Engels i la guerra camperola

Del mateix autor


Ricard Ribera Llorens
 
Friedrich Engels publica l’any 1850 l’obra La guerra camperola a Alemanya en els números 5 i 6 de la Nova Gaseta Renana. Revista políticoeconòmica [1], on porta a terme una anàlisi històrica i de classe de les revoltes dels camperols alemanys durant el segle XV i principis del XVI, així com de la guerra que se’n deriva l’any 1525. El seu treball situa un seguit de qüestions que poden resultar innovadores avui dia davant de certs clixés heretats del marxisme economicista i mecànic, com són la importància de la qüestió camperola, la necessitat d’aliances de la classe obrera i, també, la influència que pot jugar la religió per afavorir un procés revolucionari.
No és casual que la frase que enceta el llibre sigui “El poble alemany també té la seva tradició revolucionària” [2].  Engels escriu sobre la guerra camperola amb la voluntat de traçar una línia des del segle XV fins al recent període revolucionari 1848-49, per caracteritzar la tradició revolucionària del seu país. Posteriorment, a la dècada de 1880, Engels tenia la voluntat d’ampliar el seu llibre i convertir-lo en referència, “la revisaré per complet. La Guerra Camperola serà presentada com a pedra angular de tota la història alemanya”, malgrat el volum de feina de l’edició del segon i tercer tom d’El Capital no li va permetre [3]. Això denota la importància que Engels dona a la situació revolucionària viscuda a Alemanya ara fa 500 anys, protagonitzada pels camperols i els plebeus, en un moment on el proletariat és incipient, el feudalisme es troba en decadència i ja hi ha qui imagina i difon la idea de comunisme.
Influenciat pel context de derrota de la revolució alemanya produïda els anys 1848-49, Engels analitza el paper de les diferents classes socials en el moment de la guerra camperola i estableix paral·lelismes amb la revolució de mitjans de segle XIX. Tot dotant d’una continuïtat a les diferents classes socials i el seu comportament, identifica els adversaris i posa molt d’èmfasi en el paper de la burgesia en les revolucions, com un dels actors implicats inicialment i, un cop els sectors populars assumeixen el lideratge, es converteix en traïdora.
 
El context econòmic, polític i social

En un moment en què l’estructura econòmica, política i social del feudalisme es trobava en descomposició, el paper del camp i el seu funcionament basat en la propietat feudal és encara rellevant davant del de les ciutats, el comerç i els elements embrionaris de la indústria. Al llarg dels segles XIV i XV es produeix un augment del capital mercantil i l’enfortiment d’un poder absolut, que en el cas d’Alemanya es concentra en prínceps territorials, que havien pres tot el protagonisme a l’emperador.
El poder de l’Imperi es trobava en plena caiguda i, per altra banda, en el cas alemany, el naixement de la burgesia i l’augment del comerç no havien aconseguit un ampli abast territorial a escala nacional. A diferència d’altres països, com Gran Bretanya o França, on el nou model econòmic té un grau de desenvolupament major i afavoreix una centralització econòmica i política, la producció i comerç de mercaderies a Alemanya es produeix a una escala més petita, donant per tant un fenomen de centralització limitada a territoris dominats pels prínceps, antics grans vassalls que han passat a ser sobirans de les seves províncies.
Les ciutats seran les úniques que tindran certa autonomia o drets adquirits davant dels prínceps, és en aquestes on la burgesia augmenta el seu poder econòmic i pretendrà formar part del seu poder polític. Cal destacar el cas de la noblesa i la seva caiguda en desgràcia, després de veure’s desplaçada pel poder dels prínceps, acaba cedint la seva autonomia a aquests a canvi, segons el filòsof marxista alemany Ernst Bloch [4], de que “se li garantís justament la més desconsiderada explotació dels camperols i el gaudi més ampli de la renda territorial i l’excedent agrari” [5]. Així doncs, només els prínceps i la burgesia de les ciutats s’havien enfortit abans de les guerres camperoles.
En aquest context, la càrrega de generació d’excedent era suportada pels pagesos, segons Ernst Bloch, “mentre que la ciutat territorial, la noblesa i la classe principesca tan sols podien esmenar si no hi ha altre remei les seves dificultats gràcies a la producció primària de l’agro i els excedents d’ella, tot el sistema estratificat de la societat constituïda en l’edat moderna venia a gravitar sobre la població camperola, sobre la indefensa massa nuclear de la nació, explotada simultàniament per tots els estaments de l’Imperi” [6].
 
Les classes socials i les aliances

En una societat marcada per la centralització en províncies, en la qual els prínceps territorials assumeixen el protagonisme i la noblesa mitjana tendeix a desaparèixer (o ascendeix a príncep o cau baixa noblesa), continua tenint un gran protagonisme el clergat. L’església representa la ideologia medieval i, tot i que al llarg d’aquest canvi d’època perd el monopoli de la lectura, l’escriptura i el treball intel·lectual, en gran part, continua mantenint les seves terres, amb els seus serfs i els seus impostos. A excepció dels sacerdots rurals o urbans, que representaven el punt plebeu del clergat i participaven del moviment popular, la institució i la seva jerarquia acaben sent el blanc de les ires de les revoltes camperoles, que reclamen destruir els monestirs i convertir en terres comunals les seves finques, així com de la mateixa burgesia que en vol confiscar els béns i parla d’una “església barata”, sense luxes.
Per altra banda, a les ciutats, trobem 3 classes socials. El control polític estava en mans de les famílies patrícies, que s’enriquien de la gestió. La burgesia, ciutadans rics i mitjans, pretén una reforma que posi fi al nepotisme i participar de la gestió de la ciutat. Per últim, els plebeus, que són un grup divers de ciutadans arruïnats i sense drets (oficials, jornalers i lumpenproletariat), fruit de la descomposició del feudalisme.
I com deixa clar Engels, “sota de totes aquestes classes, excepte els plebeus, es trobava la gran massa explotada de la nació: els camperols. Sobre el camperol requeia el pes de tots els estrats de la societat.” [7]
Un cop s’iniciïn les revoltes camperoles i les propostes de reforma de Martin Luther obrin la porta al què seria la guerra camperola, es configuraran tres blocs. Un primer bloc conservador-catòlic que agruparà als elements interessats en el manteniment de l’ordre existent (poder imperial, prínceps escolàstics, la capa més rica de la noblesa i els patricis de les ciutats); un segon bloc, “sota la bandera de la reforma moderada burgesa de Luther”, que inclourà els elements adinerats de l’oposició (baixa noblesa, burgesos i una part dels prínceps seglars que volien enriquir-se confiscant béns a l’església i aconseguir més independència de l’imperi); per últim, el bloc revolucionari, que serà capitanejat per Thomas Müntzer i l’integraran els camperols i els plebeus [8]. 
En aquest sentit, cal destacar la importància que Engels dona a les aliances entre classes. En el  Prefaci a la segona edició alemanya de l’obra, el 1870, analitza la situació de la classe treballadora de la seva època i constata: “Tampoc el proletariat ha aconseguit encara aquest estat que descarti tot paral·lel amb 1525. La classe que durant tota la seva vida depèn exclusivament del salari es troba encara lluny de constituir la majoria del poble alemany. Per això, també ha de buscar-se aliats i només pot buscar-los entre els petit burgesos, el lumpenproletariat de les ciutats, els petits camperols i els obrers agrícoles” [9]. A més de fer una anàlisi d’aquests quatre grups, situa als obrers agrícoles, els jornalers, com l’aliat natural de la classe treballadora [10].

Pots continuar llegint l’article a engels.cat

Articles relacionats

Darrers articles