Les primeres mesures socials de la Comuna

Del mateix autor

Introducció i traducció de Joan Tafalla

Un dia després de la presa de posició de la Comuna escollida a les eleccions de 25 de març i proclamada el 28 de març, la Comuna comença a adoptar, sense la menor dilació, decrets en benefici del poble treballador. Un coratge i una diligència polítics ben remarcables.

Els dos primers decrets foren: el decret sobre la remissió dels lloguers i el que suspenia la venda dels objectes dipositats al Mont de Pietat.  Ambdós varen ser signats el dia 29 de març i enganxats als murs de París el dia 30.

La crisi provocada per la guerra durant l’estiu, la tardor i l’hivern de 1870 i 1871, havia provocat un empobriment general i una misèria profunda que impedia als treballadors, però també a capes importants de la petita burgesia parisenca, pagar el lloguer i els posava en el perill del desnonament.  Així doncs la Comuna decreta:

El decret de remissió dels lloguers deia:

“La Comuna de París , 

Considerant que el treball, la indústria i el comerç han suportat tota la càrrega de la guerra i que és just que la propietat faci la seva part de sacrifici,

DECRETA:

Art. 1.- La remissió general es fa als llogaters segons els termes d’octubre de 1870, gener i abril de 1871.

Art. 2.- Totes les quantitats pagades pels llogaters durant aquests nou mesos seran imputables segons els termes a venir.

Art. 3.-. També es fa remissió de les sumes degudes pels arrendataris de pisos moblats.

Art. 4.- Tots els contractes d’arrendament es poden rescindir a voluntat dels llogaters, per un període de sis mesos a partir d’aquest decret.

Art. 5.- Totes les llicències donades s’ampliaran, a petició dels llogaters, en tres mesos”.

Naturalment la qüestió dels lloguers i arrendaments dels pisos no es va acabar aquí. És una història que seguirem explicant.

Sobre el Mont de Pietat:

Com els nostres lectors deuen saber quan un individu o una família queien a l’atur i en la consegüent misèria, tenia el recurs de dipositar objectes de la seva propietat al Mont de Pietat  com a penyora d’un préstec, sovint usurari. Si la família no podia rescabalar el deute en el termini fixat, el Mont de Pietat podia vendre l’objecte dipositat. Era, com es pot pensar, un mètode brutal d’expropiació de les darreres i escasses pertinences dels treballadors i de les capes més empobrides de la societat. La guerra i l’atur havien fet impossible per a milers de persones de poder rescabalar els crèdits originant situacions dramàtiques així que la Comuna decretà una solució immediata, encara que provisional davant d’aquesta situació.

El decret de suspensió de la venda d’objectes dipositats al Mont de Pietat deia:

“Article únic: Se suspèn La venda dels objectes dipositats al Mont de Pietat.” 

Per a la Comuna, el dret a l’existència prima sobre el dret de propietat.

Aquests dos decrets simples, clars i ràpids de La Comuna  adoptats el primer dia del seu mandat i aplicats immediatament eren, estava clar, “una violació despòtica del dret de propietat burgès” [1], que posava en primer pla la defensa de l’imprescriptible dret a l’existència per sobre del dret de propietat. 

Segons el republicanisme radical procedent de l’any 1793, l’existència és dimana del dret natural, mentre la propietat és matèria del dret positiu. Aquest simple fet demostra que no hi ha solució de continuïtat entre la tradició republicanista i el comunisme tal com ambdues tradicions eren entesos durant el segle XIX. 

No és gens estrany que el govern burgès de Versalles hagués posat en circulació el dia 18 de març, un manifest en el qua entre altres coses es deia: “… Circula l’absurd rumor que el govern prepara un cop d’Estat. Allò que ha volgut el govern és acabar amb un Comitè insurrecte quins membres no representen altra cosa que les doctrines comunistes i que portaran a París al saqueig i a França a la tomba”. Malgrat aquesta amalgama feta per Thiers i els seus, convé que nosaltres no ens confonguem. Comunistes n’hi havia entre els communards, és clar que sí. Però les amalgames no ajuden mai a comprendre la complexitat dels processos socials. Com se sol dir: “ni hi són tots aquells qui hi estan, ni estan tots aquells que hi són”. Entre aquells seguidors de les “doctrines comunistes”, alguns eren membres de l’AIT i d’altres no. I recordem-ho, no tots els membres de l’AIT es poden etiquetar com a comunistes. 

Naturalment aquesta “violació despòtica” del dret de propietat burgès concità l’odi de les capes posseïdores i benestants. Un odi que explica l’extrema ferocitat que assolí la repressió dels communards durant la setmana sagnant que va seguir a la derrota de la Comuna.

Notes

[1] Vegeu l’apartat corresponent del Manifest Comunista de 1848.

Author

Articles relacionats

Darrers articles