El testament polític de Friedrich Engels: una conversió al revisionisme reformista?

És el “testament” polític de Friedrich Engels un presagi a aquesta conversió al revisionisme reformista que alguns han menyspreat? Intentar respondre a aquesta pregunta equival a submergir-se en la seva obra per comprendre el progrés intel·lectual d’un home inseparable del seu temps i de les idees que va transmetre. Optar per una anàlisi integral significa esforçar-se a buscar en els escrits d’Engels tot allò que el va poder preparar, intel·lectualment, per a una conversió a la socialdemocràcia. És, a més, procurar reavaluar el marxisme, no tenint en compte les responsabilitats històriques que se l’hi han assignat (la gènesi del bolxevisme), sinó tenint en compte la seva antítesi: el model socialdemòcrata, liberal i democràtic, que va prevaler a Occident.

És evident que, vivint a Manchester, al centre de la indústria cotonera anglesa, Engels tenia l’avantatge sobre Marx de poder observar la realitat social directament, en un país on la qüestió fonamental no era la realització de la filosofia sinó la gran indústria, la misèria i la revolució. Des del seu lloc d’observació privilegiat, va tenir molt de temps per mesurar la devastació causada per un capitalisme explotador i desenfrenat, infinitament més preocupat per la taxa de beneficis que per la condició dels treballadors. El projecte socialista, tal com es va concretar aleshores, va ser en primer lloc una experiència alternativa. Es tracta d’oferir una altra cosa, una altra pràctica que faci la societat més justa i més humana. El socialisme és per a ell una resposta possible i realista a les dificultats del seu temps. Per tant, no busca la satisfacció del teòric, sinó que vol ser útil, aportant solucions que alleugerin el patiment, posin fi a l’explotació i a l’alienació dels treballadors. El socialisme d’Engels no és un socialisme d’intel·lectual tancat a la seva biblioteca. Si les idees que desenvolupa li són preuades, no és perquè són les seves idees, sinó molt més perquè amb elles té la possibilitat d’influir en el destí de la classe obrera. L’autor de l’Anti-Dühring sempre està disposat a debatre idees, perquè als seus ulls només importen els resultats: es tracta de pensar primer en l’emancipació i el benestar de la classe treballadora. La resta segueix de manera lògica. Al llarg de la seva vida, Engels va romandre obert al diàleg, sempre disposat a debatre sobre les modalitats de transició al socialisme.

El socialisme que ell afirma i espera veure construït manté l’home al centre de les seves preocupacions. Perquè només aquest socialisme és capaç de fer avançar la humanitat, fent-li fer un salt qualitatiu, des del regne de la necessitat fins al regne de la llibertat. Les paraules creades amb la seva ploma no són gens ambigües: “Amb la presa de possessió dels mitjans de producció per part de la societat, s’elimina la producció de mercaderies, per tant, la dominació del producte sobre el productor. L’anarquia dins de la producció social és substituïda per una organització planificada i conscient. La lluita per l’existència individual cessa. D’aquesta manera, per primera vegada, en un cert sentit, l’home se separa definitivament del regne animal, passant d’unes condicions d’existència animals a unes condicions realment humanes. El cercle de les condicions de vida al voltant de l’home que fins ara dominava l’home, ara passa sota la dominació i el control d’homes que, per primera vegada, es converteixen en amos reals i conscients de la natura, perquè són amos de la seva pròpia socialització” [3]. El socialisme d’Engels no està construït sobre si mateix, sobre els seus principis. No és coercitiu, no és dogmàtic, atorga invariablement una certa llibertat als actors i, sobretot, deixa respirar la realitat social, sense intentar oprimir-la o obtenir-ne cap benefici doctrinal. Així ho demostra la seva visió sobre l’abolició de les classes: “L’abolició de les classes, com qualsevol altre progrés social, es fa factible, no per l’única convicció, entre les masses, que l’existència d’aquestes classes és contrària a la igualtat, a la justícia o a la fraternitat, no per la simple voluntat de destruir-les, sinó per l’aparició de noves condicions econòmiques. La divisió de la societat en classes, explotada i explotadora, dominant i oprimida, va ser la fatal conseqüència de la productivitat poc desenvolupada de la societat.” [4] Així, Engels es descobreix: l’abolició de les classes pot tenir el seu origen en l’afirmació d’una voluntat política, però pot venir igualment, com ell suggereix, de l’aparició de noves condicions econòmiques, és a dir, infraestructures econòmiques i socials, determinants socials. Aquesta és una manera poc dissimulada d’afirmar que la mera evolució de la societat (econòmicament, socialment, políticament) seria suficient per fer obsolets els conflictes de classes i la mateixa existència d’aquestes classes. A més, per a ell, la lluita de classes no és un fi en si mateixa, sinó simplement un mitjà, l’ús del qual li dicten les condicions del capitalisme opressiu. La lluita de classes és el mitjà privilegiat posat a disposició de la classe obrera per aconseguir la seva emancipació. Però Engels no s’oposa en principi a aconseguir-ho per cap altre mitjà, si la situació objectiva evoluciona. En qualsevol cas, només es compten els resultats en aquest àmbit. Com per donar-nos més proves del seu pragmatisme i prudència, assenyala de la classe obrera a Anglaterra que “es mou com tot a Anglaterra, amb un pas lent i amb mesura, aquí amb vacil·lació, allà amb resultats més o menys bons; es mou aquí i allà amb una desconfiança exagerada en la paraula socialisme, mentre absorbeix la substància, i el moviment s’estén i suma grups de treballadors un rere l’altre … Si la marxa del moviment no és tan ràpid com desitjaven els més impacients d’entre nosaltres, no oblidem que és la classe obrera qui conserva vives les qualitats més magnífiques del personatge anglès i que quan una terra és conquistada per Anglaterra, normalment no es perd mai” [5]. Com a home savi, sabent aprendre les lliçons de les experiències passades, endevina que pot ser perjudicial voler precipitar les coses, sacsejar la història sense esperar que l’empresa hagi assolit el grau de maduresa requerit. Aquesta posició de principi el va portar a escriure amb Marx que “El desenvolupament de les forces productives és un requisit previ absolutament essencial, perquè sense ell, la penúria es generalitzaria juntament amb la necessitat, llavors és la lluita per allò necessari que tornaria a començar i inevitablement cauríem de nou en el mateix vell fang” [6]. Per això reconeix, al final de la seva vida, mirant enrere les lluites de classes a França, que era impossible, el 1848, fer realitat la transformació social amb un simple cop de mà [7]. Per a Engels, el socialisme és, sens dubte, una qüestió de maduració. Ha de madurar, en mentalitats i estructures socials. Com el bon vi, millora amb l’edat, l’experiència i la conquesta social. Aquest és també el secret d’un socialisme autèntic, no directorial i antiautoritari, preocupat exclusivament pel destí de la classe treballadora i els mitjans per esmenar-lo.