolució de l’URSS i la creença que havien acabat històricament amb la possibilitat de revolucions socials, obre el camí a la deslocalització de l’activitat industrial a països externs al Centre. Els salaris eren molt més baixos a la perifèria abans del 1990.
2) Hi ha una hegemonia clara d’una formació social: els EUA que imposen la seva moneda, el seu exèrcit i les seves regles d’apropiació. L’etapa històrica anterior havia portat al fet que les burgesies nacionals del Centre deleguessin l’hegemonia política als EUA per a fer front a l’amenaça soviètica i de revolucions socials. Temoroses dels processos revolucionaris (a Europa, però també al Japó, Corea o Austràlia), la funció dirigent de la contenció global s’havia dipositat en aquest país.
3) Hi ha una revolució tecnològica que fa petit el món i permet descentralitzar la producció i centralitzar el poder de decisió i concentrar la riquesa a nivells impensables en el passat: mercat financer mundial, logística de transport, telecomunicació, etc., es debiliten els espais de socialització dels treballadors i es reforça el poder de control.
4) L’acumulació de capital es produeix a escala mundial, amb una tendència a l’homogeneïtat de sistemes monetaris, tipus d’ interès, sistema de propietat, però també de salaris i condicions laborals.
5) S’accelera el creixement quantitatiu més enllà del sostenible iniciant-se una crisi greu de recursos de tota mena a molt curt termini (en termes històrics) que comença a ser contradictori amb el desenvolupament i la millora del nivell de vida de la humanitat.
3. La crisi de la globalització
Però la globalització genera la seva pròpia destrucció. Els portaveus del sistema van recuperar la vella idea de Kautsky [8] que la globalització capitalista anava a derivar en una etapa de superimperialisme. Aquest havia mantingut que l’imperialisme, tot i que un fenomen social reaccionari i destinat a no perdurar, era massa racional per a conduir ineludiblement a la guerra. Tanmateix, la realitat, com el 1914, es va encarregar d’ esgotar ràpidament de nou aquest procés i el seu discurs justificador. Fa uns anys vam denunciar en un llibre la falsa utopia d’un imperialisme bondadós [9]. El desenvolupament capitalista acaba sempre en conflicte, saqueig, desequilibri i concentració de riquesa. L’esquerra woke [10] que va tractar de vendre aquest capitalisme global com una panacea d’una societat oberta, estable, innovadora i dinàmica que permetia el desenvolupament de la humanitat, es troba avui en un profund descrèdit i desorientació.
Com era previsible per la naturalesa del mode de producció capitalista, els Estats Units no van voler compartir la seva hegemonia, sinó que la va utilitzar per desplaçar els seus socis. Una vegada convertit per la guerra freda en l’amo del cortijo i per la dissolució de l’URSS en l’únic pistoler, procedí a imposar el seu ordre als seus socis.
Amb la deslocalització, les empreses van augmentar enormement els seus beneficis. Però aquests no anaven a ser destinats a millorar el conjunt de la societat occidental: Primer dins de cada país la ciutadania va veure reduïts els seus ingressos a tot Centre. Es va obrir una crisi de consum que es va compensar inicialment amb el recurs al crèdit. Però com era previsible el consum a crèdit va acabar accelerant un procés d’endeutament financer generalitzat. Però a més van augmentar les tensions entre els mateixos països del centre. Davant la caiguda de la seva competitivitat industrial, els Estats Units no van dubtar a posar en dificultats Alemanya. Quan es va veure davant el perill de ser sobrepassat en la seva producció industrial, no va dubtar a promoure una guerra que va coronar el subministrament d’energia barata al seu soci/competidor.
Amb l’enorme acumulació de capital obtingut, Estats Units no va ser capaç de promoure la productivitat al seu territori, però va aconseguir un desenvolupament desproporcionat de la seva despesa militar en part per corrupció del seu sistema i en part perquè era el sector en què els seus socis eren absolutament dependents i tributaris. Però aquesta despesa militar no li ha servit per dotar-lo d’un Exèrcit i d’una estructura industrial militar competitiva i eficient. Per contra, ha desenvolupat la hipertròfia de la seva despesa militar, que engoleix infatigablement una enorme part del seu pressupost, sense ser capaç de guanyar cap guerra. En realitat després del 1990 només calia aparentar guanyar guerres i satisfer la caterva de generals, industrials i financers que vivien d’aquest pressupost públic fora de qualsevol control o límit. Fins a la guerra d’Ucraïna no s’ha posat de manifest que, a canvi d’aquest negoci, el país s’ha endeutat en greu detriment del desenvolupament de les seves infraestructures i serveis bàsics.
El domini dels Estats Units no va ser exercit en benefici de l’estabilitat i l’equilibri, ni dels seus ciutadans i menys dels seus aliats. Per contra, la seva situació de privilegi en l’economia mundial només va fer que estimular l’apetit de les seves oligarques per obtenir majors marges de benefici. I, a mesura que la seva productivitat declinava per falta d’inversió productiva dins dels Estats Units, va buscar mantenir les altes taxes de benefici sobre la base d’obtenir matèries primeres cada vegada a preus més baixos. Per això calia que la resta del món acceptarà un accés asimètric a aquests recursos. La manera de continuar obtenint-los a nivells de saldo era fracturar les sobiranies nacionals, enfrontar països entre si, provocar conflictes interns a qualsevol racons del món. Per això, tot i tenir el monopoli de la força, el món global unipolar no ha resultat ni pacífic ni estable.
El resultat no és el d’un món governat sota les regles del bon superimperialisme, que els nostres venedors de fum proclamaven que anaven a garantir l’estabilitat social, econòmica, ambiental; sinó un món en conflicte permanent en què augmenta la divisió, la disparitat, la insatisfacció, la violència i la pobresa extrema.
Aquesta acumulació cada vegada més desigual s’ha estès cap a l’interior dels propis països del Centre. La seva classe treballadora va veure reduïts els seus drets econòmics socials i polítics. Porta 30 anys sense pujades reals de salaris tot i que la producció [11] ha augmentat entre 1990 i 2022 fins a 5 vegades als EUA.
La pèrdua de pes de la classe treballadora en el repartiment de la riquesa ha arribat a afectar el seu comportament demogràfic a tot el Centre. S’ha aplicat una forma d’eugenèsia sobre la seva classe treballadora, massa empoderada de si mateixa per l’estat del benestar de la postguerra. Per assegurar disposar d’ un mercat de treball amb un exèrcit de reserva suficient, els països del Centre han recorregut a la immigració, generosament impulsada per la destrucció social i ambiental dels països de la Perifèria. La convivència i la cohesió social impulsada per l’ estat del benestar de la guerra freda, va donar pas a l’exclusió, la pobresa, la pèrdua d’habitatge, la degradació de la sanitat i l’educació, la precarització del treball digne i finalment a la destrucció civil de les societats del Centre.
Però aquesta degradació no només afecta els treballadors. Va arribar un moment en que només era possible augmentar la concentració de riquesa, depredant sobre les mateixes burgesies dels països situades fora del Centre del Centre. I cal dir que a poc a poc les burgesies nacionals del Centre han anat renunciant a la seva pròpia existència. Durant la guerra freda van acceptar que fos la burgesia essencialment dels EUA qui dirigís el projecte polític antisocialista, però després (especialment després de 1990) convertint-se en rendista dels grans conglomerats i fons d’inversió radicats als EUA.
Si bé a Alemanya, França i Anglaterra subsisteix cert grau de capital nacional, a la resta de la UE, l’aspiració és incorporar-se als fons d’inversió radicats als EUA. I no cal anar gaire lluny per percebre la radicalització d’aquest comportament. On és la burgesia catalana que invertia en el teixit industrial de Catalunya? On porta els diners robats a l’administració i la societat la família Pujol? Avui des de Barcelona a Milà, de Hèlsinki a Viena l’objectiu és aconseguir una renda o prebenda de l’administració pública: Fons Next Generation, deute públic, concessions, subcontractes per subministrar productes fabricats a la Xina, etc.
Però el model de la globalització tenia altres problemes:
1. Calia portar la producció industrial a algun lloc del món. En aquests llocs la classe treballadora disposaria de la possibilitat d’empoderar-se en el propi procés productiu. Addicionalment, era necessària l’existència d’una classe treballadora amb formació industrial (alfabetitzada, organitzada, formada tècnicament).
2. Es necessitaven llocs on existís un cert desenvolupament de les infraestructures i, per tant, un cert estat amb poder real de govern econòmic i capacitat de fer complir les lleis.
3. Es pretenia, alhora, que aquest Estat es debilités per permetre apoderar-se dels seus mercats i dels recursos.
Aquesta carta de desitjos oferia poques alternatives en un món finit. Per raons imprevisibles de la història, tàcticament els EUA van poder aprofitar la confrontació sinosoviètica per llançar la seva enginyosa maniobra: aïllar l’URSS, aprofitar els baixos salaris relatius d’una Xina assedegada d’inversió productiva i amb una enorme població.
Però era possible proletaritzar un enorme país i pensar que podrien controlar el procés?
La Xina va acabar per desenvolupar un model propi d’industrialització diversificat sota el control de l’Estat. Era un camí d’alt risc, en què els dogmàtics esquerrans veien riscos importants. I no sense cert fonament.
Podem analitzar els resultats i veure a qui han beneficiat examinant l’evolució en el següent quadre, del PIB nominal als EUA, la Xina i el Japó. Els EUA han aconseguit un enorme augment del seu PIB, que és una proesa en la història de la humanitat multiplicant per 5 la seva capacitat de generar riquesa. Això s’ha de contextualitzar en la història econòmica, la humanitat necessito 17 segles només per doblar la seva producció entre l’inici de la nostra era i el Renaixement. L’èxit de la globalització per als EUA és indiscutible.
Però, quin ha estat l’efecte sobre la Xina? Multiplicar gairebé 50 vegades la seva producció!
Ara bé, els socis dels EUA han compartit el pastís? Veiem que al Japó no li ha anat gaire bé: va créixer un modest 33%. Com deia Kissinger: ser enemic dels EUA és dolent, però ser amic és pitjor.
Evolució del PIB a Bilions de $ amb la Globalització [12]
| 1990 | 2020 | Creixement base 100 el 1990 | |
| EUA | 5,96 | 25,44 | 427 |
| Xina | 0,39 | 17,96 | 4605 |
| Japó | 3,18 | 4,23 | 133 |
Avui, el tauler mundial es divideix entre una oligarquia financera global, que tracta d’imposar a totes les societats del món el seu poder i un extractivisme insaciable. I, d’altra banda, un conjunt de països que conformen la semiperifèria, que tracten de preservar el seu espai econòmic i social. Un món en dos blocs.
D’una banda, els amics-lacais dels EUA, han hagut d’acceptar un paper menor en el repartiment del pastís, alhora que havien d’imposar en les seves societats les polítiques d’austeritat i desigualtat aprovades en el Consens de Washington el 1989. Estan sotmesos perquè ja van perdre el control del seu propi capital. A l’únic que poden aspirar és a seguir parasitant com a burgesia local una mica de la riquesa que es crea a escala global, però l’amo del barri és un altre.
Avui, el domini dels fons d’inversió i el gran capital a través del govern dels EUA s’assembla bastant al que exercien les bandes de mafiosos sobre els botiguers de qualsevol ciutat sota la llei seca. El capitalisme global impera a escala mundial a través del govern dels EUA, que impulsa polítiques econòmiques que els són favorables mitjançant un teixit institucional altament corrupte, que directament necessita suports econòmics i mediàtics per reproduir-se en cada campanya electoral. Els capitosts d’aquest capitalisme global no són una estructura consolidada, amb objectius i plans a llarg termini, sinó, per contra, són bandes de mafiosos en permanent conflicte entre ells.
Per acabar de complicar l’assumpte, en aquest moment el seu cap formal (POTUS) gaudeix d’una evident demència senil. Evidentment, l’absència de l’àrbitre regulador suprem fa tota la situació més confusa i imprevisible. No és gaire clar qui i com mana en cada assumpte, amb la qual cosa proliferen les decisions improvisades, contradictòries i inconsistents.
Per raons estructurals i conjunturals, la globalització està en crisi. Aquesta perdent legitimitat als països del Centre, que han perdut sobirania, legitimitat social i coherència. En ells, el creixement del PIB ja no és desenvolupament del benestar. Es proposa a la població que es resigni a viure pitjor que les anteriors generacions. Els monopolis associats en fons d’ inversió s’han llançat a apoderar-se dels recursos comuns i de la riquesa posseïda encara per la població. Els fons persegueixen apropiar-se de les terres de la classe mitjana pagesa, els habitatges de propietat familiar, així com un gran nínxol de negoci amb la privatització dels serveis gestionats per l’estat.
D’altra banda, els països emergents de la Semiperifèria. Els països als quals es va deslocalitzar la producció industrial conformen un conjunt divers però amb un interès comú: preservar la seva pròpia via de desenvolupament. És un conjunt heterogeni, que s’articula cada vegada més reconeixent el paper central de la Xina, fins i tot quan s’hi tenen conflictes. Els BRICS és un bloc geopolític conformat actualment per 10 països [13], al qual aspiren a incorporar-se’n 30.
Aquests països estan conformats i articulats per una classe treballadora que sustenta la fàbrica mundial i que es troba en la major part dels casos supeditada a la seva oligarquia nacional. Però la pròpia globalització ha convertit la burgesia compradora d’aquests països en una veritable burgesia industrial, que es troba entre la necessitat de cedir millores socials per mantenir la seva hegemonia interior i disputar amb la burgesia globalitzadora mundial l’accés als recursos naturals i humans de la seva formació social.
Avui hi ha les condicions objectives per a una aliança entre aquestes classes treballadores i les seves burgesies nacionals en defensa de la seva sobirania i del seu camí, en la tasca d’acabar amb l’hegemonia mundial dels EUA i els seus aliats.
Aquesta aliança és complexa i sotmesa a vaivens continus, però se solidifica cada vegada que els EUA desenvolupen una intervenció que afecta els interessos d’aquestes formacions socials. Quan els globalitzadors pressionen per pagar deutes externs, cedir drets d’explotació, imposar bloquejos monetaris o comercials afecten el conjunt de les classes socials d’aquests països.
Un element fonamental del bloc dels BRICS és el paper de la Xina. Per als globalistes és un gegant comunista que s’ha de destruir al més aviat possible. Per a l’esquerra woke és un estat capitalista molt pitjor que l’elegant i sofisticat bloc occidental. Tots dos tracten de silenciar el que un poble de 1300 milions de ciutadans pensen de si mateixos.
El seu poble i el seu govern (amb un grau de suport social molt més gran que el dels lliures països occidentals) consideren que la Xina és un país en trànsit al socialisme mitjançant el desenvolupament econòmic i social, recorrent a diversos mecanismes inclòs l’ús del mercat en determinats sectors o la propietat pública de la terra o del sistema financer.
És cert que, gradualment, van passar de prendre decisions econòmiques en funció d’interpretacions del que es considerava doctrina marxista a prendre-les en funció dels resultats pràctics concrets [14]. També és cert que no hi ha mai un futur assegurat i que l’evolució de la història està oberta a possibles retrocessos. Per molta energia que emprem a repetir consignes, el perill d’un canvi d’hegemonies de classe a la Xina no es pot conjurar amb cap màgia.
Però hi ha elements que confirmen aquesta hegemonia per a aquells qui vulguin veure-ho:
1) En els 30 últims anys, mentre creixia la desigualtat a Occident, la Xina ha tret de la pobresa 800 milions de persones. És un canvi estructural que no té parangó no ja en cap programa de reformes, sinó en cap procés revolucionari en la història de la humanitat.
2) L’Estat continua sent el subjecte determinant de la política econòmica. L’últim exemple el podem veure a la crisi d’Evergrande, una de les majors empreses privades xineses que, en la seva fallida, no ha estat rescatada, sinó expropiada, preservant el dret dels seus clients i exigint responsabilitats als seus gestors.
3) Essent la participació de la ciutadania sens dubte millorable, el desenvolupament de la participació ciutadana en la gestió dels assumptes comuns no ha parat de millorar i augmentar. La participació electoral i en les assemblees ciutadanes a tots els nivells és alta i oberta. Hi ha una total pluralitat d’opinions en el debat sobre els problemes. Hi ha moviments socials i sindicals amb pes a l’espai públic i, tot i que sorgeixen conflictes, disputes i enfrontaments, no hi ha una persecució generalitzada des de l’estat sobre ells. Per descomptat, no existeixen ni desaparicions ni bandes armades que coaccionin la població, ni presos per raons polítiques, excepte aquells que tenen a veure amb la subversió des de l’exterior via ONG nord-americanes [15].
4) L’aparell d’estat manté la seva autonomia i autoritat sobre l’emergent classe empresarial, ben al contrari, és aquesta la que està sotmesa a l’ autoritat de l’ estat. La distribució dels pressupostos, els plans quinquennals, els projectes a llarg termini i fins i tot la política exterior (per exemple, les relacions amb Taiwan) no són determinats per aquesta classe, sinó per un estat que reclama actuar en nom del conjunt de la ciutadania del país. És possible que es donin episodis de corrupció, però aquí cap polític deu la seva posició al finançament de la seva campanya, sinó a la legitimitat que li atorga la seva base social, sobretot als seus reeixits en la gestió d’assumptes públics.
Certament, la Xina s’ha sotmès a un ordre internacional que sabia injust, però que considerava que no podia alterar sense alt risc per a la seva supervivència. Si un sector de l’esquerra va criticar l’URSS tancar-se en el seu propi país al segle XX, el de la Xina és una còpia ampliada.
No tracto de justificar-ho, però sí d’explicar-ho a partir d’ubicar la seva situació com a gran formació social que havia patit el segle de la humiliació des de la guerra de l’opi a la proclamació de la República Popular el 1949.
Deng Tsiao Ping aconsellava amb l’astúcia del vell guerriller, que durant decennis la Xina hauria d’avançar sense fer soroll. Sens dubte, la Xina ha pogut comprar aquest silenci permetent grans beneficis a les multinacionals que han explotat la seva classe treballadora, a canvi de desenvolupar el país.
Qui va guanyant en aquesta complicada partida de Mahjong? Com situem la Xina en el món d’avui? És que no sabem llegir l’angoixa que l’oligarquia global viu davant l’expansió d’aquest país?
Els qui lideren la financerització no van haver de llegir mai els relats del que passa quan alimentes un drac. I ja no diguem si, a més, el menystens i maltractes en la forma racista que les elits anglosaxones tracten a la resta del món.
Sens dubte, ara i aquí, la Xina és una formació social que té un paper fonamental en l’articulació i projecte dels BRICS. Un projecte que inevitablement es veu confrontat amb el projecte dels globalitzadors.
Perquè més enllà de les deficiències en el discurs dels BRICS, i de les seves contradiccions, el que està clar és quina és la naturalesa del projecte dels globalitzadors que enuncien amb tota claredat i transparència: apoderar-se dels recursos naturals en mans públiques de les comunitats o dels petits propietaris, augmentar el grau d’explotació contra la classe treballadora global, inclosa la durada de les jornades, així com la disponibilitat permanent dels treballadors, reduint els seus salaris directes i indirectes. I, fins i tot, més enllà, busquen la proletarització de tots els sectors socials que no participen encara en l’economia productiva global: dones, gent gran, infants, etc. per tal d’augmentar la plusvàlua obtinguda i compensar la reducció qualitativa de la taxa de guany provocat pel propi creixement del capital.
4. Propostes per a l’acció
A tall de paradoxa, la història va acabar per donar-li a Kautsky la raó en què el capitalisme evolucionava cap a un superimperialisme. Però només per un curt període. Hem estat molt a prop d’un govern únic mundial sota l’hegemonia dels EUA entre el 1991 i el 2008. Però el transitori període de superimperialisme, s’ha tancat amb un fracàs estrepitós. Sota les regles de producció capitalista no és possible una articulació harmònica de la producció que sigui sostenible i socialment justa. No només el superimperialisme ianqui no ha tingut res d’harmònic ni pacífic, sinó que no és ni tan sols sostenible, com de fet va vaticinar Lenin.
Els timoners de la globalització, organitzats en fons financers que controlen els bancs i els grans monopolis, s’han convertit en l’enemic de la humanitat i es troben davant una aliança BRICS que agrupa el 50% dels habitants del planeta.
Si aconseguissin imposar-se a la resistència encapçalada per la Xina i conformada per l’heterogènia Semiperifèria, s’obriria pas a un món distòpic sense drets socials, ni humans tal com els coneixem: sense accés al treball digne, sense dret a viure quan es deixa de produir, sense dret a atendre els éssers estimats, sense teixit social articulat més enllà de la producció i el consum telemàtic, sense dret ni a formació ni a informació, sense sobirania per poder decidir sobre les qüestions importants de la nostra existència. Un món cada vegada més violent i desestructurat del qual alguns barris de les grans ciutats dels EUA plens de zombis i miserables sense sostre són només una premonició precoç.
La seva victòria suposaria la pèrdua dels nostres drets laborals, socials i polítics pels quals el poble ha lluitat des dels temps d’ Espartac fins a la revolució d’Octubre, passant per la Revolució Francesa.
Avui, l’OTAN ha reconegut obertament el seu propòsit de fracturar països dels BRICS i ha proclamat clarament la Xina com el seu principal enemic, per cert, sense aportar cap argument, ni raó consistent. Per reclamar-se comunista? Per ser més competitiva? Per regular massa o per regular massa poc?
Malgrat la xerrameca dels seus corifeus, ONG i intel·lectuals a sou dels oligarques globals, el seu objectiu no té cap propòsit democràtic, ni emancipador. La seva acció política i militar només està encaminada a preservar la seva globalització polaritzadora de la riquesa.
Mentre invoquen les bondats del seu suposat jardí assetjat per un món salvatge i inculte, la seva praxi de cada dia és promoure qualsevol mena de conflicte entre ètnies, gèneres, llengües, religions, generacions, comunitats. De la massacre el 1994 de Ruanda, al genocidi de Palestina el 2024, el qüestionament de fronteres a tot el món, de drets laborals i socials és continu i sistemàtic. La globalització és el mató que va intentar apoderar-se de qualsevol indici de riquesa existent al món i sembrar el caos de manera constant i continuada.
Mentre que les civilitzacions del passat pretenien buscar l’ordre i l’estabilitat, el capitalisme en la seva fase global i senil busca crear el caos per mirar d’acumular més en menys mans. Cal parar als amos de la globalització, no només per obrir nous camins d’emancipació, sinó, en primer lloc, per salvar l’estirp humana, donar possibilitat d’existència a les futures generacions.
Davant el discurs postmodern de les bondats del capitalisme neoliberal com a garant de desenvolupament i llibertat, cal explicar que el seu projecte simplement amenaça la subsistència de la vida humana. És el capitalisme qui ha inventat la capacitat d’autodestrucció del món, qui darrere del compte de resultats de l’any vinent és capaç de destruir boscos, caladors o aqüífers, de trencar l’equilibri climàtic i la pau del món.
Certament, poden haver existit cultures autoritàries, violentes, intel·lectualment fanàtiques… però només el capitalisme global és capaç de destruir la humanitat. I de fer-ho ara en la present generació.
Per aconseguir aturar la globalització, cal estar obert a qualsevol aliança que pugui ser resultar efectiva en temps real, abans que aquest sistema ens porti al col·lapse. En aquest procés, cal definir amb tota claredat quin és l’enemic principal i el nucli del problema. I avui el poder polític i militar d’aquest model està liderat sens dubte pels EUA i la seva aliança militar: l’OTAN. I és aquest domini unilateral el que s’ha de trencar al més aviat possible.
La seva superació, paradoxalment, no es pot centrar en el pla militar, sinó en l’articulació d’una àmplia aliança social que impulsi un canvi de model sobre principis i propostes que puguin ser compreses i recolzades per la ciutadania treballadora. En darrer terme, es tracta de materialitzar drets bàsics de les majories, per sobre del poder de l’ oligarquia financera global.
Normalment, és més fàcil unir immenses majories per evitar perdre drets, que per construir noves relacions, sempre difícils d’explicar i entendre. Avui, el primer dret que cal defensar és la vida i la pau.
La nostra formació social és part del bloc militar de l’OTAN. Tot recurs de la despesa militar és una contribució a la pau mundial i als drets socials. Avui, la derrota de la globalització i els seus agents els fons financers requereix un empoderament social dels ciutadans del món davant tota mena d’oligarquia. La base d’aquest procés ha de ser l’organització de la majoria social en estructures militants de defensa dels seus drets més immediats. Als països occidentals, es tracta de donar cos a l’estructura social, defensant de forma quotidiana i organitzada els col·lectius humans de la depredació dels financers, ja sigui en el centre de treball, el territori o els espais comunitaris. Unint gents diverses, en les accions concretes com la defensa del seu lloc de treball o dels seus drets com a ciutadà en la sanitat, educació, habitatge i alimentació, etc.
Les guerres actuals entre els BRICS i l’OTAN no portaran automàticament un procés d’emancipació social [16]. Però la derrota de l’OTAN és una precondició per a obrir pas a un futur alternatiu. L’arribada de l’exèrcit nord-americà a la Segona Guerra Mundial no garantia la victòria dels Fronts Populars i el seu projecte d’alliberament democràtic i social a Itàlia, Grècia o França, però va ser defensada pels partits dels treballadors per intentar emancipar-se del feixisme. Igual que ahir, la derrota de l’OTAN en tots els fronts, en tots els països, en tots els sectors, és una condició necessària per obrir les amplades alberedes del socialisme al segle XXI.
Certament, en la nostra lluita d’avui, cal seguir explicant que la derrota de l’OTAN no és suficient. No cal tenir cap il·lusió en què la seva mera derrota política i militar, porti per si mateixa a un camí socialista. Cal que els pobles prenguin a les seves mans la tasca d’empoderar-se en defensa de tots els seus drets, en el mateix procés de resistència actual.
En aquests anys, els oligarques globals ens han convençut que el terrorisme islàmic era el fantasma que amenaçava les nostres càlides llars. Però els qui ens han desnonat, tret drets laborals i sanitaris han estat les seves entitats financeres, no els islamistes. Ara, pretenen ensumar-nos de nou amb l’os rus i el drac xinès. Però cada vegada, per a una part més gran de la humanitat, l’emperador va nu i els seus crits d’ al lladre, al lladre” ja no serveixen perquè deixem de veure amb claredat qui s’emporta la cartera amb els nostres diners. En qualsevol cas, cal que deixem de contemplar el món com un videojoc, per adonar-nos que formem part de la realitat existent.
Certament, no som els protagonistes de la pel·lícula, ni de les escenes a pantalla panoràmica de les grans batalles que es desenvolupen. Però som el subjecte fonamental del relat en el nostre marc d’acció concret: centre de treball, barri, col·lectiu humà en què ens inserim. En aquest espai som determinants perquè amb la nostra feina posem l’escenari, els recursos i el guió. Ni més que un gra de sorra, però no menys que això. I si som capaços d’articular els individus aïllats, ens convertim en una allau de proporcions gegantines i determinants.
Sense feina no hi ha armes, no es poden tampoc transportar i sense soldats no és possible guanyar cap guerra. Contra tota aparença que han tractat d’inculcar-nos en el nostre subconscient col·lectiu, si ens dotem de consciència i de voluntat, és possible canviar el món i canviar l’ordre global actual que només beneficia (i a curt termini) una ínfima part de la ciutadania del planeta.
Notes
[1] Eduardo Galeano (1971), Las venas abiertas de América Latina, Ed. Siglo XXI.
[2] Lenin (1916), tom 1, 754.
[3] Lenin (1931), El Imperialismo. Última etapa del capitalismo, Prensa Moderna, Madrid o “L’impérialisme dernière étape du capitalisme”, (1925) Librairie de l’Humanité, Paris.
[4] Dogmàtics molt conservadors com Berstein, però també d’altres molt més formalment revolucionaris com Kautsky. Un autor que es dedicava a repetir com un papagai els principis i s’oposava a reconèixer el paper de noves formes de lluita com els soviets de 1905. El seu dogmatisme de defensar exclusivament el paper dels sindicats i el partit davant Rosa Luxemburg o Lenin, no mostraria per a la majoria el seu plantejament contrarevolucionari fins que va arribar l’hora de la veritat el 1914.
[5] Samir Amin, 1978, El desarrollo desigual, Barcelona, Ed. Fontanella.
[6] Es tracta de processos que l’URSS no pot dirigir més que de forma formal i ritual, perquè en realitat té enormes dificultats per recuperar-se ella mateixa de l’esforç de la guerra. Els EUA produïen el 1945 el 80% del PIB mundial. L’URSS no podia llançar una proposta similar al pla Marshall o a l’actual OBOR-Ruta de la Seda de la Xina. La seva hegemonia política a Orient no pot sustentar-se en un poder econòmic rellevant a escala mundial i aquesta servida l’ obertura d’ un procés de sortides individuals dels països del seu bloc.
[7] El capital és una relació econòmica que adopta tres formes capital monetari, mercaderia i productiu. Només és operatiu mentre és capaç de transformar-se d’una en una altra.
[8] Karl Kautsky, Der Imperialismus, 1914.
[9] Franquesa, R., Tafalla, J., Carchedi, G.(2018) Imperialismo hoy, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo.
[10] Michael Hardt, Toni Negri, Imperio, 2005, Paidos
[11] El PIB dels EUA ha passat de 5,9 Bilions el 1990 a 25,4 el 2022, segons dades del BM.
[12] Dades del Banc Mundial
[13] Brasil, Rússia, Xina, Sud-àfrica, Índia, Iran, Egipte, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units i Etiòpia.
[14] Estic convençut que Marx i Lenin, persones amb un alt sentit de la realitat haguessin estat partidaris de l’opció que deriva de la praxi i no d’interpretacions doctrinàries.
[15] Segons el relat Occidental, els grans problemes de la Xina són 1) els conflictes ètnics amb la seva minoria musulmana a Xinjiang de les quals es va dir que hi hauria milions de persones internades i torturades. Però no s’han aconseguit més que 30 testimonis d’aquesta suposada creuada ètnica, no hi ha fotos, no hi ha vídeos sobre una regió que es pot visitar sense restriccions i en la qual les mesquites continuen obertes i molt més segures que en gran part del món islàmic. El que si sembla comprovat és que el 2017 es van produir accions de violència a la capital sobre els comerciants de l’ètnia Han a la capital que derivaren en enfrontaments culers entre uigurs i han. Res que no passi de forma quotidiana a molts llocs del món i que no sigui fàcil de provocar des de l’exterior. Pel que sembla les polítiques socials han desactivat aquest malestar social des d’aleshores. 2) les protestes a Hong Kong, derivades, en primer lloc, d’una difícil integració cultural d’una comunitat que no veu amb bons ulls com des de la unificació, altres ciutats del seu entorn s’han desenvolupat més ràpidament. Per descomptat, també la presència d’ONG occidentals va estimar la mobilització, que, tanmateix, va ser molt criticada, per una altra part, de la població de l’enclavament. No hi va haver tampoc ni desaparicions, ni assassinats, ni violència extrema en cap moment del conflicte entre el 2019 i el 2021. Posteriorment, diverses iniciatives polítiques semblen haver desactivat aquest malestar social. Es permeten manifestacions minoritàries en commemoració dels fets de la plaça de Tiananmen. En cap cas s’han produït emigracions massives ni des de Hong Kong, ni des de Macau.
[16] Com assenyala encertadament en el seu article Costas Lapavitsas (2024) La contesa hegemònica emergent no té contingut ideològic, sinó que està impulsada enterament per interessos econòmics capitalistes. https://costaslapavitsas.blogspot.com/2024/04/blog-post.html?m=1
Bibliografia
John Hobson, (1902), Estudio del imperialismo en Imperialismo 2009 Capitan Swing Libros, Madrid
Rudolf Hilferding (1910), El capital financiero en Tecnos, 1981, Madrid
Rosa Luxemburg (1912) La acumulación de Capital, en Grijalbo 1978, Barcelona
Nicolai Bujarin (1915), El imperialismo y la economía mundial, en Cuadernos de Pasado y Presente nº21, 1971, Córdoba (Argentina).
Michael Hart & Antonio Negri (2000) Imperio, Paidos, Barcelona.
V.I. Lenin (1916) El imperialismo fase superior del capitalismo en Obras Escogidas, 1979, Editorial Progreso, Moscu.
Franquesa, R., Tafalla, J., Carchedi, G.(2018) Imperialismo hoy, El viejo Topo.
Textos de Treball
Stansfield Smith (2022), ¿Es Rusia imperialista? Pensamiento Comunista nº2, Setiembre 2022Costas Lapavitsas (2024) La contienda hegemónica emergente no tiene contenido ideológico, sino que está impulsada enteramente por intereses económicos capitalistas. https://costaslapavitsas.blogspot.com/2024/04/blog-post.html?m=1
