Article publicat al número 53-54 de la revista teòrica Realitat, edició extraordinària de l’any 1997 dedicada al 150 aniversari del Manifest Comunista. Traduït del castellà al català per Cristina Bedmar i Joan Lou.
-I- La qüestió de la democràcia a Marx i Engels
Quan es planteja la qüestió de la democràcia a Marx i Engels, hom es troba en presència de tesis francament oposades. Voldria assenyalar, per començar, dues tesis extremes. Segons la primera, el pensament polític de Marx i Engels és essencialment democràtic, de manera que no ens hem d’estranyar perquè el comunisme hagi donat els resultats, per tots coneguts, en l’àmbit de l’aplicació dels principis democràtics; és la tesi sostinguda, per exemple, per Ferenc Feher [1]. Considero aquesta tesi fonamentalment falsa, però és necessari constatar que empra un cert nombre d’arguments vertaders. Per exemple, Ferenc Feher destaca que el principi de la revolució permanent, present en Marx, és incompatible amb el principi democràtic. També afirma que Marx i Engels són jacobins, i crec que sobre aquest punt cal donar-li la raó, encara que no s’ extregui, tal com sí que fa ell, la conclusió que jacobinisme i democràcia s’exclouen mútuament.
Per altres intèrprets, per contra, el pensament de Marx i d’Engels és un pensament de la democràcia, i punt. Aquesta tesi té nombrosos partidaris, entre els quals el més conegut és, sens dubte, Avineri. [2] També, però, la defensen Fernando Claudín [3], Jacques Grandjonc [4], i recentment Maurice Barbier [5].
Voldria posicionar-me immediatament davant d’aquestes dues tesis extremes. Per mi, el pensament de Marx i d’Engels és profundament i fonamentalment democràtic; no ho afirmo per incloure’m entre els partidaris de la tesi número dos: quan dic de Marx i Engels que el seu pensament és profundament democràtic, és per dir que alguns aspectes del seu pensament em semblen problemàtics amb relació a la democràcia, però que ben mirat malgrat aquests aspectes, el seu pensament és, pel que fa a l’essencial, democràtic.
Per poder ser compresa, la meva tesi pressuposa la següent consideració: a Marx i Engels, la qüestió de la democràcia no es planteja directament o de forma aïllada. Es planteja amb relació al problema de la revolució o, per ser més precisos, amb relació al problema de les revolucions. En efecte, amb raó o sense, Marx i Engels pensen que el segle XIX és el de les revolucions democràtiques, d’una banda, i de la revolució “social”, de l’altra. El problema resideix, doncs, en saber quines són les relacions de la o de les revolucions amb el principi democràtic.
Abans d’anar més lluny, és necessari fer un acord sobre els sentits possibles de la paraula revolució. Em sembla que aquesta paraula té dos sentits principals: en un primer sentit, es dirà que hi ha revolució quan un ordre existent (un sistema polític o un sistema socioeconòmic, o una combinació de tots dos) resulta profundament trastornat; es deixa, doncs, de banda la qüestió dels mitjans empleats per produir aquest trastorn. Per exemple, abolir l’ordre burgès-capitalista i instaurar una societat comunista és una revolució: durant el segle XIX, s’anomena sovint a aquesta revolució la revolució “social”, però es pot considerar que el trastorn té lloc de forma legal i pacífica. Veurem que Marx i Engels no deixen de considerar aquesta possibilitat en un cert nombre de països. En un segon sentit, revolució designa una modalitat particular d’aquest trastorn i significa precisament recórrer a la violència, a la lluita armada, a la insurrecció. Aquest segon sentit és evidentment el sentit que domina en el segle XIX.
Aquestes revolucions violentes són de diferents tipus, i si es deixen de banda les revolucions que tenen com a objectiu essencial la conquesta de la independència nacional, es poden assenyalar revolucions anomenades “burgeses” que intenten enderrocar l’antic règim i les seves institucions despòtiques, per substituir-les per un ordre social i polític nou (l’ordre social pot, d’altra banda, variar considerablement segons es tracti d’un règim liberal o d’un règim democràtic) i, d’altra banda, revolucions o intents de revolucions que tendeixen a substituir a l’ordre burgès per un ordre social nou que realitzi l’emancipació del proletariat.
A la realitat, aquests tipus “ideals” es combinen de múltiples maneres. Marx i Engels tenen perfecta consciència d’aquestes combinacions concretes. Com a revolucionaris alemanys, consideren que el seu país ha de ser l’indret d’una revolució multidimensional que ha de combinar la revolució democràtica (que també hauria de realitzar les tasques de la unificació nacional) i la revolució comunista, i empren el concepte de “revolució permanent” per a expressar la idea que es fan de la combinació de revolució democràtica i revolució social.
Sobre aquest punt, en relació amb aquesta combinació de dues revolucions en un mateix procés històric, es poden descobrir aspectes problemàtics en el pensament de Marx i Engels sobre la qüestió de la democràcia.
Una primera pregunta de naturalesa històrica es planteja en relació amb les revolucions que estarien a l’ordre del dia durant el segle XIX segons Marx i Engels. Què succeeix exactament? És realment el segle XIX, com ells creuen, el segle de les revolucions proletàries que tendeixen a establir el comunisme? Està el comunisme a l’ordre del dia el 1848 o, fins i tot, al 1871? La resposta ha de matisar-se. En cert sentit, Engels ha contestat a la pregunta de forma nítida a la introducció de 1895 a Les lluites de classe a França de Karl Marx. Ens havíem fet -diu més o menys- il·lusions, en imaginar que una victòria de la revolució social era possible el 1848 o fins i tot al 1871. Tot i això, el mateix Engels creu que el que llavors no era possible, es converteix en una perspectiva molt seriosa a mesura que es desenvolupa la revolució industrial i que el proletariat s’organitza en partit independent [6]. A més, si la victòria d’una revolució social era totalment impossible, tant el 1848 com al 1871, no obsta perquè, per dues vegades, el proletariat de París inscrivís reivindicacions vagues però específiques en l’ordre del dia de les revolucions del segle.
Pel que fa a la problemàtica del concepte marxià de revolució permanent en relació amb el principi de la democràcia, em sembla que es pot dir el següent: està clar, en primer lloc, que la revolució (violenta) és fundadora de la democràcia: no hi ha democràcia sense revolució, i aquesta és, realment, la lliçó del segle XIX, tot i que és cert que la revolució no funda la democràcia de manera senzilla i lineal (n’hi hauria prou amb considerar la història de França). Si es considera la història d’Anglaterra, es pot dir també això del sistema parlamentari, que certament no és encara la democràcia, però sense el qual no es podria concebre la democràcia: va ser necessari tallar-li el cap al rei per establir el poder del parlament. Pel que fa al recurs al terror i a la dictadura, tant Anglaterra com França ens mostren que només amb aquests dolors il·lumina la història moderna institucions democràtiques.
La qüestió que es planteja en el que es refereix a la connexió de dues revolucions en el transcurs d’un procés de revolució permanent que ha d’instaurar, en primer lloc les institucions de la democràcia, i després les del comunisme, és saber si és legítim recórrer a la violència revolucionària quan ja s’han conquerit les institucions de la democràcia. Es pot suposar que Marx i Engels no es feien aquest tipus de preguntes el 1484-1850 quan van tematitzar el concepte de “revolució permanent”, però no hi ha dubte que és el tipus de preguntes que ens plantegem avui en dia. L’estalinisme ens obliga a tornar a la revolució russa que es va dur a terme segons l’esquema de la “revolució permanent” durant l’any 1917, teoritzada com a tal per Trotski ja el 1905 i acceptada pràcticament per Lenin tan bon punt va tornar a Rússia l’abril del 1917.
-II- Sobre alguns textos de Marx i d’Engels, anteriors a la revolució de 1848, que poden dur a la convicció que el seu pensament és fonamentalment democràtic.
Els textos que vull tenir en consideració aquí són textos anteriors a la revolució del 1848; no és que no existeixin d’altres, que pertanyen al període de la seva plena activitat política, que produeixin el mateix efecte positiu, ans al contrari [7]. Aquests dels que parlaré ara, però, pertanyen a la fase formativa del seu pensament i permeten, com a mínim, mesurar la importància de les preocupacions democràtiques en aquesta gènesi.
Obliguen a prendre consciència que aquest pensament pertany a un període històric molt particular, el que precedeix la revolució del 1848 a Alemanya i a Europa, i que posseeix les característiques d’aquesta època.
Cal evocar, en primer lloc, l’activitat de periodista a la primera Gaseta Renana, la de 1842, que és realment significativa de les idees que albergava llavors l’esperit de Marx (i Engels). Enemic del despotisme prussià, Marx és l’autor d’articles sobre la llibertat de premsa i la censura que respiren un esperit de llibertat. La problemàtica filosòfica canviarà constantment durant aquests anys d’intensa elaboració teòrica-política, però el que no canvia és el compromís polític de Marx (i Engels) amb la llibertat i la democràcia. El 1848, quan la revolució esclata al seu país, tots dos exiliats tornaran a la seva pàtria per prendre partit directament en la lluita. El seu diari s’anomenarà La Nova Gaseta Renana, òrgan de la democràcia, i serà publicat, com l’anterior, a Colònia. Aquesta seqüència permet comprendre el vincle present en la persona de Marx, entre el liberalisme polític (en un sentit ampli del terme que pugui convenir al jove periodista de la Gaseta Renana), la democràcia i el comunisme.
El 1843, quan la censura cada vegada més mesquina l’obliga a renunciar a la seva primera activitat de periodista, Marx es retira al seu gabinet d’estudi per resoldre els dubtes teòrics que l’assaltaven. Redacta llavors una crítica del dret polític hegelià que deixa sense acabar: en aquest manuscrit del 1843, estudia meticulosament els paràgrafs 261-313 dels Principis de la filosofia del dret de Hegel. Defineix de passada el que llavors anomena “la veritable democràcia”, i la instauració del sufragi universal juga un paper fonamental per posar un terme a la separació de la cosa política i la cosa social que caracteritza, segons ell, la relació de l’Estat representatiu modern i de la societat civil burgesa. Es pot criticar aquest text i trobar en ell tota mena d’insuficiències teòriques; s’ha fet recentment a Itàlia, de manera molt sàvia [8]. No ens podem detenir avui, però, en les insuficiències teòriques reals o suposades d’aquests manuscrits: el que observarem, és que després d’haver alabat la llibertat a l’òrgan més radical del liberalisme alemany, Marx, quan s’apropa a la idea del comunisme, hi arriba fent “treballar” el concepte de democràcia amb els de “societat civil” i Estat modern, atribuint-hi, fins i tot, un poder veritablement taumatúrgic al sufragi universal.
A l’any següent, el 1844, farà públics els resultats d’aquestes investigacions. La qüestió jueva és molt significativa d’aquest moment intermedi: sens dubte, Marx hi critica les insuficiències de l’emancipació només “política” en relació amb l’emancipació “humana” que és la del comunisme. Contràriament al que sostenen interpretacions molt arbitràries d’aquest text, però, en cap moment Marx posa en dubte que la simple emancipació política sigui un progrés indispensable. Els drets polítics iguals no posen punt final a l’existència de la societat burgesa, però és un abús pretendre que Marx consideri desdenyables aquests drets.
Pots continuar llegint l’article a engels.cat
