Les innovacions d’Engels, 1885, 1891, 1895

Autor

Del mateix autor

 

Article publicat al número 44 de la revista teòrica Realitat, edició de setembre/octubre de l’any 1995. Traduït del castellà al català per Laura Rozalén i Isabel Vila.

1. La rectificació de 1885 i els judicis sobre el programa de Clemenceau
En dues ocasions, a mitjans de la dècada de 1880 a 1890, Engels torna a l’època de la Lliga dels comunistes i de la revolució de 1848 a Alemanya. Es tracta de dos textos força curts i, ambdós, molt valuosos. El primer es titula “Marx i la ‘Nova Gaseta Renana’, 1848-1849″ i va ser publicat el 13 de març de 1884 al Sozial-Demokrat. El segon ens interessa encara més directament. Es tracta d’una introducció titulada “Algunes paraules sobre la història de la Lliga dels comunistes”, datada el 8 d’octubre de 1885, que Engels escriu per a una reedició de l’obra de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”, la primera edició de la qual es remunta l’any 1853 (1). Aquesta reedició contenia a un annex la publicació d’un document d’un interès polític essencial sobre les posicions que van adoptar Marx i Engels durant l’any 1850, després de l’esclafada de la revolució a Alemanya. Es tracta de la “Memòria del consell central de la Lliga”, datada el març de 1850 i enviada a totes les comunes de l’organització comunista, amb la intenció de poder preparar la propera explosió revolucionària, considerada encara imminent a principis de l’any 1850 (2). El text d’aquesta memòria, publicada de nou per Engels el 1885, és el que inclou una nota en la qual ell mateix revisa completament la tesi sostinguda anteriorment pels dos sobre la centralització administrativa i burocràtica que hauria caracteritzat la Revolució Francesa. La tesi de Marx (3), ben coneguda, segons la que la Revolució Francesa no hauria fet més que perllongar l’obra anterior de la monarquia absoluta, és rectificada de dalt a baix. No és la revolució, doncs, sinó Bonaparte, qui instaura formes de centralització burocràtica. La tesi sobre la revolució, acceptada durant llarg temps per Marx i Engels, és una invenció dels historiadors liberals i bonapartistes. La I República en particular, però tenint en compte que la tesi també inclou tot el període revolucionari, estava, sense cap dubte, centralitzada; malgrat això va dur a terme en l’àmbit local -dels municipis, els districtes i els departaments- un sistema d’autogovern o d’autonomia administrativa absolutament remarcable, que Engels considerà ben aviat un model. Es veu immediatament la importància d’aquesta rectificació donada l’essència profunda del pensament polític de Marx i d’Engels pel que fa a l’existència, o no, en un país, d’una maquinària d’Estat civil i militar burocratitzada. Existeixen repúbliques democràtiques burocratitzades, com la III República, que conserva el despotisme administratiu del Primer i Segon Imperi. Però no era aquest el cas de la I República francesa. No és dins després del cop d’Estat del 18 Brumari de 1798 que el futur emperador dels francesos suprimeix les llibertats locals establertes pels jacobins i les reemplaça per mandat de la prefectura (4). Un poble que és manat a la cúspide per un emperador i, en la base, per prefectes, pateix l’opressió d’una maquinària d’Estat burocràtic que ha de ser feta miques per una revolució. És, per dir-ho així, una condició prèvia a complir per poder considerar qualsevol pas al socialisme. Tal és la substància de la rectificació de 1885, i es veu ràpidament per què li va tan bé el terme de rectificació i per què podria anomenar-se segona rectificació. És així perquè existeix el costum de parlar de la “rectificació de 1872”, a propòsit del prefaci escrit per Marx i Engels per una edició alemanya del Manifest, en la qual esclareixen que després de la Comuna de París és essencial precisar que la classe obrera no hauria d’acontentar-se a utilitzar la maquinària de l’Estat ja en funcionament per a dur a terme les tasques de la transformació socialista sinó, ans al contrari, fer com els comuners que, en el poc temps que van disposar, van emprendre el dur a terme una forma de política nova; “la forma política per fi trobada”, necessària per a l’emancipació econòmica del proletariat (5).
D’aquesta rectificació de 1872 es conclou, podríem dir, que “la república comunal” és la forma específica de la dictadura del proletariat, si s’entén per aquesta darrera una sèrie de mesures coercitives que arrabassen el capital als seus propietaris i el transformen en propietat de la societat. Però si existeixen repúbliques democràtiques no burocratitzades, com la I República francesa, s’albira un nou horitzó en matèria de les formes polítiques de la dictadura del proletariat. Veurem com, en el mateix any 1891, Engels escriu dos textos: En un, el prefaci de la nova edició de La guerra civil a França, defensa la idea que la Comuna és la forma política de la dictadura del proletariat. En un altre, en l’anomenada Crítica al programa d’Erfurt, sosté que la república democràtica amb autonomia local del tipus de la I República francesa o la República americana és la forma específica de la dictadura del proletariat. Aquests dos textos del mateix any no es contradiuen en absolut. En certa forma i en el punt essencial, diuen el mateix: la necessitat d’iniciar immediatament el fet de posar fi a l’autonomia de l’Estat respecte la societat. Tots els textos de Marx i Engels subratllen, en efecte, que l’Estat, qualssevulla que siguin les diverses formes de la seva gènesi en condicions històriques determinades, acaba per autonomitzar-se respecte a la societat. Al principi, l’òrgan de la societat fet per servir-la es converteix en quelcom particular, més enllà i per sobre de la societat, i cada cop és més estrany respecte ella. Dos esquemes teòrics els serveixen per pensar en l’Estat, en l’alienació política -el fet de convertir-se en un estrany dels òrgans de la societat respecte ella mateixa- i el de la divisió de la societat de classes antagòniques. Alguns cops semblen juxtaposats però Engels, precisament en aquest període, busca unificar-los.
Considerem una mica més de prop aquesta rectificació de 1885 que ha passat fins ara quasi desapercebuda (6). Té lloc a propòsit de la publicació d’una Memòria de la Lliga dels comunistes datada el març de 1850, una completa il·lustració de la tàctica de la revolució permanent que caracteritza la posició de Marx i d’Engels durant el moviment revolucionari i posteriorment. La rectificació reformula aquesta tàctica en un moment en què la revolució ha patit una primera derrota, però quan Marx i Engels consideren encara una reanimació del moviment, una segona etapa victoriosa de la revolució, a Europa i Alemanya. En el transcurs de la primera etapa la burgesia liberal ha traït i establert una aliança contra les forces de la reacció feudal. Durant la pròxima etapa serà la petita burgesia democràtica qui dominarà i és, per tant, en relació amb ella que els comunistes de la Lliga defensen la seva tàctica de revolució permanent. La preocupació constant d’aquesta circular és assegurar en tots els plans l’autonomia del partit proletari en la revolució permanent: autonomia ideològica, organitzativa, militar, electoral, programàtica. La petita burgesia democràtica és un aliat momentani en el combat que es va entaular però és, en el fons, un enemic al qual s’ha de vigilar de prop i derrotar, fins que siguin els objectius de la revolució proletària els que s’aconsegueixin aviat. Es tracta, sens dubte, del text més dur políticament que mai van escriure Marx i Engels, el més extremista en els objectius polítics i en el to i en la forma, sobretot, de concebre les relacions amb els aliats del proletariat. Certament, pot suscitar una impressió molt negativa, no tant a causa de l’energia revolucionària de la qual és testimoni, menys encara a causa de la preocupació constant, molt comprensible, per assegurar-se l’autonomia política del partit del proletariat i l’expressió de les seves reivindicacions pròpies, sinó perquè aquesta violència ens sembla retrospectivament programada en un context completament il·lusori. En efecte, quina classe de realisme suposa aquest programa de revolució permanent, és a dir, una revolució els objectius de la qual havien de convertir-se ràpidament en el de la revolució comunista a l’Alemanya de 1850? Aquesta és la qüestió decisiva de la que deriva tot. Perquè si el programa és totalment irreal, aquesta violència i aquesta duresa en la concepció de les relacions polítiques amb la democràcia petitburgesa revelen simplement l’extremisme polític. És, per tant, molt interessant saber quin és el judici retrospectiu d’Engels el 1885, en el moment de reproduir aquest moviment històric.
Des d’aquest punt de vista, el primer que cal dir és que Engels, amb aquesta rectificació sobre la I República francesa, elimina un dels punts del programa sobre els que existia una oposició frontal entre el partit comunista i el partit demòcrata a l’interior del camp general dels que continuaven anomenant-se “partit” democràtic. Això és extremadament important perquè aquest punt del programa es refereix a les institucions, a propòsit de les quals és necessari que hi hagi un acord mínim perquè tingui algun sentit parlar d’aliança. A qui podria sorprendre que el programa social i econòmic de la democràcia petit-burgesa no sigui el del partit obrer! Així, per exemple , sobre el programa agrari, la Memòria exposa molt clarament la diferència clàssica entre partit democràtic de la petita burgesia, que es proposa l’accés a la propietat privada per part dels pagesos i partit obrer, plantejant-se ja d’introduir la gestió i la propietat col·lectives en el camp. Però la Memòria concep les divergències sobre les institucions com quelcom estretament lligat a les divergències econòmic-socials dels dos partits: “Per a realitzar tot això, necessiten [es tracta dels petits-burgesos demòcrates – J.T.] una constitució política, sigui democràtica o republicana, que els asseguri la majoria, a ells i als pagesos, els seus aliats, i una organització municipal democràtica, que posi a les seves mans el control directe de la propietat comunal i una sèrie de funcions actualment exercides pels buròcrates.” I, més endavant, en la Memòria, l’oposició sobre aquesta qüestió de les institucions polítiques es reprèn així: “Els demòcrates intentaran (···) si no poden evitar la república una i indivisible, paralitzar el govern central en donar als municipis i a les províncies el màxim d’independència i autonomia. Oposant-se a aquest pla, els obrers han de, no únicament intentar establir la república, una i indivisible, sinó encara més provar de realitzar, en aquesta república, la centralització més absoluta del poder en detriment de l’Estat. No han de deixar-se arrossegar per tot el que els expliquen els demòcrates sobre la llibertat dels municipis, del govern autònom, etc. (···) No pot tolerar-se (···) Que el dret, tan ple d’ardits, del ciutadà del municipi, coexisteixi amb el dret del ciutadà de l’Estat, es perpetuï, per a perjudici dels obrers, per una reglamentació comunal que es diu a si mateixa liberal. Com a França en 1793, la realització de la centralització més rigorosa és avui dia, a Alemanya, la tasca del partit veritablement revolucionària”. I és llavors, com hem vist, que s’introdueix la nota rectificativa d’Engels.
Es pot mesurar fàcilment la importància d’aquesta rectificació en relació amb l’oposició establerta en 1850 entre els comunistes i el partit democràtic sobre la qüestió de les institucions. Engels manté les seves exigències en matèria de centralització, però, d’ara endavant, no únicament s’assumeixen plenament les exigències d’autonomia dels demòcrates, sinó que aquesta descentralització antiburocràtica és considerada la reivindicació essencial dels comunistes en la qüestió de l’Estat. Veurem com aquesta modificació repercuteix concretament sobre el judici d’Engels respecte al programa dels republicans radicals de Clemenceau. Però, abans, hem d’intentar apreciar en quina mesura, en 1885, Engels canvia alguna cosa del quadre tàctic en l’interior del qual es mou.
Vegem com creiem nosaltres que es pot abordar la qüestió. El text de referència fonamental segueix sent, per a nosaltres, el de la introducció de 1895 a Lluites de classes a França, considerat encertadament el testament polític d’Engels. Què és el que caracteritza essencialment a aquest text en relació amb la qüestió que ens ocupa? Engels adopta una distància crítica molt gran respecte al seu punt de vista dels anys 1848, respecte a les seves il·lusions revolucionàries i quant a les possibilitats d’una revolució «social» a Europa, respecte al seu model d’acció revolucionària, que és el d’una minoria actuant capaç per la seva energia de prendre la decisió. Indica també que, durant la crisi de 1848, té constantment davant els seus ulls el model de la gran Revolució Francesa i precisa que aquest no és un model adequat per la revolució social del segle XIX. És, per tant, això, el que tinc al cap quan em refereixo al testament polític de 1895. És la fórmula política de la revolució permanent aplicada a la conjuntura de 1848-50 la que és posada en qüestió.
Ara bé, hem de constatar que Engels en 1885 torna a publicar la Memòria de març de 1850, que legítimament pot fer l’efecte d’haver estat redactada per algun revolucionari boig. No obstant això, no és presentada en el text de la seva introducció, amb forma de nota, per exemple; és publicada en un annex com una espècie de document històric. És un altre document cèlebre el publicat per Engels en el cos del seu text: Es tracta de les Reivindicacions del partit comunista a Alemanya (7), redactat per Marx i Engels el març de 1848, quan tots els dirigents de la Lliga es retroben a París. És un document d’una naturalesa completament diferent. És el principi de la revolució a Alemanya, els comunistes són l’ala extrema del partit de la democràcia, amb un programa adaptat a aquesta fase de la revolució: Són les relacions d’aliança amb altres forces de la democràcia les que importen i Marx i Engels dirigiran aviat La Nova Gaseta Renana, que es presenta com “l’òrgan de la democràcia”. D’altra banda, és necessari subratllar que la Memòria de març de 1850 és corregida expressament en un punt decisiu del programa: El de les institucions. Engels, en 1885, pren encara com a model als jacobins però, mentrestant, els jacobins ja no són el que es creia que eren: La seva República és certament “una i indivisible”, però la centralització s’harmonitza amb una molt forta descentralització administrativa construïda sobre un model de “self-govemment”.

Pots continuar llegint l’article a engels.cat


Articles relacionats

Darrers articles